Entrades

Consumim peix de manera sostenible? L’Article de l’ham de l’agost 2013

La sobreexplotació actual del medi marí com a font d’alimentació i les tècniques de pesca agressives són dues de les problemàtiques més importants que pesen sobre els ecosistemes marins. El mar Mediterrani compta aproximadament amb 17.000 espècies marines, és un dels mars del planeta amb més biodiversitat, però moltes espècies estan abocades a l’extinció si no se’n fa una pesca i un consum responsables. En el cas del peix, l’impacte ambiental depèn del mètode de captura; dels residus que es generen en l’activitat pesquera; de la sobreexplotació de determinats caladors o espècies i del correcte aprofitament del producte alimentari. Per això és important conèixer quin és l’estat dels recursos pesquers i intentar sensibilitzar els consumidors perquè consumeixin aquelles espècies de peix i marisc que tenen un menor impacte ecològic. Per tal de fer un consum responsable de peix i reduir l’impacte ambiental cal basar-se en cinc criteris: és millor consumir peix que es captura amb pesca tradicional i de procedència local,preferiblement que sigui salvatge que provinent d’aqüicultura, cal evitar els individus immadurs i aprofitar el màxim possible el producte. A més, tot consumidor té dret a conèixer l’origen del peix que compra a partir de l’etiqueta que la legislació europea obliga a tenir, on ha d’aparèixer el nom, la procedència i el mètode de captura.

sospeix

D’altra banda, per conèixer l’estat actual de diferents espècies de peix existeixen varis recursos a l’abast de tothom, que poden ser útils a l’hora de prendre decisions sobre quin peix s’adapta més a un consum sostenible i conèixer si realment nosaltres fem un consum responsable d’aquest aliment. Un exemple és la “Guía de consumo responsable de pescado” de l’associació WWF-Adena. En aquest document les espècies de peixos estan ordenades alfabèticament pel seu nom comú i avaluades segons el seu origen i el tipus de pesca; d’aquesta manera es poden trobar recomanacions diferents per una mateixa espècie en funció de la zona d’on prové i de la tècnica utilitzada per la seva captura.  A més, des de l’ANG i IAEDEN a l’agost s’inicia la campanya SOSpeix de consum responsable de peix i marisc a les comarques gironines, amb l’objectiu principal de sensibilitzar i informar als ciutadans sobre l’explotació que es dona als mars i als oceans i promoure el consum responsable de peix i marisc per tal de disminuir aquesta sobreexplotació.

Si voleu més informació sobre les especies de peix més recomanades, o per coneixer amb detall els criteris utilitzats per a establir la guia de consum responsable de peix podeu consultar:  www.guiadepescado.com i www.sospeix.org

L’ANG i IAEDEN – Salvem Empordà presenten la campanya SOSpeix de consum responsable de peix i marisc a les comarques gironines

Aquesta campanya té com a objectiu sensibilitzar i informar la ciutadania sobre l’amenaça que pesa sobre els mars i oceans, i promoure el consum responsable de peix i marisc com a eina per prevenir la sobrepesca i explotació dels mars. Al llarg de tota la campanya hi participaran agents clau de la gestió marina com pescadors, científics, representants de l’administració, restaurants, centres d’ensenyament, supermercats, etc.

58_sospeix3

La sobreexplotació dels mars com a font d’alimentació i les tècniques de pesca agressives són dues de les problemàtiques més importants que pesen sobre els ecosistemes marins. SOSpeix és una iniciativa destinada a aportar informació sobre l’estat dels recursos pesquers del litoral gironí i sensibilitzar els consumidors perquè consumeixin aquelles espècies de peix i marisc que tenen un menor impacte ecològic.

La campanya SOSpeix compta amb l’elaboració d’una guia de consum responsable de peix en format web, que es podrà consultar des d’ordinadors, mòbils i tauletes. La guia vol ser una eina en línia amb un fort component educatiu que transmeti de manera molt concreta l’estat de la biodiversitat marina del litoral gironí i com a través dels hàbits de consum es pot millorar l’estat ecològic. La guia incidirà tant en la problemàtica de l’ús de certes tècniques de pesca com en els avantatges i inconvenients que comporta el consum de determinades espècies, des del punt de vista del seu estat ecològic, i també des del punt de vista de la salut. Així doncs, la guia serà una eina de referència per al consumidor, i vol afavorir el consum d’aquelles espècies menys valorades comercialment, com per exemple, el barat, el sorell, la llissa o la maira, però que tenen un millor estat de conservació, enfront de les espècies amb més interès comercial i en pitjor estat de conservació com el lluç o la tonyina.

Aquest serà el primer recurs en línia a Catalunya i a les comarques gironines per als consumidors que busquen prendre decisions sostenibles en el consum de peix i marisc. Aquesta eina dóna resposta a la creixent preocupació pública sobre la sobrepesca i els seus efectes en els ecosistemes marins i la biodiversitat. Tota aquesta informació serà disponible a partir de l’agost a l’adreça:www.sospeix.org

A més, dins el web s’hi podran trobar diferents elements d’interès com receptes on el peix serà un ingredient principal, entrevistes a cuiners i pescadors, i els comerços i restaurants que ofereixen les espècies en millor estat de conservació. S’establiran un seguit de convenis entres les dues entitats, comerços, restaurants i centres educatius perquè facin difusió de la campanya i segueixin uns criteris de compra de peix responsable.

La campanya també compta amb l’elaboració d’un recurs educatiu a disposició dels centres escolars per introduir-lo a les aules, on es treballarà la problemàtica dels recursos marins, a més, es realitzaran activitats i xerrades en l’àmbit dels menjadors escolars perquè coneguin la campanya i adquireixen coneixements de quines són les millors espècies de peix i marisc per incloure a la dieta.

La campanya inclou, a més a més, una sèrie d’activitats de descoberta del litoral gironí, amb l’objectiu de fomentar el coneixement del medi litoral i marí i la seva conservació. A partir de setembre i fins a mitjans de novembre, s’organitzaran sortides guiades en vaixell o caiac per observar la flora i fauna del litoral, cursos i xerrades. Les sortides naturalistes pretenen apropar el medi marí de manera lúdica a tots els públics i així augmentar la consciència per a la seva conservació i el seus valors. El cicle d’activitats es clourà amb una taula rodona sobre la pesca sostenible amb la presència de diferents actors del sector.

Aquesta campanya s’executa amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, i s’espera aconseguir el suport i finançament d’altres organismes i institucions, públiques i privades.

Volem agrair el Maram-Centre d’interpretació del peix de l’Escala la seva col·laboració en obrir-nos les seves portes per celebrar la roda de premsa d’avui.

 

La campanya “Envàs, on vas?” mostra els límits de la gestió dels envasos i l’evidència de que cal un canvi de model

Més informació a: http://www.residusiconsum.org/

La nova campanya de comunicació ambiental sobre gestió de residus s’ha centrat un cop més en els residus d’envasos domèstics. Els envasos domèstics semblen ser la fracció dels residus que més preocupa les administracions i que més espai ocupen en el migrat debat públic sobre els residus i la seva gestió.

Tanmateix, si anem una mica més enllà veurem que les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons “públiques”, en el sentit d’avançar cap a una millor gestió col•lectiva dels residus.

A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, la present campanya se centra no tant en mirar de fer augmentar la participació de la població en la recollida selectiva sinó en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, s’anomenen “impropis”; aquells residus que “embruten” els residus que són separats per a reciclar.

envasonvas

Per què aquest canvi?

La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec d’una part del cost econòmic de la gestió dels seus residus. Per a fer-ho, cada envàs que es posa en el mercat paga un import (menys d’un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels envasos recollits selectivament i al cost de les campanyes informatives. Per identificar els envasos que tenen “dret a ser reciclats” s’utilitza el que s’anomena “punt verd”, els símbol de les dues fletxes entrelligades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, brics de llet, bosses de plàstic.

Seguint aquesta lògica, a més envasos recollits, millor nivell de reciclatge (benefici social), però també més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha elements que no són envasos, els costos de la recollida selectiva augmenten per als envasadors perquè es recullen també materials que no han “cotitzat”. Per tant la campanya, no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per tal de reduir els residus i els impactes ambientals d’abocadors i incineradores) sinó fer baixar els costos de la gestió dels residus d’envasos (en benefici de les empreses que posen els envasos al mercat) encara que sigui a costa d’excloure materials que poden ser reciclables.

Com és que la campanya la fa el Govern si el benefici és per a les empreses envasadores?

La raó és que les empreses envasadores no gestionen directament la recollida i tractament dels residus d’envasos recollits selectivament sinó que ho fan les administracions (ajuntaments, mancomunitats i consells comarcals) i els envasadors les compensen parcialment pels costos que suposa als pressupostos públics la gestió dels seus residus. Efectivament, l’administració pública està actuant com a “subcontractada” pels envasadors per recollir els residus que ells produeixen i com a tal és compensada econòmicament.

Per a fer-ho, els envasadors s’agrupen en dues organitzacions: Ecoembes pels envasos que han d’anar al contenidor groc (metall, plàstic i brics) o al contenidor blau (paper i cartó) i Ecovidrio pels envasos que han d’anar al contenidor verd (vidre). Aquestes dues organitzacions signen convenis on s’estableixen els imports que percebran les administracions públiques que fan la feina. I a les clàusules dels convenis s’estableix que si els impropis són massa elevats, les administracions seran penalitzades econòmicament: percebran menys diners per la mateixa feina.

Aquest model, definit en la Llei de residus de 1997, converteix l’administració pública treballa en un proveïdor extern de serveis per al sector privat amb unes condicions determinades per les empreses envasadores. I aquestes no volen fer-se càrrec de residus separats selectivament que elles no hagin posat al mercat. Tot plegat no és més que un altre exemple de subordinació de l’administració pública a la lògica de l’empresa privada; de renuncia a complir uns objectius col•lectius per passar a satisfer uns interessos que són privatius. La modificació de la Llei per tal de corregir aquesta situació hauria de ser una prioritat dels propers mesos.

“Si no ets envàs pregunta on vas”

La sensació que té la ciutadania després d’haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d’una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa bé!

El model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de reciclatge però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s’hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s’hauria de posar al contenidor de recollida selectiva. I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills, les instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre tothom, independentment de l’edat, formació, nivell cultural.

L’excusa és l’eficàcia i el cost, però la realitat és que el sector privat ha segrestat el que hauria de ser un model de recollida selectiva per a tots els materials reciclables.

Ens podem permetre un model de recollida selectiva que contempli no separar productes reciclables?

Vetllar pels aspectes econòmics de la gestió dels seus residus d’envasos és un objectiu legítim pels envasadors però no hauria de ser l’objectiu principal de l’administració. El model actual de recollida selectiva ha estat un primer pas però potser és hora de redefinir-lo i retornar-lo al seu objectiu de ser un sistema de recollida per a tots els materials reciclables. No seria més adequat incorporar una tarifa tipus “punt verd” pels fabricants de paelles o de joguines i incorporar-los als circuits de recollida selectiva pagant la part proporcional que els pertoqui. O per als mobles, per pagar el costós servei de recollida de trastos.

O potser un sistema on a la ciutadania se li demanes separar la matèria orgànica, el vidre i el paper, materials tots ells fàcilment identificables. De la resta ja se n’ocuparia l’administració tot distribuint responsabilitats econòmiques entre els fabricants dels diferents productes però sense excloure’n cap.

I pel que fa als envasos, cal recordar que el principal problema no és si una paella va a parar al contenidor de recollida selectiva sinó que la major part dels envasos (un 60% el 2010) que es posen al mercat van a parar a abocadors o incineradores, és a dir que els recursos (escassos) que hem utilitzat per a fabricar-los (petroli, metalls, polpa de paper) es perden. Per exemple, dels 51 milions d’envasos de begudes que cada dia es posen al mercat espanyol, 28 milions s’aboquen, s’incineren o s’abandonen en el nostre entorn. Aquest és el veritable repte que hauríem d’afrontar.

A més, l’abocament o incineració d’aquests envasos no recollits selectivament, té uns costos que no els paguen els envasadors (un altre problema de la Llei d’envasos) si no les administracions (i per tant els ciutadans) .

Redreçar aquesta situació hauria de ser el principal objectiu de l’administració pel que fa a la gestió dels residus d’envasos. I hi ha alternatives. Si després de quinze anys de recollida selectiva encara no hem aconseguit reduir i reciclar la major part dels envasos d’usar i llençar potser hauríem d’explorar altres vies com els sistemes de retorn que tenen nivells de recuperació d’envasos del 95% o els impostos ambientals que han reduït el consum de bosses d’un sol ús fins a un 80%. I d’aquesta manera aconseguir que els envasadors es facin càrrec de tots els costos que representen per a les administracions la gestió dels residus d’envasos, es recullin o no selectivament, i que embruten carrers, places, platges i espais naturals.

Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus.

L’objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l’administració d’unes càrregues que no els haurien de correspondre.

http://www.residusiconsum.org/