Entrades

salut_i_natura

Natura i salut -l’article de l’ham del març de 2019-

El cicle de jornades Natura i Salut. Reptes de futur per a Catalunya es va celebrar al Palau Macaya de Barcelona entre l’octubre 2018 al gener 2019, orientada a l’elaboració d’una estratègia comuna entre administració, entitats, sector privat i recerca, per afavorir la interrelació entre la salut integral de la societat i la de la natura a Catalunya.
Les jornades han posat en valor la contribució de la natura en la salut de les persones, destacant la importància de disposar d’un entorn ben conservat, amb una rica biodiversitat, per garantir un desenvolupament humà més sostenible a nivell social, econòmic i ambiental.

S’ha evidenciat la contribució de la natura a la salut de les persones per garantir un desenvolupament humà més sostenible social, econòmic i ambientalment. Existeixen ja nombrosos estudis recents i experiències d’èxit sobre com el contacte amb la natura afavoreix el benestar i la salut, en les tres dimensions constitutives de l’ésser humà: física, psicològica i espiritual. Alhora, es van promoure debats sobre com generem territoris sans i sostenibles, com garantim l’accés equitatiu a la natura, i com construïm ciutats saludables.

Com a tancament del cicle s’ha presentat la declaració de la Interdependència entre salut i natura a Catalunya que parteix dels següents reconeixements:

– Cada cop hi ha més evidències científiques que demostren que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la salut i el benestar integrals, en les tres dimensions constitutives de l’ésser humà: física, psicològica i espiritual.
– El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença.
– Necessitem una natura sana (en bon estat de conservació) per poder tenir una vida saludable i un desenvolupament humà integral. La nostra salut depèn de la salut dels ecosistemes de la Terra, i més particularment, de la salut dels ecosistemes dels llocs on vivim, dels territoris on es purifica l’aire que respirem, els que recullen l’aigua que bevem, o aquells on creixen els aliments que ens nodreixen.
– Cada cop vivim més en ciutats i entorns artificials, i ens estem allunyant més de la natura. Per primera vegada a la història, més del 50% de la població mundial viu en entorns urbans, i es preveu que l’any 2030 s’arribi al 60%.
– El contacte amb la natura té una important funció preventiva, i pot tenir també, en certs casos, notables funcions terapèutiques o guaridores.
– El foment d’estils de vida sans, en contacte regular amb espais naturals, o espais verds a la ciutat, augmenta el benestar i la salut, tant personal com social, i ajuda a sintonitzar en profunditat amb els ritmes i elements naturals.
– Davant de la concentració urbana i del repte del canvi climàtic, la natura urbana ajuda a fer ciutats més resilients i sostenibles (ODS núm. 11), reduint la contaminació de l’aire, el soroll i la calor.
– La naturalització de les ciutats és necessària perquè aquestes siguin més saludables, però cal que es garanteixi l’accés equitatiu a la natura i evitar efectes indesitjats, com el fenomen de la gentrificació verda.

Podeu consultar la Declaració sobre la interdependència entre Salut i Natura a Catalunya, oberta a adhesions al web de la XCT http://www.custodiaterritori.org

20150810w_milesdte04

El pic del dièsel – l’article de l’ham de gener 2019-

El pic petrolier seria el moment en el qual s’assoleix l’índex màxim d’extracció de petroli, després del qual la producció inicia un decreixement terminal. La teoria del pic petrolier proclama l’inevitable declivi i el consegüent acabament de la producció de petroli en qualsevol àrea geogràfica en qüestió. Hi ha bastants experts que consideren que actualment estem o ja hem superat aquest moment, i les dades de producció de l’Agència Internacional de l’Energia també indiquen un pic de màxima producció del petroli el 2006. Cal considerar que a nivell mundial també hi ha una clara davallada de la producció de petroli pesat convencional que s’ha vist compensada per la producció de petrolis lleugers derivats del fracking, especialment a Estats Units. Això, fa que a nivell mundial la producció de petroli es mantingui, però el petroli lleuger no serveix per refinar i produir dièsel.

Des de l’any 2015 les dades indiquen una davallada de la producció de dièsel, sense que aquest cop es pugui explicar per cap recessió econòmica mundial com la dels anys 2008-2009. Quan es refina el petroli, se’l sotmet a un procés de calor per trencar les cadenes moleculars i generar derivats més lleugers com el gasoil o el querosè pels avions. La davallada del petroli convencional, que suposa el 70% del total, implica una davallada de la producció del dièsel, perquè només es pot produir a partir d’aquests. Això, no significa que a partir de demà ja no quedi petroli, sinó que vol dir que el petroli fàcil de produir i refinar s’acaba, i cada cop costarà més de trobar i de treure. Moltes companyies ja han deixat d’invertir en localitzar nous pous i d’extreure en aquetes condicions.

La prova que tot això va de debò, és veure com Repsol ja s’està retirant-se del negoci del petroli per invertir en electricitat. Una altra prova és la campanya contra el dièsel iniciada recentment, per motius ambientals degut a la contaminació atmosfèrica que produeixen. El dièsel contamina, però contaminava més fa uns anys, així doncs, com és que de cop ara el dièsel és el dolent de la pel·lícula? Difícilment ens diran que el dièsel s’acaba, és millor fer una campanya per retirar els cotxes dièsel amb l’excusa de la contaminació.

Tanmateix, no perdem perspectiva. La realitat és que els vehicles dièsel són altament contaminants, especialment els que no porten filtres de partícules FAP. El dièsel actuals han aplicat unes tecnologies que han permès reduir moltíssim les emissions, un 30% menys en diòxid de carboni i un 85% menys en òxids de nitrogen. Alguns experts els equiparen ja amb els cotxes de gasolina. Malauradament el parc de vehicles dièsel és molt antic i són encara responsables d’una gran quantitat de contaminació, i en grans ciutats ja s’ha demostrat que aquesta contaminació provoca greus problemes de salut als ciutadans. Un altre problema associat és que tenim una indústria de l’automòbil molt potent, que equival al 10% del PIB espanyol, i un sector dels transports i el pesquer que usen majoritàriament el dièsel. El panorama per l’economia en un escenari de pic de dièsel no és gens positiu, i els sectors econòmics haurien d’estar alerta i anar plantejant solucions per al canvi de model. Malgrat tot, no veiem moviments en aquest sentit, i la dinàmica és esgotar el model actual fins que aguanti amb l’impacte que això suposa per al medi ambient i la salut de les persones.

SotaMonestir (1024x768)

El patrimoni etnològic relacionat amb els horts, els recs i el travertí – l’article de l’ham del novembre 2018-

A la ciutat de Banyoles la configuració de les hortes i de la xarxa de recs que desguassen l’aigua de l’estany s’ha configurat en els pas dels anys en un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur. La xarxa hidràulica començada a l’alta edat mitjana es va construir amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. D’exemples d’hortes de bona qualitat en tenim a moltes ciutats i pobles de Catalunya, en canvi, que estiguin associades a singularitats constructives o paisatgístiques ja son més escasses: el bosc de tosca, les parets de pedra seca,… En els salts dels recs es van anar edificant molins i indústries que aprofitaven la força motriu de l’aigua de l’estany, i que avui constitueixen un valuós patrimoni industrial.

El travertí ha estat fonamental en la tasca de domesticar les aigües de l’estany i en la formació urbanística del nucli medieval de Banyoles. És una roca fàcil de treballar, perquè forma blocs regulars amb facilitat i és força resistent. Amb aquesta roca calcària també es van anar construint les llindes divisòries de les hortes, les parets laterals dels recs, les petites palanques de pas, els fons dels canals, els rentadors més antics i els encaixos de les cadiretes o bagants. La construcció dels recs a l’època medieval va suposar un laboriós treball d’enginyeria hidràulica. De mica en mica es va dissenyar una xarxa de recs principals amb ramals secundaris que permet regar prop de 300 hectàrees d’hortes, amb un conjunt de 33 km de canalitzacions, basses i cadiretes. Amb el pas del segles, s’ha constituït una xarxa de dotzenes de quilòmetres de sèquies amb la tècnica constructiva tradicional i singular de Banyoles: la llosa de travertí. Al final d’aquest complex recorregut hídric hi ha la riera Canaleta, que és, en realitat, el nom del curs alt del riu Terri i afluent del riu Ter. Els elements estructurals formats de travertí que delimiten les parcel·les de les hortes i la canalització dels recs configuren un paisatge únic a Catalunya, i esdevenen un element etnològic i paisatgístic singular que caldria preservar.

També els usos relacionats amb la fauna dels recs, formen part d’aquest patrimoni intangible. En els recs de Banyoles hi havia peixos, sobretot, barbs, bagres, sorellons i anguiles. Aquesta abundància de peix donava lloc a una pesca intensa que es regulava en l’època medieval establint temporades de veda. Diversos llocs dels recs (els “canats”, d’aquí el nom d’un carrer de Banyoles) s’habilitaven per instal·lar-hi els ormeigs de pesca, inicialment construïts amb canyes que formaven embuts en què les anguiles quedaven atrapades i les barboleres permetien pescar barbs. Peixos, musclos de riu, tòtils, llúdrigues, el blauet, totes elles espècies amenaçades i protegides a Catalunya que aporten un valor singular a la biodiversitat de la ciutat, conviuen amb el valor històric, social i etnològic dels recs i hortes de Banyoles, que tenim l’obligació de conservar i utilitzar d’una forma sostenible.

images

L’Educació ambiental – l’article del’ham del octubre 2018-

L’educació ambiental va experimentar un auge quan la degradació del medi ambient va convertir-se en un problema social, és a dir, quan va començar a afectar a la societat de manera directe. Tot i això, quan hom parla d’educació ambiental, pensem en activitats a l’exterior, sobre natura, més aviat lúdiques i dedicades a infants. Això, efectivament, no deixa de ser educació ambiental, però aquesta part que podríem titular, descoberta de l’entorn, és només un rang molt petit de tot el que l’educació ambiental ofereix.

L’objectiu principal i final de l’educació ambiental és la plena sostenibilitat de la societat humana. En altres paraules, poder gaudir de tots els serveis que ens ofereix el medi ambient (espai físic, recursos orgànics i minerals, serveis, etc) sense comprometre les generacions futures. El mitjà per aconseguir-ho doncs, és el canvi de les activitats quotidianes, tant individuals com col·lectives.
És per això que l’educació ambiental ha de ser una eina molt transversal que enquibeixi a tota la societat des de tots els àmbits. És a dir, s’ha d’utilitzar en governs, empreses, associacions, el sistema educatiu …. per a que s’impulsi un moviment participatiu.
El “Libro Blanco de la educación ambiental” explica com s’hauria de dur a terme, i proposa el següent ordre jeràrquic d’activitats: comunicar, formar, fer participar, i finalment investigar i avaluar. Cada una d’elles està pensada per un col·lectiu diferent de la societat, la primera, per exemple, s’adreça a la societat en general, mentre que la segona està pensada per empreses i associacions. Tot i això, totes dues volen aconseguir la tercera, fer participar, ja sigui als seus conciutadans o els seus treballadors. Per últim, investigar i avaluar serien tasques reservades a governs.

Individualment, en el nostre dia a dia també podem fer educació ambiental, impulsant petits canvis individuals a casa nostre, o fins i tot col·lectius, que ajudin a fer una societat més sostenible. De tota manera, cal tenir en compte que la millora porta implícit un canvi, que no sempre és vist amb bons ulls. Un exemple recent i molt evident, és el canvi de gestió de residus urbans a Porqueres, l’anomenat porta a porta que va tenir molts retractors en els seus inicis, però que ara comença a fer canviar opinions. Aquesta pràctica, és un cas molt clar d’educació ambiental a nivell col·lectiu que ha estat investigat i avaluat pel govern municipal, ja que porta el municipi a prop del cent per cent de residus reciclats.

Un altre exemple a nivell de país, és l’Agenda 21 un projecte que té com a objectiu modificar i millorar l’entorn i els hàbits dels ciutadans, des d’un punt de vista ambiental. En el sistema educatiu, les escoles impulsen projectes relacionats en problemàtiques ambientals per despertar consciències.

vinyeta ós

Hi ha d’haver ossos al Pirineu? – l’article de l’ham del setembre de 2018-

L’ós bru actualment és un mamífer restablert als Pirineus considerat en perill d’extinció i amb mesures de conservació insuficients. Des de que va ser reintroduït l’any 1996 al sud de França amb grans ajuts de la Unió Europea, any rere any la població va creixent per mèrits propis al trobar uns espais naturals en bon estat. Hi va ajudar la voluntat ferma del govern Francès, fermesa que no va tenir Catalunya en aquell moment.

L’ós Goiat va arribar des d’Eslovènia fa dos anys dins d’un nou programa LIFE per a la reintroducció de l’ós bru al nostre territori. Va arribar també per resoldre un problema de consanguinitat entre els exemplars actuals que viuen al Pirineu: la majoria d’aquests animals són descendents d’un sol mascle anomenat Piros i això provoca que la supervivència d’aquesta espècie estigui en perill. L’atac de l’ós Goiat a diversos ramats ha provocat una polèmica, que pot posar en entredit la recuperació de l’espècie al Pirineu. El projecte PirosLife que té una dotació de més de 2,4 milions d’euros ha de permetre aplicar les mesures dissuasives sense que Goiat pateixi, ajudant que aquest s’adapti al medi i que els ramaders i els seus ramats puguin conviure sense cap tipus de problema.

La funció de l’ós. L’ós bru és un gran depredador. Malgrat que és sobretot omnívor, al seu territori exerceix una funció de control de certes espècies que en excés poden causar danys, com ara el porc senglar o els cèrvids, que l’ós caça si són cries o estan ferits o malalts.
Les èpoques en què l’ós té més necessitat d’aportació extra d’aliments són abans i després de la hibernació, i pot ser que ataqui algun cap de bestiar, ja que és la manera més fàcil que té d’aconseguir una presa. Aquest fet és poc probable si es protegeixen els ramats mitjançant barreres, tancant-los en pletes durant la nit o guardant-los amb l’acompanyament de pastors i gossos d’atura i mastins. Actualment hi ha ajudes als ramaders per implementar aquestes mesures.

La presència de l’ós en un indret determinat indica la seva extrema qualitat ambiental, així doncs, les zones on viuen els óssos són espais naturals molt ben conservats. En territoris tan diferents i distants com Astúries i el Canadà s’ha aconseguit any rere any incrementar els ingressos provinents del turisme atret per conèixer zones osseres.

Què fer si ens trobem amb un ós?
És força improbable que ens trobem amb un ós al medi natural, tot i que no és impossible si per la direcció del vent o el canvi de vessant no ens ha detectat. En cas de veure o sentir un ós cal allunyar-se’n en sentit contrari d’on es trobi, sense córrer i sense cridar. L’ós tem la presència humana i no hi ha constància històrica que un ós bru hagi atacat i ferit greument una persona.
Més informació a https://sos-ossos-pirineu.jimdo.com/

Les fulles noves de les acàcies_10x15 (680x1024)

Són les plantes intel·ligents? – l’article de l’ham del juny 2018-

Quan diem que una persona ha quedat com un vegetal, volem dir que ha perdut tota sensibilitat o consciència, que ja no podem comunicar-nos amb ella, que no pot relacionar-se amb l’exterior, que té unes condicions de vida ínfimes… Tendim a pensar que les plantes són així, uns éssers pràcticament insensibles. Els estudis científics que s’estan duent a terme actualment en biologia vegetal tendeixen a desmuntar aquestes idees i a demostrar tot el contrari. Stefano Mancuso és director del laboratori internacional de neurobiologia vegetal a Florència i en el seus llibres, com per exemple “Sensibiidad e inteligencia en el mundo vegetal” o el més recent “El futuro es vegetal”, ens detalla com s’han anat desenvolupant les investigacions en aquest camp i els seus sorprenents resultats que revolucionen el món de la botànica.

L’autor es queixa de que jutgem les plantes de manera antropocèntrica, amb conceptes basats en la nostra pròpia estructura animal, amb òrgans i funcions ben definides, amb un control nerviós centrat al cervell que envia senyals a totes les parts del cos; fins i tot en un concepte de l’activitat basat en el moviment bíped o quadrúped. En realitat, comprovem que moltes de les solucions adoptades per les plantes són el revers exacte de les que han desenvolupat els animals, però no per això són pitjors: els animals es desplacen, les plantes resten fixes a terra; els animals són ràpids, les plantes són lentes; els animals consumeixen, les plantes produeixen; els animals generen diòxid de carboni, les plantes el fixen, els animals depenem de les plantes, les plantes són autònomes… i una diferència fonamental: els animals tenen funcions concentrades en òrgans especialitzats mentre que les plantes tenen funcions difoses, repartides per tot el seu cos.

Aquest fet representa un gran avantatge pels vegetals, doncs si les plantes tinguessin òrgans la seva vida correria molt més perill, ja que les mossegades dels animals que s’alimenten d’elles podrien matar-les. Les plantes no tenen un òrgan semblant a un cervell, ni un sistema nerviós pròpiament dit, malgrat això, perceben l’entorn amb una sensibilitat superior a la dels animals, S’ha demostrat, per exemple, que els àpex de les arrels d’una planta són capaços de detectar fins a 40 paràmetres diferents que influiran en el seu desenvolupament: llum, humitat, pressió, so, gran varietat de senyals químiques… A més, per mitjà de les arrels, poden intercanviar informació i fins i tot intercanviar nutrients amb altres plantes del seu voltant. S’ha comprovat que en boscos madurs els exemplars més sans i vigorosos ajuden als més dèbils o envellits transportant nutrients cap a ells, fent prevaler de manera altruista, la estabilitat de la comunitat del bosc per sobre del benefici individual. Les plantes no només poden intercanviar informació entre elles sinó també entre elles i els animals. Així mateix sabem que els vegetals sospesen i analitzen amb precisió les circumstàncies ambientals i, en conseqüència, realitzen les accions més adequades en cada moment. Com negar que són intel·ligents? No tenen un sistema nerviós central, però totes les cèl·lules del seu cos participen en la presa de decisions de la planta, es tracta d’un sistema d’intel·ligència descentralitzada, en xarxa, que porta funcionant 600 milions d’anys . La espècie humana, tot just ara, està descobrint aquest sistema per exemple amb internet, amb la wikipedia, els bitcoins…

Potser prendre consciencia de que les plantes senten, es comuniquen, recorden, resolen problemes, aprenen… ens pot ajudar a considerar-les com a éssers més propers a nosaltres, a commoure’ns davant dels seus problemes i a pensar que són mereixedores de molta més atenció i protecció de les que moltes vegades reben.

2018_03_02-estany-i-martis_46_web_q

Arbres Catedrals – L’article de l’ham de l’abril 2018-

La majoria dels que vivim en ciutats hem trencat les connexions mil·lenàries que ens unien amb els arbres. Antigament un arbre era, moltes vegades, el centre de la vida dels pobles, protagonista de les seves tradicions i llegendes. Acostumava a ser un arbre gran i molt vell. Els vilatans anaven envellint però pràcticament no podien apreciar canvis en l’arbre, mentre que l’arbre anava veient passar les diferents generacions d’habitants del poble, veient-los néixer, viure i morir. Era l’arbre genealògic… de tot el poble!

Els arbres són les grans obres d’art de la natura. De vegades el museu on s’exposen pot ser la pròpia natura, formant densos boscos però també els podem veure en els carrers, els passejos i les places dels nostres pobles i ciutats.

Sabem que els arbres més vells de la Terra són uns pins que es troben a Califòrnia i que tenen prop de 5.000 anys d’edat, és a dir que existien abans que els egipcis construïssin les seves piràmides. No gaudim d’arbres tan vells en les nostres contrades però sí que tenim grans arbres monumentals, centenaris, que potser han viscut 300, 400, 500 anys o més… potser ja havien nascut quan Colom va descobrir Amèrica; probablement ja eren vells quan va esclatar la Revolució Francesa; segur que van ser contemporanis de Verdaguer o Maragall. Són enormes, estan carregats d’història i de cultura; han anat acumulant valor al llarg del temps… són els nostres arbres-catedrals. Hi ha d’altres no tan grans, no tan vells, però que són magnífiques escultures vivents. També hi ha d’altres, molt més modests, més petits, més joves, potser només tenen 15 o 20 anys, són arbres infants que poden ser com aquells quadres menuts que trobes a les parets dels museus, però que, com les pintures impressionistes, són ja tresors per ells mateixos, petites meravelles en miniatura. Tots mereixen el nostre respecte, els més grans i els més petits, els més vells i fins i tot els més joves, ja que si els deixem créixer, probablement arribaran a convertir-se en magnífics exemplars.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com els seus habitants tracten als seus animals. Igualment hi ha qui opina que la cultura d’un poble es pot mesurar pel respecte i el coneixement dels arbres que té la seva gent, així com la seva capacitat d’experimentar-los en totes les seves múltiples dimensions.

Moltes persones encara tenim pendent acabar de restablir els vincles ancestrals amb els arbres. Potser podem començar per mirar-los amb ulls nous, fixar-nos-hi més, descobrir-hi coses noves, contemplar la seva bellesa, admirar els seus canvis estacionals, estimar-los, sensibilitzar-nos més amb els seus problemes, protegir-los i exigir la seva protecció…. Ens hi posem?

SuperRius

La importància dels jocs naturalistes didàctics-l’article de l’ham de l’abril 2018-

LA IMPOTÀNCIA DELS JOCS NATURALISTES DIDÀCTICS

Des dels inicis dels moviments del naturalisme i l’ecologisme s’ha hagut de treballar moltíssim per despertar la consciència ambiental de la gent, treballant contra un sistema totalment mancat d’aquests valors. En aquest context, el principal focus de l’educació ambiental són els més joves. Amb unes ments més obertes i receptives, els infants empatizen més ràpid amb el medi i tenen més facilitat per adoptar valors naturalistes. Una de les maneres més eficaces de fer educació ambiental, a part de les sortides a la natura, són els jocs. A tots els infants els agrada jugar, i els jocs poden arribar a ser molt didàctics, també per l’aprenentatge de valors.

Un cas molt destacat és el del joc d’ordinador Super Rius, que va sortir l’any 1998 com a col·laboració entre el Departament de Medi Ambient de la Generalitat i el Club Super 3 de la Televisió de Catalunya (TV3). En aquest joc, l’objectiu principal era nejetar un riu sencer perquè la Lluenta, la llúdriga protagonista del joc i el personatge encarregat de donar consells mediambientals del Club Super 3, pugués tornar a viure-hi.

Per netejar el riu, els jugadors havien de complir diferents tasques. La primera, retirar totes les deixalles del medi, fins i tot les de sota l’aigua. Totes les escombraries recollides s’havien de reciclar deixant-les al contenidor corresponent. A més a més, també s’havien de posar depuradores a tots els abocaments d’aigua del riu, i tancar totes les aixetes mig obertes que malgastaven aigua. Un cop cada tram del riu estava net, la Lluenta apareixia a la pantalla per agraïr la tasca de l’usuari. Per si això no fos prou, el Super Rius presentava un quadern de flora i fauna actòctona dels nostres rius, que s’havia d’anar desbloquejant fent fotos de totes les espècies de l’entorn per tenir-les al quadern. Així doncs permetia explorar la gran diversitat d’organismes vius que habiten en diferents trams dels rius i en quines condicions necessiten viure.

Tots els que hem jugat a aquest joc estaríem d’acord en que no només vam aprendre un munt sobre la biodiversitat fluvial de casa nostra, sinó que clarament vam adoptar la idea que tots, fins i tot els més petits, podem contribuir activament en la conservació del medi ambient.
És una llàstima que aquest joc no estigui a l’abast dels nens i nenes d’avui. És per això que, en un context on la creixent tecnologia ofereix un munt de jocs i aplicacions, però també en l’àmbit de jocs de taula o familiars, s’hauria de procurar que hi seguís havent oferta de jocs didàctics naturalistes, com a eina molt important per seguir despertant la consciència ambiental dels joves mentre es diverteixen.

monestir LIMNOSCFQ (10)

Integrar el medi ambient i la salut en la planificació urbanística – l’article de l’ham del març-

Els pobles i ciutats es desenvolupen, creixen, s’urbanitzen, tenen necessitats de mobilitat, calen serveis, nous equipaments, el que obliga a les administracions públiques a fer inversions. Durant molts anys aquest creixement s’ha fet de forma desordenada i desenfrenada generant tant problemes ambientals, com provocant conflictes veïnals. Actualment les normatives obliguen a realitzar plans d’ordenació urbanística municipal que és l’instrument per ordenar urbanísticament el territori a llarg termini. Correspon als plans d’ordenació urbanística municipal classificar el sòl en diferent tipologies: zones verdes, sòl urbà, sòl urbanitzable, equipaments, nous carrers,…Han de definir el model d’implantació urbana i de desenvolupament en funció de les necessitats: zones residencials, pisos, noves escoles o centres sanitaris, pavellons, zones comercials, etc.

Malauradament aquests plans urbanístics encara apliquen criteris poc adequats al medi ambient i a la salut de les persones. Hi ha municipis on encara hi ha una aposta pel cotxe promovent més vials i carreteres. Altres segueixen construint en zones inundables o declarant escasses zones verdes. Es donen casos de declarar urbanitzables zones d’hortes o d’interès patrimonial. O simplement es fan unes previsions inflades de creixement a 20 anys que incrementen la població en un gran nombre justificant la necessitat de creixement. Es paradoxal que just en el moment de planificar, quan ens hauríem de preguntar amb el cap fred si es vol créixer, si tenim lloc per fer-ho, quina ciutat volem ser al futur…, només sentim una resposta oficial: ocupar el màxim de sòl i generar ingressos econòmics. Cap previsió de canvis socials, de futures crisis o de noves necessitats. Per sort, hi ha municipis i entitats que treballen per incidir en una millora ambiental i sobre la salut de les persones de l’urbanisme.

L’ambient on vivim afecta a la nostra salut: contaminació, activitat física, sedentarisme, alimentació… i , per tant, la planificació municipal ha d’integrar aspectes de salut, medi ambient i mobilitat. La contaminació dels cotxes a les ciutats afecta a la mortalitat, especialment en persones amb problemes respiratoris. Una proposta per evitar aquests riscos per a la salut és preveure una xarxa d’espais públics (biblioteques, centres cívics, pavellons,…) connectats entre ells, per afavorir que les persones puguin ser físicament i socialment actives. Cal afavorir la seguretat, com seria fomentar els camins escolars, i garantir la disponibilitat d’espais verds. També es recomana treure les vies ràpides dels centres urbans a favor de la pacificació dels carrers, així com dissuadir de l’ús del vehicle privat en moltes zones, afavorint altres sistemes de mobilitat no motoritzats, i buscant crear proximitat per reduir les necessitats de desplaçament. Combinar diferents usos en un mateix territori barrejant zones residencials amb diferents tipus d’edificis, pisos, cases unifamiliars, comerços i serveis públics i d’oci també és una alternativa. Cal pensar en l’accés amb transport públic a les zones que es pretenguin desenvolupar o fer-hi equipaments, i pensar en que s’hi pugui accedir sense vehicle motoritzat. No es pot frenar l’ús del cotxe sense aparcaments d’enllaç situats estratègicament, que facilitin l’accés a espais comuns d’interès. La xarxa de vianants ha de ser segura, confortable i fiable amb gran capacitat de connexió. L’aposta per la bicicleta no s’ha de fer en detriment dels vianants o del transport col·lectiu, sinó dels cotxes. També ha de generar seguretat i confort. Es clar que si hem de caminar caldran voreres amples, zones peatonals o de circulació 20/30 i recorreguts segurs.

Els plans urbanístics han de millorar la qualitat de l’aigua, potenciar l’activitat física i la reducció del soroll. També han de permetre reduir l’impacte ecològic i l’efecte sobre el canvi climàtic a través de mesures d’eficiència energètica, conservació d’espais verds, hortes, recs i rius, la reducció del nombre d’habitatges previstos o l’adequació de les expectatives de construcció a la mida i tipus de municipi existent. S’han d’afrontar les problemàtiques de salut i medi ambient des d’una visió transversal i posar les persones al centre de la presa de decisions i no els cotxes o els negocis d’alguns. Tenim un bon diagnòstic del problema i podem millorar la situació, tot prenent mesures per millorar l’entorn urbà i, per tant, la nostra salut, planificant ciutats i pobles actius i resilients.

Greenpeace Paula Bear visits the UNESCO World Heritage Conference in Bonn. Volunteers holding banners in German and English:"UNESCO - Save the Polar Bears of Wrangel Island".
Greenpeace Paula Baer besucht die UNESCO Welterbe Konferenz in Bonn. Ehrenamtliche halten Banner in Deutsch und Englisch mit der Aufschrift:"UNESCO: Schuetzen Sie die Eisbaeren der Wrangel-Insel!".

Ossos polars i el canvi climàtic- article del gener 2018-

Ja fa anys que s’ha posat de moda el turisme de natura cap a indrets aparentment inaccessibles. Un exemple són les rutes amb vaixell al cercle polar àrtic quan el gel ho permet, és a dir, a l’estiu. Fa cosa de quatre mesos, al passat setembre, un d’aquests vaixells turístics es dirigia a la illa de Wrangel (Rusia). La dinàmica de les jornades turístiques a bord d’aquests vaixells és força semblant l’una de les altres; es proposen zones costaneres d’elevat interès naturalístic on el vaixell hi fa parada, per acabar desembarcant amb barques “zodíac”. En aquest cas però, el desembarcament no va caldre, ja que aquelles taques blanques que semblaven blocs de gel des del firmament, eren en realitat una gran concentració d’ossos polars. Tant el personal de a bord, treballadors de la reserva natural de l’illa de Wrangel com passatgers del vaixell van quedar bocabadats. La causa d’aquesta extraordinària concentració del gran mamífer polar terrestre, va ser una balena morta que les onades havien arrossegat fins a la costa. Els ossos estaven gaudint d’un gran festí.
No és excepcional trobar ossos polars en aquella illa. Ara bé, el cens de setembre d’aquesta espècie a l’illa de Wrangle va ser de 589 exemplars. La dada dobla els 300 individus, que és el nombre que es consideraria habitual segons Regehr membre col·laborador de l’equip de la Universitat de Washington que estudia la població d’ossos polars a la illa. Segons aquests investigadors la causa de l’augment gradual de la població d’ossos polars a l’illa és deguda al desgel prematur per conseqüència de l’escalfament global. Aquest fenomen obliga aquests animals a abandonar la banquisa àrtica, que és com s’anomena l’àrea de mar glaçat, i anar cap a terra ferma cada vegada més aviat. De fet actualment, els ossos polars comencen a buscar terra ferma, de mitjana, un mes abans del que ho feien fa 20 anys.

Com tota alteració a la natura, aquest fet porta conseqüències negatives. Per una banda cal tenir en compte que el canvi climàtic no afecta totes les espècies per igual, de manera que el fet d’arribar un mes abans pot significar que els ossos no trobin aliment, refugi, o d’altres recursos necessaris per a la vida fins al cap d’un mes. Per altra banda, la fugida d’aquest animals cap a terra ferma acosta la població d’os polar a zones habitades, quelcom potencialment perillós per a les persones. Podem concloure doncs, que el canvi climàtic s’agreuja a poc a poc i de manera gradual. La previsió que hom en fa d’això és que cada vegada anirem descobrint noves conseqüències negatives fins a arribar a un punt de no retorn, si és que no hi hem arribat ja. Tot i això, som molts al planeta conscients del problema i que no volem deixar de fer-ne pedagogia per convèncer aquella gent que nega l’evidència i proposar actuacions per a revertir o frenar la situació.