Entrades

ham aigua 1 (1024x1024)

L’aigua que bevem, 2a part- l’article de l’ham de l’agost de 2020-

Aquest mes parlem del problema de la calç a l’aigua de l’Estany. La seva duresa (contingut de calç) és molt alta, d’uns 800 mg/l equivalents de carbonat de calci, per sobre de 180 mg/l ja es considera un aigua molt dura (habitualment s’utilitzen els graus francesos, ºF, per mesurar la duresa del aigua, en aquest cas diríem que la nostra aigua té una duresa de 80 ºF i que per sobre de 18 ºF ja es considera aigua molt dura). Aquest altíssim contingut de calç, en principi, no és perjudicial per la salut humana, però sí que representa un problema important pels electrodomèstics que fan servir aigua calenta com les calderes, rentadores, rentavaixelles, etc., ja que la calç s’hi incrusta perjudicant el seu funcionament. Aigües de Banyoles fa un tractament per disminuir aquesta duresa, però, malauradament, és efectiu només per l’aigua freda, és a dir, no pot impedir que la calç es dipositi als electrodomèstics. Per aquest motiu en molts habitatges es fa servir un descalcificador de resina d’intercanvi iònic. Aquests descalcificadors funcionen amb sal i el que fan és canviar cada àtom de calci per dos àtoms de sodi. L’aigua procedent dels descalcificadors té molt poc calci però, evidentment, té un contingut molt alt en sodi, fins a 300 mg/l, sobrepassant en un 50% el valor màxim que marca la normativa actual pel sodi: 200mg/l. Si aquesta aigua amb excés de sodi es fa servir de manera continuada per beure i cuinar sí que pot representar riscos per la salut com hipertensió, problemes cardiovasculars, etc. Això s’explica al document que trobem a la pròpia pàgina web d’Aigües de Banyoles, a l’apartat de qualitat / laboratori / documentació / “Publicació de la Revista de Banyoles: L’aigua i l’Estany: Característiques, tractament i consideracions diverses”.

Els usuaris es troben per tant amb un dilema, especialment els que viuen en blocs de pisos, és a dir, la majoria: Si a l’edifici no es fa servir descalcificador l’aigua es pot beure però perjudica greument els electrodomèstics, si, per contra, a l’edifici hi ha instal·lat un descalcificador, l’aigua obtinguda va bé pels electrodomèstics però no és bona per beure ni cuinar. Aquesta segona situació és la més habitual a la comarca i, per tant, els veïns es veuen abocats a comprar aigua embotellada. L’aigua embotellada es paga entre 100 i 200 vegades més cara que l’aigua de l’aixeta, i, a més, genera una quantitat enorme d’envasos plàstics.

La companyia proposa com a possible solució regular el descalcificador, de manera que descalcifiqui menys l’aigua. Una solució molt millor podria ser, encara que no és gens fàcil, que la companyia implementés un tractament d’osmosi, però només pel 2% del total de l’aigua, únicament la que es fa servir per beure i cuinar, que hauria d’arribar als habitatges mitjançant una nova xarxa i a un preu raonable. Mentre no s’instal·lés aquesta nova i costosa xarxa es podrien habilitar suficients fonts públiques on poder-se abastir, en recipients de vidre preferentment, d’aquesta aigua d’osmosi igualment a un preu just.

El tema de la gestió de l’aigua a la comarca realment és prou complicat i demana que es constitueixi una comissió d’experts que estudiï el tema, divulgui els resultats i proposi actuacions.

Nova campanya als ajuntament de la conca del Ter i del Fluvià per evitar la privatització de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL)

Les entitats ecologistes que signen aquesta nota – sota el paraigües d’Aigua és Vida – promouen una moció conjunta als ajuntaments de les conques del Ter i del Fluvià per tal ser debatuda i aprovada en els respectius plens municipals abans de la licitació d’ATLL prevista per la pròxima tardor. També es demana el manteniment dels cabals ecològics legals al riu Ter.

Aquesta moció és germana de la moció que la Plataforma Aigua és Vida (formada per una trentena de col·lectius) ja ha presentat als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona on actualment 18 municipis – amb un total de 1.015.947 habitants – ja s’han adherit a la moció contra la privatització d’ATLL.
Pel què fa a la moció que es presenta als ajuntaments de les conques del Ter i del Fluvià s’hi han incorporat certes modificacions per fer-la més adient a les especificitats del territori com el retorn de cabal al Ter o la recuperació d’aqüífers contaminats.
Atès que el riu Ter des de l’any 1962 pateix una enorme captació destinada a l’àrea metropolitana, que en els darrers 12 anys ha suposat un transvasament mitjà d’un 75% del cabal del riu, suposant un greuge ambiental, social i econòmic per la conca del Ter. Fent inviable el compliment de la Directiva
Europea Marc de l’Aigua exigeix als estats el bon estat de les masses d’aigua per al 2015.
Atès que la privatització de la gestió de l’aigua no té cap justificació tècnica, econòmica, social ni ambiental.

Demanem el compliment dels cabals legals de manteniment del riu Ter i una aposta clara per la gestió pública i racional de l’aigua; per tal d’assegurar el dret humà bàsic d’accés a l’aigua potable i al sanejament reconegut per les Nacions Unides al 2010.
Us agrairíem que feu difusió d’aquesta campanya als respectius mitjans de comunicació.

Entitats d’Aigua és Vida, convocants de la roda de premsa:

  • Associació de Naturalistes de Girona
  • Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
  • Centre per a la Sostenibilitat Territorial
  • Ecologistes en Acció
  • Gent del Ter
  • Grup de Defensa del Ter
  • LIMNOS
  • POT (Plataforma d’Oposició als Transvasaments)

 

L’aigua de Banyoles, bé comunal. Article de l’ham de desembre 2010.

L’Estany de Banyoles i els estanyols són un bé comunal destinat a l’ús i aprofitament comú dels banyolins, és a dir que les seves aigües són propietat dels habitants del municipi de Banyoles, mentre que les aigües de rius i estanys de Catalunya són un bé de domini públic i estan gestionats per la Generalitat de Catalunya. Aquesta propietat, doncs, és legalment reconeguda, està inscrita al registre de la Propietat de Girona des del 1915, no pot prescriure mai, no es pot embargar i no es pot canviar per més que passin els anys.
L’escriptura pública reconeix la propietat “a l’ajuntament, particulars i persones singulars de dita vila i terme de Banyoles tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors de les aigües de l’Estany anomenat de Banyoles, no només en el terme de Banyoles sinó també en el de Porqueres i també les que es troben tant a l’Estany com aquelles que surten de l’Estany que fan algunes basses dins el terme de Banyoles i el de Porqueres”. A més, s’especifica que “l’ajuntament i els seus ciutadans tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors poden utilitzar lliurement aquestes aigües i que cap altre pugui utilitzar aquestes aigües sinó és l’ajuntament, particulars i singulars d’aquesta vila”. Per molt repetitiu que soni aquest redactat, està escrit així per deixar-ho ben clar.
Exactament quins límits té el bé comunal? La inscripció parla de l’estany principal, amb la carretera de circumval•lació i terres properes, i de tot el sistema lacustre que hi està connectat, és a dir, estanyols, deus superficials i subterrànies, recs de desguàs fins al lloc on s’ajunten per formar el riu Terri i terres annexes. Especifica les mides de l’Estany i fa el llistat d’un conjunt d’estanyols que també passen a ser registrats. En aquesta relació hi ha l’estanyol del Vilar, de la Cendra, Montalt, de Ca n’Ordis, del Pim-Pom i dels Burros, així com les surgències de la riera Castellana i l’estanyol del mateix nom i també altres basses menys importants i surgències que vessen les aigües a l’Estany a través de rieres.
Quina diferència hi ha entre el bé comunal i el bé patrimonial? Els bens patrimonials es poden destinar a obtenir diners per a la pròpia corporació, i en canvi els comunals són per al gaudi i ús dels veïns. La propietat té un administrador –l’ajuntament-, però per ser utilitzada i compartida pels seus habitants. Els habitants de Banyoles tenen el dret de participar de tots els aprofitaments comunals que es facin de l’Estany, tot i que és possible que parts concretes del bé comunal siguin objecte de lloguer o cessió d’ús a particulars, com és el cas de les pesqueres.
Així doncs, l’ajuntament té el dret de gestionar l’Estany i de fer de policia del mateix en favor dels ciutadans de Banyoles. Darrere la definició de bé comunal hi ha uns aspectes legals molt complicats que encara ara generen moltes discrepàncies per poder saber qui té determinades competències a les aigües de la zona de l’Estany. D’entrada semblaria que el bé comunal afecta les deus superficials o deus subterrànies (les que surten per sota l’Estany) de caire natural. Però, i si es fa un pou artificial com per exemple el de Lió i les aigües que hi sorgeixen? Qui en té dret d’ús? Si l’ajuntament fa una concessió a una empresa, ¿què hauria de ser prioritari, vetllar perquè els banyolins tinguin un bon servei i l’aigua a un preu assequible, o que l’ajuntament cobri uns canons per obtenir un benefici econòmic? Així doncs quan s’hagin d’aplicar les Directives Marcs de l’Aigua determinades per la Unió Europea, que obliguen, entre d’altres coses, a vigilar la qualitat de l’aigua de l’Estany, això ho haurà de fer l’Ajuntament de Banyoles, quan a la resta de Catalunya ho farà la Generalitat? Pot l’ajuntament fer-se responsable amb l’augment de normatives i legislació actual de la gestió de les aigües de l’Estany? Molts dubtes i aspectes punyents que ningú vol tractar. Fora bo, com a propietaris que en som, interessar-nos pel que es fa amb la nostra aigua, no us sembla?