Consum conscient de roba (part I). L’article de l’ham del octubre de 2013

Una imatge típica de la nostra societat és la d’un carrer cèntric atapeït de botigues de roba i gent entrant o sortint d’elles. Les cadenes? Les mateixes arreu: Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti, H&M, Mango, Levi’s… L’oferta de roba és sobreabundant. En necessitem tanta? Segons “El Centre d’Informació Tèxtil i de Confecció”, al 1995 arribaven 2 peces de vestir a les botigues, per habitant i  mes, a tot l’estat; aquesta dada pujava a 5 al 2007 i es veia reduïda a 3,5 al 2011 degut a la crisi. Com que l’espai de les vivendes es finit vol dir que se n’haurà de llançar un altre nombre similar. En definitiva, hem entrat en una espiral de consumir i llençar, on sovint el vector directriu se’n diu “Moda”. Les cadenes acostumen a proveir-se amb més gènere del que poden vendre, per tal d’aconseguir millors preus i l’excedent el col·loquen en outlets, on els preus de venda al públic són inferiors al “normal” però per sobre dels de rebaixes. Amb el fenomen de la globalitat, la producció local, ha quedat força desmantellada. Només un 17% (en pes) és d’origen estatal. A hores d’ara, no són els empresaris fabricants sinó els distribuïdors, qui prenen les decisions quant al que es confecciona  i als preus. Busquen els proveïdors més econòmics arreu, en els països on  la mà d’obra és barata. El 2005 va desaparèixer la regulació sobre el comerç internacional de roba, el que es tradueix en un importar i exportar com es vulgui i es pugui.

Les dades de fa dos anys mostren que el principal productor de  roba és la Xina, que triplica països com Itàlia i Banglades. A aquests els segueixen en importància els països propers com Portugal, Turquia i Marroc que cobreixen  la confecció urgent de models de roba que es van presentant al llarg de tot l’any i també la de la roba de reposició quan l’estoc ha fet curt, modalitat que rep el nom de “just in time”, és a dir a l’acte; d’aquí que es faci a països propers i també en alguns tallers espanyols per la immediatesa del requeriment. El model de producció just in time, exerceix una forta pressió sobre la manufactura i qui acaba rebent són les treballadores i treballadors en les seves condicions laborals. El grup Inditex, que inclou cadenes de roba coneguda, és dels que potencia més la renovació constant dels models de roba seguint aquest model.

Fonts del sector tèxtil català, han manifestat que voldrien un model diferent de moda, menys precipitat i de més qualitat, el que es diu “ slow fashion”  però reconeixen que el públic que valora aquest model, és minoritari. Qui voldrà una roba de més qualitat i durada si a la fi es deixarà d’usar en una o dues temporades perquè ja no es porta? Al voltant del consum de roba i després de tot el que es va sentin sobre la seva confecció, és probable que ens comencin a sorgir dilemes de tot tipus: Miro a l’etiquetatge el país de procedència? Trio roba de baix cost perquè estem en crisi tot i saber que al darrera poden haver condicions laborals poc dignes? Puc tornar a dur aquest abric a la feina després de vàries temporades i semblar garrepa? Intento fer un consum de proximitat per reduir l’impacte mediambiental? És important per a mi anar a la moda?  … vestir-nos és quelcom més que una necessitat d’abric, hi ha tota una identitat al darrera i també pot haver inèrcies, sentiments de pertinença a un grup, trastorns alimentaris, acompliment d’expectatives … Cadascú mica en mica haurà d’anar resolent, sense culpabilitats i amb consciència, els seus dilemes.

( Fonts d’informació per a aquest article al nº 39 de la revista Opcions ). 

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *