Entrades

La restauració de l’estanyol del Pim-Pom. Article de l’ham. Abril 2013.

L’estanyol d’en Pim-Pom, un dels estanyols més desconeguts de la comarca i alhora dels més propers a l’estany de Banyoles ha sigut notícia durant el mes de febrer. Es troba situat a la zona sud-oest de l’Estany dins el terme municipal de Porqueres i s’hi pot accedir per la propietat del càmping el Llac. Té una forma circular, d’uns 8 metres de diàmetre, i és l’origen del rec del Marquès. És un més dels estanyols del sistema lacustre de Banyoles que també s’alimenta d’aigua subterrània i que es va formar per l’enfonsament del terreny fa molts anys, com l’estanyol del Vilar, la Cendra, el de Can Cisó, el de Lió,…

L’estanyol d’en Pim-Pom que presentava una imatge molt artificial i degradada, ha estat restaurat per retornar-li el seu aspecte natural. Fins fa poc estava situat dins un tancat del càmping i s’hi podien observar animals domèstics que servien d’atractiu turístic als usuaris del càmping, també s’hi trobaven diversos elements artificials com per exemple un vial asfaltat, bancs i casetes de fusta, així com una plantació d’arbres de jardí.

Amb l’execució de la restauració, s’ha integrat l’estanyol als aiguamolls del sector de l’hort del Castell i la riera del Marquès, i s’ha donat una continuïtat de zona humida de l’estany. Per a això, s’ha retirat l’estanyol de l’interior dels límits actuals del càmping, i s’ha fet visitable per qualsevol usuari. A la vegada, s’han eliminat els elements artificials de la zona d’actuació de l’estanyol d’en Pim-Pom (uns 800 m2), i s’ha recuperat l’entorn d’aquest mitjançant la retirada de plantes ornamentals i la plantació de vegetació autòctona, com per exemple el lliri groc i el jonc boval. Paral·lelament, s’ha dragat l’estanyol i la llera de la riera perquè pugui desaiguar millor, s’han retirat els arbres morts de la zona i s’ha gestionat la vegetació de ribera per aconseguir un paisatge de qualitat. Volem destacar no només la importància d’haver recuperat l’imatge natural de l’estanyol sinó també la millora en la conservació d’hàbitats que afavoreixen a especies d`’amfibis i a la tortuga d’estany. Destaquem el benefici ambiental i social que significa una millora paisatgística d’aquesta zona humida, situada dins l’Espai d’Interès Natural de l’Estany de Banyoles i que forma part de la Xarxa Natura 2000.

L’actuació ha estat realitzada pel Consorci de l’Estany amb la participació de la Diputació de Girona. És de remarcar la col·laboració en aquest cas dels Ajuntaments de Porqueres i Banyoles de la mà del Consorci de l’Estany amb els propietaris del càmping el Llac, ja que l’estanyol es trobava situat dins la seva propietat, un exemple de com treballar junts per millorar els serveis ambientals que ofereixen els espais naturals.

Us animem doncs, que us acosteu a descobrir l’estanyol d’en Pim-Pom que esperem aquesta primavera recuperi una imatge fantàstica un cop creixi de nou la vegetació. Ho podeu fer a través del càmping però sempre respectant la propietat, cal demanar permís per entrar doncs recordeu que l’accés és de propietat privada.

Més informació: http://www.consorcidelestany.org/index.php?es-finalitzen-les-obres-de-restauracia-de-laeestanyol-del-pim-pom-i-la-riera-marquas-a-porqueres

 

25 anys dedicats a l’ecologisme i a la divulgació de la natura al Pla de l’Estany- L’article de l’ham , març 2013

Logo25anys_Limnos(petit)El 15 de març de 1988 s’inscriu una nova entitat en el registre d’associacions amb el nom de Limnos, creada per una trentena de persones l’11 de desembre de 1987, amb l’objectiu de defensar el patrimoni natural del Pla de l’estany. En aquella primera assemblea constituent amb molta gent jove es van determinar un conjunt d’objectius a partir dels quals es pot fer un balanç 25 anys després. Com a entitat hem d’estar orgullosa de la feina feta durant aquest temps, durant el qual Limnos ha aconseguit moltes fites remarcables, ha assolit campanyes amb èxits, ha divulgat els valors de la natura i ha promogut l’ecologisme, el naturalisme i més recentment el que anomenen la sostenibilitat. En aquella assembla fundacional ja es parlava de la reintroducció de la llúdriga, de caixes niu per a ocells, de la recuperació de l’anguila i altres peixos autòctons i de la tortuga d’estany, especies que han estat o estan essent objectiu de diversos projectes de conservació a l’Estany de Banyoles. No hem d’oblidar la preocupació per la gestió de la vegetació de l’estany, els treballs per reduir l’impacte dels Jocs Olímpics i el Mundial de rem 2004, així com la campanya per la declaració del Parc Natural o de Paratge d’Interès Nacional, figura llargament reclamada. Ens hem d’alegrar però de la protecció actual d’aquest espai, i de la creació del Consorci de l’estany, així com de la protecció de Rocacorba, l’estanyol d’Espolla i el riu Fluvià. Es van fer campanyes exitoses com la que va provocar la declaració d’una reserva natural de fauna salvatge a l’Illa de Fares, una campanya contra els abocadors incontrolats, les actuacions per denunciar els abocaments de purins, i tantes i tantes altres fins arribar a les actuacions més recents per exemple en el planejament urbanístic de Sota Monestir, amb la reclamació de la protecció dels horts i els recs. Que hem de dir de la feina feta amb la divulgació del medi ambient, del consum responsable, de la sostenibilitat,… amb l’edició d’articles, de la revista “La Llúdriga” o les nombroses xerrades, excursions i cursos sobre natura, ocells, horts ecològics, consum responsable, etc, i amb l’establiment des del 2008 d’un programa d’activitats de voluntariat ambiental a la comarca de gran impacte.

Hem vist amb il·lusió el canvi social que ha viscut el país, i com moltes de les iniciatives ambientals dels primers anys ara són plenament assumides per la majoria de la societat (reciclatge de residus, depuradores, sistemes d’estalvi d’energia, protecció d’espais naturals…). També hem viscut els anys de creixement econòmic, i l’efecte perjudicial sobre el territori dels impactes ambientals derivats de les activitats humanes: urbanització, polígons industrials, noves carreteres, línies elèctriques, tren d’alta velocitat… s’han construït a la nostra comarca sovint amb poca o nul·la sensibilitat ambiental. En aquells moments de creixement, Limnos ja criticava la perversió del sistema que feia que els ajuntaments tinguessin més diners quan més urbanitzaven, fenòmens que va donar lloc més endavant a la bombolla immobiliària, i finalment a la crisi actual. Els moviments ecologistes van per davant en detectar els problemes socials derivats del nostre sistema econòmic capitalista neoliberal. Els reptes de futur són molts i ara mateix ja els hauríem d’estar afrontant. Els efectes del canvi climàtic, la lluita pels recursos naturals (petroli, aigua, minerals,…)i les fonts d’energia són ja ara motiu de guerres i lluites internes. Qui ens assegura que l’estany mantindrà tanta aigua en els propers anys, i si amb les prospeccions de gas a la Garrotxa s’afecten els aqüífers? No ens n’adonem però hauríem d’estar a treballant per la propera crisi ambiental i per la manca de recursos naturals i energètics, i això hauria de ser prioritari a l’hora d’establir una estratègia per a sortir d’aquesta crisi on ens han col·locat banquers, empresaris i polítics. Sinó tal com ens aixecarem, tornarem a caure.

Finalment cal recordar que el viatge no ha estat fàcil, i que l’entitat ha patit alts i baixos al llarg de tots aquests anys. La tasca de Limnos és portada a terme per voluntaris que dediquen el seu temps lliure a l’entitat i que no sempre poden donar la resposta necessària. Els 130 socis dels anys 90 ara s’han reduït fins al centenar, però els reptes són iguals o més grans que fa 25 anys. Limnos necessita del suport de socis, voluntaris, participants,… Per tot plegat el suport social és encara bàsic i la contribució i participació de la gent de la comarca essencial perquè Limnos es transformi per afrontar els propers reptes i complexi 25 anys més. Sí creus que la feina que fem és important, fes-te soci/cia, col·labora amb nosaltres.

La tècnica del fracking per obtenir gas natural. L’article de l’ham. Desembre 2012.

Les fonts d’energia són vitals per al desenvolupament i funcionament de la societat on vivim, i tothom ja és més o menys conscient que gran part de l’increment de la qualitat de vida ha estat gràcies a l’obtenció de combustibles a baix preu, com el petroli o el gas natural. Amb l’esgotament d’aquests recursos i l’assoliment del pic de petroli, les prediccions ens confirmen que ja s’ha acabat l’era dels combustibles barats i que costarà molt tornar a créixer com fins ara, si no és que és impossible. Aquesta situació ha motivat la recerca de noves fonts de gas no convencional, i entre elles hi ha la tècnica de fractura hidràulica o fracking que segueix un procés complex per a l’obtenció de gas pissarra.

La tècnica del fracking consisteix en perforar un sistema de pous verticals dins del subsòl (des dels 400 als 5000 metres) fins a la capa de materials que contenen els gasos com la pissarra o les margues. Un cop s’arriba a aquesta capa el tub de perforació pren forma horitzontal i es fan una sèrie de detonacions explosives que provoquen petites fractures a la roca per les quals s’injecten, per etapes, milers de tones d’aigua a molta alta pressió, barrejada amb sorra i additius químics. Cada sistema de 6 pous o plataforma, en què s’agrupa l’extracció, utilitza entre 54.000 m3 i 174.000 m3 d’aigua per cada operació de fractura i entre 1.000m3 i 3.500 m3 de substàncies químiques. Cada pou es va fracturant entre 8 i 12 etapes. (font: Agrietando el futuro. La amenaza de la fractura hidráulica en la era del cambio climático (2012). Pablo Cotarelo)

Aquesta tècnica té molts riscos i un gran impacte ecològic tal com demostren les experiències dels EUA. Es poden produir fuites d’aigua contaminada o fangs cap als aqüífers tant des dels mateixos tubs perforadors com de les basses d’emmagatzematge, una aigua que porta més de 500 additius com benzens, cianurs, sals, materials radioactius i el cancerigen benzè, entre altres. La contaminació de l’aire és un altre dels grans problemes doncs hi ha fuites de gas natural, que és 20 vegades més potent que el diòxid de carboni com a gas d’efecte hivernacle. La indústria del gas parla del gas de pissarra com un combustible net i no ho és. En l’anàlisi sobre el fracking del Parlament Europeu es conclou cautelosament que “degut a la complexa natura dels possibles impactes i riscos pel medi ambient i la salut humana de les activitats de fractura hidràulica s’ha de desenvolupar una directiva a nivell europeu que reguli tots els problemes que aquesta planteja”. És un fet a ressenyar els terratrèmols de fins a una escala 4.0 i les desenes de rèpliques que es produeixen prop de les zones en explotació. Determinats estudis indiquen una greu afectació per enverinament o pèrdua de fertilitat als animals de granja propers als pous. Tot plegat, i més enllà de les qüestions relacionades estrictament amb la salut animal i humana, la implantació d’aquesta activitat no és desitjable igualment pel fet que afectaria greument el desenvolupament econòmic de les activitats agropecuàries i el turisme. L’impacte paisatgístic i ambiental és brutal amb la construcció de cada plataforma multi-pou amb  una superfície de més o menys una hectàrea i mitja, amb els consegüents moviments: construcció de pous, basses d’emmagatzematge, tancs i cisternes, equip de perforació, camions, gasoductes per portar el gas…

A Europa els projectes relacionats amb el fracking han generat moltes protestes ciutadanes, centrades en la opacitat, la manca de transparència i informació sobre els projectes, i en els impactes sobre el medi ambient i les persones. A Catalunya s’acaben de sol·licitar prospeccions a la comarca d’Osona i La Segarra, i es podrien estendre per altres zones. Les mobilitzacions ciutadanes han paralitzat alguns dels projectes previstos a diversos punts de l’estat espanyol i ja hi ha alguns municipis que s’han declarat lliures de fracking (http://fracturahidraulicano.info). La consecució del sistema d’extracció per fracking suposaria per a les comarques afectades un desprestigi, una pèrdua de qualitat de vida rellevants que afectaria negativament al valors de propietats i actius d’empreses i persones.

El Biocarbó una alternativa de present. L’article de l’ham. Octubre 2012.

A Catalunya des ja fa molts anys s’ha anat produint un procés gradual d’abandonament progressiu de l’activitat agrícola i ramadera tradicional. Aquest fet es dóna bàsicament per la baixa rendibilitat econòmica de les explotacions, una orografia desfavorable i la manca de relleu generacional, entre altres. A més, tampoc es troba rendibilitat a l’explotació forestal, pel que els boscos queden en desús. L’abandonament d’aquestes activitats comporta unes conseqüències per la natura i per nosaltres, com és l’elevat risc d’incendis forestals, i la disminució d’espais oberts que ajuden a augmentar la biodiversitat dels ecosistemes.

Una eina que s’està començant a implementar és l’anomentat biocarbó, que no és res més que un tipus de carbó vegetal produït per ser enterrat, enriquir el sòl i evitar que el diòxid de carboni (CO2) marxi a l’atmosfera. Per obtenir-lo, però, fa falta un forn on es pugui fer el procés de piròlisi, és a dir, que es cremi sense oxigen. La producció de carbó vegetal és una tècnica que ja utilitzaven antigament els carboners als boscos catalans per produir un carbó que després utilitzarien per cuinar i escalfar-se.

El carbonet obtingut durant el procés es barreja amb el sòl agrícola perquè li aporta propietats físiques i biològiques que el fan més ric. S’ha comprovat que millora la retenció de nutrients i potencia la disponibilitat d’aigua de les plantes. El biocarbó és un sòlid estable i molt ric en carboni, i es pot emprar per segrestar carboni en el sòl durant segles, i potser mil·lennis. És per aquesta raó que els darrers anys és objecte d’un gran interès a diverses regions del món. Aquesta possibilitat d’emmagatzemar carboni el fa un instrument atractiu per la lluita contra del canvi climàtic, i s’estan obrint moltes vies de finançament per, d’alguna manera, capturar del diòxid de carboni de l’atmosfera, fixar-lo en forma sòlida, i així reduir els efectes dels gasos responsables del canvi climàtic.

Una prova d’aquest procés és el que s’ha dut a terme fa uns mesos a la nostra comarca, concretament a Porqueres, durant una prova pilot pionera a Catalunya. En aquest projecte s’han processat més de 20 tones de restes forestals del municipi i se n’ha obtingut aproximadament unes 3 tones de biocarbó. L’estudi deixa fora de tot dubte que el sistema és molt beneficiós per al medi ambient, però remarca que cal millorar la tècnica  perquè el producte resultant sigui més competitiu i, en conseqüència, rendible.

Com fer una bona gestió forestal i com recuperar una zona després d’un incendi. L’article de l’ham. Setembre 2012.

Els focs que porten afectant durant tot l’estiu a les comarques gironines fan que ens plantegem que hi ha algun problema, probablement una mala gestió forestal per part nostra. És cert que els grans incendis que es van donar a Catalunya a finals del segle XX van servir de punt de partida per impulsar noves estratègies de prevenció i extinció d’incendis com el programa FOC VERD, el desenvolupament de les agrupacions de defensa forestal (ADFs), la creació  dels grups de recolzament d’actuacions forestals (GRAF) al cos de bombers i fins i tot van esperonar la creació d’un centre de recerca en ecologia forestal, el CREAF.

Però aquestes mesures de prevenció i extinció dels incendis no ens són de molt servei, si continuem fent la mateixa silvicultura de sempre. Actualment els nostres boscos són sobretot masses d’arbres joves (és a dir, arbres baixos, amb una gran proporció de branquillons i fulles), són boscos molt densos (és a dir, amb una forta competència per l’aigua i, per tant, amb arbres més aviat secs), i que sovint compten amb un sotabosc molt desenvolupat. Això assegura una continuïtat molt alta entre l’estrat arbustiu i l’estrat arbori, el que vol dir que, quan un foc comença al sotabosc (com gairebé tots), li és molt fàcil propagar-se tant en horitzontal com en vertical, i segons les condicions meteorològiques pot agafar unes dimensions que escapen totalment al control dels efectius d’extinció.

A més, cal tenir en compte que els models de canvi climàtic i canvi global preveuen un augment de les temperatures i un descens de les precipitacions, pel que si anem camí d’una disminució en els recursos hídrics el que hauríem de fer és reduir la densitat d’arbres en els nostres boscos.

Abans de fer-ho, ens caldrà detectar on és més vulnerable el territori i decidir quines hauran de ser les actuacions prioritàries, quins boscos voldrem mantenir com són ara, quins espais caldrà obrir (recuperar conreus, zones ermes) i quins altres connectar per assegurar que les funcions ecosistèmiques se segueixen complint de la manera més òptima. Finalment ens caldrà també, de manera urgent en un context de greu crisi econòmica com l’actual, definir un model de finançament i distribució dels ajuts per fer possible aquesta gestió, que garanteixi un ús eficient dels recursos públics invertits, promovent entre altres l’associacionisme entre propietaris i una gestió col·legiada dels boscos.

A banda del que caldria fer per tal de gestionar correctament els espais forestals que tenim a les nostres comarques, cal recordar que s’han d’intentar recuperar en bona part els boscos que s’han perdut durant l’estiu degut als incendis. Aquesta tasca pot semblar senzilla, però si continuem fent la mateixa gestió que s’ha fet fins ara i no tenim en compte una sèrie de mesures, la recuperació d’aquestes zones probablement no tingui èxit. A continuació s’exposen un seguit de mesures que caldria tenir en compte per tal de recuperar els boscos després d’un incendi:

–         No repoblar entre 12 i 24 mesos després de l’incendi, ja que el sòl s’ha de regenerar abans de dur a terme qualsevol intervenció per part dels humans.

–         Reforestar sense utilitzar maquinària per tal de conservar el banc de llavors edàfic, repoblar amb plantes autòctones i només fer-ho si és realment necessari, ja que en la majoria de zones el medi es pot auto-reforestar sense la nostra ajuda.

–         Protegir de l’erosió, per exemple de les pluges torrencials. El que es pot fer és aplicar algun substrat orgànic com compost. Aquesta mesura pot ser útil en zones on el sòl hagi quedat en molt males condicions i on ni tan sols una reforestació podria ser un èxit.

–         Consultar a professionals. Cal diagnosticar per poder decidir que és el millor en cada cas, i en cada zona afectada. De vegades és millor deixar que la natura es recuperi per si sola, però qualsevol decisió s’ha de basar en un diagnòstic.

Per més informació:  http://www.iaeden.cat/  i http://blog.creaf.cat/

Aprèn a treure profit del teu temps. L’article de l’ham. Juliol 2012.

Les retallades als drets socials i la cada cop més minsa economia familar estan portant a buscar alternatives als actuals models econòmics de bens i serveis a canvi de diners. Fins fa quatre dies, aquestes alternatives eren seguides només per uns pocs ciutadans i ciutadanes, molt conscienciats sobre la necessitat d’un canvi de model però titllats d’alternatius (en un sentit quasi despectiu) per la resta. Les dificultats actuals estan fent que cada cop més gent vegi amb bons ulls aquestes pràctiques, la més popular de les quals és l’intercanvi de serveis o coneixements conegut per Banc del temps.

 

Els bancs del temps, doncs, permeten això: intercanviar serveis o coneixements entre les persones sense que aquestes hagin de pagar res, tret del seu temps. Els seus beneficis són múltiples i no només perquè permeten accedir a serveis sense necessitat d’afluixar la butxaca. Els bancs del temps augmenten la sociabilització i la cohesió social, especialment en el cas de persones sense masses vincles socials o directament excloses socialment. Són pràctiques cada cop més habituals en ciutats o barris amb un elevat índex d’immigració. També permeten augmentar l’autoestima de les persones (especialment dones) que es pensen que no poden aportar res a la societat i descobreixen que, al contrari, tenen molt a ensenyar. Així doncs, els bancs del temps creen xarxes d’ajuda mútua, reforcen els llaços comunitaris, donen la oportunitat de conèixer noves persones i fomenten la confiança, uns valors actualment a l’alça.

 

El seu funcionament és senzill: es tracta d’itercanviar necessitats per habilitats o coneixements. L’usuari rep un servei d’un altre usuari durant un període de temps acordat i es compromet a prestar un servei pel mateix període, ja sigui al mateix usuari o a un altre de la xarxa. Des de classes de ball o arbitratges de partits, fins a preparació de festes, excursions per la muntanya, classes d’idiomes o conversa, perruqueria, reparació de bicis, passant per arrenjaments de roba, realització d’encàrrecs o assessorament sobre estalvi energètic. Els serveis que poden prestar-se són molt diversos i la llista sempre és oberta a noves ofertes. L’única limitació és, bàsicament, la imaginació i l’acord entre els usuaris.

 

Existeixen bancs del temps arreu de Catalunya, funcionant des de fa anys. A Girona tenim el del Pont del dimoni, el de Montjuïc i el del Pla de Palau. Ara, des del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany i juntament amb la col·laboració de diverses entitats (Ateneu Obert de la Dona, Associació Socio Cultural de Dones Marroquines de Banyoles – NUR –  i Limnos) i persones interessades, s’ha iniciat el Banc del Temps del Pla de l’Estany. Des de Limnos us convidem a formar part d’aquesta experiència. Per a poder participar del Banc del Temps del Pla de l’Estany podeu dirigir-vos a:

http://bdt.entitatsplaestany.cat/

El Japó sense nuclears. L’Article de l’ham. Juny 2012.

El Japó, un dels països més nuclearitzats del món, amb 54 centrals, ha mantingut desconnectades de la xarxa totes les seves centrals nuclears durant aproximadament  2 mesos. Des del mes de març, les centrals japoneses han anat parant una darrera l’altra. Algunes d’elles, com la de Fukushima, definitivament,  i altres, en principi, de forma temporal. Durant aquests dos mesos  cap nuclear ha funcionant i el Japó ha aconseguit l’energia que ha necessitat d’altres fonts. Desgraciadament les últimes notícies ens diuen que, a hores d’ara, dos reactors s’estan reactivant de nou.

El dia 11 de març de 2011, la central nuclear de Fukushima-Daiichi va patir un terrible accident nuclear que ha donat lloc a la segona fuita radioactiva més greu de tots els temps, després de l’originada per l’accident de Txernòbil, el 1986. Les conseqüències sobre la salut de les persones no es coneixeran fins d’aquí a 10 o 20 anys.

Actualment, al Japó, la societat ha desenvolupat una enorme oposició vers aquesta font d’energia i una gran desconfiança entorn de les empreses explotadores de les nuclears,

La companyia elèctrica propietària de la central és TEPCO, la més gran de Japó, i la tercera més gran del món. La gestió realitzada per TEPCO i per les autoritats japoneses s’ha caracteritzat pel secretisme i la mentida. Es va trigar més d’un mes a reconèixer que l’accident era de nivell 7, el màxim.  Es va negar l’evidència que els reactors 1, 2 i 3 estaven parcialment o totalment fosos. Es va permetre que milers de persones rebessin grans dosis radioactives a l’endarrerir l’evacuació de zones molt contaminades més de dues setmanes…

Al Japó, una potència tecnològica de primer ordre, no s’ha pogut evitar aquest accident ni s’han controlat els seus efectes. Una anàlisi exhaustiva i a llarg termini revela que les raons principals per les que es van produir les tres fusions van ser, molt més que les errades tècniques,  les deficiències institucionals, la mala gestió política, una normativa regida per la indústria i un menyspreu generalitzat cap als riscos nuclears.

Fukushima ha demostrat que les catàstrofes nuclears poden donar-se en qualsevol país, fins i tot en els més rics i tecnològicament més desenvolupats. Per altra banda, encara que la indústria nuclear continua assegurant que un accident atòmic rellevant només passa una vegada cada 250 anys, la realitat s’entossudeix a demostrar que el món pateix una crisi important cada 15 o 20 anys. Semblaria intel·ligent que nosaltres també seguíssim l’exemple del Japó i d’altres països que ja estan reduint els seus programes nuclears o establint calendaris de tancament: Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, etc. Els defensors de l’energia nuclear ens anuncien catàstrofes si prescindim de l’energia nuclear, el desproveïment elèctric i una infinitat d’horrors, però, de moment,  l’únic horror real és el que han patit, pateixen i patiran a Txernòbil i a Fukushima.

Extret, entre d’altres llocs:

http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/japn-sin-nuclearesla-vida-continua/blog/40764/

http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/Las-lecciones-de-Fukushima/

http://www.ecologistasenaccion.org/article20037.html

http://www.tanquemlesnuclears.org/

 

Participació d’escolars en la recuperació de la biodiversitat. Article de l’ham. Juny 2012.

El passat 10 d’abril, els alumnes de 5è de l’escola del Baldiri Reixac, la Vila, van dur a terme un dels alliberaments d’exemplars de tortuga d’estany (Emys orbicularis) inclosos dins el Projecte Estany LIFE Natura (2010-13).

Aquest Projecte té com a objectiu principal una sèrie d’actuacions encaminades a combatre i revertir la desaparició de les espècies autòctones, tant animals com vegetals, provocada per espècies exòtiques invasores. Des dels anys 90, la Unió Europea subvenciona projectes de conservació dels recursos naturals, als seus estats membres, a través del fons LIFE que actualment està en l’etapa 2010-2013. L’Espai Natural de l’Estany, declarat Espai d’Interès Natural (PEIN) i també Zona d’Especial Protecció dins la Xarxa Natura 2000 d’àmbit europeu, ha estat beneficiat i subvencionat dues vegades pel programa LIFE. La gestió de l’actual projecte, es fa a través del Consorci de l’Estany que vetlla per la seva execució a través d’una oficina tècnica. El programa de subvencions LIFE dóna molta importància a la difusió de les actuacions i dels resultats de cadascun dels projectes, valorant molt positivament la participació ciutadana en aquestes actuacions de conservació de la natura. Els escolars de la comarca, així com el voluntariat ambiental de Limnos, han participat activament d’aquest projecte impulsat per l’administració local.

A hores d’ara,  i després d’haver estat retirant espècies invasores, s’estan alliberant a l’Estany exemplars de tortuga d’estany i de nàiade allargada  o musclo d’aigua dolça provinents de la cria en captivitat, així com de barb de muntanya procedent de poblacions de rius propers amb bon estat de conservació.

Els alumnes de la Vila opinen i ens diuen el següent respecte a la seva participació en la recuperació de la biodiversitat de l’estany:

“Estàvem emocionats i contentíssims, ens sentíem afortunats per participar en la repoblació i recuperació de la tortuga d’estany; també una mica nerviosos perquè hi havia polítics de la comarca i periodistes que filmaven i feien fotos. Després vam sortir als diaris i a la Televisió.

La repoblació va ser a la llacuna dels Amaradors, amb tortugues petites provinents del centre de reproducció de l’Albera. Portaven un xip i algunes un transmissor, amb antena,  per poder-les localitzar després i fer-ne el seguiment (semblava com si anessin a lliurar una batalla i els hi vam posar nom de guerrilleres). Abans havíem aprés molt sobre la tortuga d’estany, que és pigallada de groc, i la de Florida, que té una taca vermella al coll i és més voraç que la d’aquí i per això l’ha desplaçat però, quan ets a casa teva pensem que no t’haurien de fer fora. També vam aprendre a saber els anys que tenen, mirant les línies de plaques de la vora. Va ser tot molt entenedor.

En el moment de deixar-les anar va ser emocionant i ens vam sentir molt importants, gairebé com herois i heroïnes ajudant les tortugues. Ara esperem que el projecte funcioni i els vagi bé, de fet, creiem que tindrà èxit i que haurien d’haver més projectes com aquest, per ajudar a recuperar les espècies del nostre territori i que se’ls acabin els problemes.

Ha estat una experiència interessant, inoblidable. Va ser divertit i al mateix temps, vam aprendre.”

– Alumnes de 5è de l’escola Baldiri Reixac –

 

Menys residus:l’estratègia catalana Residu Zero. Article de l’ham. Maig 2012-

A Catalunya, a les darreres dècades, els residus municipals han augmentat en quantitat, diversitat i complexitat, degut a la cultura dels productes “d’un sol ús”, al sobre embalatge, a l’obsolescència programada i a l’heterogeneïtat de materials que es llencen i que fan augmentar el nombre creixent de residus de difícil recuperació i reutilització.

En els darrers anys, les polítiques públiques sobre els residus municipals s’han centrat, a Catalunya, en l’ordenació de la gestió dels residus i en potenciar la recollida selectiva i la recuperació de les principals fraccions, però posant un excessiu èmfasi en els tractaments finalistes cap a abocadors i cap a incineradores.

Les decisions privades sobre productes i activitats no tenen prou en compte els perjudicis que causen els residus que se’n deriven. Per tant, ens trobem davant d’una manca d’aplicació del principi comunitari de “responsabilitat ampliada del productor”.

La major responsabilitat en la gestió de residus municipals recau ara en l’administració i en els ciutadans, que són els que n’assumeixen els costos econòmics, socials i ambientals. Els productors i distribuïdors haurien d’assumir la seva part de responsabilitat, i els costos dels residus associats als seus productes, per tal d’endegar canvis en les formes de producció, distribució i consum que redueixin la generació de residus i la contaminació.

En el moment actual de forta crisi, la implantació de mesures de prevenció de residus, tant a nivell públic com privat, representa avançar cap a una major eficiència en l’ús de materials i energia i contribueix a donar sortides a la crisi econòmica tenint en compte la necessària sostenibilitat ambiental. És en aquesta línia que diferents sectors de la societat catalana (municipis i associacions municipalistes, empreses, universitats i centres de recerca, entitats ecologistes i socials) van constituir el 4 de març de 2011 el Fòrum ESTRATÈGIA CATALANA RESIDU ZERO. Aquesta iniciativa s’emmarca dins un moviment internacional (Zero Waste International Alliance, Zero Waste Europe) al qual ja s’hi han adherit nombroses administracions locals i regionals, empreses i organitzacions de diferents països.

L’Estratègia Catalana Residu Zero implica avançar cap a la reducció i reaprofitament progressiu dels residus com a recursos i, per això, planteja estratègies i objectius concrets que permetin tancar el cicle dels materials per tal que tot residu pugui ser transformat en matèria primera, tot procurant la sostenibilitat econòmica, social i ambiental. Es pretén aconseguir que l’any 2020, la producció de residus sigui inferior a 1,20 Kg/habitant/dia i invertir la situació actual de manera que almenys el 70% dels residus generats siguin recuperats i només el 30% siguin destinats a abocadors o incineradora. Cal promoure el disseny de productes per tal que no facin residus o que aquests siguin reciclables, reutilitzables o fàcilment assimilats pel medi. A la vegada s’ha d’evitar la producció i comercialització de productes per als quals no hi hagi cap tecnologia sostenible que els pugui integrar o transformar en un nou producte. Els ajuntaments es poden adherir a aquest Forum per tal de buscar plegats noves maneres de reduir els residus.

Més info: http://www.residusiconsum.org/         http://www.zerowasteeurope.eu/

Escoles Verdes – Article de l’ham desembre 2011-

El programa Escoles Verdes promogut per la Generalitat de Catalunya, sorgeix com un compromís per donar suport a tots els centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar accions educatives que tinguin la finalitat d’afrontar, des de l’educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat.

Al Pla de l’Estany hi ha només dos centres que ja tenen el distintiu d’Escola Verda, que són el CEIP l’Entorn i l’IES Brugulat, són 2 representants inclosos en els més de 485 centre catalans que ja formen part del projecte. Aquests centres incorporen en el seu centre bones pràctiques des del punt de vista educatiu i ambiental. Normalment tendiríem a centrar-nos en fer una valoració negativa de la no participació dels nostres centres en aquests tipus de projectes, és a dir criticar els que no són escola verda. Però aquest cop toca elogiar aquests dos centres que en el seu moment van apreciar els valors que es potencien en els projectes d’Escola Verda, com són: promoure la participació activa de la comunitat educativa en el respecte amb l’entorn, incorporar els valors de l’educació per a la sostenibilitat en tots els àmbits de la vida del centre i afavorir l’intercanvi entre els centres que comparteixen els mateixos objectius. Són valors que avui en dia haurien de ser essencials en l’educació i més enllà, no només durant el curs i en el centre escolar sinó també en la rutina del dia a dia. I més encara si tenim en compte el gran privilegi de viure en una comarca amb un alt valor paisatgístic, històric i cultural que no ens cansem d’alabar però que malauradament no estem apreciant com caldria.

El Programa Escoles Verdes és un projecte de centre i, per tant, la decisió d’incorporar-s’hi l’ha de prendre tota la comunitat educativa. Formar part d’aquesta xarxa de centres que voluntàriament han decidit, a través de l’educació per a la sostenibilitat, fer un canvi qualitatiu en el seu projecte educatiu, significa replantejar-se àmpliament el treball educatiu i l’organització del centre, i per tant, l’acceptació, per part de tota la comunitat educativa, d’uns compromisos bàsics que es concreten en: una voluntat explícita del centre de participar en el programa, es a dir, un percentatge significatiu del professorat ha d’estar disposat a participar activament en aquest procés d’innovació; un compromís de formació continuada, la formació és la base de la possibilitat del canvi; i un canvi d’organització i en la participació.

Estem segurs que en la majoria dels centres de la nostra comarca ja s’està educant amb aquests tipus de valors, per això animem a que s’informin sobre el projecte d’Escoles Verdes i puguin participar, aprendre i compartir l’experiència amb altres centres, per tal d’enfortir les relacions socials i el respecte amb el medi que ens fa viure. Podeu trobar més informació buscant “escoles verdes de Catalunya” al web www.gencat.cat.