Consumim peix de manera sostenible? L’Article de l’ham de l’agost 2013

La sobreexplotació actual del medi marí com a font d’alimentació i les tècniques de pesca agressives són dues de les problemàtiques més importants que pesen sobre els ecosistemes marins. El mar Mediterrani compta aproximadament amb 17.000 espècies marines, és un dels mars del planeta amb més biodiversitat, però moltes espècies estan abocades a l’extinció si no se’n fa una pesca i un consum responsables. En el cas del peix, l’impacte ambiental depèn del mètode de captura; dels residus que es generen en l’activitat pesquera; de la sobreexplotació de determinats caladors o espècies i del correcte aprofitament del producte alimentari. Per això és important conèixer quin és l’estat dels recursos pesquers i intentar sensibilitzar els consumidors perquè consumeixin aquelles espècies de peix i marisc que tenen un menor impacte ecològic. Per tal de fer un consum responsable de peix i reduir l’impacte ambiental cal basar-se en cinc criteris: és millor consumir peix que es captura amb pesca tradicional i de procedència local,preferiblement que sigui salvatge que provinent d’aqüicultura, cal evitar els individus immadurs i aprofitar el màxim possible el producte. A més, tot consumidor té dret a conèixer l’origen del peix que compra a partir de l’etiqueta que la legislació europea obliga a tenir, on ha d’aparèixer el nom, la procedència i el mètode de captura.

sospeix

D’altra banda, per conèixer l’estat actual de diferents espècies de peix existeixen varis recursos a l’abast de tothom, que poden ser útils a l’hora de prendre decisions sobre quin peix s’adapta més a un consum sostenible i conèixer si realment nosaltres fem un consum responsable d’aquest aliment. Un exemple és la “Guía de consumo responsable de pescado” de l’associació WWF-Adena. En aquest document les espècies de peixos estan ordenades alfabèticament pel seu nom comú i avaluades segons el seu origen i el tipus de pesca; d’aquesta manera es poden trobar recomanacions diferents per una mateixa espècie en funció de la zona d’on prové i de la tècnica utilitzada per la seva captura.  A més, des de l’ANG i IAEDEN a l’agost s’inicia la campanya SOSpeix de consum responsable de peix i marisc a les comarques gironines, amb l’objectiu principal de sensibilitzar i informar als ciutadans sobre l’explotació que es dona als mars i als oceans i promoure el consum responsable de peix i marisc per tal de disminuir aquesta sobreexplotació.

Si voleu més informació sobre les especies de peix més recomanades, o per coneixer amb detall els criteris utilitzats per a establir la guia de consum responsable de peix podeu consultar:  www.guiadepescado.com i www.sospeix.org

Sense les abelles, hi ha futur? L’Article de l’ham del Juliol 2013

Els últims anys s’han estat detectant mortalitats massives d’abelles arreu del planeta, així com una disminució de fins el 90% dels exemplars en explotacions d’apicultors. El tema podria semblar banal, no són més que simples abelles, però el seu paper dins els funcionament dels ecosistemes, concretament en el cicle vital de les plantes els confereix una importància molt més rellevant del que podria semblar a primera vista. Les abelles ajuden a pol•linitzar cultius econòmicament importants com pomeres i ametllers. Es considera que aporten una contribució anual de 22.000 milions d’euros a l’agricultura europea cada any. De les 100 especies de conreus que proporcionen el 90 % dels aliments, més de 70 estan pol•linitzats per les abelles.

save_bees
Hi ha una frase d’Albert Einstein que ja deia: “Si les abelles desapareixessin de la superfície del planeta, llavors l’home només tindria 4 anys de vida. Sense abelles, no hi ha pol•linització, no hi ha més plantes, ni més animals, res més”. Potser massa exagerat però el tema no es de broma, doncs ha obligat a Agencies Europees i nord-americanes a estudiar seriosament mesures per protegir aquestes espècies. Els efectes que observen els apicultors són una disminució del nombre d’abelles per rusc, la mort prematura de l’abella, sempre lluny del mateix rusc, una disminució de la posta de la reina i la reducció del vigor dels exemplars augmentant les malalties infeccioses.
Darrera aquesta problemàtica hi ha moltes hipòtesis. Des d’una patologia nova, concretament un microbi infecciós causant de diarrees, un paràsit, els efectes dels pesticides neurotòxics, estrès nutricional derivat del clima o dels additius alimentaris dels apicultors. Recentment treballs científics independents han demostrat que els pesticides podrien ser els principals causants d’aquestes morts massives. L’exposició de les abelles i borinots als pesticides del grup dels neonicotinoides i fenilpirazols que es van començar a usar als anys 90 provoca en aquests animals una pèrdua de la capacitat d’orientació, no les mata directament però implica un augment de la seva mortalitat. Els neonicotinoides s’utilitzen a gran escala de forma generalitzada per tractar collites a tot el món. Les companyies químiques Bayer y Sygenta productores de pesticides, rebaten els arguments amb altres estudis científics pagats per la mateixa empresa, evidentment… actuant com a influents lobbys econòmics. També els grans sindicats agrícoles europeus estan en contra de la prohibició dels pesticides argumentant pèrdues econòmiques.

La pressió popular a través de campanyes de conscienciació i els estudis han provocat una normativa de la Comissió Europea a favor de prohibir a partir del juliol i durant 2 anys els pesticides neurotòxics presents en tractaments que s’apliquen al blat de moro, la colza i el gira-sol.

Les abelles viuen d’una manera molt intensa una relació de dependència amb la natura, essent-ne, per tant, un bioindicador implacable. Les abelles han acumulat durant aquests últims vint anys, excessos de tot tipus, agressions que, sumades han arribat a sobrepassar la pròpia resistència d’uns animalons tan ben preparats. Una alternativa personal per ajudar-les és consumir mel de qualitat, sustentada en una metodologia apícola nítidament ecològica, respectant el dèbil equilibri que tenen les abelles amb el seu entorn.

Els herbicides. No són un mal menor. L’Article de l’ham del Juny 2013

Aquest any estem gaudint d’una primavera ideal pel cultiu, tant de l’hort com del jardí. Les plantes creixen ufanoses i, amb elles, les herbes adventícies (les anomenades males herbes) s’escampen i es reprodueixen a velocitats de vertigen. En aquestes circumstàncies, la solució fàcil és recórrer als herbicides. Els herbicides, totals o selectius, acaben ràpidament i sense masses molèsties amb el problema (bé, únicament cal tenir la precaució de portar guants i mascareta com a protecció). Però… són realment la millor solució? Acaben amb les males herbes de forma definitiva i sense més conseqüències?

575_1282309954glifosat

La resposta a les dues preguntes és no. Tot i que són la solució més ràpida i còmode, les conseqüències del seu ús reiteratiu sobre el medi i sobre la resistència adquirida d’algunes plantes els fan totalment desaconsellables. Fa quaranta any que s’usen herbicides i això no ha significat l’extinció de les males herbes. Però en canvi, cada dia més estudis i dades empíriques demostren la seva toxicitat i inoperància a llarg termini.

Els herbicides més emprats actualment són a base de glifosat, un principi actiu que mata les plantes inhibint un enzim imprescindible, responsable de produir tres aminoàcids aromàtics essencials. Teòricament, doncs, només són tòxics per les plantes, però la realitat és que, un inhibidor així, no pot ser tan específic. El glifosat immobilitza, també, els nutrients necessaris per a mantenir la salut de les plantes i la seva resistència a les malalties, intensificant el seu estrés i reduint el rendiment dels cultius. A més, s’acaba filtrant al sòl i danyant els microorganismes, incloent els que actuen com a control biològic de patògens. La conseqüència obvia és l’augment de la virulència dels patògens del sòl i el previsible emmalaltiment del cultiu. Però la cosa no s’acaba aquí: s’ha demostrat que els pesticides a base de glifosat produeixen malformacions en embrions d’amfibis i els seus efectes alerten sobre les possibles conseqüències en humans.

Per si no fos prou, la resistència adquirida d’algunes plantes al glifosat, ha fet aparèixer al mercat un nou herbicida: el glufosinat d’amoni, més tòxic encara que el glifosat. Si el glifosat es considerava de baixa toxicitat (tot i que més tard s’ha descobert que no és així), en el cas del glufosinat d’amoni des de l’any 1996 se sap que altera la síntesi de neurotransmisors, ja que és un inhibidor d’un aminoàcid important pel sistema nerviós. Quan les plantes es tornin resistents a aquest, quin serà el següent?

Per sortir d’aquest cercle viciós, us recomanem utilitzar bàsicament els mètodes tradicionals per a treure les herbes (a mà, amb aixades o amb llaurades) i cobertures de palla, com a prevenció. I tenir paciència. La nostra salut i la del planeta depèn de les nostres bones pràctiques.

El projecte Rewilding Europe. L’article de l’ham del maig 2013

El 28 de juny de 2011 s’establia a Holanda una fundació anomenada Rewilding Europe, a través de la qual es finançaria un programa amb el mateix nom. Aquesta iniciativa té com a objectiu recuperar àrees naturals que s’utilitzaven per activitats humanes, principalment l’agricultura i la ramaderia, però que actualment estan abandonades. S’intenta, doncs, tornar a la natura unes terres que l’home ja no utilitza, i ajudar a la fauna i flora pròpia de l’ecosistema a reintegrar-s’hi. El projecte sorgeix com a solució a un problema que s’està donant a qualsevol part d’Europa: l’abandonament de terres de pastures. Es calcula que cada any aproximadament 1 milió d’hectàrees de terreny són deixades pels seus cuidadors, que moltes vegades renuncien a la vida agrària per viure a la ciutat.

logo-rewildingeurope-small

Rewilding Europe defensa que una gran part de la biodiversitat europea, a la vora de la meitat de les nostres espècies, està lligada a espais oberts o semioberts, i que els grans herbívors que pasturaven antigament aquests prats estan ara en un greu declivi. Així, es promourà especialment la recuperació de les poblacions de bisó, cérvol, bòvids i cavalls salvatges, etc. però també de la resta d’espècies animals i vegetals que pertanyin originalment a l’ecosistema en qüestió, ajudant-se amb reintroduccions quan sigui necessari.

Els objectius principals d’aquest projecte són recuperar un total de un milió d’hectàrees de terres salvatges per l’any 2020, separant-les en 10 regions diferents i representatives dels diversos ecosistemes europeus. Per aquest 2013, es va fixar el tractament de les 5 primeres zones, una de les quals trobem prop nostre: una àrea estepària de l’oest de la península Ibèrica, compartida per Portugal i Espanya. En aquest terreny s’estan restablint les pastures dels grans bòvids (ja s’ha aconseguit un primer centre de cria de tauros, el parent més proper des antics urs), i es pretén ajudar a créixer les poblacions d’espècies endèmiques com l’àguila imperial ibèrica i el linx ibèric, i la seva presa predilecta, el conill europeu, totes tres espècies que han sofert un declivi molt important durant l’últim segle i que tot just comencen a recuperar-se.

La ideologia i metodologia d’aquesta fantàstica iniciativa, però, van més enllà: Rewilding Europe creu fermament en el turisme natural, i destaquen que l’índex de facturació d’aquest tipus de turisme està augmentant tres vegades més que el del convencional. Per tant, creant aquests espais no es vol allunyar la naturalesa de l’home, sinó apropar-los més i beneficiar-ne les dues parts. Pretén, a partir de processos de custòdia de terrenys i de finançament de nous negocis (s’està treballant amb altes institucions per aconseguir més pressupost per aquest objectiu), ajudar als habitants de cada zona aportant llocs de treball i l’arribada de turisme natualista. Així, el projecte busca una gradació en la naturalització dels terrenys, on el centre és més verge que els voltants, unes zones de transició que podran acollir activitats humanes. A més, es valen de la creació de corredors ecològics per ajuntar diverses terres de més valor naturalístic, donant continuïtat a aquests espais.

Des de LIMNOS recolzem aquesta iniciativa i desitgem que tingui un bon èxit, demostrant així que defensar i conservar el patrimoni natural no és en absolut una tasca que impossibiliti la presència humana ni les seves activitats.

La restauració de l’estanyol del Pim-Pom. Article de l’ham. Abril 2013.

L’estanyol d’en Pim-Pom, un dels estanyols més desconeguts de la comarca i alhora dels més propers a l’estany de Banyoles ha sigut notícia durant el mes de febrer. Es troba situat a la zona sud-oest de l’Estany dins el terme municipal de Porqueres i s’hi pot accedir per la propietat del càmping el Llac. Té una forma circular, d’uns 8 metres de diàmetre, i és l’origen del rec del Marquès. És un més dels estanyols del sistema lacustre de Banyoles que també s’alimenta d’aigua subterrània i que es va formar per l’enfonsament del terreny fa molts anys, com l’estanyol del Vilar, la Cendra, el de Can Cisó, el de Lió,…

L’estanyol d’en Pim-Pom que presentava una imatge molt artificial i degradada, ha estat restaurat per retornar-li el seu aspecte natural. Fins fa poc estava situat dins un tancat del càmping i s’hi podien observar animals domèstics que servien d’atractiu turístic als usuaris del càmping, també s’hi trobaven diversos elements artificials com per exemple un vial asfaltat, bancs i casetes de fusta, així com una plantació d’arbres de jardí.

Amb l’execució de la restauració, s’ha integrat l’estanyol als aiguamolls del sector de l’hort del Castell i la riera del Marquès, i s’ha donat una continuïtat de zona humida de l’estany. Per a això, s’ha retirat l’estanyol de l’interior dels límits actuals del càmping, i s’ha fet visitable per qualsevol usuari. A la vegada, s’han eliminat els elements artificials de la zona d’actuació de l’estanyol d’en Pim-Pom (uns 800 m2), i s’ha recuperat l’entorn d’aquest mitjançant la retirada de plantes ornamentals i la plantació de vegetació autòctona, com per exemple el lliri groc i el jonc boval. Paral·lelament, s’ha dragat l’estanyol i la llera de la riera perquè pugui desaiguar millor, s’han retirat els arbres morts de la zona i s’ha gestionat la vegetació de ribera per aconseguir un paisatge de qualitat. Volem destacar no només la importància d’haver recuperat l’imatge natural de l’estanyol sinó també la millora en la conservació d’hàbitats que afavoreixen a especies d`’amfibis i a la tortuga d’estany. Destaquem el benefici ambiental i social que significa una millora paisatgística d’aquesta zona humida, situada dins l’Espai d’Interès Natural de l’Estany de Banyoles i que forma part de la Xarxa Natura 2000.

L’actuació ha estat realitzada pel Consorci de l’Estany amb la participació de la Diputació de Girona. És de remarcar la col·laboració en aquest cas dels Ajuntaments de Porqueres i Banyoles de la mà del Consorci de l’Estany amb els propietaris del càmping el Llac, ja que l’estanyol es trobava situat dins la seva propietat, un exemple de com treballar junts per millorar els serveis ambientals que ofereixen els espais naturals.

Us animem doncs, que us acosteu a descobrir l’estanyol d’en Pim-Pom que esperem aquesta primavera recuperi una imatge fantàstica un cop creixi de nou la vegetació. Ho podeu fer a través del càmping però sempre respectant la propietat, cal demanar permís per entrar doncs recordeu que l’accés és de propietat privada.

Més informació: http://www.consorcidelestany.org/index.php?es-finalitzen-les-obres-de-restauracia-de-laeestanyol-del-pim-pom-i-la-riera-marquas-a-porqueres

 

25 anys dedicats a l’ecologisme i a la divulgació de la natura al Pla de l’Estany- L’article de l’ham , març 2013

Logo25anys_Limnos(petit)El 15 de març de 1988 s’inscriu una nova entitat en el registre d’associacions amb el nom de Limnos, creada per una trentena de persones l’11 de desembre de 1987, amb l’objectiu de defensar el patrimoni natural del Pla de l’estany. En aquella primera assemblea constituent amb molta gent jove es van determinar un conjunt d’objectius a partir dels quals es pot fer un balanç 25 anys després. Com a entitat hem d’estar orgullosa de la feina feta durant aquest temps, durant el qual Limnos ha aconseguit moltes fites remarcables, ha assolit campanyes amb èxits, ha divulgat els valors de la natura i ha promogut l’ecologisme, el naturalisme i més recentment el que anomenen la sostenibilitat. En aquella assembla fundacional ja es parlava de la reintroducció de la llúdriga, de caixes niu per a ocells, de la recuperació de l’anguila i altres peixos autòctons i de la tortuga d’estany, especies que han estat o estan essent objectiu de diversos projectes de conservació a l’Estany de Banyoles. No hem d’oblidar la preocupació per la gestió de la vegetació de l’estany, els treballs per reduir l’impacte dels Jocs Olímpics i el Mundial de rem 2004, així com la campanya per la declaració del Parc Natural o de Paratge d’Interès Nacional, figura llargament reclamada. Ens hem d’alegrar però de la protecció actual d’aquest espai, i de la creació del Consorci de l’estany, així com de la protecció de Rocacorba, l’estanyol d’Espolla i el riu Fluvià. Es van fer campanyes exitoses com la que va provocar la declaració d’una reserva natural de fauna salvatge a l’Illa de Fares, una campanya contra els abocadors incontrolats, les actuacions per denunciar els abocaments de purins, i tantes i tantes altres fins arribar a les actuacions més recents per exemple en el planejament urbanístic de Sota Monestir, amb la reclamació de la protecció dels horts i els recs. Que hem de dir de la feina feta amb la divulgació del medi ambient, del consum responsable, de la sostenibilitat,… amb l’edició d’articles, de la revista “La Llúdriga” o les nombroses xerrades, excursions i cursos sobre natura, ocells, horts ecològics, consum responsable, etc, i amb l’establiment des del 2008 d’un programa d’activitats de voluntariat ambiental a la comarca de gran impacte.

Hem vist amb il·lusió el canvi social que ha viscut el país, i com moltes de les iniciatives ambientals dels primers anys ara són plenament assumides per la majoria de la societat (reciclatge de residus, depuradores, sistemes d’estalvi d’energia, protecció d’espais naturals…). També hem viscut els anys de creixement econòmic, i l’efecte perjudicial sobre el territori dels impactes ambientals derivats de les activitats humanes: urbanització, polígons industrials, noves carreteres, línies elèctriques, tren d’alta velocitat… s’han construït a la nostra comarca sovint amb poca o nul·la sensibilitat ambiental. En aquells moments de creixement, Limnos ja criticava la perversió del sistema que feia que els ajuntaments tinguessin més diners quan més urbanitzaven, fenòmens que va donar lloc més endavant a la bombolla immobiliària, i finalment a la crisi actual. Els moviments ecologistes van per davant en detectar els problemes socials derivats del nostre sistema econòmic capitalista neoliberal. Els reptes de futur són molts i ara mateix ja els hauríem d’estar afrontant. Els efectes del canvi climàtic, la lluita pels recursos naturals (petroli, aigua, minerals,…)i les fonts d’energia són ja ara motiu de guerres i lluites internes. Qui ens assegura que l’estany mantindrà tanta aigua en els propers anys, i si amb les prospeccions de gas a la Garrotxa s’afecten els aqüífers? No ens n’adonem però hauríem d’estar a treballant per la propera crisi ambiental i per la manca de recursos naturals i energètics, i això hauria de ser prioritari a l’hora d’establir una estratègia per a sortir d’aquesta crisi on ens han col·locat banquers, empresaris i polítics. Sinó tal com ens aixecarem, tornarem a caure.

Finalment cal recordar que el viatge no ha estat fàcil, i que l’entitat ha patit alts i baixos al llarg de tots aquests anys. La tasca de Limnos és portada a terme per voluntaris que dediquen el seu temps lliure a l’entitat i que no sempre poden donar la resposta necessària. Els 130 socis dels anys 90 ara s’han reduït fins al centenar, però els reptes són iguals o més grans que fa 25 anys. Limnos necessita del suport de socis, voluntaris, participants,… Per tot plegat el suport social és encara bàsic i la contribució i participació de la gent de la comarca essencial perquè Limnos es transformi per afrontar els propers reptes i complexi 25 anys més. Sí creus que la feina que fem és important, fes-te soci/cia, col·labora amb nosaltres.

La tècnica del fracking per obtenir gas natural. L’article de l’ham. Desembre 2012.

Les fonts d’energia són vitals per al desenvolupament i funcionament de la societat on vivim, i tothom ja és més o menys conscient que gran part de l’increment de la qualitat de vida ha estat gràcies a l’obtenció de combustibles a baix preu, com el petroli o el gas natural. Amb l’esgotament d’aquests recursos i l’assoliment del pic de petroli, les prediccions ens confirmen que ja s’ha acabat l’era dels combustibles barats i que costarà molt tornar a créixer com fins ara, si no és que és impossible. Aquesta situació ha motivat la recerca de noves fonts de gas no convencional, i entre elles hi ha la tècnica de fractura hidràulica o fracking que segueix un procés complex per a l’obtenció de gas pissarra.

La tècnica del fracking consisteix en perforar un sistema de pous verticals dins del subsòl (des dels 400 als 5000 metres) fins a la capa de materials que contenen els gasos com la pissarra o les margues. Un cop s’arriba a aquesta capa el tub de perforació pren forma horitzontal i es fan una sèrie de detonacions explosives que provoquen petites fractures a la roca per les quals s’injecten, per etapes, milers de tones d’aigua a molta alta pressió, barrejada amb sorra i additius químics. Cada sistema de 6 pous o plataforma, en què s’agrupa l’extracció, utilitza entre 54.000 m3 i 174.000 m3 d’aigua per cada operació de fractura i entre 1.000m3 i 3.500 m3 de substàncies químiques. Cada pou es va fracturant entre 8 i 12 etapes. (font: Agrietando el futuro. La amenaza de la fractura hidráulica en la era del cambio climático (2012). Pablo Cotarelo)

Aquesta tècnica té molts riscos i un gran impacte ecològic tal com demostren les experiències dels EUA. Es poden produir fuites d’aigua contaminada o fangs cap als aqüífers tant des dels mateixos tubs perforadors com de les basses d’emmagatzematge, una aigua que porta més de 500 additius com benzens, cianurs, sals, materials radioactius i el cancerigen benzè, entre altres. La contaminació de l’aire és un altre dels grans problemes doncs hi ha fuites de gas natural, que és 20 vegades més potent que el diòxid de carboni com a gas d’efecte hivernacle. La indústria del gas parla del gas de pissarra com un combustible net i no ho és. En l’anàlisi sobre el fracking del Parlament Europeu es conclou cautelosament que “degut a la complexa natura dels possibles impactes i riscos pel medi ambient i la salut humana de les activitats de fractura hidràulica s’ha de desenvolupar una directiva a nivell europeu que reguli tots els problemes que aquesta planteja”. És un fet a ressenyar els terratrèmols de fins a una escala 4.0 i les desenes de rèpliques que es produeixen prop de les zones en explotació. Determinats estudis indiquen una greu afectació per enverinament o pèrdua de fertilitat als animals de granja propers als pous. Tot plegat, i més enllà de les qüestions relacionades estrictament amb la salut animal i humana, la implantació d’aquesta activitat no és desitjable igualment pel fet que afectaria greument el desenvolupament econòmic de les activitats agropecuàries i el turisme. L’impacte paisatgístic i ambiental és brutal amb la construcció de cada plataforma multi-pou amb  una superfície de més o menys una hectàrea i mitja, amb els consegüents moviments: construcció de pous, basses d’emmagatzematge, tancs i cisternes, equip de perforació, camions, gasoductes per portar el gas…

A Europa els projectes relacionats amb el fracking han generat moltes protestes ciutadanes, centrades en la opacitat, la manca de transparència i informació sobre els projectes, i en els impactes sobre el medi ambient i les persones. A Catalunya s’acaben de sol·licitar prospeccions a la comarca d’Osona i La Segarra, i es podrien estendre per altres zones. Les mobilitzacions ciutadanes han paralitzat alguns dels projectes previstos a diversos punts de l’estat espanyol i ja hi ha alguns municipis que s’han declarat lliures de fracking (http://fracturahidraulicano.info). La consecució del sistema d’extracció per fracking suposaria per a les comarques afectades un desprestigi, una pèrdua de qualitat de vida rellevants que afectaria negativament al valors de propietats i actius d’empreses i persones.

El Biocarbó una alternativa de present. L’article de l’ham. Octubre 2012.

A Catalunya des ja fa molts anys s’ha anat produint un procés gradual d’abandonament progressiu de l’activitat agrícola i ramadera tradicional. Aquest fet es dóna bàsicament per la baixa rendibilitat econòmica de les explotacions, una orografia desfavorable i la manca de relleu generacional, entre altres. A més, tampoc es troba rendibilitat a l’explotació forestal, pel que els boscos queden en desús. L’abandonament d’aquestes activitats comporta unes conseqüències per la natura i per nosaltres, com és l’elevat risc d’incendis forestals, i la disminució d’espais oberts que ajuden a augmentar la biodiversitat dels ecosistemes.

Una eina que s’està començant a implementar és l’anomentat biocarbó, que no és res més que un tipus de carbó vegetal produït per ser enterrat, enriquir el sòl i evitar que el diòxid de carboni (CO2) marxi a l’atmosfera. Per obtenir-lo, però, fa falta un forn on es pugui fer el procés de piròlisi, és a dir, que es cremi sense oxigen. La producció de carbó vegetal és una tècnica que ja utilitzaven antigament els carboners als boscos catalans per produir un carbó que després utilitzarien per cuinar i escalfar-se.

El carbonet obtingut durant el procés es barreja amb el sòl agrícola perquè li aporta propietats físiques i biològiques que el fan més ric. S’ha comprovat que millora la retenció de nutrients i potencia la disponibilitat d’aigua de les plantes. El biocarbó és un sòlid estable i molt ric en carboni, i es pot emprar per segrestar carboni en el sòl durant segles, i potser mil·lennis. És per aquesta raó que els darrers anys és objecte d’un gran interès a diverses regions del món. Aquesta possibilitat d’emmagatzemar carboni el fa un instrument atractiu per la lluita contra del canvi climàtic, i s’estan obrint moltes vies de finançament per, d’alguna manera, capturar del diòxid de carboni de l’atmosfera, fixar-lo en forma sòlida, i així reduir els efectes dels gasos responsables del canvi climàtic.

Una prova d’aquest procés és el que s’ha dut a terme fa uns mesos a la nostra comarca, concretament a Porqueres, durant una prova pilot pionera a Catalunya. En aquest projecte s’han processat més de 20 tones de restes forestals del municipi i se n’ha obtingut aproximadament unes 3 tones de biocarbó. L’estudi deixa fora de tot dubte que el sistema és molt beneficiós per al medi ambient, però remarca que cal millorar la tècnica  perquè el producte resultant sigui més competitiu i, en conseqüència, rendible.

Com fer una bona gestió forestal i com recuperar una zona després d’un incendi. L’article de l’ham. Setembre 2012.

Els focs que porten afectant durant tot l’estiu a les comarques gironines fan que ens plantegem que hi ha algun problema, probablement una mala gestió forestal per part nostra. És cert que els grans incendis que es van donar a Catalunya a finals del segle XX van servir de punt de partida per impulsar noves estratègies de prevenció i extinció d’incendis com el programa FOC VERD, el desenvolupament de les agrupacions de defensa forestal (ADFs), la creació  dels grups de recolzament d’actuacions forestals (GRAF) al cos de bombers i fins i tot van esperonar la creació d’un centre de recerca en ecologia forestal, el CREAF.

Però aquestes mesures de prevenció i extinció dels incendis no ens són de molt servei, si continuem fent la mateixa silvicultura de sempre. Actualment els nostres boscos són sobretot masses d’arbres joves (és a dir, arbres baixos, amb una gran proporció de branquillons i fulles), són boscos molt densos (és a dir, amb una forta competència per l’aigua i, per tant, amb arbres més aviat secs), i que sovint compten amb un sotabosc molt desenvolupat. Això assegura una continuïtat molt alta entre l’estrat arbustiu i l’estrat arbori, el que vol dir que, quan un foc comença al sotabosc (com gairebé tots), li és molt fàcil propagar-se tant en horitzontal com en vertical, i segons les condicions meteorològiques pot agafar unes dimensions que escapen totalment al control dels efectius d’extinció.

A més, cal tenir en compte que els models de canvi climàtic i canvi global preveuen un augment de les temperatures i un descens de les precipitacions, pel que si anem camí d’una disminució en els recursos hídrics el que hauríem de fer és reduir la densitat d’arbres en els nostres boscos.

Abans de fer-ho, ens caldrà detectar on és més vulnerable el territori i decidir quines hauran de ser les actuacions prioritàries, quins boscos voldrem mantenir com són ara, quins espais caldrà obrir (recuperar conreus, zones ermes) i quins altres connectar per assegurar que les funcions ecosistèmiques se segueixen complint de la manera més òptima. Finalment ens caldrà també, de manera urgent en un context de greu crisi econòmica com l’actual, definir un model de finançament i distribució dels ajuts per fer possible aquesta gestió, que garanteixi un ús eficient dels recursos públics invertits, promovent entre altres l’associacionisme entre propietaris i una gestió col·legiada dels boscos.

A banda del que caldria fer per tal de gestionar correctament els espais forestals que tenim a les nostres comarques, cal recordar que s’han d’intentar recuperar en bona part els boscos que s’han perdut durant l’estiu degut als incendis. Aquesta tasca pot semblar senzilla, però si continuem fent la mateixa gestió que s’ha fet fins ara i no tenim en compte una sèrie de mesures, la recuperació d’aquestes zones probablement no tingui èxit. A continuació s’exposen un seguit de mesures que caldria tenir en compte per tal de recuperar els boscos després d’un incendi:

–         No repoblar entre 12 i 24 mesos després de l’incendi, ja que el sòl s’ha de regenerar abans de dur a terme qualsevol intervenció per part dels humans.

–         Reforestar sense utilitzar maquinària per tal de conservar el banc de llavors edàfic, repoblar amb plantes autòctones i només fer-ho si és realment necessari, ja que en la majoria de zones el medi es pot auto-reforestar sense la nostra ajuda.

–         Protegir de l’erosió, per exemple de les pluges torrencials. El que es pot fer és aplicar algun substrat orgànic com compost. Aquesta mesura pot ser útil en zones on el sòl hagi quedat en molt males condicions i on ni tan sols una reforestació podria ser un èxit.

–         Consultar a professionals. Cal diagnosticar per poder decidir que és el millor en cada cas, i en cada zona afectada. De vegades és millor deixar que la natura es recuperi per si sola, però qualsevol decisió s’ha de basar en un diagnòstic.

Per més informació:  http://www.iaeden.cat/  i http://blog.creaf.cat/

Aprèn a treure profit del teu temps. L’article de l’ham. Juliol 2012.

Les retallades als drets socials i la cada cop més minsa economia familar estan portant a buscar alternatives als actuals models econòmics de bens i serveis a canvi de diners. Fins fa quatre dies, aquestes alternatives eren seguides només per uns pocs ciutadans i ciutadanes, molt conscienciats sobre la necessitat d’un canvi de model però titllats d’alternatius (en un sentit quasi despectiu) per la resta. Les dificultats actuals estan fent que cada cop més gent vegi amb bons ulls aquestes pràctiques, la més popular de les quals és l’intercanvi de serveis o coneixements conegut per Banc del temps.

 

Els bancs del temps, doncs, permeten això: intercanviar serveis o coneixements entre les persones sense que aquestes hagin de pagar res, tret del seu temps. Els seus beneficis són múltiples i no només perquè permeten accedir a serveis sense necessitat d’afluixar la butxaca. Els bancs del temps augmenten la sociabilització i la cohesió social, especialment en el cas de persones sense masses vincles socials o directament excloses socialment. Són pràctiques cada cop més habituals en ciutats o barris amb un elevat índex d’immigració. També permeten augmentar l’autoestima de les persones (especialment dones) que es pensen que no poden aportar res a la societat i descobreixen que, al contrari, tenen molt a ensenyar. Així doncs, els bancs del temps creen xarxes d’ajuda mútua, reforcen els llaços comunitaris, donen la oportunitat de conèixer noves persones i fomenten la confiança, uns valors actualment a l’alça.

 

El seu funcionament és senzill: es tracta d’itercanviar necessitats per habilitats o coneixements. L’usuari rep un servei d’un altre usuari durant un període de temps acordat i es compromet a prestar un servei pel mateix període, ja sigui al mateix usuari o a un altre de la xarxa. Des de classes de ball o arbitratges de partits, fins a preparació de festes, excursions per la muntanya, classes d’idiomes o conversa, perruqueria, reparació de bicis, passant per arrenjaments de roba, realització d’encàrrecs o assessorament sobre estalvi energètic. Els serveis que poden prestar-se són molt diversos i la llista sempre és oberta a noves ofertes. L’única limitació és, bàsicament, la imaginació i l’acord entre els usuaris.

 

Existeixen bancs del temps arreu de Catalunya, funcionant des de fa anys. A Girona tenim el del Pont del dimoni, el de Montjuïc i el del Pla de Palau. Ara, des del Consorci de Benestar Social del Pla de l’Estany i juntament amb la col·laboració de diverses entitats (Ateneu Obert de la Dona, Associació Socio Cultural de Dones Marroquines de Banyoles – NUR –  i Limnos) i persones interessades, s’ha iniciat el Banc del Temps del Pla de l’Estany. Des de Limnos us convidem a formar part d’aquesta experiència. Per a poder participar del Banc del Temps del Pla de l’Estany podeu dirigir-vos a:

http://bdt.entitatsplaestany.cat/