Entrades

Membres-dEcologistes-Catalunya-desplegat-pancarta_2027807439_54332052_550x367

Ecologistes de Catalunya reclama la Conselleria de Medi Ambient durant l’entrega de premis de Medi Ambient de 2018

La tarda del 5 de juny, dia mundial del Medi Ambient, membres de la Federació d’Ecologistes de Catalunya (EdC), han fet un acció reivindicativa durant l’acte d’entrega dels premis Medi Ambient 2018 que atorga la Generalitat. L’acte ha estat presidit pel President de la Generalitat, Quim Torra.

Els ecologistes han desplegat una pancarta durant l’acte en la que es podia llegir: (RESTITUIR LA CONSELLERIA DE MEDI AMBIENT, UNA PRIORITAT PER LA REPÙBLICA)

Posteriorment, s’ha lliurat al president Torra una carta amb el manifest que al mes de febrer d’enguany es va trametre a totes les forces polítiques, on es demana la restitució del Departament i Conselleria de Medi Ambient forts, amb competències i recursos. Aquest manifest impulsat per la Federació Ecologistes de Catalunya compta amb la signatura de la practica totalitat d’entitats ecologistes, ambientals i de defensa del territori d’arreu de Catalunya.

Podeu accedir al manifest: Manifest Reclamem un Departament de Medi Ambient febrer 2018.compressed

Alhora, el document lliurat demana una trobada amb el President de la Generalitat, a la qual es proposa l’assistència de les conselleres de Presidència i d’Agricultura, així com del conseller de Territori i Sostenibilitat que integren les competències més directament implicades amb les polítiques ambientals que, malgrat la seva inherent transversalitat, voldríem veure impulsades per un Departament de Medi Ambient, tal i com succeeix amb els països europeus de referència.

Barcelona, 5 de Juny de 2018, dia mundial del medi ambient
IMG-20180605-WA0065

IMG-20180605-WA0029IMG-20180605-WA0063

Logo_LIMNOS_EdC

Medi Ambient, un departament imprescindible del nou govern de la Generalitat per garantir el futur de Catalunya

Antecedents.
1.- A l’inici de l’anterior legislatura (que ha finalitzat per causa de la intervenció de les institucions catalanes per part de l’estat, amb l’aplicació de l’article 155), una majoria aclaparadora de les entitats ecologistes catalanes, ens vam adreçar als diferents grups polítics representats al Parlament de Catalunya per alertar-los sobre la ineficàcia de donar continuïtat a les funcions i estructura actual del Departament de Territori i Sostenibilitat. Vam presentar la demanda que es recuperés la conselleria de Medi Ambient amb unes funcions i estructura que permetessin
abordar els reptes bàsics per a la construcció amb criteris de sostenibilitat del futur país que volem.

Considerem que els fets confirmen abastament els arguments exposats ara fa dos anys: el DTS ha estat prioritàriament el de la promoció i foment de les infraestructures, al qual ha subordinat les polítiques ambientals i de preservació del medi, mancades totalment d’una visió forta i transversal de sostenibilitat per al conjunt de l’acció de govern.

La paràlisi de les institucions de govern arrel de l’aplicació de l’article 155 ha dificultat encara més la recuperació ambiental del nostre país.

2.- L’any 1992 el president de la Generalitat va nomenar, no per casualitat, per primera vegada un conseller de Medi Ambient, Albert Vilalta. Aquesta conselleria de nova creació va ser una de les més transformadores de l’acció del govern. Catalunya s’avançà a la resta de comunitats autònomes i a l’estat espanyol en disposar d’un Departament de Medi Ambient en un moment en el que calia abordar molts reptes: ens havíem incorporat a la UE i la situació ambiental a Catalunya era la d’un un país castigat per una dictadura, amb dèficits severs en infraestructures i serveis socials si ens comparàvem amb la mitjana europea i , especialment, amb un retard molt greu en el compliment dels estàndards de qualitat de vida europeus i de protecció del medi i la biodiversitat.

El nou Departament de Medi Ambient va dissenyar i realitzar canvis necessaris pel país, com ho van ser: el Pla de Sanejament i la construcció de depuradores; la Llei de Residus que, per primera vegada, va fer prioritaris els criteris de prevenció, reducció, reciclatge i millora de la gestió, i va posar en marxa la recollida selectiva; o el Pla d’Espais d‘Interès Natural (PEIN) que va incloure el 21% del territori dins dels espais protegits del país. Aquests canvis i altres van frenar el procés de degradació ambiental molt greu i van dinamitzar el país en la direcció d’una economia amb més respecte pel medi i, per tant, amb més futur.

3.- Però, lamentablement, els successius governs no van mantenir una políticaamb criteris ambientals forts. Catalunya ha patit un llarg període de retrocés ambiental en un moment on s’ha posat de manifest la necessitat d’un canvi ambiental radical que pugui fer front als desafiaments globals del canvi climàtic, la construcció de nous models socials, econòmics i ecològics. Retrocés també en relació als països europeus capdavanters que reforcen i no redueixen els seus ens ambientals de govern. La Unió Europea atorga, dins de la Comissió Europea, un paper rellevant al Comissari de Medi Ambient i manté i impulsa l’Agència Europea de Medi Ambient com òrgans de primer nivell de la seva acció de govern comunitària.

A Catalunya, paral·lelament a la blasmada llei Òmnibus, el govern català va nomenar un conseller de Territori i de Sostenibilitat a qui es va atorgar dues competències. D’aquesta manera, la preservació del medi i la sostenibilitat restavem subordinades al desenvolupament de les infraestructures de transport, energètiques, …. situació que ens va fer tornar 23 anys enrere quan el Dept. d’Obres Públiques tenia dintre seu una DG de Medi Ambient subordinada (amb Jacint Mateu com a director).

En plena època de retallades socials, es van tornar a barrejar dues competències que, en el marc dels models socioeconòmics vigents, la realitat ha demostrat que tenen tendència a esdevenir pols oposats. ”Territori”, amb àmbits tant forts com Obres Públiques, Infraestructures i Urbanisme, subordina l’altra competència cabdal i tranversal, com ho és la “preservació del medi i la biodiversitat”, que esdevé
inoperativa.

Què proposem?.

4.- Demanem un canvi de la situació actual, amb un Departament de Territori i Sostenibilitat i un Conseller al capdavant que desenvolupa competències urbanístiques i de foment d’infraestructures, mentre es delega en un secretari general les accions que s’han mostrat insuficients per frenar la pèrdua de biodiversitat, les agressions al medi i al territori, o el desplegament d’una orientació transversal de sostenibilitat
que amari tota l’acció de govern de la Generalitat.

La creació de l’Agència Catalana de la Natura (compromís positiu que va assumir el govern cessat per l’art. 155), redueix notablement l’acció de govern ambiental si no es disposa alhora d’un Departament fort de Medi Ambient, perquè l’acció ambiental resta esquarterada en diversos Departament, Agències i Secretaries amb insuficient coordinació i visió sistèmica, mentre les decisions i el pressupost el de cideixen consellers o conselleres externs del departament de Medi Ambient, un desencert que cal corregir.
5.- Considerem que el repartiment de competències ambientals entre dos conselleries no s’hauria de donar en un govern perquè comporta una clara manca d’eficiència i eficàcia: com exemple paradigmàtic esmentem el dels Parcs Naturals catalans. Aquests espais, on la preservació de la natura i el paisatge han de ser les prioritats de la seva gestió, funcionen a la inversa del que caldria esperar.

Si bé els parcs naturals depenen del Dpt. de Territori i Sostenibilitat, la gestió dels boscos (siguin públics o privats, protegits o no) recau en el Dpt. d’Agricultura, així com la gestió i manteniment de les pastures, pistes forestals, o la gestió de la caça i la pesca. D’aquesta manera, tot i que Territori i Sostenibilitat tingui les competències en espais naturals protegits, qui en fa la gestió i decideix què s’hi talla, caça o pesca, o quines pistes forestals s’hi construeixen, sigui el Dpt. d’Agricultura, i ho fa, en la major part de les actuacions, fent prevaldre el criteri d’explotació per sobre de la gestió sostenible.

Així doncs ens trobem amb la paradoxa que els òrgans de gestió dels espais naturals protegits, que han de garantir-ne la protecció, no poden portar a terme les seves tasques per intromissió d’un altre departament. Cal tenir un sol departament amb les competències ambientals plenes, com la resta tenen les seves pròpies; el contrari ocasiona la impossibilitat de gestionar i ordenar. Aquesta reflexió propi Consell de Protecció de la Natura de Catalunya, òrgan assessor del govern.

6.- La República Federal Alemanya, paradigma ambiental de molts governs europeus, no qüestiona el manteniment del Ministeri de Medi Ambient, el qual ha afavorit l’increment de la R+D i el desenvolupament tecnològic vinculat als diferents sectors ambientals (energia, atmosfera, aigua, residus, etc.), tot fent més competitives les indústries alemanyes en exportar productes amb innovacions i aplicacions ambientals.

El medi ambient s’ha convertit en un dels principals reptes d’interès i preocupació internacional, com ho demostren les cimeres sobre el canvi climàtic, vist l’efecte que l’actual model sociopolític de consum de recursos està tenint en les economies mundials, la salut humana i dels ecosistemes planetaris, la pèrdua de biodiversitat o l’esgotament de recursos. La societat catalana reclama sens dubte la necessitat de cercar nous models que puguin garantir la sostenibilitat a escala planetària i deixar enrere la crisi ocasionada per la insostenibilitat dels models actuals.

7.- La conservació de la Biodiversitat, està amenaçada pels nostres impactes sobre el territori i per la insuficient atenció i prioritat dedicada en aquests últims anys a Catalunya pels diferents governs i colors politics. La pèrdua de biodiversitat no és un problema que només afecti a animals, plantes o ecosistemes: l’espècie humana és totalment dependent d’aquesta diversitat biològica. El compromís de la Unió Europea
de la Meta 2020 de biodiversitat, així com els acords de la Convenció sobreDiversitat Biològica de Nagoya, obliguen les societats i tots els governs a prendre mesures dràstiques per aturar la degradació ambiental que està al darrera de la pèrdua de biodiversitat.
La tasca iniciada pel Govern amb l’elaboració, procés participatiu i document final, (juliol de 2017) de l’”Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat” i la presentació de la proposició de Llei al Parlament de creació de l’”Agència de Protecció de la Natura i la Biodiversitat” (setembre 2017) han restat interrompudes per causa de la suspensió de les institucions de govern de la Generalitat.

Considerem imprescindible tanmateix el compromís de realitzar i aprovar la Llei de la Biodiversitat de Catalunya, que actualitzi el nostre ordenament jurídic a les directives i compromisos per frenar la pèrdua de la nostra biodiversitat tant en espècies com en ecosistemes: no tenim la Llei de Biodiversitat ni tenim Directrius de connectivitat ecològica, ni el Catàleg d’espècies de la fauna en perill d’extinció i ni
tant sols tenim realitzats els plans de recuperació de les espècies de la fauna i la flora que a hores d’ara es troben en el límit de la seva supervivència bàsica.

Cal avançar per superar la situació dramàtica en què ens trobem com a país a l’hora de conservar l’entorn, un dels trets més importants també de la nostra identitat nacional. Cal avançar en el procés cap un país que sigui capaç d’orientar el nostre futur amb la fermesa de preservar el nostre patrimoni ambiental del qual depèn ineludiblement el nostre benestar i qualitat de vida: i aquest ha de ser també un component indefugible del procés del definir el nostre futur com a nova república dins del concert de nacions que avancen cap a una nova cultura ambiental planetària.

7.- Cal integrar els criteris de la Sostenibilitat dins de la resta de departaments, considerant sempre les repercussions que tenen les polítiques sectorials sobre el medi ambient. Dit d’altra manera, cal una “ambientalització” de tota la Generalitat i per fer-ho és del tot imprescindible recuperar un Departament de Medi Ambient amb unes competències fortes en la gestió del medi natural, la biodiversitat, les polítiques de gestió dels sectors amb més incidència ambiental (aigua, energia, residus, mobilitat), l’educació ambiental, i amb capacitat per enfortir I fer efectiva l’avaluació ambiental estratègica que s’hauria d’afegir a les polítiques per transformar les actuacions en Urbanisme, Obres Públiques, Indústria, … cap a la sostenibilitat  i la preservació del medi ambient.

8.- Per tot l’argumentari exposat, demanem, per tant, recuperar el Departament de Medi Ambient, com a eina imprescindible dins de l’acció d’aquest nou govern per poder avançar cap a una transformació del model de país que volem, on la preservació del patrimoni natural i les polítiques ambientals i de sostenibilitat esdevinguin una peça clau i transversal del nostre futur com a poble així com de l’acció de totes les nostres institucions de govern. Alhora que ens comprometem a donar suport al procés participatiu per contribuir a assolir aquests objectius indefugibles i esperançadors.

S’adhereixen al Manifest:
FEDERACIÓ ECOLOGISTES DE CATALUNYA (EdC), Ramon Minoves, president
CENTRE D’ECOLOGIA I PROJECTES ALTERNATIUS (CEPA-EdC), Pilar Magdalena Malo, presidenta
GRUP D’ESTUDI I PROTECCIÓ DELS ECOSISTEMES NATURALS (GEPECEdC), Andreu Escolà Llevat, president
INSTITUCIÓ DE PONENT PER A L’ESTUDI I CONSERVACIÓ DE L’ENTORN NATURAL (IPCENA-EdC), Joan Vàzquez Mendieta, secretari
INSTITUCIÓ ALT EMPODANESA PER A L’ESTUDI I DEFENSA DE LA NATURA (IAEDEN-EdC), Llorenç Pacua, president
ASSOCIACIÓ PER A LA DEFENSA DE LA NATURA DE CATALUNYA (ADENC-EdC), Joan Carles Sallas
COL·LECTIU ECOLOGISTA BOSC VERD (BOSC VERD-EdC), Jordi Asensi
ASSOCIACIÓ DE DEFENSA DEL PATRIMONI NATURAL DEL PLA DE L’ESTANY (LIMNOS-EdC), Juanjo Butron Melero, president
ASSOCIACIÓ MEDIAMBIENTAL VALL DEL GES- EdC. Moises Company i Caballeria, president
INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL (ICHN), Joan Pino, president
LLIGA PER A LA DEFENSA DEL PATRIMONI NATURAL (DEPANA), Marta Gumà i Bondia, presidenta
PLATAFORMA EN DEFENSA DE L’EBRE (PDE), Manolo Tomàs, portaveu
SEO BIRD LIFE – CATALUNYA, Cristina Sánchez Alonso, delegada de Catalunya
GRUP DE DEFENSA DEL TER, Ginesta Mary Rodríguez, presidenta
ASSOCIACIÓ NATURALISTES DE GIRONA (ANG), Emma Soy Massoni, presidenta
AMIGOS DE LA TIERRA, Víctor Barro, president
FEDERACIÓ ECOLOGISTES EN ACCIÓ DE CATALUNYA, Eloi Nolla, president

CENTRE D’ANÀLISI I PROGRAMES SANITARIS (CAPS), Josep Martí Valls, vicepresident
ECOSERVEIS, Marta García París, presidenta
OBRADOR DEL TERCER SECTOR AMBIENTAL DE CATALUNYA (O3sac.org), Marta Grau, coordinadora tècnica
APMA del Garraf, Andreu Bosc, vicepresident
APQUIRA, Santiago Cutura Albalate, president
PLATAFORMA ALTERNATIVA A L’ABOCADOR DE CRUÏLLES (PAAC), Daniel Gonzalez, president
MOViMENT ECOLOGISTA SANTFELIUENC (MES), Joel Carreras
PLATAFORMA RUBÍ SENSE ABOCADORS, Montse Rousse, portaveu de la plataforma
ASSOCIACIÓ NATURALISTA TORRELLENCA LA FORMIGA (ANT), Rosa Simon Julià, presidenta
ASSOCIACIÓ RUBÍ D’ARREL, Rafel Bosch, president
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE CAN SANT JOAN DE MONTCADA, José Luís Conejero, representant
CENTRE D’ESTUDIS SEGARRENCS, Max Turull Rubinat, president
SOS EMPORDANET, Catherine Perelló Scherdel, presidenta
LA PLATAFORMA DEL PRIORAT (XARXA SUD) Mike Holt, representant
DEFENTERRA (XARXA SUD), Mathew Daniel Barton, president
MARTORELL VIU, Rafa Diez, representant
CENTRE EXCURSIONISTA BORGES- GARRIGUES, Jordi Giné Giné, president
TRENCA, Núria Esteve Latorre, presidenta
LA BANQUETA DE JUNEDA, Pere Olivart Salla, president
PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA SALUT I EL MEDI AMBIENT I EL MOVIMENT CONTRA LA INCINERACIÓ A UNILAND, Mercè Mestres Bertran, vocal de Medi Ambient.

PLATAFORMA CEL NET, Josep Maria Torres, president
SALVEM SOLIUS, Miquel Pros, president
ASSOCIACIÓ HABITAT, Xavier Martí Ausejo, president)
Altres adhesions:
DECIDIM RIPOLLET, Antoni Pijuan Badia
ALTERNATIVA D’UNITAT POPULAR DE RUBÍ (AUP), Mireia Gascon Merlos, regidora
Associació de Municipis Eòlics de Catalunya (AMEC), Carlos Gibert Bernaus, president
Catalunya, 8 de febrer de 2018.

Nueva imagen 2

EdC demana una regulació dels privilegis dels caçadors

NOTA DE PREMSA DE LA FEDERACIÓ “ECOLOGISTES DE CATALUNYA- EdC”

LA MORT DELS DOS AGENTS RURALS AQUEST DISSABTE HA DE PROVOCAR UNA ANÀLISI PROFUNDA SOBRE LS NORMES QUE REGULEN LA CAÇA A CATALUNYA I INTRODUIR CANVIS RADICALS.

Reus, 25 gener 2017.

Primer, i abans de tot, des de la federació d’ Ecologistes de Catalunya, de la que el Limnos n’és membre, volem, novament, donar el nostre més gran i sentit condol per la mort, aquest passat dissabte, dels dos agents rurals, condol que volem donar tant a les famílies i amics com a tot el cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. També volem aprofitar per fer un reconeixement públic i meritori a la inestimable feina que el cos d’agents rurals fa en la defensa del nostre patrimoni natural i del medi ambient. Des d’Ecologistes de Catalunya no podem més que encoratjar a aquests servidors públics a seguir treballant, amb la mateixa dedicació i compromís, com fins ara.

Dit això considerem que els greus fets ocorreguts aquest dissabte no poden quedar tan sols en un simple fet delictiu i un expedient judicial més que faci el seu curs, sense més transcendència. Aquests gravíssims fets han de provocar l’anàlisi d’una situació que fa massa anys que estem denunciant, des de les entitats d’Ecologistes de Catalunya. Ens referim als privilegis que han gaudit fins ara els caçadors, enfront la resta de la societat, i a la necessitat de prendre mesures per a canviar aquesta situació.

Per molt que ens sàpiga greu cal admetre que les amenaces dels caçadors cap als agents rurals, els excursionistes, la resta d’usuaris del medi natural, la gent que ens dediquem a l’estudi i defensa de la natura o fins i tot els propietaris de les finques rústiques, han estat una constant. El mateixos agents rurals fa temps que reclamen el reglament d’armes, aturat per la Generalitat des de fa anys, per tal de realitzar les actuacions amb major seguretat i evitar riscos per a la seva integritat física. Com que fins ara tots aquests fets no havien derivat en ferits greus ni morts, ni l’administració ni la Justícia havien fet res per aturar aquestes situacions, ni els mitjans de comunicació se n’havien fet ressò.

La normativa anti-propietaris a les àrees privades de caça

La llei està plantejada per afavorir sempre als caçadors i als seus interessos, fins i tot per sobre dels interessos dels propis propietaris de les finques i de la resta d’usuaris del medi natural.

Aquests fets no són res més que conseqüència dels privilegis que, fins a data d’avui, han gaudit els caçadors, els quals han imposat el seu criteri i els seus drets per sobre dels drets de la resta de ciutadans, amb un total consentiment de les diferents administracions. Així, per exemple, els drets de la caça estan per sobre dels de la no caça, que no estan recollits ni reconeguts enlloc. Per molt que costi de creure, actualment un caçador pot entrar a caçar dins una propietat privada tot i que el propietari s’hi oposi, així ho contempla la legislació. Les Àrees Privades de Caça (APC), que limiten l’àrea on pot caçar una societat de caçadors concreta, estan formades per finques privades. El “normal” és que ningú hagi demanat ni el consentiment ni l’autorització al seus propietaris, tot i que la llei estableix que els propietaris n’han de donar l’autorització. Això fa que els caçadors puguin accedir a finques tot i l’oposició dels indefensos propietaris. Aquesta indefensió és acceptada i promoguda per l’administració que no ha desenvolupat cap normativa per canviar la situació.

Si un propietari vol excloure la seva finca d’una APC, amb l’objectiu que no s’hi pugui caçar, ha de fer una sol·licitud explícita a la Generalitat, aquesta normalment remet la sol·licitud al Consell de Caça corresponent (òrgan assessor de la Generalitat en temes de caça) on els vots favorables a la caça són majoria. Així doncs, seran els mateixos caçadors els qui decidiran si aquella propietat privada es segrega de l‘APC o si segueix formant-hi part i per tant els caçadors hi poden seguir caçant. Els caçadors, doncs, actuen com a jutge i part en la presa de decisions que afecten a l’interès públic i als interessos dels ciutadans no caçadors.

L’ocupació de camins públics

Sovint, i de forma regular, els caçadors impedeixen l’accés i l’ús de camins i senders públics quan desenvolupen la seva activitat cinegètica, per exemple, en el cas de les batudes del senglar o les tirades a les llacunes del delta de l’Ebre. Aquestes actuacions afecten sovint espais molt concorreguts i visitats, els quals, de forma unilateral, són privatitzats durant el transcurs de les jornades de cacera. Sovint els mateixos caçadors amenacen als visitants i usuaris de rebre un tret si fan ús lúdic d’aquests espais, creant-se, novament, episodis de tensió i conflicte. Amb aquesta justificació s’arriben a tallar camins d’accés a finques o vivendes rurals impedint l’accés segur dels seus propietaris i habitants.

L’incompliment de la normativa de les zones de seguretat

La vulneració de la normativa de zones de seguretat és permanent. Es caça, de forma il·legal, al costat de camins, carreteres, vies de tren, zones habitades, granges, ….creant permanentment situacions de perill per la integritat de les persones.

La caça per davant la conservació en espais naturals

A Catalunya els fets ens han demostrat que les polítiques de conservació de la natura i biodiversitat sovint han estat supeditades als interessos dels caçadors. Tenim casos en què espais naturals comprats amb diners públics, o sigui diners de tots, per tal de destinar-los a la conservació de la flora i la fauna, protegits sota la figura de Reserves Naturals, on la caça és prohibida, i davant les pressions dels caçadors, són descatalogats i cedits als mateixos caçadors per tal de convertir-los en les seves zones de caça particulars. És el cas, per exemple, de l’Illa de Buda, al Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Mort d’espècies protegides en àrees de caça

També és una constant la mort d’espècies protegides dins les APC i així ho constaten els munts d’actes que aixequen els agents rurals per aquest fets. Tot i això, l’administració mai ha demanat responsabilitats ni ha actuat contra cap de les APC on es cometen aquestes greus il·legalitats.

Tot aquest cúmul de situacions, de les quals us n’hem mostrar sols uns exemples, ha fet que el col·lectiu dels caçadors cada vegada s’hagi sentit més fort, amb el dret d’imposar les normes i les regles del joc afavorint els conflictes permanents de caçadors amb propietaris, usuaris del medi natural, agents rurals, gestors d’espais naturals protegits, professionals dedicats a l’estudi i protecció del medi natural, etc.

El permís de caça regalat

Un altre aspecte a denunciar són les facilitats que l’administració dóna per aconseguir el permís d’armes de caça i la llicencia de caça. El permís d’armes requereix un simple document d’aptitud que s’expedeix als centre de reconeixements mèdics autoritzats, on pagant, tothom obté el corresponent certificat d’idoneïtat. Pel que fa a la llicència de caça és un simple tràmit administratiu. Pagant la taxa corresponent s’obté la llicència. Totes aquelles promeses de l’examen del caçador, que havia de ser requisit per obtenir la llicència de caça, on s’havien de valorar els coneixement de la normativa, de les espècies protegides i les cinegètiques, les matèries sobre armes i seguretat, etc, han quedat simplement en paper mullat. Actualment bona part de la població major de tan sols 14 anys (som dels països on es permet a una edat més baixa) pot accedir a un permís d’arma de caça i la llicencia corresponent. En definitiva es fomenta l’ús d’un arma de foc i l’exercici de la caça a persones sense cap tipus de coneixement ni legislatiu ni tècnic.

Davallada del nombre de llicències i model futur de país

Sense entrar a valorar si la caça és necessària o no i si té cabuda en una societat catalana del segle XXI, que no és el tema d’aquesta nota de premsa, la població catalana, de facto, ens està demostrant que no està per la caça. En 10 anys hem passat de 100.000 llicències de caça a les actuals vora 50.000. No pot ser que aquestes 50.000 personen condicionin i imposin les seves normes en un país de vora 7.500.000 d’habitants. Cal adequar la legislació a aquesta realitat i cal que els interessos dels no caçadors i de la resta d’usuaris del medi natural, així com els interessos globals de conservació de la biodiversitat, tinguin el pes que es mereixen i condicionin les normes i requisits que cal imposar als practicants de la caça.

La nova llei de caça

Tot i aquesta realitat social, està a punt d’entrar a debat parlamentari la nova Llei de Caça Catalana, una llei que ha estat redactada per la Generalitat, previ debat i consens amb la Federació Catalana de Caça. La resta de sectors socials, amb interessos en la matèria, hem quedat al marge d’aquest debat. Tant de bo que fets luctuosos com els que s’acaben de produir serveixin per convèncer els nostres parlamentaris que els drets dels caçadors no poden estar per sobre dels drets de la resta de catalans i catalanes, ni amenaçar la seguretat dels servidors públics. Seria el millor homenatge que podrien fer a les malaurades víctimes, a les seves famílies i al cos d’Agents Rurals als quals reiterem el nostre suport, el nostre condol i el nostre agraïment.

Per més informació podeu contactar amb el GEPEC de les terres de Tarragona, que us atendrà en representació d’Ecologistes de Catalunya

GEPEC 977 331 142
secretaria(arrova)gepec.cat

Comunicat de premsa sobre l’avinguda a la val d’Aran i els Pirineus

Davant de les opinions del Síndic de la val d’Aran, Carlos Barrera referit a les causes de les avingudes a la Val d’Aran especialment del riu Garona, Ipcena EdC manifesta el següent:

1er- Que l’avinguda i crescuda d’aquests dos últims dies cal catalogar-d’una avinguda ordinaria d’un cicle d’avingudes mitja 10-25 anys que no hauria d’haver comportat d’anys excepcionals fora dels propis per aquests tipus de fenòmens. Resulta comprensible que en un període hivernal intens i llarg, en quant a la innivació especialment a la val d’Aran al tenir un clima atlàntic, seguint d’un període de pluges continuades, pogués produir un augment del cabal del principal riu la Garona, tant per la saturació del sòl com per les pluges i l’accentuació del desglaç de la neu.

El síndic de la vall d’Aran, amaga les causes humanes que han afavorit els d’anys de l’avinguda i dóna com a responsable principal a la brutícia de les lleres i l‘ excessiva protecció del bosc de ribera de les administracions hidràuliques, exigint la facilitat en la intervenció de les administracions del territori en la neteja de les lleres.

La verdadera causa que en bona part a possibilitat que es poguessin produir els d’anys en aquesta avinguda ha estat degut a la construcció i ocupació de les franges fluvials de la Garona amb diferents infraestructures i construccions com són: murs, carreteres, edificis, entre altres que han reduït notablement la franja dels 100 metres de zona de policia d’aigües i de domini públic hidràulic. Provocant un constrenyiment de la llera que ha fet impossible el desguàs del cabal per l’efecte barrera de les esmentades obres.

Els boscos de ribera amb la seva franja lateral suficientment conservada ajuden a reduir els efectes per l’energia de l’aigua a les zones subjacents de la ribera, cultius i altres. En atenuar i reduint la velocitat i la sinergia de la massa d’aigua, protegint alhora els valors en les riberes dels rius.

Les entitats ecologistes estarem vigilant perquè els rius i les seves franges de protecció de ribera tant la zona de domini públic hidràulic com les zones de policia es respectin i en el cas concret de la val d’Aran demanarem a la CHE que realitzi la delimitació de les zones de DPH, recollit al RDPH afí de que es pugui actuar contra les actuacions de construcció que s’han fet en aquestes zones de protecció. Afí de que es corregeixin per evitar d’anys majors que els passats, a la val d’Aran en particular i als pirineus en general.

Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural