Entrades

sos-wc-tovalloletes

Boles de greix i Tovalloletes humides al clavegueram – l’article de l’ham del novembre 2017-

La societat actual produeix i consumeix a gran velocitat generant multitud de residus, siguin deixalles o aigües residuals. Conscientment o no, s’ha instaurat en l’ideari del ciutadà mig que pagant i d’una forma senzilla es pot desfer dels residus, només tirant de la cadena, prement un botó o dipositant les deixalles en un contenidor, lliurant-se així de qualsevol altre tipus de responsabilitat. Ha estat un greu error. Ni ens preocupa ni sabem que passa, com si no hi tinguéssim res a veure. Fa temps es feien campanyes perquè la gent no llencés palets de les orelles o compreses pel vàter, ja que això acaba dificultant el procés de depuració de les aigües i generant un cost ecològic i econòmic, però l’impacte màxim ha arribat amb el boom de les tovalloletes humides d’un sol ús.

És veritat que les tovalloletes humides són molt pràctiques, i han constituït una gran revolució en el món dels bebès, facilitant la neteja de les criatures. L’ús és tan extens que ja s’utilitzen de forma comú per netejar-se les mans, per treure maquillatge, al menjar, per assecar-nos el suor o per quan anem al bany. Ja les tenim a la bossa, a la maleta, al cotxe o al menjador de casa. Però, tal com ja passa amb les compreses, les tovalloletes no es degraden de forma ràpida, poden tardar diverses setmanes en disgregar-se en filaments de teixit. Ens oblidem que quan hi ha riuades o quan la depuradora té problemes de funcionament les aigües residuals arriben als rius i platges deixant milers de residus en forma de fibres i agregats de tovalloleta. L’impacte ecològic al mar i rius és també catastròfic. També s’han donat casos espectaculars de taponaments de la canonades per boles immenses de tovalloletes i greixos formant una massa vomitiva rocosa solidificada que obtura el sistema de clavegueram. Son múltiples els casos de rebentades d’aigua que obliguen a la retirada d’immenses boles de greix (fatbergs en anglès) a Nova York, Londes, San Sebastià, Bilbao, Sevilla, València… un problema global que causa pèrdues milionàries de 500 i 1000 milions l’any segons la EurEau. Ja s’està plantejant normatives reguladores per prohibir llençar tovalloletes als lavabos, i fins i tot la seva venta. A Girona el 2016 es recollien 7.4 tones de tovalloletes al mes i es va fer una campanya amb el lema “El vàter no és una paperera”. S’han descrit problemes de salut associats als compostos com el metilcloroisotiazolinona un conservant molt utilitzat en tovalloletes o als perfums que provoquen dermatitis al·lèrgica en nens (Chang i Nakrani a la revista Pediatrics 2014). Algunes tovalloletes antibacterianes no treuen bé el maquillatge i treuen els olis i compostos naturals que protegeixen la nostra pell. Les instal·lacions de les depuradores també requereixen costosos canvis en els tractaments de desbast dels materials de l’aigua residual que acaba repercutint en la factura de l’aigua.

Si voleu utilitzar tovalloletes, llenceu-les a la brossa i acabarà a l’abocador o a incineradora. Mai a la tassa del vàter. Ara, el que recomanem és no utilitzar-ne. Recuperar l’esponja, la palangana i el sabó, o fer-ne un ús extremadament mesurat. Altres alternatives són tovalloletes biodegradables i de compostos naturals. Hi ha qui es decideix per fer-se tovalloletes casolanes, més naturals i lliures de químics. Per la xarxa podem trobar diverses opcions basades en paper de cuina o tela de cotó barrejat amb aigua bullent amb sabó neutre, olis essencials i vinagre de poma pel ph. No deixeu que la comoditat us faci còmplices de l’impacte ambiental. Consumiu conscientment.

logo-residu-zero

Limnos s’adhereix a la Plataforma MidCat i al Manifest contra la incineració de les Borges Blanques

Durant el passat mes d’abril Limnos s’ha adherit a la Plataforma MIDCat

El projecte MidcAT és una megainfraestructura gasística promocionada per l’estat espanyol i declarada d’interès comunitari per la Unió Europea. L’objectiu d’aquest projecte de l’empresa Enagas i del ministeri de indústria és gairebé duplicar la capacitat exportadora de metà (gas “natural”) de la península ibèrica i connectar via gasoducte el centre d’Europa amb els camps d’extracció.

A Catalunya s’ha creat la Plataforma de resposta al MidcAT del qual un adjuntem un extracte del manifest fundacional.

Adhesió al Manifest contra la incineració aprovada a Borges Blanques

A Les Borges Blanques.-Les entitats contràries a la incineradora de Juneda van demanar l’1 d’abril la destitució del director de l’Agència de Residus de Catalunya, Josep Maria Tost. La Coordinadora Catalana Contra la Incineració de Residus, la Plataforma aturem la incineradora de Juneda i diversos col·lectius, que van participar de l’acte a les Borges Blanques, el fan responsable de la baixada de l’índex de reciclatge i de la promoció i impulsió de la crema de residus. La trentena d’assistents a aquest acte van aprovar el manifest ‘Les Borges Blanques contra la incineració i en favor de la sostenibilitat i la qualitat de vida’ que, entre altres coses, valora “molt negativament” la tasca de l’ARC i proposa que s’aprovi un calendari de tancament les incineradores que hauria de culminar el 2020.

Les entitats que han assistit a aquesta trobada de les Borges Blanques van demanar a la Generalitat que posi en marxa “un model de gestió basat en l”estratègia residu zero’ que “descarti l’anonimat, apel·li a la responsabilitat col·lectiva i la participació ciutadana” i faci “efectiva la prioritat de la recollida de la brossa orgànica sense materials impropis”.”Els resultats assolits per models de gestió com ara ‘Residu Mínim’, la recollida porta a porta arreu de molts municipis de Catalunya, demostren el bon camí a posar en pràctica arreu del país”, reflexiona el manifest.

El projecte de Macroplanta de tractament de residus dels Clots de Forallac (Baix Empordà) desafia al Parlament de Catalunya

El Parlament de Catalunya va aprovar el passat 20 de març, una resolució per aturar d’una manera immediata el procés d’autorització del projecte d’una planta i iniciar un procés de debat amb els agents del territori.

El redactat de la resolució [veure annex] compta amb el suport d’ERC, CUP, IC, PSC, Ciutadans i PP. Convergència i Unió es va abstenir al primer punt però va aprovar el segon i tercer punt, respecte a la informació a la població i el compliment del pla territorial de gestió de d’infraestructures residus municipals de Catalunya.

La presentació de nou del projecte de Macroplanta de l’empresa Servitransfer, S.L. pel mateix solars adjunts a la Planta comarcal de transferència de residus, ubicada dins del perímetre de protecció arqueològica dels Clots de Sant Julià és una provocativa vulneració de l’acord del Parlament que, d’una manera explícita, demana aturar immediatament el procés d’autorització del projecte, i exigeix “informar la població adequadament i amb transparència de totes les gestions que s’estan duent a terme”.

A hores d’ara el projecte de Macroplanta, un altre cop, ha estat en període d’informació pública fins el 9 d’agost, limitat a la seva lectura en el propi ajuntament de Forallac i, segons els ecologistes, ha estat negociat amb l’alcalde de Forallac (CiU) i el Departament de Territori i
Sostenibilitat- Agència de Residus de Catalunya, d’esquenes a qualsevol informació als habitants de la comarca. Part de la negociació es va fer davant d’un projecte d’incineradora que completaria l’oferta de sis plantes gestores de residus tòxics i perillosos.
Tant els ecologistes com la societat civil demanen al Govern un control del compliment de la resolució, és a dir, que es convoqui de manera extraordinària a la comissió de Territori i Sostenibilitat per saber què està fent el Govern per complir la resolució aprovada i també que
comuniqui, per mitjans apropiats a la població afectada i a les entitats socials i ecologistes que donen suport a la població afectada.
El Pla Territorial sectorial d’infraestructures de tractament de residus municipals de Catalunya (2006-2012) no contempla aquesta instal·lació. La Macroplanta preveu tractar una part de residus municipals per convertir-los en Combustibles Derivats de Residus (CDR) i cremar-los.

Això vulnera la normativa vigent de residus de Catalunya. A més, el Pla està paralitzat per la redacció d’un nou Pla General de gestió de Residus i Recursos de Catalunya (2013-2020).

No a l’autorització de la Macroplanta ni aquí ni en lloc, sí a un canvi de paradigma i model de producció i gestió de residus cap al Residu Zero!

Annex:
Resolució del 20 de març de 2013 del Parlament de Catalunya:
Parlament de Catalunya insta el Govern a:

  • A. Aturar d’una manera immediata el procés d’autorització del projecte d’una planta de tractament i valorització de residus industrials i especials que es vol situar al municipi de Forallac (Baix Empordà) al costat dels Clots de Sant Julià, un Jaciment arqueològic d’elevat interès històric, i iniciar un procés de debat amb els agents del territori.
  • B. Informar la població adequadament i amb transparència de totes les gestions que s’estan duent a terme.
  • C. Complir amb el Pla territorial sectorial de gestió d’infraestructures i residus municipals de Catalunya.

Signatures:
Veïns i Fills de Forallac
SOS Empordanet
Gent pel Territori
Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA-EdC)
Associació Naturalistes de Girona ANG-EdC
Federació Ecologistes de Catalunya (EdC)
Ecologistes en Acció- Comarques gironines
IAEDEN-EdC
LIMNOS-EdC
GEPEC-EdC
IPCENA-EdC
GDMNS-EdC
La Bisbal d’Empordà, 13 d’agost 2013

La campanya “Envàs, on vas?” mostra els límits de la gestió dels envasos i l’evidència de que cal un canvi de model

Més informació a: http://www.residusiconsum.org/

La nova campanya de comunicació ambiental sobre gestió de residus s’ha centrat un cop més en els residus d’envasos domèstics. Els envasos domèstics semblen ser la fracció dels residus que més preocupa les administracions i que més espai ocupen en el migrat debat públic sobre els residus i la seva gestió.

Tanmateix, si anem una mica més enllà veurem que les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons “públiques”, en el sentit d’avançar cap a una millor gestió col•lectiva dels residus.

A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, la present campanya se centra no tant en mirar de fer augmentar la participació de la població en la recollida selectiva sinó en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, s’anomenen “impropis”; aquells residus que “embruten” els residus que són separats per a reciclar.

envasonvas

Per què aquest canvi?

La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec d’una part del cost econòmic de la gestió dels seus residus. Per a fer-ho, cada envàs que es posa en el mercat paga un import (menys d’un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels envasos recollits selectivament i al cost de les campanyes informatives. Per identificar els envasos que tenen “dret a ser reciclats” s’utilitza el que s’anomena “punt verd”, els símbol de les dues fletxes entrelligades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, brics de llet, bosses de plàstic.

Seguint aquesta lògica, a més envasos recollits, millor nivell de reciclatge (benefici social), però també més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha elements que no són envasos, els costos de la recollida selectiva augmenten per als envasadors perquè es recullen també materials que no han “cotitzat”. Per tant la campanya, no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per tal de reduir els residus i els impactes ambientals d’abocadors i incineradores) sinó fer baixar els costos de la gestió dels residus d’envasos (en benefici de les empreses que posen els envasos al mercat) encara que sigui a costa d’excloure materials que poden ser reciclables.

Com és que la campanya la fa el Govern si el benefici és per a les empreses envasadores?

La raó és que les empreses envasadores no gestionen directament la recollida i tractament dels residus d’envasos recollits selectivament sinó que ho fan les administracions (ajuntaments, mancomunitats i consells comarcals) i els envasadors les compensen parcialment pels costos que suposa als pressupostos públics la gestió dels seus residus. Efectivament, l’administració pública està actuant com a “subcontractada” pels envasadors per recollir els residus que ells produeixen i com a tal és compensada econòmicament.

Per a fer-ho, els envasadors s’agrupen en dues organitzacions: Ecoembes pels envasos que han d’anar al contenidor groc (metall, plàstic i brics) o al contenidor blau (paper i cartó) i Ecovidrio pels envasos que han d’anar al contenidor verd (vidre). Aquestes dues organitzacions signen convenis on s’estableixen els imports que percebran les administracions públiques que fan la feina. I a les clàusules dels convenis s’estableix que si els impropis són massa elevats, les administracions seran penalitzades econòmicament: percebran menys diners per la mateixa feina.

Aquest model, definit en la Llei de residus de 1997, converteix l’administració pública treballa en un proveïdor extern de serveis per al sector privat amb unes condicions determinades per les empreses envasadores. I aquestes no volen fer-se càrrec de residus separats selectivament que elles no hagin posat al mercat. Tot plegat no és més que un altre exemple de subordinació de l’administració pública a la lògica de l’empresa privada; de renuncia a complir uns objectius col•lectius per passar a satisfer uns interessos que són privatius. La modificació de la Llei per tal de corregir aquesta situació hauria de ser una prioritat dels propers mesos.

“Si no ets envàs pregunta on vas”

La sensació que té la ciutadania després d’haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d’una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa bé!

El model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de reciclatge però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s’hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s’hauria de posar al contenidor de recollida selectiva. I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills, les instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre tothom, independentment de l’edat, formació, nivell cultural.

L’excusa és l’eficàcia i el cost, però la realitat és que el sector privat ha segrestat el que hauria de ser un model de recollida selectiva per a tots els materials reciclables.

Ens podem permetre un model de recollida selectiva que contempli no separar productes reciclables?

Vetllar pels aspectes econòmics de la gestió dels seus residus d’envasos és un objectiu legítim pels envasadors però no hauria de ser l’objectiu principal de l’administració. El model actual de recollida selectiva ha estat un primer pas però potser és hora de redefinir-lo i retornar-lo al seu objectiu de ser un sistema de recollida per a tots els materials reciclables. No seria més adequat incorporar una tarifa tipus “punt verd” pels fabricants de paelles o de joguines i incorporar-los als circuits de recollida selectiva pagant la part proporcional que els pertoqui. O per als mobles, per pagar el costós servei de recollida de trastos.

O potser un sistema on a la ciutadania se li demanes separar la matèria orgànica, el vidre i el paper, materials tots ells fàcilment identificables. De la resta ja se n’ocuparia l’administració tot distribuint responsabilitats econòmiques entre els fabricants dels diferents productes però sense excloure’n cap.

I pel que fa als envasos, cal recordar que el principal problema no és si una paella va a parar al contenidor de recollida selectiva sinó que la major part dels envasos (un 60% el 2010) que es posen al mercat van a parar a abocadors o incineradores, és a dir que els recursos (escassos) que hem utilitzat per a fabricar-los (petroli, metalls, polpa de paper) es perden. Per exemple, dels 51 milions d’envasos de begudes que cada dia es posen al mercat espanyol, 28 milions s’aboquen, s’incineren o s’abandonen en el nostre entorn. Aquest és el veritable repte que hauríem d’afrontar.

A més, l’abocament o incineració d’aquests envasos no recollits selectivament, té uns costos que no els paguen els envasadors (un altre problema de la Llei d’envasos) si no les administracions (i per tant els ciutadans) .

Redreçar aquesta situació hauria de ser el principal objectiu de l’administració pel que fa a la gestió dels residus d’envasos. I hi ha alternatives. Si després de quinze anys de recollida selectiva encara no hem aconseguit reduir i reciclar la major part dels envasos d’usar i llençar potser hauríem d’explorar altres vies com els sistemes de retorn que tenen nivells de recuperació d’envasos del 95% o els impostos ambientals que han reduït el consum de bosses d’un sol ús fins a un 80%. I d’aquesta manera aconseguir que els envasadors es facin càrrec de tots els costos que representen per a les administracions la gestió dels residus d’envasos, es recullin o no selectivament, i que embruten carrers, places, platges i espais naturals.

Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus.

L’objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l’administració d’unes càrregues que no els haurien de correspondre.

http://www.residusiconsum.org/

Publicada la Revista de Limnos La Llúdriga núm. 85. Juliol 2012.

Us enviem el nou número de la revista La Llúdriga amb un contingut més reduït i amb menys pàgines. Hi podreu trobar informació sobre l’entitat per si és del vostre interès.

En aquesta tramesa, hi trobareu:

  • La Llúdriga núm. 85, juliol 2012. Disculpeu el retard en l’elaboració d’aquest número que hauria d’haver sortit el gener. Recordeu que podeu col·laborar amb la revista i els seus continguts sempre que vulgueu, així com ajudar-nos a portar-la al dia

Podeu descarregar la revista de Limnos aquí: Llúdriga, núm. 85

Intentarem que el proper numero surti a l’octubre.

 

Menys residus:l’estratègia catalana Residu Zero. Article de l’ham. Maig 2012-

A Catalunya, a les darreres dècades, els residus municipals han augmentat en quantitat, diversitat i complexitat, degut a la cultura dels productes “d’un sol ús”, al sobre embalatge, a l’obsolescència programada i a l’heterogeneïtat de materials que es llencen i que fan augmentar el nombre creixent de residus de difícil recuperació i reutilització.

En els darrers anys, les polítiques públiques sobre els residus municipals s’han centrat, a Catalunya, en l’ordenació de la gestió dels residus i en potenciar la recollida selectiva i la recuperació de les principals fraccions, però posant un excessiu èmfasi en els tractaments finalistes cap a abocadors i cap a incineradores.

Les decisions privades sobre productes i activitats no tenen prou en compte els perjudicis que causen els residus que se’n deriven. Per tant, ens trobem davant d’una manca d’aplicació del principi comunitari de “responsabilitat ampliada del productor”.

La major responsabilitat en la gestió de residus municipals recau ara en l’administració i en els ciutadans, que són els que n’assumeixen els costos econòmics, socials i ambientals. Els productors i distribuïdors haurien d’assumir la seva part de responsabilitat, i els costos dels residus associats als seus productes, per tal d’endegar canvis en les formes de producció, distribució i consum que redueixin la generació de residus i la contaminació.

En el moment actual de forta crisi, la implantació de mesures de prevenció de residus, tant a nivell públic com privat, representa avançar cap a una major eficiència en l’ús de materials i energia i contribueix a donar sortides a la crisi econòmica tenint en compte la necessària sostenibilitat ambiental. És en aquesta línia que diferents sectors de la societat catalana (municipis i associacions municipalistes, empreses, universitats i centres de recerca, entitats ecologistes i socials) van constituir el 4 de març de 2011 el Fòrum ESTRATÈGIA CATALANA RESIDU ZERO. Aquesta iniciativa s’emmarca dins un moviment internacional (Zero Waste International Alliance, Zero Waste Europe) al qual ja s’hi han adherit nombroses administracions locals i regionals, empreses i organitzacions de diferents països.

L’Estratègia Catalana Residu Zero implica avançar cap a la reducció i reaprofitament progressiu dels residus com a recursos i, per això, planteja estratègies i objectius concrets que permetin tancar el cicle dels materials per tal que tot residu pugui ser transformat en matèria primera, tot procurant la sostenibilitat econòmica, social i ambiental. Es pretén aconseguir que l’any 2020, la producció de residus sigui inferior a 1,20 Kg/habitant/dia i invertir la situació actual de manera que almenys el 70% dels residus generats siguin recuperats i només el 30% siguin destinats a abocadors o incineradora. Cal promoure el disseny de productes per tal que no facin residus o que aquests siguin reciclables, reutilitzables o fàcilment assimilats pel medi. A la vegada s’ha d’evitar la producció i comercialització de productes per als quals no hi hagi cap tecnologia sostenible que els pugui integrar o transformar en un nou producte. Els ajuntaments es poden adherir a aquest Forum per tal de buscar plegats noves maneres de reduir els residus.

Més info: http://www.residusiconsum.org/         http://www.zerowasteeurope.eu/

Retornar els envasos – Article de l’ham setembre 2011-

A Catalunya, tal com ha passat arreu d’Europa la generació de residus no ha parat de créixer des dels anys 80 tant en volum com en pes. Una de les causes principal és l’aparició dels envasos i embalatges d’un sol ús. Davant de la situació actual i analitzats els sistemes implantats a altres països el moviment ecologista aposta fermament pel Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) dels envasos d’un sol ús.

  • Dipòsit significa que hi ha un valor econòmic associat a cada envàs, un incentiu perquè aquest envàs torni a la cadena de producció en les millors condicions per al seu reciclatge i que aquesta quantitat no és un impost sinó un avenç.
  • Devolució significa que aquesta quantitat que el consumidor ha avançat se li reemborsa en la seva totalitat quan l’envàs es lliura de nou en el comerç.
  • Retorn significa que l’envàs torna a la cadena de producció, és una matèria primera en condicions de convertir-se en qualsevol nou producte, el cicle es tanca i no hi ha deixalles.

El SDDR és un sistema de gestió de residus, d’envasos en aquest cas, que associa un valor a cada envàs perquè aquest sigui retornat pel consumidor per al seu reciclatge. El sistema funciona d’aquesta manera:

Els productors (embotelladors, importadors o distribuïdors) paguen el dipòsit a l’operador del sistema per cada envàs que posen en el mercat.

Els comerços (hiper i supermercats, botigues mitjanes i petites, gasolineres, etc.) compren els productes, i els seus envasos, als productors. Paguen el preu del producte més el dipòsit per cada envàs. També cobren als consumidors per l’envàs a l’hora de la compra, i tornen el seu import quan aquests ho tornen.

Els consumidors compren el producte envasat i paguen el dipòsit per cada envàs al comerç. Quan han consumit el producte, si lliuren l’envàs buit en qualsevol comerç, se’ls retorna íntegrament el dipòsit pagat. Si el consumidor no vol tornar l’envàs, la quantitat queda en el circuit i ajuda a finançar el sistema.

L’operador del sistema retorna als comerços el que han pagat als consumidors segons rep les dades de part d’aquests. Realitza la compensació entre els agents que intervenen en cicle. A més s’encarrega de gestionar la logística dels envasos, la correcta recuperació dels materials i controlar el flux econòmic entre els diferents agents que hi intervenen.

L’Administració Pública s’encarrega de controlar la transparència de les estadístiques i dades de la gestió de l’operador i audita els comptes de tot el sistema.

D’aquesta manera es maximitza l’eficàcia-recollida de gairebé el 100% dels envasos i l’eficiència -màxim reciclat al menor cost- del sistema.

Al ple del mes de juliol l’Ajuntament de Banyotes va aprovar una moció, promoguda per Limnos, d’adhesió a la Xarxa catalana Retorna que defensa els beneficis ambientals i econòmics dels sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos.

Podeu obtenir més informació del SDDR a www.retorna.org

Moció presentada a l’ajuntament a favor de la xarxa “Retorna per al Futur”

PROPOSTA DE MOCIÓ AL PLE MUNICIPAL DE…………………………..EN RELACIÓ AL SUPORT AL SISTEMA DE DIPÒSIT, DEVOLUCIÓ I RETORN D’ENVASOS (SDDR) I L’ADHESIÓ A LA XARXA RETORNA “RETORNAR PER AL FUTUR”

Més info a www.retorna.org

Mocio Xarxa Retorna (en pdf)

Les polítiques i normatives ambientals de la Unió Europea es basen en els principis de precaució i prevenció, d’acord amb els criteris d’evitar el dany ambiental en origen i que el responsable de posar en el mercat un producte que es converteix en residu se n’ha de responsabilitzar.

El VI Programa d’Acció Ambiental de la UE planteja com a objectiu principal la dissociació entre creixement i la producció de residus, i esmenta la prevenció com a principal element de la política de gestió de residus.

El 17 de setembre de 2010 es constituí a Catalunya la Xarxa Retorna, que té com a missió contribuir a que s’adoptin polítiques per a invertir les tendències insostenibles d’augment dels residus i malbaratament dels recursos i avançar cap a una “Estratègia catalana Residu Zero”.

Les normatives europees, estatals i catalanes en matèria de residus i residus d’envasos van encaminades a uns objectius de reciclatge i reducció que no s’han assolit.

La “Directiva d’envasos” 12/2004/CE marcava com a objectius mínims de reciclatge dels materials dels envasos un 55% per a l’any 2008. Es va arribar només al 48% pels envasos de procedència municipal.

El PROGREMIC, Programa de Gestió de Residus Municipals a Catalunya, establia com a objectiu el reciclatge del 25% dels envasos lleugers pel 2006 i al 2008 es va arribar aproximadament al 19%.

Segons la llei estatal d’Envasos i Residus d’Envasos, “LERE 11/1997”, els sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) són el sistema obligatori de gestió d’envasos, però  no s’han desenvolupat.

Els SDDR d’envasos reutilitzables han estat utilitzats tradicionalment per les empreses envasadores abans que, a partir dels anys 60, apareguessin els envasos d’un sol ús.

La normativa estatal d’envasos estableix que el “sobrecost” de la recollida selectiva d’envasos ha de recaure sobre els Sistemes Integrats de Gestió, però els Ens Locals assumeixen el “cost” total de la gestió dels envasos, el qual és superior al sufragat pels Sistemes Integrats de Gestió.

El principi de responsabilitat ampliada del productor ha estat un dels principis prioritaris de la política europea i ha rebut el suport de l’OCDE per la capacitat que té d’internalitzar els costos de les empreses i de deslliurar la societat d’aquests costos.

Segons la LERE i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Catalunya té les competències compartides en matèria de residus i envasos per desenvolupar els SDDR. A més, el Decret 1/2009, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora dels residus, en la seva disposició addicional 2a, diu que “El Govern ha de promoure en aplicació de la LERE els SDDR, especialment per als de volum igual o superior a dos litres i per als envasos de productes tòxics i perillosos”.

Els SDDR han demostrat obtenir els millors resultats de recuperació dels envasos i  afavoreixen l’augment de l’envasat en envasos reutilitzables.

Aquest Ajuntament té coneixement que la Fundació per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable ha presentat al Departament de Territori i Sostenibilitat, al Departament d’Empresa i Ocupació i al Departament d’Economia i Coneixement un esborrany de Llei Catalana de Prevenció de residus d’envasos.

L’Agència de Residus de Catalunya ha encarregat un estudi sobre la viabilitat dels SDDR i ha mostrat el seu interès en promoure aquest model.

ACORDEM I PROPOSEM

Al Ple de l’Ajuntament del municipi de ___________________l’adopció dels següents acords:

  1. Refermar el compromís d’aquest municipi de desenvolupar actuacions encaminades a reduir els residus i residus d’envasos, recuperar el màxim de residus d’envasos i sensibilitzar la població i els agents comercials i econòmics per contribuir a aquests objectius de prevenció de la contaminació, d’evitar l’esgotament de recursos i el canvi climàtic, tot potenciant una distribució i un consum responsables.
  2. Demanar al Govern i al Parlament de Catalunya que proposin, en la redacció de la Ley de Residuos y Suelos Contaminados (LRSC) i en la revisió de la Ley de Envases y Residuos de Envases (LERE)  que s’apliqui el criteri de “responsabilitat ampliada del productor” i s’adoptin propostes per reduir els residus d’envasos, fomentar la reutilització i adoptar els SDDR com a sistema general de gestió dels residus d’envasos. Igualment, demanar-los que elevin aquestes propostes i polítiques al Govern de l’estat i al Ministeri de Medi Ambient. També sol·licitar revisió de la LERE en el termini d’un any, en el sentit de les esmenes presentades a la LRSC per Retorna.
  3. Demanar com a primer pas el canvi de model de gestió dels envasos a través del desplegament dels sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) com a sistema general de gestió d’alguns envasos.
  4. Proposar al Departament de Territori i Sostenibilitat i a l’Agència de Residus de Catalunya que, fent ús de les seves competències, obrin el debat i la redacció el més aviat possible d’una Llei Catalana de Prevenció de Residus que plantegi com a sistema general i obligatori els SDDR, i que promogui, alhora, els envasos reutilitzables i aquelles mesures que facin reduir els residus.
  5. Promoure el debat entre el món local a la demarcació o territori: amb les associacions municipalistes, els ens locals de gestió i supramunicipals (Consells Comarcals, Consorcis, Mancomunitats de serveis, etc.) i les entitats socials que el promouen.
  6. Refermar (en el cas que ja s’hagin pronunciat) o prendre el compromís de l’Ajuntament de seguir duent (o dur) a terme accions per reduir les bosses de plàstic, adherir-se al Dia Internacional Lliure de Bosses , 3 de juliol, i donar suport a les actuacions encaminades a regular de forma efectiva la distribució de les bosses de plàstic.
  7. Adherir-se a la Xarxa catalana Retorna per tal de crear les condicions que facilitin la demanda tant al Govern i Parlament català com a al Govern estatal, de canvi de normativa i de model de gestió d’envasos.
  8. Publicitar aquesta moció i els beneficis ambientals i econòmics dels SDDR entre el sector comercial, la ciutadania i els mitjans de comunicació.
  9. Difondre l’adhesió pels canals de comunicació de l’ajuntament/organització supramunicipal/entitat/empresa: pàgines web, butlletins electrònics, revistes, etc.

10. Traslladar aquesta moció al Departament de Territori i Sostenibilitat, a l’Agència de Residus de Catalunya, Departament d’Empresa i Ocupació, al Departament d’Economia i Coneixement, a l’Agència Catalana de Consum, a l’EMSHTR, a la Diputació de Tarragona, a la Federació de Municipis de Catalunya i a l’Associació Catalana de Municipis i Comarques.

11. Comunicar l’adhesió a la secretaria de la Xarxa Retorna, trametent còpia signada per correu electrònic o bé per correu  postal a les següents adreces respectives: info@retorna.org; Associació Retorna, c/ Parc, 1, 3a 08002 Barcelona.

L’Ajuntament de Banyoles ha aprovat una moció de Limnos per avançar cap al residu zer

Notícia extreta de radio banyoles (www.radiobanyoles.cat)


L’Ajuntament de Banyoles ha aprovat una moció de Limnos per avançar cap al residu zero. La proposta suposa el compromís del consistori per desplegar polítiques encaminades a reduir els residus i sensibilitzar la població.

A través d’aquest acord, l’Ajuntament es compromet a dur a terme accions per reduir les bosses de plàstic, adherir-se al Dia Internacional Lliure de Bosses, i a donar suport a actuacions encaminades a regular de forma efectiva la distribució de les bosses de plàstic.

Així mateix, el consistori s’adhereix a la Xarxa catalana Retorna per facilitar el canvi de normativa i de model de gestió d’envasos. I finalment, es compromet a difondre els beneficis ambientals i econòmics dels sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) entre el sector comercial, la ciutadania i els mitjans de comunicació.

La moció, elaborada per Limnos, va ser presentada al ple d’ahir dilluns per la CUP. La seva portaveu, Sandra Pazos, ha destacat la importància de donar exemple des dels ajuntaments i fer pressió perquè es compleixin els objectius bàsics de la Xarxa Retorna.

La proposta ha estat aprovada per unanimitat per tots els grups amb representació a l’Ajuntament. Els dos altres partits de l’oposició, Junts per Banyoles i Iniciativa per Catalunya Verds, han destacat la necessitat que els ajuntaments es comprometin, cada vegada més, amb propostes d’aquest tipus.

Per la seva banda, els dos grups de l’equip de govern, CiU i PSC, també hi han votat a favor perquè consideren que és una moció “compatible amb els interessos de la ciutat”. El portaveu nacionalista, Miquel Vilanova, ha fet referència a la moció aprovada el juliol de 2008 a favor de la reducció de bosses de plàstic. Tot i això, ha constatat que la competència sobre aquesta qüestió la té el Consell Comarcal i per tant s’haurà de traslladar a aquest ens el sentit de la moció.

La moció de suport al sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos i d’adhesió a la Xarxa Retorna es va debatre al ple d’aquest dilluns al vespre.

La Llei de Residus i Sòls Contaminats, una llei poc ambiciosa

Barcelona, 14 de juliol de 2011

Malgrat ser una llei de mínims que ha desaprofitat l’oportunitat històrica d’avançar cap a un model de gestió preventiva dels recursos i dels residus, obre tímidament les portes a la implantació dels Sistemes de Dipòsit d’envasos de begudes.

Des de la Fundació Prevenció de Residus i la Federació Ecologistes de Catalunya lamentem que el redactat final d’aquesta Llei no apliqui mesures suficients per a invertir les tendències de creixement dels residus, ni per augmentar la quantitat i qualitat de la recuperació de les diferents fraccions dels residus i especialment els residus orgànics. La Llei no desplega els mecanismes necessaris per aturar de forma efectiva l’augment dels residus que finalment van a parar als tractaments finalistes de residus (abocadors i incineradores).

La qual cosa dificulta el camí cap a l’Estratègia Residu Zero, adoptada a moltes ciutats i regions del món, i que està arrelant a diversos ajuntaments i consells comarcals, empreses, universitats, institucions de Catalunya.

Si bé la Llei és poc ambiciosa, presenta alguns aspectes positius, tals com la responsabilitat ampliada del productor en relació al disseny de productes minimitzant els seus impactes ambientals al llarg de tot el seu cicle de vida, la compensació d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en el sector dels residus, o la creació d’un centre d’investigació sobre prevenció i gestió de residus. D’altra banda, encara que de forma tímida, la Llei obre les portes a la implantació dels Sistemes de Dipòsit per a envasos de begudes, la qual cosa és un èxit tenint en compte les pressions exercides des dels sectors que actualment gestionen els residus d’envasos, la seva fabricació i comercialització.