Entrades

Pipistrellus_pipistrellus_lateral

La fauna urbana útil: ratpenats o rates-penades- l’article de l’ham de l’octubre de 2020-

Les rates-penades tenen mala fama, son temudes, repudiades, mitificades i sovint perseguides, uns éssers que en cap cas ens deixen indiferent. Quan les veiem voleiant al voltant les faroles les nits d’estiu no només no pensem amb la gran funció de control d’insectes que fan, sinó que desconeixem els singulars aspectes biològics dels que poden presumir: ser els únics mamífers que han conquerit el medi aeri, sense suport tecnològic, desenvolupant meravelles de la natura com l’ecolocalització i gaudir d’una gran memòria.

Tenen un gran valor ecològic en el control d’insectes, cada dia en poden menjar 500, i recentment ja s’està fomentant la col·locació de caixes niu en zones agrícoles, com arrossars, per al control natural de plagues. Regulen tota mena d’insectes: arnes, papallones, mosquits i poden jugar un paper en el control de malalties víriques emergents transmeses pels mosquits. Estan la majoria protegides a Catalunya, i no se les pot molestar o eliminar dels llocs on crien.

A la comarca del Pla de l’Estany s’han citat més de 13 espècies algunes associades a ambients aquàtics com els ratpenats d’aigua, altres pròpies de coves i masos aïllats i alguna de forestal. A l’Estany s’han citat espècies aquàtiques d’interès i destaquen algunes colònies al riu Fluvià, llocs com les Estunes o espais com Rocacorba. És als pobles i a les ciutats on viuen algunes de les diverses espècies de pipistrel·les i alguna altra que ens fan un gran favor. Es poden refugiar a les esquerdes de pedreres, sota les escorces dels arbres o a les construccions humanes properes (teulats, sota ponts, fissures de parets, etc.).

Per això, quan tenim un problema de molèsties per rat penats: excrements, ocupació de golfes, cria en persianes, sorolls, ocupació d’escletxes en façanes, etc… hem de buscar alternatives per a fer compatible la seva presència i reduir les molèsties. A la web del Museu de Ciències Naturals de Granollers tenen un apartat específic de recomanacions molt útils per solucionar problemes dels ratpenats en domicilis, una eina bàsica que han de conèixer constructors, restauradors i ajuntaments. També hi ha alternatives per afavorir-los com les caixes niu, o idees pel tancament de mines i coves. Us recomanem el seu programa de ciència ciutadana per fer seguiment de rat-penats i coneixe’ls, així com una web on podem trobar totes les espècies www.ratpenats.org

Recordeu que mai s’han de tocar els ratpenats, sinó es toquen no mosseguen mai, cal evitar molestar-los amb llums i els verins i ultrasons no son efectius per fer-los fora, a part de ser perillosos. En la mesura que puguem conviure amb ells i conservar les seves poblacions, mantindrem el delicat equilibri que hi ha amb les plagues urbanes d’insectes, i reduirem les necessitats de tractaments químics.

Silvia Puig 20200809

Les cuques de llum – l’article de l’ham del setembre de 2020-

Aquest estiu moltes persones que han sortit a passejar de nit, aprofitant la nova normalitat, s’han trobat en alguns indrets de la vora de l’Estany de Banyoles un escenari de petites llums nocturnes que no havien vist mai abans en el nostre entorn.

Efectivament, la seva sorpresa no és per no haver-s’hi fixat abans. Aquestes imatges de centenars (o més) de petites llums mòbils i intermitents són el resultat de l’aparició d’una nova espècie: la Photinus immigrans, una nova cuca de llum exòtica provinent d’Amèrica Central. El punt més destacat per veure-la aquest estiu ha sigut el camp que hi ha entre el camp de futbol nou i la llacuna de les cigonyes, però també s’ha vist a la draga, a Espolla i a Usall, i en algun punt de Porqueres.

El fet que aquesta espècie exòtica ofereixi escenaris més luminescents que la cuca de llum autòctona (Lampyris noctiluca) es deu al fet que en l’espècie nouvinguda agrupa molts individus i pot volar mentre fa senyals de llum. A més, brillen durant més temps, allargant l’espectacle fins finals d’agost. L’espècie autòctona no tendeix a reunir-se tant, i només brilla la femella, que és molt diferent del mascle i no pot volar.

L’aparició d’aquest insecte a Catalunya remunta entre el 2017 i el 2018, quan es va anar trobant en punts del Gironès, la Garrotxa i l’Empordà. La identificació, possible gràcies als investigadors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i a la plataforma de participació ciutadana “gusanosdeluz”, va descartar l’assignació dels nostres exemplars a cap de les espècies del gènere Photinus ben catalogades i descrites en el seu lloc d’origen, que semblaria ser la zona de Mèxic. Per això, es van assignar a una espècie nova descrita i batejada com a Photinus immigrans. L’origen i la via d’arribada es desconeix, però es creu que podria haver arribat en el terra d’alguna planta ornamental importada, ja que la fase larvària d’aquest insecte és subterrània. Una altra hipòtesi contempla que s’hauria pogut escapar d’algun lloc on crien espècies del gènere Photinus per estudiar les seves característiques bioluminescents.

Finalment, cal destacar que és una espècie exòtica i en gran expansió, i per tant per més bonica que sigui, haurem d’estar atents al seu potencial invasor. Tot i que l’adult quasi no s’alimenta i per tant sembla una espècie més aviat inofensiva, la larva és una bona depredadora de cucs, cargols i altres invertebrats, pel que s’hauria d’avaluar l’impacte que poden tenir els milers de noves larves carnívores en aquestes comunitats.
Podeu trobar més informació científica sobre l’espècie en aquest article del butlletí de la Institució Catalana d’Història.

ham aigua 1 (1024x1024)

L’aigua que bevem, 2a part- l’article de l’ham de l’agost de 2020-

Aquest mes parlem del problema de la calç a l’aigua de l’Estany. La seva duresa (contingut de calç) és molt alta, d’uns 800 mg/l equivalents de carbonat de calci, per sobre de 180 mg/l ja es considera un aigua molt dura (habitualment s’utilitzen els graus francesos, ºF, per mesurar la duresa del aigua, en aquest cas diríem que la nostra aigua té una duresa de 80 ºF i que per sobre de 18 ºF ja es considera aigua molt dura). Aquest altíssim contingut de calç, en principi, no és perjudicial per la salut humana, però sí que representa un problema important pels electrodomèstics que fan servir aigua calenta com les calderes, rentadores, rentavaixelles, etc., ja que la calç s’hi incrusta perjudicant el seu funcionament. Aigües de Banyoles fa un tractament per disminuir aquesta duresa, però, malauradament, és efectiu només per l’aigua freda, és a dir, no pot impedir que la calç es dipositi als electrodomèstics. Per aquest motiu en molts habitatges es fa servir un descalcificador de resina d’intercanvi iònic. Aquests descalcificadors funcionen amb sal i el que fan és canviar cada àtom de calci per dos àtoms de sodi. L’aigua procedent dels descalcificadors té molt poc calci però, evidentment, té un contingut molt alt en sodi, fins a 300 mg/l, sobrepassant en un 50% el valor màxim que marca la normativa actual pel sodi: 200mg/l. Si aquesta aigua amb excés de sodi es fa servir de manera continuada per beure i cuinar sí que pot representar riscos per la salut com hipertensió, problemes cardiovasculars, etc. Això s’explica al document que trobem a la pròpia pàgina web d’Aigües de Banyoles, a l’apartat de qualitat / laboratori / documentació / “Publicació de la Revista de Banyoles: L’aigua i l’Estany: Característiques, tractament i consideracions diverses”.

Els usuaris es troben per tant amb un dilema, especialment els que viuen en blocs de pisos, és a dir, la majoria: Si a l’edifici no es fa servir descalcificador l’aigua es pot beure però perjudica greument els electrodomèstics, si, per contra, a l’edifici hi ha instal·lat un descalcificador, l’aigua obtinguda va bé pels electrodomèstics però no és bona per beure ni cuinar. Aquesta segona situació és la més habitual a la comarca i, per tant, els veïns es veuen abocats a comprar aigua embotellada. L’aigua embotellada es paga entre 100 i 200 vegades més cara que l’aigua de l’aixeta, i, a més, genera una quantitat enorme d’envasos plàstics.

La companyia proposa com a possible solució regular el descalcificador, de manera que descalcifiqui menys l’aigua. Una solució molt millor podria ser, encara que no és gens fàcil, que la companyia implementés un tractament d’osmosi, però només pel 2% del total de l’aigua, únicament la que es fa servir per beure i cuinar, que hauria d’arribar als habitatges mitjançant una nova xarxa i a un preu raonable. Mentre no s’instal·lés aquesta nova i costosa xarxa es podrien habilitar suficients fonts públiques on poder-se abastir, en recipients de vidre preferentment, d’aquesta aigua d’osmosi igualment a un preu just.

El tema de la gestió de l’aigua a la comarca realment és prou complicat i demana que es constitueixi una comissió d’experts que estudiï el tema, divulgui els resultats i proposi actuacions.

Captura-de-pantalla-2020-06-29-a-les-22.04.43

Ser ecologista, ja no és només una opció – l’article de l’ham de juliol 2020-

Fa unes setmanes la Unió Europea ha rellançat la seva “Estratègia europea per a la diversitat – 2030” (consulteu-la en aquest enllaç).

Al mateix temps la UE manifesta una sèrie de fets destacables relacionats amb el medi ambient. El més important és que posa de manifest que la pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat els vincles entre la salut humana i la dels ecosistemes i que el risc d’aparició i propagació de noves malalties infeccioses zoonòtiques (que tenen origen animal) augmenta a mesura que es destrueix la natura.

Des d’un punt de vista econòmic, la UE reconeix que “més de la meitat del producte interior brut global de la UE (PIB), uns 40 bilions d’euros, depèn directament o indirectament de la natura” i que “els avantatges de la conservació de la biodiversitat per a l’economia són múltiples”.

A més d’enunciar aquests fets la UE ha presentat, dins del marc d’aquesta “Estratègia europea per a la diversitat”, una sèrie de propostes interessants que s’haurien de portar a terme abans de l’any 2030. Entre elles destaquen:
• Plantar 3.000 milions d’arbres (mitigació del canvi climàtic).
• Posar sota protecció el 30% del sòl i els mars de la UE.
• Restaurar ecosistemes degradats.
• Restaurar 25.000 km o més de rius a un estat de lliure flux d’aigua.
• Disminuir al 50 % la utilització de plaguicides.
• Eliminar totalment la contaminació del sòl per compostos de nitrogen i fòsfor.
• Aconseguir que un 25% del sòl agrícola sigui de producció ecològica.
• Revertir el declivi dels insectes pol·linitzadors.

La UE resumeix el seu programa estratègic amb un preciós eslògan, que compartim: “Cuidem millor la natura perquè la natura ens pugui cuidar millor a nosaltres”. És interessant que la UE reconegui que la protecció dels ecosistemes és vital, tant per la salut de la població com per l’economia de tots els països, però… si aquest programa està basat en intencions reals i no és mera propaganda, per què hem d’esperar deu anys a què s’implementin totes aquestes mesures?, per què no començar a aplicar-ho immediatament i fer-ho en un termini molt més curt? D’altra banda, està clar que si aquests tipus de mesures són adoptades només als països de la UE i no a la resta de països del món, serviran de molt poc.

Per tant és imprescindible que s’emprenguin accions que obliguin a la majoria de països del món a ser molt més respectuosos amb els seus propis ecosistemes i la seva biodiversitat. Això es pot aconseguir, per exemple, afavorint els tractats comercials amb els països més compromesos mediambientalment i, per contra, restringir-los amb els països que continuïn destruint el medi ambient. És segur que els nostres representants polítics d’Europa podran trobar també altres formes d’aconseguir que molts més països de fora la UE millorin significativament la seva relació amb la natura.

L’acceptació per part de la UE de totes aquestes premisses i el compromís que sembla que comença a adquirir envers la natura ens plantegen un interessant canvi de paradigma: La protecció mediambiental ja no és una alternativa, sinó una obligació per part dels estats. Per part de les persones, com diu la periodista Patricia Simon, després de la pandèmia, ser ecologista ha deixat de ser una opció per esdevenir l’única possibilitat. La defensa del medi ambient ha de ser una cosa tan pròpia i assumida per la ciutadania com la defensa de la salut i de la pròpia democràcia.

dav

Conservem els marges i la vegetació herbàcia urbana – l’article de l’ham del juny de 2020-

La situació d’emergència sanitària aquesta primavera i la corresponent baixada d’activitat humana ha donat lloc a una crescuda de la vegetació baixa en tota mena de terres no cimentats i marges de l’àmbit urbà.  Ara que moltes administracions locals han començat a desbrossar aquestes zones verdes, des de moltes entitats i consciències naturalistes s’ha demanat reflexionar i canviar el paradigma en la seva gestió.

En marges de camins o de cultius, així com en les rotondes, solars i zones enjardinades hi creix de manera natural una gran diversitat de plantes herbàcies, la majoria ruderals o oportunistes, que tradicionalment s’han mal anomenat “males herbes” o s’han relacionat amb la deixadesa i la necessitat de “neteja”. Aquesta concepció perjudica no només aquetes comunitats vegetals, que massa sovint reben l’aplicació d’herbicides o dràstiques desbrossades, si no a la biodiversitat en general de les zones urbanes i els serveis naturals que ens aporten. Les comunitats vegetals que es formen en aquests espais es componen per una gran diversitat de plantes amb mides, èpoques de floració,  flors i fruits molt variats en molt poca superfície. Algunes espècies conegudes són el trèvol (Trifolium), els plantatges (Plantago) o les margaridoies  (Bellis).  Aquesta diversitat d’espècies produeix un munt de recursos per altres grups animals, com el pol·len i nèctar per insectes, les llavors i substrat de nidificació pels ocells, però a més són un refugi per grups d’insectes, com formigues, escarabats, papallones, abelles, etc., que proveeixen serveis ecosistèmics tan importants com la dispersió de llavors, la pol·linització o el control biològic de plagues de cultius i ciutats.  A més, gràcies a aquestes comunitats, les persones podem gaudir d’un entorn urbà més ric naturalment, amb més ocells i papallones compartint el nostre espai. Quan es decideix eliminar aquesta diversitat vegetal perdem les comunitats animals i serveis que se’n deriven.

Des de Limnos ens adherim a aquesta reflexió.  Mantenir la vegetació és important per facilitar accessos a infraestructures i a la vora dels camins, però sovint es fa quan i on no cal. Per exemple, s’hauria d’evitar desbrossar en època de nidificació dels ocells per no destrossar nius, i és millor esperar a fer les segues d’estiu un cop les plantes hagin tret la grana, cap a l’agost.

3 cercles en color i text 2.1 marge

Ens arribaran més pandèmies com la del Covid-19? – l’article de l’ham del maig de 2020-

ENS ARRIBARAN MÉS PANDÈMIES COM LA DEL COVID-19? ANALITZANT EL PRESENT I EL FUTUR PROPER

Va passar a la Xina i ningú es creia que pogués passar aquí, va passar a Itàlia i ningú es creia encara que pogués afectar-nos aquí, va passar aquí i a França ningú es pensava que els pogués passar allà, etc… Tots teníem una falsa sensació d’immunitat. Pensàvem que les nostres riques societats occidentals, tecnològica, mèdica i científicament tan avançades, estaven protegides davant d’aquestes pandèmies. Pensàvem que aquests tipus de coses només passaven en altres llocs llunyans com ara Àsia, Àfrica… Encara ens costa acceptar que estàvem equivocats.

Ens havien avisat. Els experts porten uns quants anys donant veus d’alerta i dient-nos que això passaria, que el maltractament al que estem sotmetent el planeta portaria conseqüències molt greus i que una d’elles seria aquesta. Entre molts d’altres el propi director general de la OMS, T. A. Ghebreyesus, ens va advertir i fins i tot Bill Gates ens va intentar prevenir sobre aquesta qüestió. Ningú va voler fer cas.

Pel que fa a l’origen del virus actualment no hi ha cap discussió. Tots els científics han deixat claríssim que el Covid-19 ha passat d’un animal salvatge, probablement un rat-penat, a l’home, mitjançant un mamífer, probablement un pangolí o un gos salvatge, aquest extrem és l’únic que encara resta per confirmar. Està totalment descartat el possible origen artificial (humà) del virus, quedant invalidada així qualsevol teoria “conspiratòria”. Tot i així sempre hi haurà persones que preferiran creure aquestes teories “conspiratòries” abans que el que demostren els científics, és un dels signes dels temps que vivim.

Pel que fa al lloc i al moment també és molt clar; va ser el desembre passat al mercat “humit” de la ciutat xinesa de Wuhan (11 milions d’habitants). En aquests mercats “humits” asiàtics, que, per cert, són molt turístics, es venen animals vius o morts: gats, gossos i, especialment, gran quantitat d’animals salvatges, com serps, pangolins, ratpenats, etc, que són consumits directament per la població sense cap tipus de control sanitari. Hi ha vídeos molt explícits a internet sobre aquests tipus de mercats. De fet l’any 2003, després de l’aparició del coronavirus SARS, que va tenir el mateix origen, diverses organitzacions mèdiques mundials van demanar, o bé el tancament, o bé un control exhaustiu d’aquests mercats, cosa que el govern xinés no ha fet de forma efectiva.

En aquest moment està bé debatre sobre quan tindrem la nova vacuna, sobre les mesures per “desescalar”, sobre les conseqüències econòmiques que tindrà tot plegat… però hi ha una qüestió bàsica de la que s’està parlant molt poc, què és sobre l’origen del problema i sobre com començar a enllestir, des d’ara mateix, els profunds canvis necessaris per evitar que això torni a succeir. Ens podem imaginar el que passaria si aviat ens arribés un nou Covid-20 o un Covid-21? Els experts avisen que, si no fem res, arribaran noves pandèmies similars i que poden tenir un efecte encara més devastador.

Hem de tenir molt i molt present que la major part de les epidèmies recents, dels últims 30 o 40 anys, (Covid-19, MERS, West Nile, SARS, EBOLA, SIDA, etc…) han estat provocades per un virus i el seu origen ha estat relacionat amb problemàtiques mediambientals: alteracions de processos naturals que afavoreixen el salt dels virus des de les espècies salvatges (portadores) als humans.

Analitzem ara amb més detall els diferents factors que estan sent identificats pels científics com a causants i/o multiplicadors d’aquestes pandèmies. Molts d’ells estan interrelacionats i, per tant, és difícil estudiar-los per separat:

• La destrucció massiva d’hàbitats degut a l’activitat humana està causant una extinció d’espècies a gran escala i una pèrdua de biodiversitat sense precedents. El manteniment de la biodiversitat es fonamental en els equilibris dels ecosistemes i està demostrat el seu efecte protector davant de patògens i infeccions: la pèrdua de biodiversitat augmenta les possibilitats de que els patògens entrin en contacte amb l’ésser humà i l’infecti.
• La desforestació i la invasió humana de zones selvàtiques per a la posterior utilització de les terres per a usos agrícoles i ramaders. David Quammen, autor del llibre “Spillover; animal infections and the next human pandemic” (any 2013) descriu molt encertadament la situació amb aquesta frase: “Envaïm boscos tropicals i altres llocs salvatges on viuen animals i plantes i amb ells, molts virus desconeguts. Tallem arbres, matem o tanquem en gàbies els animals i els enviem als mercats, i quan ho fem, els virus troben nous amfitrions… i aquests som nosaltres “.
• La instal·lació de macro-granges industrials intensives, en les que s’amunteguen milers i milers d’animals… porcs, gallines, xais, vaques, sense tenir en compte les mínimes mesures de benestar animal. En aquestes macro-granges és molt fàcil que es produeixin fenòmens d’amplificació i mutació de virus o altres patògens. Per posar només un exemple, a Mudanjiang, Xina, hi ha una macro-granja que és 50 vegades més gran que qualsevol granja europea i conté 100.000 vaques. Hi ha clares evidències de que aquesta manera tan intensiva de produir carn, no només a la Xina sinó cada vegada a més països, contribueix a l’expansió d’aquests tipus de virus. Evidentment el preu de la carn seria molt diferent si suméssim els costos econòmics i de vides humanes en les pandèmies que es produeixen degut a aquest model de producció càrnica.
• El consum humà directe de tot tipus d’animals salvatges, sense cap control veterinari, que es dóna en determinades zones del món.
• La caça il·legal i el tràfic intens i sense control d’animals salvatges per diferents finalitats com la medicina tradicional xinesa, el comerç d’espècies exòtiques etc. Jane Goodall, la famosa primatòloga, ha celebrat el seu 86è aniversari des del confinament i ha llançant un potent missatge: “Acabem amb la caça il·legal i el comerç d’animals salvatges per evitar futures pandèmies com la Covid-19”.
• La globalització, l’increment exponencial dels viatges, en avió, en trens ultra-ràpids, el turisme massiu, etc., fan inevitable el contagi rapidíssim entre zones que estan a milers de km de distància.
• Les polítiques neoliberals que han predominat les últimes quatre dècades a tot el món, buscant sempre els màxims beneficis a qualsevol preu, provocant una gran desigualtat social i l’augment escandalós de la pobresa. Polítiques que, a més a més, han servit per retallar i privatitzar la sanitat pública i portar a mínims les inversions en investigació i ciència, en molts països occidentals.
• I, per últim, el canvi climàtic que, indubtablement, contribueix a accelerar i multiplicar qualsevol procés de degradació mediambiental.

Fernando Valladares, professor del CSIC ho explica magnífica i resumidament en un vídeo, de només 15 minuts, titulat “Coronavirus un desafío a nuestro modelo social”. Valladares diu: “L’única prevenció possible és envoltar-nos d’ecosistemes saludables, funcionals i rics en espècies; hem de repensar la nostra relació amb la natura i això ens porta a qüestionar el nostre sistema socio-econòmic. Som immensament cecs en no voler veure que tot el mal que li fem a la biosfera també li fem a la nostra salut, a la nostra economia, a la nostra societat. Com podem pensar que destruir els ecosistemes i sobreexplotar els recursos, no tindrà conseqüències profundes en les nostres vides? La pandèmia del coronavirus, com el 70% de les malalties emergents dels últims 40 anys les hem provocat nosaltres mateixos. Si realment ens proposem preservar el nostre benestar i el de les futures generacions no tenim una altra alternativa que conservar, restaurar i cuidar al màxim els ecosistemes que ens envolten, assegurant-nos de no deixar cap espècie fora”.

metro 16-9_03_BN_1

Com es pot veure, per aconseguir revertir la situació actual, els deures a fer per la humanitat són ingents. Els diferents governs mundials han d’implementar solucions efectives el més ràpid possible. Necessitem mesures clares, efectives i dràstiques i les necessitem ja. No volem plans a 5 o 10 anys vista, els volem ara; no ens podem permetre perdre temps. L’efecte bumerang és clar i ja s’està produint: si no som capaços de canviar ràpida i eficaçment l’actual relació tòxica de la nostra civilització amb la natura, els més perjudicats serem nosaltres mateixos.

Hi ha una possibilitat, que pot semblar estranya o remota: podria ser que, per assolir aquests canvis radicals, de sobte, trobéssim uns aliats nous, imprevistos. Podria ser que els dirigents de les multinacionals i de les grans corporacions, que habitualment s’han dedicat a obstaculitzar, retardar o impedir la implementació de mesures en favor del medi ambient, modifiquin ara la seva estratègia i comencin a promoure aquest tipus de mesures. Si això succeeix no serà, evidentment, degut a un canvi inesperat en la seva estimació pel benestar mediambiental global, sinó per una qüestió molt més egoista i pràctica: els seus interessos econòmics. A hores d’ara potser comencen a adonar-se que si ens enfonsem tots, ells també ho faran. No és una frase feta: anem tots al mateix vaixell. Siguin benvinguts.

 

Captura-de-pantalla-2020-02-02-a-les-21.15.33

La migració dels ocells – l’article de l’ham del mes de febrer 2020-

Article a la pàgina de l’ham aquí.

La migració dels ocells és un dels atractius principals de l’ornitologia. Buscant millors condicions per trobar aliment i passar l’hivern (que no tant pel fred) moltes espècies d’aus migren cap al sud a l’hivern, en latituds més baixes i climes més temperats. Això és el que fan moltes espècies que crien al centre i nord d’Europa quan vénen a hivernar aquí al mediterrani.

Aquest hivern, i des de la tardor passada, Catalunya ha acollit una major quantitat d’algunes espècies nòrdiques, com es pot veure a les gràfiques presentades. El motiu es podria relacionar amb un hivern més fred al centre i nord d’Europa, que hauria fet que les aus baixessin més en latitud que altres anys. Estem parlant del tord ala-roig (Turdus iliacus) i del pinsà mec (Fringilla montifringilla), però també del durbec (Coccothraustes coccothruastes), la griva cerdana (Turdus pilaris) i el reietó (Regulus regulus). No podem dir però que l’augment de les poblacions hivernants d’aquests ocells faci molt fàcil detectar-los al camp, per si algun lector s’ha encuriosit a anar-los a buscar. El tord ala-roig és discret, i passa la major part del temps sobre les copes pelades d’arbres ben alts, com ho fa el durbec. El pinsà mec sol barrejar-se en estols de fins a centenars de pinsans comuns, fet que significa sovint buscar una agulla en el paller. Tot i això, us animem a intentar-ho si teniu equip òptic i paciència.

Aquesta informació poblacional la coneixem gràcies al gran esforç de mostreig que representen les aportacions que fan els observadors d’arreu de Catalunya al portal català ornitho. Amb l’acumulació d’aquestes dades, les comparacions de tendències anuals les podem visualitzar molt fàcilment al portal OrnithoLlistes, també de l’Institut Català d’Ornitologia.

Mentre aquest hivern haurem pogut gaudir més d’aquests ocells, una espècie hivernant clau com la fotja ha disminuït molt a la nostra comarca aquest hivern, amb només 101 individus censats, seguint una tendència a la baixa alarmant. Per això, és important seguir pendent de les tendències generals de les migracions més enllà d’anys particulars atípics, ja que el canvi climàtic comença a mostrar-nos com està fent canviar l’escenari global.

LIMNOS

Esplugabous_dormidor_la Draga_130112CFQ

L’esplugabous, dormint a la vora de l’Estany -l’article de l’ham del desembre de 2019-

L’esplugabous és un ocell de cames llargues, parent de les cigonyes i els bernats pescaires, i de color completament blanc amb un bec llarg i unes potes de color groc. Poc conegut, però segurament tots l’hem vist alguna vegada, potser dels documentals de la sabana africana, on recordarem la imatge d’uns ocellots blancs enfilats als lloms dels búfals d’aigua. Ha mostrat una gran adaptació canviant el bestiar salvatge, primer pel domèstic, com cavalls o xais, i posteriorment pels tractors. Estableix una relació de comensalisme, tant alimentant-se de puces i paparres dels animals que segueix, com menjant els insectes que animals aixequen al caminar, o els tractors en llaurar: escarabats, llagostes, altres invertebrats, i, fins i tot, granotes, talpons o peixets, quan freqüentes zones humides.

A la comarca del Pla de l’Estany el veiem a l’hivern, en terrenys amb conreus de regadiu, prats o erms on troba el seu aliment, especialment a tota la zona d’influència de la vall del Terri, i també al Pla de Martís. Està molt lligat als escorxadors, tant a Banyoles com a Cornellà del Terri, i a l’abocador de Puigpalter on s’alimenta de restes càrnies, tot un oportunista i un espavilat. Abans era una espècie rara, i després d’una gran expansió va arribar a la nostra comarca, tot i que la veurem només de setembre a març, ja que en època de cria a comarques gironines només ho fa a les Illes Medes. Allà, sobre els arbres troben la tranquil·litat per niar i abundant aliment als aiguamolls del litoral.

Un dels espectacles animals més bonics de veure, i menys coneguts, a la comarca, és veure com s’apleguen els esplugabous a l’Estany de Banyoles per dormir. Són uns animals gregaris i al vespre busquen una zona tranquil·la per ajocar-se tots aplegats en uns arbres, formant una agrupació d’entre 100 i 200 exemplars. Els últims anys aquest dormidor es troba de forma fixe a la vora de l’aigua a la zona de la Draga, a l’inici del camí de la caseta de fusta. És tot un luxe poder gaudir d’aquests animals tan a prop de la ciutat. Abans de fer-se fosc van arribant en grupets petits, alguns creuant sobre Banyoles, altres baixant de Serinyà, fins a ajuntar-se tots. Un cop fosquejant el contrast del blanc amb els arbres, els reflexos a l’aigua, els crits que fan, les baralles, ens traslladen tancant els ulls a qualsevol dels paradisos naturals que hem vist a les pantalles. Alguns fotògrafs locals n’han tret bastant de suc amb el seus contrastos. Us convidem a perdre-us un vespre per l’Estany i deixar-vos seduir per la natura.

Esplugabous Pla Martís 18-11-07CFQ (2)

65208228_10213940484856469_201466539214372864_n

Cap burilla de cigarret a terra! -l’article de l’ham de setembre 2019-

Enllaç al web de l’ham aquí.  Foto de Karen Mason

Un gest habitual en els fumadors és llançar la cigarreta a terra. Això succeeix amb 4,5 dels 6 bilions de les que es consumeixen anualment a tot el món segons dades d’Elli Slaughter (2011). A Barcelona la plataforma “No més burilles a terra” parla de 500.000 al dia. Causen un impacte sobre el medi devastador, al qual cal afegir al risc d’incendis i l’efecte nociu sobre la salut humana.

L’acetat de cel·lulosa dels filtres no és biodegradable, per tant perduren en el temps. Quan plou, l’aigua renta i arrossega els metalls pesants de les burilles com el cadmi, l’arseni, el toluè, la nicotina, el quitrà, que s’alliberen al medi amb uns efectes terribles sobre els organismes de la natura com ara la fauna del sòl, els animals i plantes de l’aigua dolça i del mar. Una sola burilla pot contaminar 50 litres d’aigua. Poden causar enverinaments per la bioacumulació dels metalls pesants i altres toxines, problemes per ingestió directa, efecte pesticida…En els filtres s’hi acumulen les restes de toxines presents en una cigarreta, especialment nicotina i hidrocarburs policíclics aromàtics. S’ha descrit que els pardals en incorporar burilles als nius redueixen la quantitat de paràsits, però aquesta interacció pot acabar essent perjudicial a la llarga per l’efecte dels tòxics sobre la fertilitat i salut dels polls.

A l’informe “Libera Colillas en espacios naturales 2018” es descriuen en detall casos concrets d’efectes negatius per la natura, i ens recorda que el seu efecte contaminant pot durar com a mínim entre 7 i 12 anys. Evidentment la millor solució seria no consumir-ne, no fumar. En tot cas, cal prendre mesures per evitar que milers de burilles acabin a terra cada dia al nostre país, pel que cal educar i sensibilitzar als ciutadans i posar mesures. Cal equipar amb cendrers les zones de fumadors habilitades prop d’espais públics i bars. També cal fomentar l’ús de cendrers individuals, de fet ja s’han fet algunes campanyes en platges i espais naturals. S’estan estudiant nous materials més foto degradables i implementant sistemes de reciclatge, però és bàsic canviar la cultura de fumar i llençar.

bird-eating-cigrette-butts

Girona. Comarques. Protecció paratge Clot d'Espolla. Fontcoberta.

El valor dels paisatges salvats pels moviments socials – l’article de l’ham de l’agost-

L’article de l’ham el podeu llegir també al web de la revista aquí.

El projecte “Paisatges Salvats”. És una oportunitat per posar en valor la tasca de defensa del territori de les entitats ecologistes de comarques gironines i donar visibilitat als serveis ecosistèmics dels paisatges preservats gràcies a la mobilització social. El procés participatiu va escollir tres d’aquests espais com a exemple amb una àmplia fitxa descriptiva al web , concretament les Hortes de Santa Eugènia (Gironès), la Platja d’Espolla (Pla de l’Estany) i Vilanera (Alt Empordà).

La platja d’Espolla és un espai natural protegit de la conca lacustre de l’Estany de Banyoles que s’inunda temporalment quan hi ha pluges intenses formant un estanyol on s’hi desenvolupen espècies de flora i fauna molt interessants. En la seva conservació hi ha tingut un pes important Limnos, però també moltes altres entitats, institucions públiques i persones a nivell particular que han fet possible que aquest espai s’hagi pogut salvar. A la dècada del 1980 era la Junta del Museu Darder i alguns científics que alertaven de l’impacte del motocròs i del camp de tir al plat de la zona. Limnos es va crear el 1987 i en dos anys va aconseguir l’eliminació del camp de tir i reduir l’impacte del motocròs. Els ajuntament mica en mica es van anar sensibilitzant i prenent també mesures, especialment a partir de la protecció de l’espai el 1995 amb la llei d’espais naturals de la Generalitat. Malauradament el Pla especial de protecció hidrològica que havia de ser un exemple per a la protecció a Catalunya va quedar aturat per les pressions de propietaris, pagesos i ajuntaments. Després van venir també les al·legacions a la variant de Banyoles i a la zona industrial de Fontcoberta, que malauradament van afectar molt negativament l’espai. Actualment la pitjor amenaça és la pressió de l’excés de visitants, l’efecte barrera de les urbanitzacions i el canvi climàtic. Cal posar en valor també la implicació de l’ajuntament de Banyoles inicialment, i també l’aposta per la conservació més recent dels ajuntaments de Porqueres i Fontcoberta, amb iniciatives com el Museu del Triops, el nou itinerari de l’espai o la recent incorporació en la gestió de l’espai del Consorci de l’Estany. Tampoc cal oblidar la feina de divulgació d’entitats com l’Escola de Natura, el Museu Darder, el mateix Limnos i naturalistes i divulgadors locals.

Destacar els serveis ambientals que ens ofereix la conservació d’aquest espai tant des del punt de vista de l’aprofitament de recursos, de suport als hàbitats i a la biodiversitat, de regulació dels cicles naturals i de la riquesa cultural. Un tastet d’aquests serveis serien: la utilitat de l’espai com a semàfor climàtic per alertar-nos del canvi climàtic, la conservació dels aqüífers, l’aprofitament de l’aigua per al reg del Pla de Martís, l’extracció de travertí, la regulació del clima local i del flux d’aigua, la conservació d’espècies amenaçades, el control d’inundacions, la retenció de CO2, l’interès científic, o l’ús recreatiu i d’esbarjo, o turístic de l’espai, incloent les llegendes i un jaciment arqueològic. Sense la implicació social de ciutadans i entitats no hagués estat possible la conservació d’aquests serveis, un exemple de cara als reptes de futur.

(Fotografia de portada Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona – Pablito, Jr. 1988  )