Aprèn a treure profit del teu temps. L’article de l’ham. Juliol 2012.

Les retallades als drets socials i la cada cop més minsa economia familar estan portant a buscar alternatives als actuals models econòmics de bens i serveis a canvi de diners. Fins fa quatre dies, aquestes alternatives eren seguides només per uns pocs ciutadans i ciutadanes, molt conscienciats sobre la necessitat d’un canvi de model però titllats d’alternatius (en un sentit quasi despectiu) per la resta. Les dificultats actuals estan fent que cada cop més gent vegi amb bons ulls aquestes pràctiques, la més popular de les quals és l’intercanvi de serveis o coneixements conegut per Banc del temps.

 

Els bancs del temps, doncs, permeten això: intercanviar serveis o coneixements entre les persones sense que aquestes hagin de pagar res, tret del seu temps. Els seus beneficis són múltiples i no només perquè permeten accedir a serveis sense necessitat d’afluixar la butxaca. Els bancs del temps augmenten la sociabilització i la cohesió social, especialment en el cas de persones sense masses vincles socials o directament excloses socialment. Són pràctiques cada cop més habituals en ciutats o barris amb un elevat índex d’immigració. També permeten augmentar l’autoestima de les persones (especialment dones) que es pensen que no poden aportar res a la societat i descobreixen que, al contrari, tenen molt a ensenyar. Així doncs, els bancs del temps creen xarxes d’ajuda mútua, reforcen els llaços comunitaris, donen la oportunitat de conèixer noves persones i fomenten la confiança, uns valors actualment a l’alça.

 

El seu funcionament és senzill: es tracta d’itercanviar necessitats per habilitats o coneixements. L’usuari rep un servei d’un altre usuari durant un període de temps acordat i es compromet a prestar un servei pel mateix període, ja sigui al mateix usuari o a un altre de la xarxa. Des de classes de ball o arbitratges de partits, fins a preparació de festes, excursions per la muntanya, classes d’idiomes o conversa, perruqueria, reparació de bicis, passant per arrenjaments de roba, realització d’encàrrecs o assessorament sobre estalvi energètic. Els serveis que poden prestar-se són molt diversos i la llista sempre és oberta a noves ofertes. L’única limitació és, bàsicament, la imaginació i l’acord entre els usuaris.

 

Existeixen bancs del temps arreu de Catalunya, funcionant des de fa anys. A Girona tenim el del Pont del dimoni, el de Montjuïc i el del Pla de Palau. Ara, des del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany i juntament amb la col·laboració de diverses entitats (Ateneu Obert de la Dona, Associació Socio Cultural de Dones Marroquines de Banyoles – NUR –  i Limnos) i persones interessades, s’ha iniciat el Banc del Temps del Pla de l’Estany. Des de Limnos us convidem a formar part d’aquesta experiència. Per a poder participar del Banc del Temps del Pla de l’Estany podeu dirigir-vos a:

http://bdt.entitatsplaestany.cat/

El Japó sense nuclears. L’Article de l’ham. Juny 2012.

El Japó, un dels països més nuclearitzats del món, amb 54 centrals, ha mantingut desconnectades de la xarxa totes les seves centrals nuclears durant aproximadament  2 mesos. Des del mes de març, les centrals japoneses han anat parant una darrera l’altra. Algunes d’elles, com la de Fukushima, definitivament,  i altres, en principi, de forma temporal. Durant aquests dos mesos  cap nuclear ha funcionant i el Japó ha aconseguit l’energia que ha necessitat d’altres fonts. Desgraciadament les últimes notícies ens diuen que, a hores d’ara, dos reactors s’estan reactivant de nou.

El dia 11 de març de 2011, la central nuclear de Fukushima-Daiichi va patir un terrible accident nuclear que ha donat lloc a la segona fuita radioactiva més greu de tots els temps, després de l’originada per l’accident de Txernòbil, el 1986. Les conseqüències sobre la salut de les persones no es coneixeran fins d’aquí a 10 o 20 anys.

Actualment, al Japó, la societat ha desenvolupat una enorme oposició vers aquesta font d’energia i una gran desconfiança entorn de les empreses explotadores de les nuclears,

La companyia elèctrica propietària de la central és TEPCO, la més gran de Japó, i la tercera més gran del món. La gestió realitzada per TEPCO i per les autoritats japoneses s’ha caracteritzat pel secretisme i la mentida. Es va trigar més d’un mes a reconèixer que l’accident era de nivell 7, el màxim.  Es va negar l’evidència que els reactors 1, 2 i 3 estaven parcialment o totalment fosos. Es va permetre que milers de persones rebessin grans dosis radioactives a l’endarrerir l’evacuació de zones molt contaminades més de dues setmanes…

Al Japó, una potència tecnològica de primer ordre, no s’ha pogut evitar aquest accident ni s’han controlat els seus efectes. Una anàlisi exhaustiva i a llarg termini revela que les raons principals per les que es van produir les tres fusions van ser, molt més que les errades tècniques,  les deficiències institucionals, la mala gestió política, una normativa regida per la indústria i un menyspreu generalitzat cap als riscos nuclears.

Fukushima ha demostrat que les catàstrofes nuclears poden donar-se en qualsevol país, fins i tot en els més rics i tecnològicament més desenvolupats. Per altra banda, encara que la indústria nuclear continua assegurant que un accident atòmic rellevant només passa una vegada cada 250 anys, la realitat s’entossudeix a demostrar que el món pateix una crisi important cada 15 o 20 anys. Semblaria intel·ligent que nosaltres també seguíssim l’exemple del Japó i d’altres països que ja estan reduint els seus programes nuclears o establint calendaris de tancament: Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, etc. Els defensors de l’energia nuclear ens anuncien catàstrofes si prescindim de l’energia nuclear, el desproveïment elèctric i una infinitat d’horrors, però, de moment,  l’únic horror real és el que han patit, pateixen i patiran a Txernòbil i a Fukushima.

Extret, entre d’altres llocs:

http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/japn-sin-nuclearesla-vida-continua/blog/40764/

http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/Las-lecciones-de-Fukushima/

http://www.ecologistasenaccion.org/article20037.html

http://www.tanquemlesnuclears.org/

 

Participació d’escolars en la recuperació de la biodiversitat. Article de l’ham. Juny 2012.

El passat 10 d’abril, els alumnes de 5è de l’escola del Baldiri Reixac, la Vila, van dur a terme un dels alliberaments d’exemplars de tortuga d’estany (Emys orbicularis) inclosos dins el Projecte Estany LIFE Natura (2010-13).

Aquest Projecte té com a objectiu principal una sèrie d’actuacions encaminades a combatre i revertir la desaparició de les espècies autòctones, tant animals com vegetals, provocada per espècies exòtiques invasores. Des dels anys 90, la Unió Europea subvenciona projectes de conservació dels recursos naturals, als seus estats membres, a través del fons LIFE que actualment està en l’etapa 2010-2013. L’Espai Natural de l’Estany, declarat Espai d’Interès Natural (PEIN) i també Zona d’Especial Protecció dins la Xarxa Natura 2000 d’àmbit europeu, ha estat beneficiat i subvencionat dues vegades pel programa LIFE. La gestió de l’actual projecte, es fa a través del Consorci de l’Estany que vetlla per la seva execució a través d’una oficina tècnica. El programa de subvencions LIFE dóna molta importància a la difusió de les actuacions i dels resultats de cadascun dels projectes, valorant molt positivament la participació ciutadana en aquestes actuacions de conservació de la natura. Els escolars de la comarca, així com el voluntariat ambiental de Limnos, han participat activament d’aquest projecte impulsat per l’administració local.

A hores d’ara,  i després d’haver estat retirant espècies invasores, s’estan alliberant a l’Estany exemplars de tortuga d’estany i de nàiade allargada  o musclo d’aigua dolça provinents de la cria en captivitat, així com de barb de muntanya procedent de poblacions de rius propers amb bon estat de conservació.

Els alumnes de la Vila opinen i ens diuen el següent respecte a la seva participació en la recuperació de la biodiversitat de l’estany:

“Estàvem emocionats i contentíssims, ens sentíem afortunats per participar en la repoblació i recuperació de la tortuga d’estany; també una mica nerviosos perquè hi havia polítics de la comarca i periodistes que filmaven i feien fotos. Després vam sortir als diaris i a la Televisió.

La repoblació va ser a la llacuna dels Amaradors, amb tortugues petites provinents del centre de reproducció de l’Albera. Portaven un xip i algunes un transmissor, amb antena,  per poder-les localitzar després i fer-ne el seguiment (semblava com si anessin a lliurar una batalla i els hi vam posar nom de guerrilleres). Abans havíem aprés molt sobre la tortuga d’estany, que és pigallada de groc, i la de Florida, que té una taca vermella al coll i és més voraç que la d’aquí i per això l’ha desplaçat però, quan ets a casa teva pensem que no t’haurien de fer fora. També vam aprendre a saber els anys que tenen, mirant les línies de plaques de la vora. Va ser tot molt entenedor.

En el moment de deixar-les anar va ser emocionant i ens vam sentir molt importants, gairebé com herois i heroïnes ajudant les tortugues. Ara esperem que el projecte funcioni i els vagi bé, de fet, creiem que tindrà èxit i que haurien d’haver més projectes com aquest, per ajudar a recuperar les espècies del nostre territori i que se’ls acabin els problemes.

Ha estat una experiència interessant, inoblidable. Va ser divertit i al mateix temps, vam aprendre.”

– Alumnes de 5è de l’escola Baldiri Reixac –

 

Menys residus:l’estratègia catalana Residu Zero. Article de l’ham. Maig 2012-

A Catalunya, a les darreres dècades, els residus municipals han augmentat en quantitat, diversitat i complexitat, degut a la cultura dels productes “d’un sol ús”, al sobre embalatge, a l’obsolescència programada i a l’heterogeneïtat de materials que es llencen i que fan augmentar el nombre creixent de residus de difícil recuperació i reutilització.

En els darrers anys, les polítiques públiques sobre els residus municipals s’han centrat, a Catalunya, en l’ordenació de la gestió dels residus i en potenciar la recollida selectiva i la recuperació de les principals fraccions, però posant un excessiu èmfasi en els tractaments finalistes cap a abocadors i cap a incineradores.

Les decisions privades sobre productes i activitats no tenen prou en compte els perjudicis que causen els residus que se’n deriven. Per tant, ens trobem davant d’una manca d’aplicació del principi comunitari de “responsabilitat ampliada del productor”.

La major responsabilitat en la gestió de residus municipals recau ara en l’administració i en els ciutadans, que són els que n’assumeixen els costos econòmics, socials i ambientals. Els productors i distribuïdors haurien d’assumir la seva part de responsabilitat, i els costos dels residus associats als seus productes, per tal d’endegar canvis en les formes de producció, distribució i consum que redueixin la generació de residus i la contaminació.

En el moment actual de forta crisi, la implantació de mesures de prevenció de residus, tant a nivell públic com privat, representa avançar cap a una major eficiència en l’ús de materials i energia i contribueix a donar sortides a la crisi econòmica tenint en compte la necessària sostenibilitat ambiental. És en aquesta línia que diferents sectors de la societat catalana (municipis i associacions municipalistes, empreses, universitats i centres de recerca, entitats ecologistes i socials) van constituir el 4 de març de 2011 el Fòrum ESTRATÈGIA CATALANA RESIDU ZERO. Aquesta iniciativa s’emmarca dins un moviment internacional (Zero Waste International Alliance, Zero Waste Europe) al qual ja s’hi han adherit nombroses administracions locals i regionals, empreses i organitzacions de diferents països.

L’Estratègia Catalana Residu Zero implica avançar cap a la reducció i reaprofitament progressiu dels residus com a recursos i, per això, planteja estratègies i objectius concrets que permetin tancar el cicle dels materials per tal que tot residu pugui ser transformat en matèria primera, tot procurant la sostenibilitat econòmica, social i ambiental. Es pretén aconseguir que l’any 2020, la producció de residus sigui inferior a 1,20 Kg/habitant/dia i invertir la situació actual de manera que almenys el 70% dels residus generats siguin recuperats i només el 30% siguin destinats a abocadors o incineradora. Cal promoure el disseny de productes per tal que no facin residus o que aquests siguin reciclables, reutilitzables o fàcilment assimilats pel medi. A la vegada s’ha d’evitar la producció i comercialització de productes per als quals no hi hagi cap tecnologia sostenible que els pugui integrar o transformar en un nou producte. Els ajuntaments es poden adherir a aquest Forum per tal de buscar plegats noves maneres de reduir els residus.

Més info: http://www.residusiconsum.org/         http://www.zerowasteeurope.eu/

El declivi energètic i altres reptes de futur- Article de l’ham Abril 2012-

Aquest mes ens volem referir al llibre de Carles Riba Romeva, enginyer i director del Centre de Disseny d’Equips Industrials de la Universitat Politècnica de Catalunya: Recursos energètics i crisi, La fi de 200 anys irrepetibles. Es tracta d’un treball molt interessant, al marge del discurs mediàtic predominant, perquè cerca conèixer i comprendre amb profunditat les grans tendències i conseqüències de l’ús de l’energia, els recursos naturals i l’evolució de la població a escala mundial, amb l’objectiu de que es puguin idear polítiques alternatives i serioses. Per fer-ho realitza una anàlisi del recursos energètics i la població mundial, partint de la informació de les grans agències de l’energia i altres organismes (EIA-govEUA, IEA-OCDE, FAO-NU, IEAE-NU, WEC), prenent intervals de temps amplis i donant prioritat a les mesures físiques per sobre de les monetàries, subjectes aquestes darreres a fluctuacions que distorsionen en certa manera la percepció de la realitat.

Resumidament, alguns dels resultats i conclusions destacades de l’estudi són:

L’evolució del consum d’energia: Hi ha hagut una tendència a incrementar-se el consum mundial de l’energia (72,23% entre 1980-2008, de les quals les renovables guanyen només el 0,55%). Lligat amb l’augment de població, el consum per càpita es manté pràcticament constant i la desigualtat regional en aquests termes és palesa: tradicionalment a més consum més grau de desenvolupament.

Les reserves de combustibles d’energies no renovables (petroli, gas natural, carbó i urani): S’insinuen els límits de l’energia fòssil. Encara en queda més de la meitat, però amb els ritmes actuals de consum i creixement es preveu un exhauriment en 50 anys. Sembla que el petroli seria el primer en exhaurir-se i això provocaria un “efecte dominó” donat que es precipitaria la durada dels demés recursos. Al petroli li seguiria el gas natural, més tard l’urani i finalment el carbó. També cal destacar la mala distribució regional d’aquestes reserves.

Les energies renovables (eòlica, fotovoltaica o biocarburants): Si bé és cert que s’han desenvolupat a ritmes molt ràpids en el últims anys la seva aportació a escala mundial és quasi irrellevant davant l’increment de les demés fonts, especialment el gas natural i el carbó. L’any 2008 representa 1/200 sobre l’energia primària consumida al món. A més d’aquesta una gran part és la biomassa tradicional (llenya del bosc, carbó vegetal, restes de cultius i residus d’animals), que erròniament s’ha classificat com a combustibles renovables i residus, quan correspon a l’única font d’energia de què disposen el 39% de la humanitat, en països poc desenvolupats d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, i l’energia hidroelèctrica.

No obstant, haurien de ser les energies que ens sostinguin en el futur i tenen la capacitat de fer-ho, tanmateix no en disposarem en la mateixa mesura que les energies fòssils, podent suposar de retruc una millora en els valors de les societats desenvolupades. També estan molt més repartides en el territori i requereixen una aportació humana més important i una gestió més local i autònoma.

Propostes de futur: Front el declivi energètic imminent i la crisi climàtica, cal un canvi de paradigma de desenvolupament. Per fer-ho, no es pot seguir fomentant el consum indiscriminat, ja que sense el suport d’una energia abundant i barata, és insostenible.

Per Europa que es troba a la cua de reserves de recursos no renovables (poc més del 25% de la mitjana mundial) es proposa adquirir lideratge en el decreixement energètic: proposant noves estructures energètiques sostenibles (l’eficiència energètica no resulta vàlida) adaptades a consums decreixents de manera que les altres regions que la segueixen puguin seguir camins anàlegs. El llibre es pot descarregar gratuïtament a: http://is.upc.edu/publicacions/llibres.

Consum responsable de tonyina vermella. Article de l’ham. Març 2012

La població original s’estima que ha disminuït prop del 85%. Les mateixes fons ecologistes ens mostren les dades esgarrifoses pel Mediterrani que parlen de captures de tonyina vermella de 50.000 tones anuals, quan les que estan autoritzades legalment només sumarien 32.000 tones. Malauradament els nostres gestors i polítics no han fet cas de les recomanacions dels científics i estan autoritzant moltes més captures de les que pot assumir l’espècie. Un problema afegit és que com alternativa s’ha promogut les piscifactories o granges d’engreix, sovint instal·lades dins espais naturals marins protegits, que contribueixen a la contaminació dels mars i a la destrucció de les praderes d’algues submergides. Per abastir aquestes granges es capturen exemplars juvenils salvatges que són alimentants amb molts kilograms d’altres peixos, i que no es reprodueixen en captivitat. La tonyina vermella és un peix espectacular de 2 metres de longitud i 275 kg de pes, que té unes grans aptituds nedadores doncs no només té velocitat i gran acceleració, sinó que a més pot recórrer grans distàncies. És un depredador situat a dalt la cadena alimentària amb una gran importància per als ecosistemes marins, menja peixos i crustacis, té la sang calenta i necessita nedar constantment per a poder respirar. En el món hi ha diverses espècies de tonyina, la vermella la podem trobar a tot l’Atlàntic Nord i al Mediterrani, i una característica comuna a totes elles és que estan en una situació crítica a punt de l’extinció. És una espècie emblemàtica per al Mediterrani, on es sap que es reprodueix en aigües de les Illes Balears, però que després els adults es poden moure fins a l’Atlàntic. A nivell mundial és una de les espècies de peix més valorades i més comercialitzades per al consum humà, especialment per al mercat japonès, el que n’ha fet augmentar la demanda, conduint a una pesca massiva, deixant de respectar les quotes establertes de captures i utilitzant sistemes il·legals. Des de fa 2.600 anys la tonyina vermella s’ha pescat de forma tradicional i sostenible, amb les almadraves, formant part de la cultura mediterrània ancestral. La almadrava és una tècnica de pesca que aprofita la migració de les tonyines instal·lant un laberint de xarxes perpendiculars a la costa conduint els animals cap a una mena de corrals on un cop encerclats es treuen un a un de l’aigua amb uns ganxos. Quan es pugen al vaixell de pesca els peixos encara estan vius i per tant es poden seleccionar les espècies i les mides dels individus capturats. Però actualment s’utilitzen nous sistemes de pesca molt més efectius que afegits als sistemes de detecció de bancs de peixos amb avionetes o sonars en faciliten la seva captura fins a límits impensables. Vaixells de pesca d’encerclament, xarxes d’arrossegament, flotes de pesquers industrials, cada cop més mòbils i més grans, perseguint els bancs de peixos des del Mediterrani i per tot l’Atlàntic, sobrexplotant les costes de països del tercer món,… Això, també ha provocat col·lateralment que molts pescadors tradicionals de palangre hagin hagut de plegar perquè cada cop els costa més trobar peixos.

Les mesures a prendre son urgents i diverses entitats ecologistes ja les han posat a sobre la taula reclamant un nou pla de conservació. Primer cal el tancament de les pesqueries industrials d’encerclament i palangre del Mediterrani i l’Atlàntic Nord fins a la recuperació de la població, reduir la capacitat de la flota pesquera i establir unes quotes noves de quantitats de captures permeses i de la talla mínima dels exemplars. Altres mesures són la creació d’un santuari Balear per a la reproducció de la tonyina vermella. A Ses Illes han fet una gran campanya per a la protecció de l’espècie que inclou la col·laboració de cuiners famosos i restaurants per a recomanar un consum de tonyina menor i de procedència garantida. Els ecologistes seguim demanant el boicot a la tonyina vermella, per tal de disminuir la seva demanda. Tu que consumeixes tonyina vermella com nosaltres, implica’t: No compris o redueix el consum de tonyina vermella.

Zones humides i turisme: un alè d’aire fresc. Article de l’ham. Febrer 2012

Les zones humides degut a la seva bellesa paisatgística i per la biodiversitat que acullen són llocs ideals per al turisme. En moltes zones els ingressos del turisme són molt importants per les economies locals lligades a estanys, aiguamolls, llacs o rius…, tant des del punt de vista de l’allotjament, la restauració i el comerç, com des de les empreses d’activitats a la natura o de lleure. A més, les zones humides ofereixen recursos, com l’aigua, aliments, productes locals, que faciliten l’acollida de visitants. Malgrat tot, un turisme no sostenible pot generar beneficis a curt termini i pèrdues a llarg termini, afectant tant a la salut de les zones humides com posant en perill els serveis dels ecosistemes.

La convenció Ramsar, de la qual l’Estany de Banyoles forma part, fomenta la celebració del Dia Mundial de les Zones humides el 2 de febrer que aquest any 2012 està dedicat al “Turisme en aiguamolls: el turisme responsable dóna suport als aiguamolls i a les persones”. No és només una qüestió simbòlica, ja que durant el congrés anual es discutirà un document amb propostes per a la promoció d’un turisme sostenible. El turisme aporta beneficis a les persones, però també en pot aportar a la vida silvestre, promovent un enfortiment de les economies locals cap a mitjans de vida més sostenibles. La combinació d’aiguamolls i turisme passa per un tercer element que li dona visió de conjunt, i aquest és la cultura. La vida silvestre i l’aigua marquen el paisatge, però també són una excusa per apreciar les diferents cultures associades a cada zona. S’ha d’aprofitar l’arribada del visitant per a educar-lo en els valors culturals i naturals de cada espai, i per fer això calen una pràctiques turístiques ben gestionades.

Segons l’organització mundial del turisme, es parla d’“ecoturisme” quan la motivació principal del viatjant està centrada en l’observació i gaudi de la natura, així com en conèixer les cultures tradicionals dels espais naturals. El visitant busca continguts educatius i dóna suport al manteniment dels espais naturals consumint en les comunitats locals. Realitza un consum conscient que sol repercutir oferint feina alternativa i noves oportunitats a les poblacions locals, incrementant l’interès de la població en la conservació de l’espai on viu. Si voleu fer ecoturisme a Catalunya podeu consultar: http://www.ecoturismecatalunya.com. La majoria d’allotjaments i promocions que s’anuncien en aquest web promouen el respecte per l’entorn, solen tenir un bon sistema de recollida selectiva de residus, utilitzen eficientment l’energia, normalment amb energia renovable, fan una compra i consum ètic i local amb productes agrícoles ecològics de zones properes, i es mostren preocupats pel consum d’aigua i per l’impacte paisatgístic de l’equipament.

Al Pla de l’estany disposem de zones humides d’interès amb un elevat valor natural i cultural, tant la conca lacustre de Banyoles, com el riu Fluvià, i amb un interès creixent en el turisme. En una comarca tant petita i amb uns valors naturals tant marcats es fa estrany no veure una oferta o una marca turística definida. Des de sempre s’ha acusat als ecologistes d’oposar-se al turisme a l’Estany, d’aturar la promoció d’activitats i posar obstacles al seu “aprofitament”. En aquesta última paraula rau el motiu de conflicte. No té cabuda a la nostra comarca el turisme d’ocupació del litoral de zones humides amb instal·lacions de mal gust, amb “xiringitus” i amb una oferta lúdica culturalment pobre i poc enriquidora. No hi ha cabuda pel turisme de masses, i tampoc hi serien competitius. Però tampoc agrada la situació actual amb poca personalitat, sense barca de passatgers, amb poca dinamització de l’espai. Les possibilitats que tenim per a la potenciació d’un ecoturisme són infinites des del paisatge de l’estany, passant per la gastronomia, la cultura, la història lligada a l’aigua, als conreus, les infraestructures hidràuliques, les tradicions, llegendes, …

Escoles Verdes – Article de l’ham desembre 2011-

El programa Escoles Verdes promogut per la Generalitat de Catalunya, sorgeix com un compromís per donar suport a tots els centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar accions educatives que tinguin la finalitat d’afrontar, des de l’educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat.

Al Pla de l’Estany hi ha només dos centres que ja tenen el distintiu d’Escola Verda, que són el CEIP l’Entorn i l’IES Brugulat, són 2 representants inclosos en els més de 485 centre catalans que ja formen part del projecte. Aquests centres incorporen en el seu centre bones pràctiques des del punt de vista educatiu i ambiental. Normalment tendiríem a centrar-nos en fer una valoració negativa de la no participació dels nostres centres en aquests tipus de projectes, és a dir criticar els que no són escola verda. Però aquest cop toca elogiar aquests dos centres que en el seu moment van apreciar els valors que es potencien en els projectes d’Escola Verda, com són: promoure la participació activa de la comunitat educativa en el respecte amb l’entorn, incorporar els valors de l’educació per a la sostenibilitat en tots els àmbits de la vida del centre i afavorir l’intercanvi entre els centres que comparteixen els mateixos objectius. Són valors que avui en dia haurien de ser essencials en l’educació i més enllà, no només durant el curs i en el centre escolar sinó també en la rutina del dia a dia. I més encara si tenim en compte el gran privilegi de viure en una comarca amb un alt valor paisatgístic, històric i cultural que no ens cansem d’alabar però que malauradament no estem apreciant com caldria.

El Programa Escoles Verdes és un projecte de centre i, per tant, la decisió d’incorporar-s’hi l’ha de prendre tota la comunitat educativa. Formar part d’aquesta xarxa de centres que voluntàriament han decidit, a través de l’educació per a la sostenibilitat, fer un canvi qualitatiu en el seu projecte educatiu, significa replantejar-se àmpliament el treball educatiu i l’organització del centre, i per tant, l’acceptació, per part de tota la comunitat educativa, d’uns compromisos bàsics que es concreten en: una voluntat explícita del centre de participar en el programa, es a dir, un percentatge significatiu del professorat ha d’estar disposat a participar activament en aquest procés d’innovació; un compromís de formació continuada, la formació és la base de la possibilitat del canvi; i un canvi d’organització i en la participació.

Estem segurs que en la majoria dels centres de la nostra comarca ja s’està educant amb aquests tipus de valors, per això animem a que s’informin sobre el projecte d’Escoles Verdes i puguin participar, aprendre i compartir l’experiència amb altres centres, per tal d’enfortir les relacions socials i el respecte amb el medi que ens fa viure. Podeu trobar més informació buscant “escoles verdes de Catalunya” al web www.gencat.cat.

Cap un nou model energètic sostenible…-Article de l’ham novembre 2011-

A la nostra societat, l’ús de l’energia és fonamental per dur a terme les nostres activitats diàries. Hi hem establert una forta dependència i això fa que gaudim en gran mesura d’un bon nivell de vida i d’una comoditat sense precedents. No obstant, el model energètic en el qual s’ha basat el nostre desenvolupament econòmic i social resulta totalment insostenible. Els impactes ambientals generats de l’ús intensiu de combustibles fòssils no renovables -petroli, carbó i gas- com són, la generació en la seva combustió, de gasos contaminants i d’efecte hivernacle com el CO2 (diòxid de carboni), principal generador del canvi climàtic; o bé, els vessaments de petroli, per extracció o transport, que malmeten els ecosistemes marins,  posen en perill la salut del medi ambient i de les persones. També, l’esgotament progressiu del petroli i les crisis que afecten periòdicament a la seva producció, repercuteixen sobre els conflictes internacionals i sobre l’increment del preu del cru. A més, els principals països productors tenen règims poc o gens democràtics que provoquen grans injustícies socials. Aquestes disfuncions ecològiques, socials i econòmiques, fa palesa la urgent necessitat d’establir un nou model energètic més racional, que fomenti l’estalvi i l’eficiència energètica, alhora que afavoreixi la maximització de l’ús d’altres energies més netes i renovables (fonts naturals inesgotables), com són la eòlica, la solar fotovoltaica o la biomassa, reduint al mateix temps la dependència amb els països productors d’hidrocarburs.

Perquè això sigui una realitat, cal que tots els agents socials (governs, administracions locals, empreses, entitats, i població) hi participem activament, ja sigui recolzant polítiques efectives, com adquirint hàbits i comportaments, ja siguin individuals o col·lectius, encaminats a lluitar contra el canvi climàtic i les injustícies socials.

A continuació, us proposem alguns enllaços on podreu aprofundir més sobre algunes de les nombroses accions que ja s’estan duent a terme, en aquest àmbit. També us aconsellem que doneu una ullada als manuals per l’estalvi i l’eficiència a la llar, sembla mentida que amb petits gestos puguem arribar a estalviar tanta energia i tants diners:

 

Institut Català d’Energia (ICAEN): http://www20.gencat.cat/portal/site/icaen

En destaquem: els Ajuts per a projectes d’estalvi i eficiència energètica, els Cursos de conducció eficient per conductors de turismes i vehicles pesants, l’Estratègia d’impuls del vehicle elèctric a Catalunya (IVECAT), així com el Pla de l’Energia 2006-2015.

Hogares Kioto: http://hogareskioto.crana.org/recursos_didacticos/ .Aquí hi podreu trobar dos manuals molt amens per l’estalvi i l’eficiència a la llar i com calcular la vostra petjada ecològica.

Som Energia: http://www.somenergia.cat/som-energia/organitzacio/ .La primera cooperativa de producció i consum d’energia verda de Catalunya.

Vehicles compartits: http://www.nosaltres.cat/www/seccio?p_idint=617637  .A Catalunya, el transport és el principal consumidor energètic. Cal buscar maneres per minimitzar el seu impacte.

350.org: http://www.350.org/es/nuestra-misión .La seva missió consisteix en combatre la crisis climàtica, a nivell internacional.

CO2now: http://co2now.org/ .Coneixereu la concentració de diòxid de carboni cada mes i quina ha estat l’evolució des de març de 1958. És mesurada a l’Observatori de Mauna Loa a Hawaii.

El Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses- Article de l’ham octubre 2011-

La Comissió Europea ha posat en marxa el que ha denominat “Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses“, una de les iniciatives més ambicioses com a mecanisme de participació de la ciutadania i dels governs locals, que han assumit el compromís voluntari de millorar l’eficiència energètica i utilitzar fonts d’energia renovable en els seus territoris amb l’objectiu de lluitar contra l’escalfament global. Amb aquest compromís, els governs locals fan seu l’objectiu comunitari de reducció de les emissions de CO2 en un 20% abans de l’any 2020, respecte els nivells de l’any 2005. Aquest compromís es concretarà en accions dirigides a millorar l’eficiència energètica i amb la producció d’energia de fonts renovables.

Els compromisos que adopten els signants del pacte són els següents:

●                    En primer lloc, assumir els objectius de la Unió Europea per l’any 2020 de reduir en un 20% les emissions de CO2 en el seu territori municipal i en els àmbits en que tingui competències, mitjançant la millora de l’eficiència energètica i la producció d’energies renovables.

●                    Preparar un “Inventari Base d’Emissions” (IBE) de CO2 del municipi i de la corporacio municipal, en el període d’un any des de la seva adhesió.

●                    Elaborar un “Pla d’Acció d’Energia Sostenible” (PAES) en els àmbits en que tingui competències, aprovat pel ple municipal, dins l’any següent a l’adhesió. El PAES ha de recollir les mesures i accions necessàries per assolir els objectius de reducció d’emissions i ha de ser enviat a la Comissió europea.

●                    Publicar periòdicament –cada 2 anys després de la presentació del seu PAES- els informes d’execució que indiquin el grau d’execució del pla d’acció i els resultats provisionals.

●                    Promoure les seves activitats i involucrar la ciutadania i parts interessades, incloent l’organització periòdica de Dies d’Energia locals.

●                    Difondre el missatge del Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses, en particular animant a altres autoritats locals a adherir-se i contribuint a grans esdeveniments i seminaris temàtics.

El Pacte comporta també el compromís de comunicar a tota la ciutadania, a les entitats i a les empreses, el contingut del mateix i especialment del Pla d’Acció d’Energia Sostenible. Aquesta comunicació s’ha d’estructurar mitjançant un Pla de comunicació on hi siguin representants els grups polítics, els ciutadans, el mon associatiu, els sindicats i els empresaris.

A més de propiciar l’estalvi energètic, els resultats de les accions dels signants són múltiples: la creació de treball qualificat i estable, no subjecte a la deslocalització; un entorn i una qualitat de vida més saludables; i un augment de la competitivitat econòmica i la independència energètica.

Actualment tan sols 3 municipis de les comarques gironines han signat aquest Pacte; Girona, Figueres i Ordis. Esperem que ben aviat els ajuntaments de la comarca s’adhereixin al “Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses”.

Més informació: http://www.pactodelosalcaldes.eu