Entrades

Untitled-design-117

Per què és important el que digui el Papa sobre canvi climàtic?-l’ham-Juliol 2015

El Papa Francesc de Roma ha presentat una carta encíclica amb el nom de ‘Laudato si‘ (Lloat sigui), que pel fet de ser la seva primer carta i estar dedicada al medi ambient ha generat unes enormes expectatives. Els Papes se serveixen de les encícliques per comunicar els seus ensenyaments sobre doctrina social a bisbes i creients. Ha manifestat que la destrucció del medi ambient i fenòmens com l’escalfament del planeta són una conseqüència dels excessos i la cultura del malbaratament d’una part de la humanitat. Aquest debat resulta molt incòmode per cert creients i en determinats sectors socials, i ja hi ha hagut crítiques des de cercles polítics com els republicans catòlics d’Estats Units, que encara neguen el canvi climàtic.

El Pontífex ha descrit la contínua destrucció de la natura com “un petit senyal de la crisi ètica, cultural i espiritual de la modernitat” i ha cridat a les consciències de tot el planeta per actuar abans no sigui massa tard, i això és sens dubte el més important d’aquest document. Segons el pontífex aquest document papal està dirigit a tothom i no només als 1.200 milions de catòlics, ja que “el medi ambient és un bé col·lectiu, patrimoni de tota la humanitat i responsabilitat de tots”. S’ha presentat també en aquest moment perquè durant el 2015 s’han de celebrar dues cimeres internacionals importants a les Nacions Unides i a Paris, per acordar uns Objectius de Desenvolupament Sostenible i per aprovar d’una vegada una retallada de les emissions causants de l’escalfament global que eviti superar la xifra crítica d’un augment de 2 graus de temperatura mitjana del planeta.

L’encíclica afirma que l’escalfament global és real, recolzat pel 97 % dels científics, que ja és un fenomen innegable i resultat de l’activitat humana. “La humanitat està cridada a prendre consciència de la necessitat de canvi en el seu estil de vida, de producció i de consum, per combatre aquest escalfament o, almenys, les causes humanes que el produeixen o s’accentuen. És cert que hi ha altres factors (com l’activitat volcànica, les variacions de l’òrbita i de l’eix terrestre,…), però nombrosos estudis científics indiquen que la major part de l’escalfament global de les últimes dècades es deu a la concentració de gasos d’efecte hivernacle emesos per causa de l’activitat humana “.

Adverteix sobre l’efecte de l’augment del nivell del mar sobre les ciutats més poblades del món, així com de les pèrdues en l’agricultura i de l’extinció d’animals i plantes. Insisteix en la idea que els països rics tenen una “deute ecològic” amb els països pobres. Els canvis sobre el medi ambient afectaran molt més als pobres que als rics. No és el mateix una sequera a Califòrnia, que al Sahel, i el món haurà d’ajudar als emigrants per causes climàtiques. Assegura que els països en desenvolupament estan a la mercè de les nacions industrialitzades que exploten els seus recursos per alimentar la seva producció i consum, una relació que el Papa qualifica com d’estructuralment perversa. Rebutja també frontalment l’argument que només a través del creixement econòmic es pot resoldre la fam, la pobresa i es pot recuperar el medi ambient.

Cal la creació d’institucions internacionals fortes, amb regulacions per frenar l’escalfament global i capacitat de sancionar a qui no compleixi les normes, i que potencii la substitució dels combustibles fòssils per fonts d’energia renovable. També posa èmfasi en el sacrifici individual més enllà de les institucions reclamant un canvi de perspectiva ètica global per a tenir cura de la natura, i insta als individus a crear xarxes socials per pressionar els líders polítics i ajudar els que han quedat desemparats a causa del canvi climàtic. Anima a tots a fer petits canvis en els seus hàbits diaris, i finalment també cita a la ciència i la tecnologia com el camí per lluitar contra l’escalfament global, malgrat que això no tindrà sentit sense un canvi econòmic i social.

Mesures per reduir els contaminants hormonals. -Article de l’ham maig 2015-

Els contaminants hormonals (o disruptors endocrins) són substàncies químiques que poden alterar el funcionament normal del nostre sistema hormonal (endocrí), que regula moltes de les funcions del nostre metabolisme, entre elles les relacionades amb el creixement i la maduresa sexual. Per això, és d’especial rellevància reduir l’exposició a aquestes substàncies en el cas de dones embarassades, nens i adolescents, per ser els sectors de població més vulnerables. Un  estudi recent de l’Organització Mundial per a la Salut alerta de que l’exposició a contaminants hormonals està relacionada amb l’increment, entre d’altres, dels problemes de salut reproductiva (infertilitat, malformacions congènites…), tumors i altres malalties en òrgans hormono-dependents (mama, pròstata, testicle, tiroide…), malalties metabòliques (diabetis, obesitat…), malalties immunològiques i alteracions en el desenvolupament del sistema neurològic. Aquests contaminants els trobem en plaguicides, plàstics, cosmètics, productes d’higiene i altres articles d’ús quotidià.

disruptores-endocrinos

Prop d’una vintena d’organitzacions han elaborat un catàleg de cinc mesures, relativament senzilles,  per limitar l’exposició a aquestes substàncies i que poden ser implantades pels ajuntaments i les comunitats autònomes. Són les següents:

1. Promoure l’ús de productes nets a través dels contractes i les compres públiques que fan les administracions. Això reduirà l’exposició dels treballadors i usuaris de centres públics, incloent centres escolars i sanitaris i donarà suport a les empreses que es comprometen a oferir productes més nets i segurs.

2. Fomentar el consum d’aliments amb baixa presència de contaminants en guarderies, menjadors escolars i centres hospitalaris. L’alimentació és una de les principals vies d’exposició a substàncies tòxiques. Una dieta variada, que persegueixi reduir el consum de peixos i carns grasses; afavorir aliments orgànics; evitar envasos plàstics i escalfar i cuinar aliments en envasos i estris de vidre o metall redueix l’exposició a contaminants hormonals.

3. Reduir al màxim l’ús de plaguicides i herbicides en espais públics. La fumigació de parcs i jardins i l’ús d’herbicides en espais públics exposen  a la població a contaminants hormonals innecessàriament. Existeixen nombrosos mètodes de lluita contra plagues i de control de males herbes que no utilitzen substàncies químiques perjudicials.

4. Informar i formar sanitaris, educadors i periodistes. Els metges de família, pediatres, llevadores, infermeres i educadors han d’estar adequadament informats i capacitats per oferir recomanacions per a reduir l’exposició a substàncies tòxiques. També en el cas dels periodistes i comunicadors en general.

5. Reduir l’ús de l’automòbil en desplaçaments curts ja que els contaminants presents en les emissions dels cotxes tenen capacitat d’alterar el sistema hormonal.

Seria bo que tant els ajuntaments com les comunitats autònomes, amb la participació d’organitzacions socials, implantessin aquestes mesures, ja que són relativament  senzilles, de baix cost, però de gran repercussió en la salut.

Les inundacions a l’Ebre. Article de l’ham de l’abril

Últimament, la confluència de pluges molt abundants i fort desglaç ha produït inundacions importants a moltes zones de la conca de l’Ebre i problemes greus en diverses localitats riberenques. De manera paral·lela s’han fet declaracions oportunistes, acusant les organitzacions ecologistes de ser, en part, responsables de que no s’hagin pres determinades mesures que podrien haver evitat alguns d’aquests danys. S’han reclamant insistentment, mesures com els dragats i les “neteges” dels rius. Aquestes declaracions, com veurem, estan basades en la demagògia, el desconeixement o, en el pitjor dels casos, en interessos purament econòmics.

Els estudiants, a l’institut, ja aprenen que els rius tenen el seu llit, o llera, “normal” i una zona al voltant, molt més àmplia, anomenada plana al·luvial o llit d’inundació. Com els seus dos noms indiquen, aquesta és una zona que el riu ocuparà, total o parcialment, de forma natural, en els moments de fortes crescudes. Hem de tenir present que a l’Estat espanyol, durant els darrers anys, s’ha fomentat l’ocupació dels marges dels rius per usos agrícoles i urbans. La bombolla immobiliària ha donat lloc a la construcció de 30.000 habitatges dins de zones inundables. En el cas de l’Ebre es calcula que el seu curs natural s’ha vist reduït en un 45% durant els últims 100 anys.

La realització d’obres de “neteja”, canalització i dragat al riu presenta tres problemes molt importants. El primer és que produirien, sens dubte, un fort impacte mediambiental, ja que  les “neteges” acaben consistint en l’eliminació de la vegetació de ribera, que combinada amb la destrucció del fons degut als dragats transformen el riu en un canal artificial sense vida. El segon problema és que són obres faraòniques amb un cost elevadíssim, inassumible per a qualsevol administració actual. El tercer problema, el més important,  és que aquestes mesures no donen els resultats esperats: el bosc de ribera, per exemple, alenteix la velocitat i energia de l’aigua, la eliminació d’aquest bosc, per contra, fa que n’augmentin, per tant, els riscos i els danys poden ser encara majors.

De fet aquests sistemes obsolets ja s’han descartat en altres països, precisament per la seva manca d’eficàcia. Als rius Mississipi i Rhin s’hi van estar fent aquest tipus d’actuacions fins a comprovar els seus efectes totalment contraproduents: inundacions més greus i destructives. Actualment als EEUU i a molts països europeus la estratègia que es segueix és justament la contrària: respectar el riu i donar espai a l’aigua. Això s’aconsegueix amb tot un seguit de mesures com tornar a donar al riu els seus llits d’inundació, recuperar els boscos de ribera originals, realitzar preferentment conreus inundables a prop de la llera; crear noves zones d’expansió per les crescudes, expropiant edificacions i terres ocupades; obrir comportes en dics preexistents per facilitar una inundació planificada i “tova” de les terres del voltant i negociant indemnitzacions per aquests casos; aquestes mateixes comportes permeten més tard que l’aigua torni al riu i no quedi acumulada als camps, com passa actualment. Als cascs urbans s’han desenvolupat defenses adequades amb garantia total pels veïns. Les solucions passen doncs, per la previsió, l’ordenació correcta del territori i l’aplicació de mesures respectuoses amb el medi que ja han demostrat la seva eficàcia en altres països.

Reptes de l’ecologisme sobre la conservació de la natura-Article de l’ham de març

El paper de les entitats ecologistes davant el repte de la conservació de la natura està patint fortes pressions després d’anys de crisi econòmica. No hi ha cap mena d’escrúpol en afirmar que ara mateix el medi ambient no es prioritari. Es corre el perill de perdre un conjunt de pràctiques ambientals bàsiques, i erròniament s’aposta per un model de desenvolupament idèntic al que ens ha portat al col·lapse. Malgrat tot, el sector ecologista segueix apostant per la necessitat urgent de la conservació de la biodiversitat, perquè no considerem que es tracti d’una opció, sinó que és una obligació, un deure. Cada vegada és més clar que no és possible realitzar mesures correctores envers aquest tema, sinó que la conservació del planeta s’ha d’afrontar amb canvis al sistema socioeconòmic actual, que és l’arrel del problema. Hem d’aprendre a generar una economica que no destrueixi el territori, buscant la “prosperitat sense creixement” en termes del PIB actual. A Catalunya s’ha tornat a instal·lar el vell discurs que la conservació de la natura no pot ser un fre al progrés. Quin progrés? El de la construcció de manera compulsiva d’infraestructures inviables i infrautilitzades? Contràriament invertir en natura, en salut, en espais naturals protegits, en producció local, genera una economia més sostenible i justa. Una economia on el benefici es reparteixi entre petits negocis molt lligats a la terra i no grans empreses poc vinculades al territori.
No hem d’oblidar la importància d’avaluar les polítiques ambientals i de biodiversitat d’un país. Catalunya es un país que ha planificat ambientalment moltíssim, plans urbanístics, plans d’espais naturals protegits, plans de mobilitat i energia, sobre canvi climàtic,… però que han quedat en un calaix sense pressupost al darrera. I encara menys s’ha avaluat. Entitats ambientals van valorar recentment l’estat de conservació dels espais naturals protegits de Catalunya, i ho van fer negativament, lamentant la manca d’inversió i d’objectius. Per contra el Govern actual anuncia un Pla per convertir els parc naturals en llocs de generació d’activitat econòmica, que no necessàriament és dolent, però que estem convençuts que serà a canvi de menystenir la conservació. Estem sense infraestructures d’estat en temes de conservació, la qual cosa fa que no es puguin complir els tractats internacionals. La qualitat de les aigües que surten de la depuradora de Banyoles, a Cornellà del Terri, no compleix els mínims europeus. Encara menys es pot caure en el parany de plantejar la conservació de la natura segons criteris economicistes. Alguns ja demanen poder pagar per contaminar o per destruir la natura. La lògica capitalista pot pervertir el sistema de protecció de la natura. L’assoliment d’una autèntica democràcia real hauria de permetre aturar la pressió dels lobbys econòmics actuals que determinen les regulacions en el comerç, com el tractat de comerç entre Estats Units i Europa, el model energètic, pressions per evitar l’autoconsum i les renovables, el model farmacèutic, preus abusius per medicaments bàsics, i, fins i tot, el model agroalimentari amb grans corporacions que regulen el mercat.

En aquest sentit, és encara més necessari que mai que entitats ecologistes i conservacionistes, sigui a nivell nacional com WWF, Greenpeace, Ecologistes de Catalunya, Ecologistes en Acció, o a nivell més local com Limnos, els Naturalistes de Girona, els d’Olot, la IAEDEN de l’Empordà, IPCENA a Lleida, CEPA a Molins de rei, GEPEC a Tarragona o Depana a Barcelona, segueixin lluitant per conservar el territori. Us animem a participar de les entitats, sigui acudint a les seves activitats o donant-los suport econòmic per tal de mantenir un lobby conservacionista prou fort per compensar les pressions que existeixen sobre els governs, i ajudar a construir una Catalunya més sostenible.

La qualitat de l’aire que respirem. – Article de l’ham febrer 2015-

qualitat aire estacioUn dels avantatges que pot tenir viure lluny de les grans ciutats és ens preocupa poc la contaminació atmosfèrica. Malgrat això, respirar aire pur s’està convertint en un luxe, i no tothom en pot gaudir. No és el mateix poder caminar, córrer i fer esport en un espai natural que fer-ho enmig d’una ciutat, per més que sigui en parcs urbans. La majoria de components que generen contaminació atmosfèrica provenen de les emissions de gasos dels combustibles fòssils, especialment del trànsit. Molta gent es passa hores i hores dins el cotxe circulant dins la ciutat respirant els fums dels cotxes, i altres passegen tranquil•lament per centres urbans transitats, malauradament no sempre peatonals. Heu vist el color negre del drap quan netejeu els vidres interiors del cotxe? Proveu-ho.

Els compostos tòxics no són com la pols que queda retinguda al nas o la faringe, gràcies a la protecció natural del nostre cos, sinó que per la seva mida són capaços d’introduir-se a dins els pulmons produint inflamacions, complicacions respiratòries. Hi ha informes publicats per l’Organització Mundial de la Salut que confirmen la relació de la pol•lució amb el càncer de pulmó, malalties pulmonars com l’asma, cardiovasculars com l’ictus o cerebrals. N’hi ha molts de compostos: l’ozó, el diòxid de sofre, monòxid de carboni, sulfur d’hidrogen, benzè, clor, plom, cadmi, i no només provenen dels vehicles o la calefacció (gas, gasoil, gasolina, biodièsel…), també apareixen prop de centrals tèrmiques, incineradores, cimenteres, depuradores, fàbriques, refineries, indústries químiques, extraccions d’àrids, etc. L’origen d’aquests compostos tòxics com hem dit, són els combustibles, i és el dièsel el pitjor de tots, on s’alliberen productes com el diòxid de nitrogen. A Barcelona es supera sovint els límits màxims d’aquest compost, especialment quan hi anticicló. El clima poc plujós i anticiclònic del sud d’Europa accentua la pol•lució en aquesta regió. Des de la Unió europea estan estudiant obrir expedients a Catalunya per aquesta causa i ja s’han donat diversos casos en que s’ha hagut de reduir els límits de velocitat dels cotxes a l’entrada de Barcelona per intentar millorar la qualitat de l’aire. La Generalitat de Catalunya disposa d’una xarxa d’estacions de control de la qualitat de l’aire per a tot Catalunya que es pot consultar en directe al web, amb avisos via twitter i a través d’una aplicació de mòbil (Aire.cat). Les més properes a la comarca son la de Girona i la de Can Jordà a la Garrotxa. També a nivell d’estat espanyol existeix Caliope.

La salut està en joc, i més ara que la privatització de la sanitat farà cada cop més inaccessibles els serveis a la majoria de la població. Qualsevol mesura, per costosa que sembli, és una inversió de futur. Cal que la ciutadania es conscienciï d’aquest problema invisible, i actuï exigint el manteniment d’una bona qualitat de l’aire, i fent servir les eines existents per a fer-ne un control ciutadà. S’hauria d’utilitzar més la bicicleta i el transport urbà. Es clar que per fer això estaria bé l’establiment d’unes tarifes més ajustades de preu. Un aspecte molt rellevant es evitar l’ús de productes químics tòxics, o fabricats amb processos o materials tòxics com vernissos, pintures o dissolvents orgànics. A nivell polític es podrien regular les emissions dels cotxes i promoure cotxes més eficients i de baix consum, o fins i tot elèctrics, malgrat que la primera opció seria reduir el parc de vehicles a nivell global.

Menjadores per a ocells a l’hivern – Article de l’ham gener 2015-

menjadores imatge

Les espècies d’ocells que freqüenten zones urbanes o rurals tenen dietes molt variades. És per això que mentre alguns d’aquests ocells ens poden netejar el jardí d’insectes i petits invertebrats, altres ens estaran buidant discretament de fruits els arbusts del jardí, i uns altres es passaran el dia buscant llavors als camps més propers. L’alimentació no sol ser un problema mentre fa bo i la natura els pot aportar el que necessiten, però quan arriba el fred i la producció dels seus aliments es veu reduïda, se’ls pot fer més difícil seguir estant en bones condicions de nutrició, sobretot a les zones urbanes, on els recursos naturals són més limitats. A més a més el fred no arriba sol: un gran nombre d’ocells provinents del centre i nord d’Europa vénen a passar l’hivern als territoris més meridionals, buscant més disponibilitat de recursos i millors condicions climàtiques. D’aquests, els que notem més en pobles i ciutats són alguns fringíl•lids com els pinsans o les cardines. Tot això provoca que moltes aus properes a nosaltres acabin passant gana i tinguin dificultats per sobreviure durant els mesos més freds. Aquí és on nosaltres els podem donar molt fàcilment un cop de mà: posant menjadores al nostre jardí, o fins i tot en terrasses i balcons, els ajudarem a passar l’hivern. És recomanable, però, retirar les menjadores abans de la primavera, ja que llavors els ocells ja poden trobar l’aliment al medi natural i seria contraproduent seguir alimentant-los, els estaríem malacostumant. De menjadores n’hi ha de tots tipus i complexitats, però no fa falta gastar-s’hi diners. A internet hi ha un munt de pàgines amb explicacions detallades sobre com fer-ne de senzilles reciclant ampolles, fustes o malles de cítrics. L’aliment que s’hi posi dependrà molt del tipus de menjadora.

El model més senzill seria el d’una superfície, actuant com a safata, on se sol posar una mixtura de granes o pipes (naturals), i que s’ha de col•locar a recer del vent i sobretot de la pluja. La mixtura es pot aconseguir en botigues de mascotes (alerta, no és la mateixa que la dels ocells de gàbia), o també es pot elaborar barrejant diversos tipus de grana que es poden aconseguir a granel en alguns establiments. Els ocells atrets poden ser mallerengues, pardals, pit-roigs, verdums i pinsans entre altres, sempre depenent del menjar que s’hi posa i de l’hàbitat on es troba la menjadora. També hi ha el model tubular, que s’emplena igualment amb mixtures de granes i actua a mode de dispensador, ja que el menjar va baixant a mesura que els ocells el pesquen per uns forats petits on posen el bec. Un exemple típic són les menjadores de negrilló per cardines i lluers, que es poden fer reciclant ampolles. Un altre model molt senzill és penjar una malla de cítrics o d’alls plena de cacauets, que alternativament també es poden enfilar amb un filferro tot travessant-los i formant una columna, un sobre l’altre. Aquest tipus de menjadores atraurà sobretot les mallerengues, que picaran la clova i extrauran el cacauet per menjar-se’l. A dins de les malles reutilitzades, a part de cacauets, també s’hi poden posar boles de llard, una opció que complaurà molt als ocells visitants, ja que és un aliment molt energètic i llaminer per a ells. Aquestes boles es poden comprar ja fetes o preparar-les des de casa. L’elaboració és relativament senzilla: es tracta de fondre greix de porc per fer-lo servir d’aglutinant en una barreja d’ingredients, com galeta triturada, trossets de fruits secs, granes diverses, etc. Un cop mesclat i refredat, es formen les boletes que posarem dins la malla.

Amb aquesta informació us animem a totes i a tots a ajudar als ocells veïns a passar l’hivern, ja que el petit esforç que fem es veurà molt recompensat amb la satisfacció de veure’ls visitar a diari casa nostra i saber que els estem ajudant a no passar gana.

Dret a decidir, també sobre el TTIP-l’article de l’ham del desembre-

ttip logo

El Tractat transatlàntic pel Comerç i la Inversió (TTIP) és un tractat que s’està negociant actualment entre Estats Units i la Unió Europea per “augmentar el comerç i la  inversió entre la UE i els EEUU mitjançant un millor accés al mercat i una major compatibilitat de normatives”. Per aconseguir aquest objectiu, es negociarà un únic pacte que garanteixi un resultat equilibrat entre l’eliminació de drets, l’eliminació d’obstacles reglamentaris innecessaris i l’obertura efectiva dels respectius mercats.

Però aquest acord va més enllà de simplement eliminar els aranzels i obrir els mercats als inversors; les negociacions s’estan centrant en eliminar les regulacions que protegeixen els consumidors, els treballadors i el medi ambient, ja que són una limitació als beneficis corporatius.

La negociació es produeix amb total opacitat entre la Unió Europea –mitjançant la Comissió Europea– i els EEUU. Una vegada acabades les negociacions, el tractat se sotmetrà a aprovació en el Parlament europeu (on la majoria del PPE en fa preveure l’aprovació) i, posteriorment, es ratificarà en els diversos parlaments nacionals. No es contempla, en cap cas, que se sotmeti a referèndum ciutadà.

Un dels punts del tractat que genera més controvèrsia és la incorporació d’un mecanisme que permetrà a les grans empreses demandar als estats davant tribunals internacionals d’arbitratge, si consideren que els seus beneficis econòmics o les seves expectatives de guanys es veuen afectades per les lleis d’aquests estats.

Però el TTIP té molts més punts foscos que afectaran el nostre dia a dia si s’acaba imposant:

A nivell agroalimentari:

– entrada de carn tractada amb hormones i clor.

– entrada de tot tipus d’aliments transgènics no etiquetats com a tals.

A nivell de sistema sanitari:

– eliminació del principi de precaució que exigeix fer proves científiques dels productes abans de comercialitzar-los.

– eliminació de la llei REACH que posa restriccions a la producció, venda i ús de productes químics per protegir la salut pública i el medi ambient.

– obertura de la contractació pública de serveis de salut a la competició estrangera.

– allargament de la duració de les patents, fet que dificultaria l’accés a medicines a un preu raonable i impediria l’entrada de medicines genèriques als mercats.

A nivell financer:

– la UE està proposant liberalitzar i desregular tots els sectors de serveis, inclosos els serveis financers (tot i que va ser per aquest motiu que es va originar la crisi financera que encara afecta les economies d’EEUU i EU).

– garantir als bancs el dret legal a demandar a governs per les seves pèrdues potencials.

– privatització de serveis mitjançant l’exigència d’una “llista negativa” en què s’inclourien els serveis que no poden ser privatitzats i, per tant, assumint automàticament que tota la resta i els que puguin crear-se en un futur poden ser privatitzats.

A nivell laboral:

– pèrdua de drets laborals i de representació col·lectiva dels treballadors.

– risc de rebaixa salarial.

Més informació: http://noalttip.blogspot.com.es

Manifest “Última crida per actuar”. Caminant cap a la transició. Article de l’ham del novembre.

ultima-llamada-v0-2-640x927

La majoria de ciutadans i ciutadanes europeus assumim la idea que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur. Mentrestant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. No obstant això, el nivell de producció i consum que s’ha aconseguit ha estat a canvi d’esgotar brutalment els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra. Ja fa temps que alguns investigadors i científics, sovint escarnits i menystinguts, avisen que de continuar amb les tendències de creixement vigents el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització basat en la disminució en la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos (per exemple la lluita del gas entre Ucraïna i Rússia). Quin país, independent o no, podrà créixer sense energia líquida barata com fins ara? I quin podrà pagar el deute sense creixement econòmic? Davant aquesta visió apocalíptica, no n’hi ha prou amb promoure el desenvolupament sostenible, ni amb l’aposta per les tecnologies ecoeficients, ni passar-ho tot pel maquillatge de la “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de béns naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi ambiental com al declivi energètic, són insuficients. Estem atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible, oblidant que som dependents dels ecosistemes.

Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una enorme població humana en un món de recursos minvants. Seran necessaris canvis radicals en les formes de vida, les formes de producció, el disseny de les ciutats i l’organització territorial: i sobretot en els valors culturals que la regeixen. Necessitem una societat que tingui com a objectiu el bé comú i recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política amb aquesta finalitat. Aquesta Gran Transformació xoca amb dos obstacles titànics: la inèrcia del sistema capitalista, l’individualisme i els interessos dels grups privilegiats. Per evitar el caos i la barbàrie cap a on anem, necessitem una ruptura política i cultural profunda, i una economia que tingui com a finalitat la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat. Per sort, cada vegada més gent està reaccionant i s’està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a altres formes d’organització social. No obstant, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més profundes. En aquest sentit, la solució no es crear noves bombolles econòmiques per assolir un efímer benestar, no hi ha recursos per mantenir-les en el temps. El segle XXI serà un segle decisiu per a la història de la humanitat, amb el repte d’una transformació de magnitud anàloga a la de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la industrial.

Les oportunitats s’acaben, i per això cal fer d’altaveu d’aquesta última crida. És cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món a favor de la justícia ambiental i social, però tenim una dècada com a molt per a implementar un debat ampli i transversal sobre els límits del creixement, i per construir alternatives ecològiques i energètiques que siguin viables. Haurem de ser capaços de convèncer grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. Una civilització s’acaba i n’hem de construir una altra nova. Les conseqüències de no fer res o fer massa poc, ens porten directament al col·lapse. Però si comencem avui, encara podem ser protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta. Actualment hi ha moltes iniciatives en el que s’ha anomenat ciutats en transició. Banyoles, no hauria de ser una excepció, cal preparar la ciutat per a un escenari post petroli, i cal començar ja.

Manifest : “Ultima crida”: http://www.ultimallamada.org/

Prospeccions petrolieres també a les Costes Gironines? -Article de l’ham de l’octubre-

El govern espanyol ha concedit recentment permisos per fer sondejos i prospeccions sísmiques d’investigació petroliera en dues zones diferents: la zona de Balears – València, amb 4 àmplies àrees entre les costes d’Eivissa i València i la zona de Canàries, amb 9 àrees situades molt a prop de les illes de Lanzarote i Fuerteventura, totes dues declarades Reserves de la Biosfera per les Nacions Unides. A més a més, a Girona, hi ha una zona amb 12 amplíssimes àrees, en espera d’un permís que ja s’ha sol·licitat.

El mapa de situació es pot consultar en aquesta adreça web del ministeri: aquí

Les empreses responsables: Capricorn, Ripsa, filial de Repsol, Woodside i Rwe són dependents de potents fons d’inversió d’abast mundial, gens sensibles, evidentment, a qüestions mediambientals i que, com s’ha comprovat massa vegades, no poden garantir la seguretat ni es responsabilitzen quan es produeixen vessaments o desastres ambientals. Podem fer esment aquí del recent vessament de 56 milions de litres de petroli a l’accident de la plataforma Deepwater Horizon, de la companyia BP, al Golf de Mèxic, l’any 2010. Les seves conseqüències catastròfiques encara són paleses a les costes de diversos estats nord-americans.

prosp_petroleres
Però no cal esperar a que es produeixi un vessament de petroli per lamentar danys. L’exploració i explotació d’hidrocarburs en aquests entorns privilegiats a més d’agreujar el problema del canvi climàtic, posen en perill l’entorn i les economies locals, el modus de vida de milers de famílies: el turisme i la pesca. S’ha comprovat una reducció gairebé immediata de fins el 70% de les captures en àrees pròximes a les prospeccions sísmiques. Igualment queda afectada la biodiversitat marina, sent especialment sensibles els cetacis. La contaminació acústica produïda, pot causar la mort o provocar lesions físiques internes en diferents espècies marines. Entre les Balears i la costa catalana i valenciana existeix un corredor de migració de cetacis que es solapa amb les futures prospeccions sísmiques. Les Illes Canàries són una zona de gran riquesa de foques i cetacis com el dofí comú, el dofí mular, el cap d’olla o l’orca. No s’entén que es vulguin imposar ara les prospeccions en una zona proposada com a santuari de cetacis.

Tots aquests projectes, juntament amb els de “fracking” que amenacen molts territoris, s’emmarquen en la febre actual de les grans companyies energètiques multinacionals i de molts governs per perforar fins l’últim racó del planeta, a qualsevol preu, i escurar així les últimes engrunes del petroli i del gas que queda al subsòl. Hem de pensar que la producció en els jaciments actuals ja està davallant i ho farà cada vegada més ràpid. És ben cert que l’oferta energètica actual generada per fonts renovables no és suficient per abastir tota la demanda. La paradoxa és que la tecnologia per l’aprofitament de fonts alternatives existeix des de fa anys, però el model energètic que segueix interessant continua sent un model basat en el malbaratament, en les energies fòssils i en el manteniment de l’oligopoli actual de les citades companyies. A nivell de l’estat espanyol, tenim claríssims exemples en totes les traves que està posant el govern al desenvolupament de les energies renovables, com el recent “peatge de recolzament” sobre l’autoconsum elèctric que, a la pràctica, el fa inviable. Mentre no canviïn radicalment aquestes polítiques el deteriorament mediambiental continuarà imparable.

Al web http://savecanarias.org/es pot firmar una petició en contra de les perforacions a les Illes Canàries. Està adreçada a diferents instàncies polítiques i empresarials i està molt ben argumentada i consensuada per més de 30 associacions mediambientals.

Més enllà de les cremes solars… L’article de l’ham de l’agost 2014.

cremes solarsDesprés d’un juliol excessivament plujós i fred, molta gent espera un agost de sol radiant per poder gaudir del seu temps lliure a la platja. Sense preocupacions, sense rellotge i sense més històries, que per això ja ens protegim amb cremes solars. Doncs bé, detinguem-nos un moment a analitzar les cremes solars. Aquests cremes ens protegeixen del sol amb filtres físics i químics. Els filtres físics solen ser minerals: òxid de zinc (zinc oxide), Titanium Dioxide (diòxid de titani). Aquests minerals actuen com a pantalla de les radiacions protegint la nostra pell i, en principi, no els absorbim, o sigui que d’entrada poden considerar-se innocus. Tot i això, l’evolució de la cosmètica fa que actualment es treballi a nivell de nanopartícules, partícules tan petites que poden travessar la barrera cutània. Els filtres químics estan basats en unes substàncies químiques que atrapen la radiació ultravioleta i en canvien la seva estructura per tal que no ens arribi a la pell. Doncs bé, s’ha demostrat que diverses d’aquests substàncies químiques actuen com a disruptors endocrins (és a dir, alteren el nostre sistema hormonal): àcid paraminobenzoic (PABA), Benzophenone-3 (BP-3), Metil-benzilidne camphor (4-MBC), Octyl-methoxycinnamate (OMC), Homosalate (HMS).

Aquests disruptors endocrins no només afecten el nostre sistema hormonal sinó que poden afectar a molts altres animals. Tenim la tendència a posar-nos la crema i, sense esperar massa, tirar-nos a l’aigua. La crema, que no ha quedat ben absorbida, es dilueix a l’aigua i això afecta a moltíssims animals marins en la seva conducta sexual i la seva reproducció. A partir d’aquests coneixements, podem decidir gaudir d’una exposició al sol responsable. Cal que recordem que el sol és imprescindible per tenir una bona salut. Gràcies al sol el nostra cos sintetitza la vitamina D, responsable de la mineralització dels ossos i l’absorció del calci i el fòsfor, entre altres. Entre 10 i 20 minuts diaris d’exposició al sol sense cap tipus de crema és molt recomanable. És evident que cal fer-ho fora de les hores en les que el sol és més intens i que van des de les 12-1 a les 4-5, depenent sempre del tipus de pell. No és recomanable estar moltes hores sota el sol sense la protecció d’un bon barret o un para-sol. També és molt important una bona alimentació que ens prepari la pell pel sol: una bona hidratació i aliments amb vitamina A (carbassa, espinacs, espàrrecs, pastanaga), vitamina C (llimones, Kiwi, taronges, meló), vitamina E (llegums, cereals, fruits secs), olis rics en omega-6 i omega-3 (nous, cereals, salmó, sardina) i licopè, el pigment que dóna el color als tomàquets i la síndria.
En tot cas, us recomanem que si voleu o necessiteu passar-vos moltes hores al sol i seguir utilitzant cremes solars, intenteu que aquestes siguin ecològiques o assegureu-vos que no continguin aquestes substàncies que s’han demostrat pernicioses pel nostre sistema hormonal.

Altres recomanacions: Les cremes protectores més aconsellables són les que només porten filtres físics. Un factor 15 filtra el 93% dels rajos UVB i almenys el 30% dels UVA. Si ja t’has cremat: ens convé beure molta aigua, o sucs rics en vitamina C. Per alleugerir la cremor: suc de pastanaga o de síndria, rodanxes de cogombre o patata. Perquè el fregadís de la roba o els llençols no ens molesti podem posar-nos farina congelada a les parts cremades. L’oli d’ametlles fa que la pell no se’ns peli tant. Per regenerar la pell: espàrrecs o vinagre de poma.
Més informació: http://opcions.org/revista/26-no-et-cremis