La llúdriga al Pla de l’Estany

L’article de la revista l’ham de maig de 2011.
La població de llúdriga va desaparèixer de l’Estany de Banyoles a mitjans dels anys seixanta del segle XX a causa de la contaminació dels rius, la persecució per l’home i l’alteració del seu hàbitat. Josep Maria Massip, en el seu llibre de Mamífers de Fauna comarcal (1983), explica la situació de la llúdriga a la comarca de Banyoles: “Tot i que arriben notícies de llúdrigues a l’Estany, la darrera cita més fidedigna és l’observació d’un exemplar a la riera Garrumbert (Fontcoberta) el 1962…” la considera raríssima a la comarca i llavors ja desapareguda en els darrers 25 anys:  “cronistes antics la consideraven abundant a principis de segle…”. El retorn de la llúdriga a la comarca del Pla de l’Estany va ser un dels objectius inicials registrats en els estatuts de l’entitat ecologista Limnos, constituïda a Banyoles l’any 1987.
L’any 1996 – 97 es va reintroduir la llúdriga al riu Fluvià, concretament a la resclosa de Serinyà. L’any 2002, al juny, se’n va observar i fotografiar un exemplar al riu Terri a Borgonyà (Cornellà del Terri) i l’any 2006 es va detectar la presència d’un exemplar a l’Estany de Banyoles, a les llacunes de Can Morgat. La recuperació de la llúdriga és un dels objectius fundacionals de l’associació Limnos i la nostra voluntat és recuperar el seu hàbitat i veure de nou de forma habitual l’espècie a l’Estany i el seu entorn. És necessari conèixer l’estat de les poblacions per promoure la seva recuperació o conservació, i també es pot aprofitar per comprovar com és la seva dieta, quins llocs són els seus preferits, els més tranquils i millors per a l’espècie.
És per això que, des del 2007, els voluntaris ambientals de Limnos fan un seguiment de la població de llúdriga a la comarca: recerca de rastres, censos visuals i trampeig fotogràfic nocturn. En cada seguiment de rastres realitzat s’ha pogut confirmar la presència de la llúdriga a l’Estany i els seus voltants. A més, al 2008 i 2009 es va poder observar la llúdriga nedant durant la realització dels censos visuals. També al 2008 se’n va poder fotografiar una en una ocasió i, a principis del 2011, se’n van poder fer fotografies en diverses ocasions. Trobar una llúdriga a la zona de l’Estany és molt bon senyal, ja que aquest animal està considerat un bioindicador de l’estat de salut de la natura i, com a tal, només es troba en aigües molt netes, amb molts peixos o crancs, i amb una vegetació de ribera que li permeti fer-hi el cau.
A l’última dècada s’ha estat reclamant en repetides ocasions la creació d’un Parc Natural de la conca lacustre de l’Estany de Banyoles. L’espai està inclòs en la xarxa Natura 2000, però el nivell de sensibilització de la població local és reduït, ja que moltes persones veuen l’entorn de l’Estany com un espai urbà, un parc on anar a passejar i fer activitats, i no com un espai natural on existeixen multitud d’éssers vius. Les actuacions de voluntariat ambiental i els seguiments que es fan de la llúdriga –un animal especialment mediàtic, utilitzat com a espècie emblemàtica- també pretenen contribuir a la sensibilització de la població local i reforçar el paper de les associacions naturalistes i ecologistes del territori.

2011, Any Internacional dels Boscos

L’article de la revista l’ham de l’abril de 2011.

Si l’any 2010 va ser l’any Internacional de la Biodiversitat, el 2011 ho serà dels boscos. Així ho ha declarat les Nacions Unides, per tal que la comunitat internacional posi especial atenció sobre la importància de la bidireccional i indissociable relació entre els boscos i la societat. El boscos proporcionen un espai de lleure a les persones i hàbitats per la biodiversitat, són una font de combustible, d’aliments, de medicines i d’aigua neta, i tenen un paper vital en el manteniment del clima i el medi ambient global. Per tot això es pretén augmentar esforços per la recuperació i conservació de les masses forestals. Els responsables realitzaran al llarg de l’any diverses activitats per implicar a institucions, empreses i ciutadans i cridar l’atenció sobre les principals amenaces que pateixen els recursos forestals. Es promouran inciatives per augmentar l’ordenació sostenible, la conservació i el desenvolupament de tot tipus de boscos, inclosos els arbres aïllats. A més, s’intercanviaran coneixements sobre estratègies que han aconseguit frenar processos com la deforestació i la degradació forestal.

Algunes dades de les que disposem és de que cada any desapareixen més de 13 milions d’hectàrees de boscos a tot el món, el que equival a una quart part de la Península Ibèrica. Això es deu a diverses causes, la majoria d’elles provocades pels humans: la sobreexplotació i la tala il·legal, la conversió a terres agrícoles i ramaderes, la recolecció insostenible de la fusta, la gestió territorial inadequada, la creació d’assentaments humans, les explotacions mineres i pertrolíferes, la construcció d’embassaments i carreteres, les espècies invasores, els incendis forestals, els cultius per agrocombustibles, la fragmentació dels ecosistemes o la contaminació atmosfèrica.

A la nostra comarca, com a d’altres zones de Catalunya, el problema ara no és la desforestació. Altrament, la superfície forestal ha fins i tot augmentat en els darrers quaranta anys, en detriment del paisatge tradicional de mosaic – estructures territorials on es combinen parcel·les de conreus, de boscos i de petits nuclis de població- que es caracteritzava per la seva heterogeneïtat. Ja va ser a principis del segle XX que es van començar a introduir les repoblacions, a la nostra comarca, de pi blanc (Pinus halepensis) i que han malmès el seu paisatge forestal potencial, és a dir, el que li correspondria per les seves condicions ambientals: un paisatge on dominaria principalment l’alzina (Quercus ilex) i encara que amb menor proporció, el roure martinenc (Quercus humilis).

Altres problemàtiques que es donen a Catalunya és l’enfrontament entre propietaris i els usuaris dels seus boscos, donat que la majoria de boscos són de titularitat privada. I malgrat que alguns propietaris forestals són conscients dels beneficis ambientals i socials que generen a la societat, en reben molt poc a canvi (en termes ecònomics), per la cada vegada més baixa rendibilitat econòmica dels seus boscos. A més, sovint, aquests són abandonats. És evident que en un món més urbà els boscos adquireixen un paper, cada vegada més important, de propocionar plaer estètic i recreatiu per a la població i que d’alguna manera s’haurà de gestionar.

Els ciutadants, a més a més d’exercir un consum responsable dels productes derivats de l’explotació forestal com ara evitar l’ús del paper de la correspondència bancària, també podem presionar a les institucions perquè adoptin mesures que defensin els boscos, com la creació d’espais protegits i corredors entre aquestes àrees, el recolzament a pràctiques eficients i una gestió forestal sostenible o recolzant l’el·liminació d’espècies al·lòctones o la repoblació amb espècies autòctones.

El patrimoni cultural de les zones Humides. “L’ham del febrer de 2011”

Fa 40 anys que es va constituir la Convenció de Ramsar, que inclou totes les Zones Humides considerades d’importància de nivell internacional. En aquests espais d’aiguamolls, llacs i estanys, maresmes, manglars i grans rius cada 2 de febrer es celebra el Dia Mundial de les Zones Humides, també a l’Estany de Banyoles. La importància de les zones humides declarades Ramsar no només es centra en els valors ecològics o en valor de l’aigua, sinó que també hi tenen un gran pes els valors culturals.
Els arqueòlegs ens poden explicar com l’estreta associació entre els éssers humans i els aiguamolls data de l’antiguitat més remota. Els artefactes que han trobat en sòls negats de tot el món documenten que els éssers humans han aprofitat àmpliament els aiguamolls i zones humides, reflex de la immensa riquesa de recursos naturals de les zones humides que han servit de suport a totes les poblacions humanes durant mil•lennis. Aquest patrimoni cultural adopta múltiples formes des d’estructures materials i artefactes, a pràctiques tradicionals de gestió de l’aigua i ús de les terres que han servit de suport a comunitats humanes, des de paisatges d’aiguamolls singulars, passant per registres paleontològics en sediments i torberes, fins a llocs d’especial significat religiós. Moltes de les tècniques tradicionals que els éssers humans han ideat per explotar els aiguamolls – tant si es tracta d’extreure sal, de conrear arròs, de sistemes d’aprofitament de l’aigua, de pescar o de tallar canyes – han resistit la prova del temps i han arribat fins als nostres dies. En els climes humits algunes parts d’aiguamolls s’han convertit en torberes que afavoreixen la conservació de testimonis de l’evolució del medi natural i d’un ventall de materials arqueològics orgànics, és a dir, estructures i objectes de fusta i, ocasionalment, restes de persones, de fauna i de menjar de tot tipus. Així doncs, els aiguamolls tenen la capacitat de conservar petjades importants de l’activitat humana convertint-se en un element important de la nostra història cultural.
L’Estany de Banyoles i els aiguamolls del seu entorn no són una excepció, doncs com a resultat de les activitats humanes al llarg de la història s’ha deixat un llegat cultural de valor incalculable. Destaca el poblat neolític de la Draga datat de fa més de 7.200 anys i que es troba situat en una península que s’endinsa a l’estany. Al neolític antic les aigües de l’Estany estaven entre 1,5 i 2 m més baixes que ara. La construcció de diversos dics al marge est l’Estany a partir del segle IX va fer pujar considerablement les aigües i va inundar les antigues platges neolítiques. La Draga és l’únic jaciment neolític de la Península Ibèrica on s’han pogut recuperar intactes peces de fusta absolutament inèdites i ens ha permès conèixer com era l’entorn natural de l’Estany. Com hem obtingut tanta informació documentada sobre l’evolució de les zones humides i dels homes? Senzillament, gràcies a la minuciosa tasca dels arqueòlegs, que han determinat l’evolució dels aiguamolls al llarg de milers d’anys mitjançant l’anàlisi dels dipòsits existents en els aiguamolls. El que sabem de la vegetació dels llocs procedeix de l’anàlisi de les restes de pol•len i d’altres plantes, els mol•luscs i insectes donen més coneixement sobre les condicions vigents en  el passat. Sovint podem determinar fins i tot les modificacions de la qualitat de l’aigua d’un aiguamoll, per exemple, els seus nivells de salinitat, acidesa i temperatura. Totes aquestes anàlisis ens proporcionen sovint informació sobre l’evolució mediambiental de la regió situada al voltant d’un aiguamoll, el que ens permet comprendre millor l’evolució cultural d’aquesta mateixa zona al llarg del temps. En la gestió i ordenació de les zones humides per a reduir les amenaces que pesen sobre les seves funcions i valors naturals, els defensors del medi ambient comprenem cada vegada en major mesura la necessitat d’una planificació per conservar també aquest patrimoni cultural irreemplaçable.

Contaminants químics: un greu problema per la salut i el medi. “L’ham del gener 2011”

El passat mes de novembre, 39 col·lectius científics, ecologistes, sindicals, de consumidors i d’afectats, encapçalats per l’associació CIMA (Científicos por el Medio Ambiente), CCOO i Greenpeace, van expressar la seva preocupació sobre la deixadesa de les administracions públiques en relació a les seves responsabilitats sobre la protecció dels ciutadans i el medi ambient davant els riscos ocasionats pels contaminants químics. Es van enviar missives als Ministeris competents en aquesta matèria i al president del govern, per tal d’exigir que aquests deixin de banda la seva passivitat i  negligència, i comencin a impulsar els canvis polítics, econòmics i culturals que aquest greu problema exigeix; i realitzar un diàleg crític i fructífer d’on es puguin desprendre solucions als problemes que es plantegen. Resumim alguns fets molt preocupants, fruït d’investigacions en diversos sectors de població i comunitats:

– Un estudi demostra que el 100% de la població espanyola presenta concentracions corporals de compostos orgànics persistents (COP), de toxicitat demostrada. Un estudi a la població general de Catalunya de concentracions corporals de 19 COP va detectar p,p’-DDE, principal metabòlit del DDT, prohibit fa 30 anys, en el 100% de 919 persones analitzades. Un estudi de 16 contaminants tòxics persistents en placentes de dones del sud-est espanyol va detectar residus a totes les placentes.

– Les malalties associades a l’exposició ambiental a substàncies químiques han assolit xifres molt preocupants: el càncer, els problemes reproductius (infertilitat, malformacions, etc.), les alteracions hormonals (diabetis, problemes de tiroides), les malalties immunològiques (dermatitis, al·lèrgia) i els problemes neurològics (problemes d’aprenentatge, hiperactivitat, Alzheimer, Parkinson), l’asma i les malalties respiratòries.

– La població infantil de les més afectades pel contaminants químics: segons l’OMS, més del 40% de la càrrega global de malaltia atribuïble a factors mediambientals recau sobre els nens de menys de 5 anys d’edat. Els símptomes d’asma afecten a un 10% dels infants i adolescents, tenint en compte que el 84% de la població  respira aire que supera els índexs de protecció recomanats per l’OMS. Els nounats i nens poden estar exposats a concentracions elevades de mercuri, una substància neurotòxica relacionada amb el desenvolupament de trastorns neuroconductuals de nens i problemes neurològics d’adults, per ingesta de peix contaminat.

– L’exposició a contaminants químics a l’entorn laboral genera desenes de milers de malalties respiratòries, de la pell, del sistema nerviós o cardiovasculars, entre altres. La incidència de càncer laboral també assoleix xifres esgarrifants: s’estimen de 2.933 a 13.587 casos nous cada any dels quals hi ha un mínim de mortalitat de 1.833 fins a un màxim de 8.214.

Malgrat la gravetat de la situació, s’han descurat sistemàticament les poques iniciatives polítiques encaminades a prevenir i controlar els riscos per a la salut i el medi ambient per exposició a compostos químics perillosos. Un exemple ha estat la quasi nul·la execució del Pla Nacional d’Aplicació del Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents, aprovat al 2007, que preveia realització d’inventaris, campanyes de sensibilització, vigilància de la salut i el medi, etc. Un altre inconvenient és la dispersió de competències d’aquesta matèria en molts ministeris i administracions, dificultant l’elaboració de polítiques integradores (de salut laboral, pública, medi ambient i agricultura).

En efecte, la salut és un dret fonamental que està sent vulnerat, com també està fracassant la protecció del medi ambient. Estem d’acord doncs que cal exigir, vigorosament, una actitud més responsable i compromesa als representants polítics en aquest àmbit.

L’aigua de Banyoles, bé comunal. Article de l’ham de desembre 2010.

L’Estany de Banyoles i els estanyols són un bé comunal destinat a l’ús i aprofitament comú dels banyolins, és a dir que les seves aigües són propietat dels habitants del municipi de Banyoles, mentre que les aigües de rius i estanys de Catalunya són un bé de domini públic i estan gestionats per la Generalitat de Catalunya. Aquesta propietat, doncs, és legalment reconeguda, està inscrita al registre de la Propietat de Girona des del 1915, no pot prescriure mai, no es pot embargar i no es pot canviar per més que passin els anys.
L’escriptura pública reconeix la propietat “a l’ajuntament, particulars i persones singulars de dita vila i terme de Banyoles tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors de les aigües de l’Estany anomenat de Banyoles, no només en el terme de Banyoles sinó també en el de Porqueres i també les que es troben tant a l’Estany com aquelles que surten de l’Estany que fan algunes basses dins el terme de Banyoles i el de Porqueres”. A més, s’especifica que “l’ajuntament i els seus ciutadans tant presents com absents i esdevenidors habitants i habitadors poden utilitzar lliurement aquestes aigües i que cap altre pugui utilitzar aquestes aigües sinó és l’ajuntament, particulars i singulars d’aquesta vila”. Per molt repetitiu que soni aquest redactat, està escrit així per deixar-ho ben clar.
Exactament quins límits té el bé comunal? La inscripció parla de l’estany principal, amb la carretera de circumval•lació i terres properes, i de tot el sistema lacustre que hi està connectat, és a dir, estanyols, deus superficials i subterrànies, recs de desguàs fins al lloc on s’ajunten per formar el riu Terri i terres annexes. Especifica les mides de l’Estany i fa el llistat d’un conjunt d’estanyols que també passen a ser registrats. En aquesta relació hi ha l’estanyol del Vilar, de la Cendra, Montalt, de Ca n’Ordis, del Pim-Pom i dels Burros, així com les surgències de la riera Castellana i l’estanyol del mateix nom i també altres basses menys importants i surgències que vessen les aigües a l’Estany a través de rieres.
Quina diferència hi ha entre el bé comunal i el bé patrimonial? Els bens patrimonials es poden destinar a obtenir diners per a la pròpia corporació, i en canvi els comunals són per al gaudi i ús dels veïns. La propietat té un administrador –l’ajuntament-, però per ser utilitzada i compartida pels seus habitants. Els habitants de Banyoles tenen el dret de participar de tots els aprofitaments comunals que es facin de l’Estany, tot i que és possible que parts concretes del bé comunal siguin objecte de lloguer o cessió d’ús a particulars, com és el cas de les pesqueres.
Així doncs, l’ajuntament té el dret de gestionar l’Estany i de fer de policia del mateix en favor dels ciutadans de Banyoles. Darrere la definició de bé comunal hi ha uns aspectes legals molt complicats que encara ara generen moltes discrepàncies per poder saber qui té determinades competències a les aigües de la zona de l’Estany. D’entrada semblaria que el bé comunal afecta les deus superficials o deus subterrànies (les que surten per sota l’Estany) de caire natural. Però, i si es fa un pou artificial com per exemple el de Lió i les aigües que hi sorgeixen? Qui en té dret d’ús? Si l’ajuntament fa una concessió a una empresa, ¿què hauria de ser prioritari, vetllar perquè els banyolins tinguin un bon servei i l’aigua a un preu assequible, o que l’ajuntament cobri uns canons per obtenir un benefici econòmic? Així doncs quan s’hagin d’aplicar les Directives Marcs de l’Aigua determinades per la Unió Europea, que obliguen, entre d’altres coses, a vigilar la qualitat de l’aigua de l’Estany, això ho haurà de fer l’Ajuntament de Banyoles, quan a la resta de Catalunya ho farà la Generalitat? Pot l’ajuntament fer-se responsable amb l’augment de normatives i legislació actual de la gestió de les aigües de l’Estany? Molts dubtes i aspectes punyents que ningú vol tractar. Fora bo, com a propietaris que en som, interessar-nos pel que es fa amb la nostra aigua, no us sembla?