Entrades

ico-robaneta

Consum responsable de roba – Article de l’ham del juliol-

Queden lluny ja els anys en els quals els “draps banyolesos” eren famosos i s’exportaven arreu del món. Una rica indústria medieval, que utilitzava recursos locals per a produir els draps: la llana de les ovelles, materials vegetals per tenyir i l’aigua dels recs per fer anar els molins drapers. El tèxtil va seguir essent important al llarg dels segles amb teixits de cànem i lli, i empreses de tota mena fins a ben entrat el segle XX. Amb tot va arribar la deslocalització i el sorgiment de les empreses multinacionals que per obtenir alts beneficis van rebaixar preus produint en països en desenvolupament amb baix cost laboral, i van enfonsar el tramat productiu de tèxtil del país, canviant les normes del joc. Actualment per produir una peça de roba de cotó hi ha tantes etapes que la traçabilitat del producte es perd, i malgrat això, hi ha preus sorprenentment baixos basats en l’explotació laboral i la destrucció del medi ambient. La creació de grans explotacions agrícoles de cotó necessiten molta aigua per a regar fet que provoca la sobreexplotació i assecat de rius, llacs i estanys. El cotó es transporta a altres països que manufacturen els productes i produeixen els teixits, sovint a kilòmetres de distància del lloc d’on prové la matèria primera. Els teixits cal tenyir-los, i després convertir-los en roba a través de la confecció fins a obtenir un producte final que es distribueix als punts de venda. Kilòmetres en transport, costos ambientals, i producció en països amb explotació laboral, amb  vulneració dels drets dels treballadors, salaris baixos, males condicions laborals, treball infantil, i sense normatives de protecció ambiental … Cal alertar que el que és barat, ens acaba costant molt car.

El consumisme occidental, i en aquest cas el consum de tèxtil, que inclou roba, sabates, bosses i altres complements, multiplica la necessitat d’uns recursos que cada cop són més escassos: sòl fèrtil, aigua i la material vegetal o derivada del petroli per a produir fibra. Es diu que per produir uns texans calen 3000 litres d’aigua. Quan comprem una peça de roba barata, no només ens arrisquem a que duri poc o que sigui de mala qualitat, sinó que comporta el risc que com que és barata, la utilitzem poc i la llencem abans, que no valorem el que comprem, i que acabem generant moltes tones de residus tèxtils a l’any, dels quals només una petita part va als mercats de segona mà. Existeix una campanya important dedicada a informar-nos sobre el món del tèxtil que es diu Roba Neta ( https://robaneta.wordpress.com/ i http://robaneta.org/) de l’associació SETEM que fa una radiografia del sector, recollint informació crítica sobre les grans marques: Zara, Mango, H&M, Desigual, etc. A la vegada podeu consultar una guia de consum conscient i sostenible de roba que al final ens pot ajudar a seguir algun criteri.

Com a consumidors i consumidores tenim el poder de decidir què volem comprar i on volem comprar-ho. Les grans empreses posen al mercat la roba que s’ha de dur i les opcions es concentren en unes poques marques a les que arribem per cada cop menys distribuïdors. Aquesta concentració i control del sector dificulten que puguem triar, amb total llibertat, la roba que volem comprar i les botigues on fer la compra. Abans de comprar una peça de roba pots preguntar-te si realment la necessites, si és un només un desig, quin ús en faràs, si algú te’n pot deixar algun de semblant, si et durarà molt, i quines són les millors opcions (tipus de teixits, comoditat, neteja o reparació). Un cop decidits a comprar cal pensar en comprar peces de qualitat, escollint peces útils i resistents, i posteriorment cal esforçar-se en una bona conservació i cura (neteja, assecat al sol o assecadora…) per tal d’allargar-ne la vida.

El consum de proximitat és un model de comerç i consum coherent que ens ofereix una oferta especialitzada enfront de l’oferta diversificada de les grans marques o cadenes. Tenim a l’abast botigues per a cada tipus de roba, que ens poden aconsellar de manera professional i faciliten els canvis, reparacions o consultes postvenda. Alhora és més sostenible i socialment més integrat. Cal doncs, localitzar aquestes botigues a prou del lloc on vius i buscar les opcions per contribuir a un consum més responsable, també depèn de tu.

Consum conscient de roba: Alternatives (part II). L’article de l’ham del novembre de 2013

Quan es compra roba amb la intenció de conservar-la temps, cal tenir en compte alguns aspectes referents a la qualitat, és a dir, fa bé la seva funció ? és còmoda?  la confecció és acurada? té costures reforçades en llocs d’esforç? els botons tenen la cueta de fil a dintre i no en fora perquè no ens caiguin aviat? Ens durarà temps? Conèixer els tipus de fibres ens pot ajudar. Per llei han de venir indicades a l’etiqueta i poden ser:

1. Fibres a base de cel·lulosa o fibra vegetal com el lli, el cotó o la viscosa. Perden resistència amb les rentades. Són biodegradables i idònies per estar en contacte amb la pell. Algunes vegades, el cotó es barreja amb una mica de polièster per donar-li major resistència. El lli i la viscosa són fresques però poc resistents. La marca Tencel i Modal, aguanten més.

2.Fibres animals, com la llana o la seda que és la més resistent de totes. La llana es pot barrejar amb una mica de polièster per adquirir resistència o amb acrílic,  però llavors farà moltes més boletes.

3. Fibres derivades del petroli que no es biodegraden i com els plàstics, romandran intactes milers d’anys;  per això es trenquen menys. Obstrueixen la transpiració. Són: el poliester, l’acrílica, la lycra, l’elastan, el nilon, la poliamida …

Cal tenir també present que la producció de fibres i/o teixits requereix un consum important d’aigua, energia, pesticides (abundants en produccions massives de cotó no ecològic), substàncies clorades, usades per blanquejar o les tòxiques de la tintura, quan no són d’origen natural. En el mercat hi ha alguns segells que garanteixen entre el 95 i el 100% de producció ecològica de la fibra com OE 100, GOTS made with orgànic, Naturtextil …  D’altres, com Made in Green tenen a més, un codi ètic pel que fa condicions laborals. Un cop dit tot això, com a alternativa, podríem guiar-nos per la regla de les 3 erres. REDUIR, abans de substituir una peça de roba amb algun problema, mirem si es pot arreglar. REUTILITZAR entre coneguts (com ja es fa molt amb roba de mainada) o facilitant la reutilització de la que ja no fem servir. Podem trobar botigues de segona mà a ca.robaamiga.cat/mapa-interactiu o a www.engrunes.org. Humana, també recull roba utilitzada però és una entitat amb certa controvèrsia i vetada en alguns països. Per últim, es pot RECICLAR i se n’obté fil i borra per matalassos, coixins, aïllants … La roba que no aconsegueixen vendre va majoritàriament a l’abocador, per tal de no vendre-la a preu de segona mà. A Banyoles disposem d’alguns llocs com “Repunts”  o “Cosidura” on es fan tota mena d’arranjaments; també botigues amb roba de segona mà com “l’encant” o “un món de mans”. Seguint aquesta línia, a l’hora de comprar roba podem trobar algunes peces del que s’anomena moda sostenible, ètica o roba eco-ètica. En general, és roba feta amb fibres de cultiu ecològic, naturals o a partir de roba usada; fabricada en tallers locals, que controlen les condicions laborals, o en cooperatives del Sud, amb tractes similars als del Comerç Just. “GreenLifeStyle “ i “Humus” en són exemples, també Coshop que ven a través de la seva web (www.capipotaproductions.com) o Moltacte, empresa amb excedent de roba de marques, principalment catalanes, i amb la meitat dels treballadors amb alguna discapacitat mental (www.moltacte.com). La plataforma Slow Fashion Spain té en el seu web (www.slowfashionspain.com) un directori/aparador de firmes eco-ètiques de roba. També Velaruna Comercio Justo, és una marca de roba d’Intermón-Oxfam, que sol agradar molt; els dissenys són d’una espanyola i la confecció es fa a la Índia garantint condicions ecològiques en algunes de les peces. Tot plegat, aquestes són algunes idees, entre d’altres, que ens poden ajudar a fer un consum més sostenible. ( Fonts d’informació al nº 39 i 40 de la revista Opcions)

Consum conscient de roba (part I). L’article de l’ham del octubre de 2013

Una imatge típica de la nostra societat és la d’un carrer cèntric atapeït de botigues de roba i gent entrant o sortint d’elles. Les cadenes? Les mateixes arreu: Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti, H&M, Mango, Levi’s… L’oferta de roba és sobreabundant. En necessitem tanta? Segons “El Centre d’Informació Tèxtil i de Confecció”, al 1995 arribaven 2 peces de vestir a les botigues, per habitant i  mes, a tot l’estat; aquesta dada pujava a 5 al 2007 i es veia reduïda a 3,5 al 2011 degut a la crisi. Com que l’espai de les vivendes es finit vol dir que se n’haurà de llançar un altre nombre similar. En definitiva, hem entrat en una espiral de consumir i llençar, on sovint el vector directriu se’n diu “Moda”. Les cadenes acostumen a proveir-se amb més gènere del que poden vendre, per tal d’aconseguir millors preus i l’excedent el col·loquen en outlets, on els preus de venda al públic són inferiors al “normal” però per sobre dels de rebaixes. Amb el fenomen de la globalitat, la producció local, ha quedat força desmantellada. Només un 17% (en pes) és d’origen estatal. A hores d’ara, no són els empresaris fabricants sinó els distribuïdors, qui prenen les decisions quant al que es confecciona  i als preus. Busquen els proveïdors més econòmics arreu, en els països on  la mà d’obra és barata. El 2005 va desaparèixer la regulació sobre el comerç internacional de roba, el que es tradueix en un importar i exportar com es vulgui i es pugui.

Les dades de fa dos anys mostren que el principal productor de  roba és la Xina, que triplica països com Itàlia i Banglades. A aquests els segueixen en importància els països propers com Portugal, Turquia i Marroc que cobreixen  la confecció urgent de models de roba que es van presentant al llarg de tot l’any i també la de la roba de reposició quan l’estoc ha fet curt, modalitat que rep el nom de “just in time”, és a dir a l’acte; d’aquí que es faci a països propers i també en alguns tallers espanyols per la immediatesa del requeriment. El model de producció just in time, exerceix una forta pressió sobre la manufactura i qui acaba rebent són les treballadores i treballadors en les seves condicions laborals. El grup Inditex, que inclou cadenes de roba coneguda, és dels que potencia més la renovació constant dels models de roba seguint aquest model.

Fonts del sector tèxtil català, han manifestat que voldrien un model diferent de moda, menys precipitat i de més qualitat, el que es diu “ slow fashion”  però reconeixen que el públic que valora aquest model, és minoritari. Qui voldrà una roba de més qualitat i durada si a la fi es deixarà d’usar en una o dues temporades perquè ja no es porta? Al voltant del consum de roba i després de tot el que es va sentin sobre la seva confecció, és probable que ens comencin a sorgir dilemes de tot tipus: Miro a l’etiquetatge el país de procedència? Trio roba de baix cost perquè estem en crisi tot i saber que al darrera poden haver condicions laborals poc dignes? Puc tornar a dur aquest abric a la feina després de vàries temporades i semblar garrepa? Intento fer un consum de proximitat per reduir l’impacte mediambiental? És important per a mi anar a la moda?  … vestir-nos és quelcom més que una necessitat d’abric, hi ha tota una identitat al darrera i també pot haver inèrcies, sentiments de pertinença a un grup, trastorns alimentaris, acompliment d’expectatives … Cadascú mica en mica haurà d’anar resolent, sense culpabilitats i amb consciència, els seus dilemes.

( Fonts d’informació per a aquest article al nº 39 de la revista Opcions ).