Contaminants químics: un greu problema per la salut i el medi. “L’ham del gener 2011”

El passat mes de novembre, 39 col·lectius científics, ecologistes, sindicals, de consumidors i d’afectats, encapçalats per l’associació CIMA (Científicos por el Medio Ambiente), CCOO i Greenpeace, van expressar la seva preocupació sobre la deixadesa de les administracions públiques en relació a les seves responsabilitats sobre la protecció dels ciutadans i el medi ambient davant els riscos ocasionats pels contaminants químics. Es van enviar missives als Ministeris competents en aquesta matèria i al president del govern, per tal d’exigir que aquests deixin de banda la seva passivitat i  negligència, i comencin a impulsar els canvis polítics, econòmics i culturals que aquest greu problema exigeix; i realitzar un diàleg crític i fructífer d’on es puguin desprendre solucions als problemes que es plantegen. Resumim alguns fets molt preocupants, fruït d’investigacions en diversos sectors de població i comunitats:

– Un estudi demostra que el 100% de la població espanyola presenta concentracions corporals de compostos orgànics persistents (COP), de toxicitat demostrada. Un estudi a la població general de Catalunya de concentracions corporals de 19 COP va detectar p,p’-DDE, principal metabòlit del DDT, prohibit fa 30 anys, en el 100% de 919 persones analitzades. Un estudi de 16 contaminants tòxics persistents en placentes de dones del sud-est espanyol va detectar residus a totes les placentes.

– Les malalties associades a l’exposició ambiental a substàncies químiques han assolit xifres molt preocupants: el càncer, els problemes reproductius (infertilitat, malformacions, etc.), les alteracions hormonals (diabetis, problemes de tiroides), les malalties immunològiques (dermatitis, al·lèrgia) i els problemes neurològics (problemes d’aprenentatge, hiperactivitat, Alzheimer, Parkinson), l’asma i les malalties respiratòries.

– La població infantil de les més afectades pel contaminants químics: segons l’OMS, més del 40% de la càrrega global de malaltia atribuïble a factors mediambientals recau sobre els nens de menys de 5 anys d’edat. Els símptomes d’asma afecten a un 10% dels infants i adolescents, tenint en compte que el 84% de la població  respira aire que supera els índexs de protecció recomanats per l’OMS. Els nounats i nens poden estar exposats a concentracions elevades de mercuri, una substància neurotòxica relacionada amb el desenvolupament de trastorns neuroconductuals de nens i problemes neurològics d’adults, per ingesta de peix contaminat.

– L’exposició a contaminants químics a l’entorn laboral genera desenes de milers de malalties respiratòries, de la pell, del sistema nerviós o cardiovasculars, entre altres. La incidència de càncer laboral també assoleix xifres esgarrifants: s’estimen de 2.933 a 13.587 casos nous cada any dels quals hi ha un mínim de mortalitat de 1.833 fins a un màxim de 8.214.

Malgrat la gravetat de la situació, s’han descurat sistemàticament les poques iniciatives polítiques encaminades a prevenir i controlar els riscos per a la salut i el medi ambient per exposició a compostos químics perillosos. Un exemple ha estat la quasi nul·la execució del Pla Nacional d’Aplicació del Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents, aprovat al 2007, que preveia realització d’inventaris, campanyes de sensibilització, vigilància de la salut i el medi, etc. Un altre inconvenient és la dispersió de competències d’aquesta matèria en molts ministeris i administracions, dificultant l’elaboració de polítiques integradores (de salut laboral, pública, medi ambient i agricultura).

En efecte, la salut és un dret fonamental que està sent vulnerat, com també està fracassant la protecció del medi ambient. Estem d’acord doncs que cal exigir, vigorosament, una actitud més responsable i compromesa als representants polítics en aquest àmbit.

L’aigua de Banyoles, bé comunal. Article de l’ham de desembre 2010.

L’Estany de Banyoles i els estanyols són un bé comunal destinat a l’ús i aprofitament comú dels banyolins, és a dir que les seves aigües són propietat dels habitants del municipi de Banyoles, mentre que les aigües de rius i estanys de Catalunya són un bé de domini públic i estan gestionats per la Generalitat de Catalunya. Aquesta propietat, doncs, és legalment reconeguda, està inscrita al registre de la Propietat de Girona des del 1915, no pot prescriure mai, no es pot embargar i no es pot canviar per més que passin els anys.
L’escriptura pública reconeix la propietat “a l’ajuntament, particulars i persones singulars de dita vila i terme de Banyoles tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors de les aigües de l’Estany anomenat de Banyoles, no només en el terme de Banyoles sinó també en el de Porqueres i també les que es troben tant a l’Estany com aquelles que surten de l’Estany que fan algunes basses dins el terme de Banyoles i el de Porqueres”. A més, s’especifica que “l’ajuntament i els seus ciutadans tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors poden utilitzar lliurement aquestes aigües i que cap altre pugui utilitzar aquestes aigües sinó és l’ajuntament, particulars i singulars d’aquesta vila”. Per molt repetitiu que soni aquest redactat, està escrit així per deixar-ho ben clar.
Exactament quins límits té el bé comunal? La inscripció parla de l’estany principal, amb la carretera de circumval•lació i terres properes, i de tot el sistema lacustre que hi està connectat, és a dir, estanyols, deus superficials i subterrànies, recs de desguàs fins al lloc on s’ajunten per formar el riu Terri i terres annexes. Especifica les mides de l’Estany i fa el llistat d’un conjunt d’estanyols que també passen a ser registrats. En aquesta relació hi ha l’estanyol del Vilar, de la Cendra, Montalt, de Ca n’Ordis, del Pim-Pom i dels Burros, així com les surgències de la riera Castellana i l’estanyol del mateix nom i també altres basses menys importants i surgències que vessen les aigües a l’Estany a través de rieres.
Quina diferència hi ha entre el bé comunal i el bé patrimonial? Els bens patrimonials es poden destinar a obtenir diners per a la pròpia corporació, i en canvi els comunals són per al gaudi i ús dels veïns. La propietat té un administrador –l’ajuntament-, però per ser utilitzada i compartida pels seus habitants. Els habitants de Banyoles tenen el dret de participar de tots els aprofitaments comunals que es facin de l’Estany, tot i que és possible que parts concretes del bé comunal siguin objecte de lloguer o cessió d’ús a particulars, com és el cas de les pesqueres.
Així doncs, l’ajuntament té el dret de gestionar l’Estany i de fer de policia del mateix en favor dels ciutadans de Banyoles. Darrere la definició de bé comunal hi ha uns aspectes legals molt complicats que encara ara generen moltes discrepàncies per poder saber qui té determinades competències a les aigües de la zona de l’Estany. D’entrada semblaria que el bé comunal afecta les deus superficials o deus subterrànies (les que surten per sota l’Estany) de caire natural. Però, i si es fa un pou artificial com per exemple el de Lió i les aigües que hi sorgeixen? Qui en té dret d’ús? Si l’ajuntament fa una concessió a una empresa, ¿què hauria de ser prioritari, vetllar perquè els banyolins tinguin un bon servei i l’aigua a un preu assequible, o que l’ajuntament cobri uns canons per obtenir un benefici econòmic? Així doncs quan s’hagin d’aplicar les Directives Marcs de l’Aigua determinades per la Unió Europea, que obliguen, entre d’altres coses, a vigilar la qualitat de l’aigua de l’Estany, això ho haurà de fer l’Ajuntament de Banyoles, quan a la resta de Catalunya ho farà la Generalitat? Pot l’ajuntament fer-se responsable amb l’augment de normatives i legislació actual de la gestió de les aigües de l’Estany? Molts dubtes i aspectes punyents que ningú vol tractar. Fora bo, com a propietaris que en som, interessar-nos pel que es fa amb la nostra aigua, no us sembla?