Les fulles noves de les acàcies_10x15 (680x1024)

Són les plantes intel·ligents? – l’article de l’ham del juny 2018-

Quan diem que una persona ha quedat com un vegetal, volem dir que ha perdut tota sensibilitat o consciència, que ja no podem comunicar-nos amb ella, que no pot relacionar-se amb l’exterior, que té unes condicions de vida ínfimes… Tendim a pensar que les plantes són així, uns éssers pràcticament insensibles. Els estudis científics que s’estan duent a terme actualment en biologia vegetal tendeixen a desmuntar aquestes idees i a demostrar tot el contrari. Stefano Mancuso és director del laboratori internacional de neurobiologia vegetal a Florència i en el seus llibres, com per exemple “Sensibiidad e inteligencia en el mundo vegetal” o el més recent “El futuro es vegetal”, ens detalla com s’han anat desenvolupant les investigacions en aquest camp i els seus sorprenents resultats que revolucionen el món de la botànica.

L’autor es queixa de que jutgem les plantes de manera antropocèntrica, amb conceptes basats en la nostra pròpia estructura animal, amb òrgans i funcions ben definides, amb un control nerviós centrat al cervell que envia senyals a totes les parts del cos; fins i tot en un concepte de l’activitat basat en el moviment bíped o quadrúped. En realitat, comprovem que moltes de les solucions adoptades per les plantes són el revers exacte de les que han desenvolupat els animals, però no per això són pitjors: els animals es desplacen, les plantes resten fixes a terra; els animals són ràpids, les plantes són lentes; els animals consumeixen, les plantes produeixen; els animals generen diòxid de carboni, les plantes el fixen, els animals depenem de les plantes, les plantes són autònomes… i una diferència fonamental: els animals tenen funcions concentrades en òrgans especialitzats mentre que les plantes tenen funcions difoses, repartides per tot el seu cos.

Aquest fet representa un gran avantatge pels vegetals, doncs si les plantes tinguessin òrgans la seva vida correria molt més perill, ja que les mossegades dels animals que s’alimenten d’elles podrien matar-les. Les plantes no tenen un òrgan semblant a un cervell, ni un sistema nerviós pròpiament dit, malgrat això, perceben l’entorn amb una sensibilitat superior a la dels animals, S’ha demostrat, per exemple, que els àpex de les arrels d’una planta són capaços de detectar fins a 40 paràmetres diferents que influiran en el seu desenvolupament: llum, humitat, pressió, so, gran varietat de senyals químiques… A més, per mitjà de les arrels, poden intercanviar informació i fins i tot intercanviar nutrients amb altres plantes del seu voltant. S’ha comprovat que en boscos madurs els exemplars més sans i vigorosos ajuden als més dèbils o envellits transportant nutrients cap a ells, fent prevaler de manera altruista, la estabilitat de la comunitat del bosc per sobre del benefici individual. Les plantes no només poden intercanviar informació entre elles sinó també entre elles i els animals. Així mateix sabem que els vegetals sospesen i analitzen amb precisió les circumstàncies ambientals i, en conseqüència, realitzen les accions més adequades en cada moment. Com negar que són intel·ligents? No tenen un sistema nerviós central, però totes les cèl·lules del seu cos participen en la presa de decisions de la planta, es tracta d’un sistema d’intel·ligència descentralitzada, en xarxa, que porta funcionant 600 milions d’anys . La espècie humana, tot just ara, està descobrint aquest sistema per exemple amb internet, amb la wikipedia, els bitcoins…

Potser prendre consciencia de que les plantes senten, es comuniquen, recorden, resolen problemes, aprenen… ens pot ajudar a considerar-les com a éssers més propers a nosaltres, a commoure’ns davant dels seus problemes i a pensar que són mereixedores de molta més atenció i protecció de les que moltes vegades reben.

2018_03_02-estany-i-martis_46_web_q

Arbres Catedrals – L’article de l’ham de l’abril 2018-

La majoria dels que vivim en ciutats hem trencat les connexions mil·lenàries que ens unien amb els arbres. Antigament un arbre era, moltes vegades, el centre de la vida dels pobles, protagonista de les seves tradicions i llegendes. Acostumava a ser un arbre gran i molt vell. Els vilatans anaven envellint però pràcticament no podien apreciar canvis en l’arbre, mentre que l’arbre anava veient passar les diferents generacions d’habitants del poble, veient-los néixer, viure i morir. Era l’arbre genealògic… de tot el poble!

Els arbres són les grans obres d’art de la natura. De vegades el museu on s’exposen pot ser la pròpia natura, formant densos boscos però també els podem veure en els carrers, els passejos i les places dels nostres pobles i ciutats.

Sabem que els arbres més vells de la Terra són uns pins que es troben a Califòrnia i que tenen prop de 5.000 anys d’edat, és a dir que existien abans que els egipcis construïssin les seves piràmides. No gaudim d’arbres tan vells en les nostres contrades però sí que tenim grans arbres monumentals, centenaris, que potser han viscut 300, 400, 500 anys o més… potser ja havien nascut quan Colom va descobrir Amèrica; probablement ja eren vells quan va esclatar la Revolució Francesa; segur que van ser contemporanis de Verdaguer o Maragall. Són enormes, estan carregats d’història i de cultura; han anat acumulant valor al llarg del temps… són els nostres arbres-catedrals. Hi ha d’altres no tan grans, no tan vells, però que són magnífiques escultures vivents. També hi ha d’altres, molt més modests, més petits, més joves, potser només tenen 15 o 20 anys, són arbres infants que poden ser com aquells quadres menuts que trobes a les parets dels museus, però que, com les pintures impressionistes, són ja tresors per ells mateixos, petites meravelles en miniatura. Tots mereixen el nostre respecte, els més grans i els més petits, els més vells i fins i tot els més joves, ja que si els deixem créixer, probablement arribaran a convertir-se en magnífics exemplars.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com els seus habitants tracten als seus animals. Igualment hi ha qui opina que la cultura d’un poble es pot mesurar pel respecte i el coneixement dels arbres que té la seva gent, així com la seva capacitat d’experimentar-los en totes les seves múltiples dimensions.

Moltes persones encara tenim pendent acabar de restablir els vincles ancestrals amb els arbres. Potser podem començar per mirar-los amb ulls nous, fixar-nos-hi més, descobrir-hi coses noves, contemplar la seva bellesa, admirar els seus canvis estacionals, estimar-los, sensibilitzar-nos més amb els seus problemes, protegir-los i exigir la seva protecció…. Ens hi posem?

SuperRius

La importància dels jocs naturalistes didàctics-l’article de l’ham de l’abril 2018-

LA IMPOTÀNCIA DELS JOCS NATURALISTES DIDÀCTICS

Des dels inicis dels moviments del naturalisme i l’ecologisme s’ha hagut de treballar moltíssim per despertar la consciència ambiental de la gent, treballant contra un sistema totalment mancat d’aquests valors. En aquest context, el principal focus de l’educació ambiental són els més joves. Amb unes ments més obertes i receptives, els infants empatizen més ràpid amb el medi i tenen més facilitat per adoptar valors naturalistes. Una de les maneres més eficaces de fer educació ambiental, a part de les sortides a la natura, són els jocs. A tots els infants els agrada jugar, i els jocs poden arribar a ser molt didàctics, també per l’aprenentatge de valors.

Un cas molt destacat és el del joc d’ordinador Super Rius, que va sortir l’any 1998 com a col·laboració entre el Departament de Medi Ambient de la Generalitat i el Club Super 3 de la Televisió de Catalunya (TV3). En aquest joc, l’objectiu principal era nejetar un riu sencer perquè la Lluenta, la llúdriga protagonista del joc i el personatge encarregat de donar consells mediambientals del Club Super 3, pugués tornar a viure-hi.

Per netejar el riu, els jugadors havien de complir diferents tasques. La primera, retirar totes les deixalles del medi, fins i tot les de sota l’aigua. Totes les escombraries recollides s’havien de reciclar deixant-les al contenidor corresponent. A més a més, també s’havien de posar depuradores a tots els abocaments d’aigua del riu, i tancar totes les aixetes mig obertes que malgastaven aigua. Un cop cada tram del riu estava net, la Lluenta apareixia a la pantalla per agraïr la tasca de l’usuari. Per si això no fos prou, el Super Rius presentava un quadern de flora i fauna actòctona dels nostres rius, que s’havia d’anar desbloquejant fent fotos de totes les espècies de l’entorn per tenir-les al quadern. Així doncs permetia explorar la gran diversitat d’organismes vius que habiten en diferents trams dels rius i en quines condicions necessiten viure.

Tots els que hem jugat a aquest joc estaríem d’acord en que no només vam aprendre un munt sobre la biodiversitat fluvial de casa nostra, sinó que clarament vam adoptar la idea que tots, fins i tot els més petits, podem contribuir activament en la conservació del medi ambient.
És una llàstima que aquest joc no estigui a l’abast dels nens i nenes d’avui. És per això que, en un context on la creixent tecnologia ofereix un munt de jocs i aplicacions, però també en l’àmbit de jocs de taula o familiars, s’hauria de procurar que hi seguís havent oferta de jocs didàctics naturalistes, com a eina molt important per seguir despertant la consciència ambiental dels joves mentre es diverteixen.

monestir LIMNOSCFQ (10)

Integrar el medi ambient i la salut en la planificació urbanística – l’article de l’ham del març-

Els pobles i ciutats es desenvolupen, creixen, s’urbanitzen, tenen necessitats de mobilitat, calen serveis, nous equipaments, el que obliga a les administracions públiques a fer inversions. Durant molts anys aquest creixement s’ha fet de forma desordenada i desenfrenada generant tant problemes ambientals, com provocant conflictes veïnals. Actualment les normatives obliguen a realitzar plans d’ordenació urbanística municipal que és l’instrument per ordenar urbanísticament el territori a llarg termini. Correspon als plans d’ordenació urbanística municipal classificar el sòl en diferent tipologies: zones verdes, sòl urbà, sòl urbanitzable, equipaments, nous carrers,…Han de definir el model d’implantació urbana i de desenvolupament en funció de les necessitats: zones residencials, pisos, noves escoles o centres sanitaris, pavellons, zones comercials, etc.

Malauradament aquests plans urbanístics encara apliquen criteris poc adequats al medi ambient i a la salut de les persones. Hi ha municipis on encara hi ha una aposta pel cotxe promovent més vials i carreteres. Altres segueixen construint en zones inundables o declarant escasses zones verdes. Es donen casos de declarar urbanitzables zones d’hortes o d’interès patrimonial. O simplement es fan unes previsions inflades de creixement a 20 anys que incrementen la població en un gran nombre justificant la necessitat de creixement. Es paradoxal que just en el moment de planificar, quan ens hauríem de preguntar amb el cap fred si es vol créixer, si tenim lloc per fer-ho, quina ciutat volem ser al futur…, només sentim una resposta oficial: ocupar el màxim de sòl i generar ingressos econòmics. Cap previsió de canvis socials, de futures crisis o de noves necessitats. Per sort, hi ha municipis i entitats que treballen per incidir en una millora ambiental i sobre la salut de les persones de l’urbanisme.

L’ambient on vivim afecta a la nostra salut: contaminació, activitat física, sedentarisme, alimentació… i , per tant, la planificació municipal ha d’integrar aspectes de salut, medi ambient i mobilitat. La contaminació dels cotxes a les ciutats afecta a la mortalitat, especialment en persones amb problemes respiratoris. Una proposta per evitar aquests riscos per a la salut és preveure una xarxa d’espais públics (biblioteques, centres cívics, pavellons,…) connectats entre ells, per afavorir que les persones puguin ser físicament i socialment actives. Cal afavorir la seguretat, com seria fomentar els camins escolars, i garantir la disponibilitat d’espais verds. També es recomana treure les vies ràpides dels centres urbans a favor de la pacificació dels carrers, així com dissuadir de l’ús del vehicle privat en moltes zones, afavorint altres sistemes de mobilitat no motoritzats, i buscant crear proximitat per reduir les necessitats de desplaçament. Combinar diferents usos en un mateix territori barrejant zones residencials amb diferents tipus d’edificis, pisos, cases unifamiliars, comerços i serveis públics i d’oci també és una alternativa. Cal pensar en l’accés amb transport públic a les zones que es pretenguin desenvolupar o fer-hi equipaments, i pensar en que s’hi pugui accedir sense vehicle motoritzat. No es pot frenar l’ús del cotxe sense aparcaments d’enllaç situats estratègicament, que facilitin l’accés a espais comuns d’interès. La xarxa de vianants ha de ser segura, confortable i fiable amb gran capacitat de connexió. L’aposta per la bicicleta no s’ha de fer en detriment dels vianants o del transport col·lectiu, sinó dels cotxes. També ha de generar seguretat i confort. Es clar que si hem de caminar caldran voreres amples, zones peatonals o de circulació 20/30 i recorreguts segurs.

Els plans urbanístics han de millorar la qualitat de l’aigua, potenciar l’activitat física i la reducció del soroll. També han de permetre reduir l’impacte ecològic i l’efecte sobre el canvi climàtic a través de mesures d’eficiència energètica, conservació d’espais verds, hortes, recs i rius, la reducció del nombre d’habitatges previstos o l’adequació de les expectatives de construcció a la mida i tipus de municipi existent. S’han d’afrontar les problemàtiques de salut i medi ambient des d’una visió transversal i posar les persones al centre de la presa de decisions i no els cotxes o els negocis d’alguns. Tenim un bon diagnòstic del problema i podem millorar la situació, tot prenent mesures per millorar l’entorn urbà i, per tant, la nostra salut, planificant ciutats i pobles actius i resilients.

cacera

Neix una coalició d’entitats per destapar la veritat de la cacera- L’ham del gener 2018-

La campanya «La Veritat de la Cacera» és una federació que engloba una xarxa de persones i grups ecologistes, ecopacifistes, conservacionistes i de defensa dels animals, que neix amb ganes de manifestar els riscos que representa l’activitat cinegètica i plantejar alternatives ètiques de gestió del medi natural. Aquesta coalició considera que és necessària una regulació molt estricta de la cacera, amb criteris ambientals i amb la tendència a l’objectiu que els ecosistemes es regulin per sí mateixos amb la mínima intervenció humana possible.

Només cal veure algunes dades per entendre les seves reivindicacions: a Catalunya al 2015 hi havia 46.525 llicències de caça amb arma de foc (representen el 0,62% de la població, sense tenir en compte els caçadors furtius), però en canvi aquests poden caçar en el 90,6% del nostre territori. És sorprenent que el mapa cinegètic de Catalunya sigui un trencadís on la pràctica totalitat de la composició són petites àrees de caça privada, i potser encara ho és més saber que la regulació de la caça actualment encara es regeix amb una llei franquista de l’any 70. Per això, sense entrar a parlar de l’evident i gran perjudici (cruel i quasi sempre innecessari) de la caça a la nostra fauna no humana, cal remarcar que el model de cacera és incompatible i insostenible en una societat cada cop més conscient ambientalment. És innegable que la legislació al respecte requereix una revisió per conciliar millor aquest activitat amb l’ús que fa la majoria de la població de l’entorn natural.

Els usuaris de la natura no caçadors es compten per milions: esportistes i excursionistes, caçadors de bolets, observadors d’ocells, etc., tots afectats per les interferències i riscos generats per la caça. Tenim motius per patir per la nostra integritat física quan compartim l’espai amb caçadors: hi ha entre 2585 i 5282 ferits i una mitjana de 55 morts anualment en el conjunt de l’Estat per la caça (font: FAADA). Per si no fos prou, la caça restringeix l’accés a finques i talla camins públics, a vegades sense permís de l’administració. A més, els caçadors embruten i contaminen aigües i sòls amb municions, cartutxos i altres deixalles que deixen al medi (irresponsabilitat compartida amb molts altres usuaris de la natura). A nivell ecològic, a més, l’alliberament d’espècies criades en captivitat pot ser perjudicial per la hibridació o la competència amb la fauna autòctona.

La campanya denuncia així que els col·lectius de caçadors, tot i ser un sector extremadament minoritari i cada cop més afeblit, han exercit fins ara com a lobby una pressió inacceptable cap a l’Administració pública per a protegir els seus privilegis. Per això reclamen que l’Administració, i el conjunt de la societat, escolti els arguments de les entitats que treballem per la conservació de la natura i la convivència respectuosa amb els animals no humans.

Limnos dóna suport a la iniciativa i comparteix els seus manifestos. És cert que la caça pot ser una eina de gestió eficaç, sempre i quan estigui ben gestionada des de l’administració i ben assessorada amb criteris conservacionistes (cosa que s’incompleix contínuament veient la legislació sobre d’espècies cinegètiques). Tot i així, el sistema de la cacera a Catalunya continua funcionant amb un esperit ben poc respectuós amb la natura, de lleure, esportiu o fins i tot competitiu en el cas de la caça major, i per tant és perjudicial i degradant, trobant-se molt lluny de ser l’eina de gestió que hauria de ser.

Pàgina de facebook de la campanya: La veritat de la cacera

Greenpeace Paula Bear visits the UNESCO World Heritage Conference in Bonn. Volunteers holding banners in German and English:"UNESCO - Save the Polar Bears of Wrangel Island".
Greenpeace Paula Baer besucht die UNESCO Welterbe Konferenz in Bonn. Ehrenamtliche halten Banner in Deutsch und Englisch mit der Aufschrift:"UNESCO: Schuetzen Sie die Eisbaeren der Wrangel-Insel!".

Ossos polars i el canvi climàtic- article del gener 2018-

Ja fa anys que s’ha posat de moda el turisme de natura cap a indrets aparentment inaccessibles. Un exemple són les rutes amb vaixell al cercle polar àrtic quan el gel ho permet, és a dir, a l’estiu. Fa cosa de quatre mesos, al passat setembre, un d’aquests vaixells turístics es dirigia a la illa de Wrangel (Rusia). La dinàmica de les jornades turístiques a bord d’aquests vaixells és força semblant l’una de les altres; es proposen zones costaneres d’elevat interès naturalístic on el vaixell hi fa parada, per acabar desembarcant amb barques “zodíac”. En aquest cas però, el desembarcament no va caldre, ja que aquelles taques blanques que semblaven blocs de gel des del firmament, eren en realitat una gran concentració d’ossos polars. Tant el personal de a bord, treballadors de la reserva natural de l’illa de Wrangel com passatgers del vaixell van quedar bocabadats. La causa d’aquesta extraordinària concentració del gran mamífer polar terrestre, va ser una balena morta que les onades havien arrossegat fins a la costa. Els ossos estaven gaudint d’un gran festí.
No és excepcional trobar ossos polars en aquella illa. Ara bé, el cens de setembre d’aquesta espècie a l’illa de Wrangle va ser de 589 exemplars. La dada dobla els 300 individus, que és el nombre que es consideraria habitual segons Regehr membre col·laborador de l’equip de la Universitat de Washington que estudia la població d’ossos polars a la illa. Segons aquests investigadors la causa de l’augment gradual de la població d’ossos polars a l’illa és deguda al desgel prematur per conseqüència de l’escalfament global. Aquest fenomen obliga aquests animals a abandonar la banquisa àrtica, que és com s’anomena l’àrea de mar glaçat, i anar cap a terra ferma cada vegada més aviat. De fet actualment, els ossos polars comencen a buscar terra ferma, de mitjana, un mes abans del que ho feien fa 20 anys.

Com tota alteració a la natura, aquest fet porta conseqüències negatives. Per una banda cal tenir en compte que el canvi climàtic no afecta totes les espècies per igual, de manera que el fet d’arribar un mes abans pot significar que els ossos no trobin aliment, refugi, o d’altres recursos necessaris per a la vida fins al cap d’un mes. Per altra banda, la fugida d’aquest animals cap a terra ferma acosta la població d’os polar a zones habitades, quelcom potencialment perillós per a les persones. Podem concloure doncs, que el canvi climàtic s’agreuja a poc a poc i de manera gradual. La previsió que hom en fa d’això és que cada vegada anirem descobrint noves conseqüències negatives fins a arribar a un punt de no retorn, si és que no hi hem arribat ja. Tot i això, som molts al planeta conscients del problema i que no volem deixar de fer-ne pedagogia per convèncer aquella gent que nega l’evidència i proposar actuacions per a revertir o frenar la situació.

Warning-to-Humanity-comp1-web-text

Els científics adverteixen d’un futur molt negatiu per a la humanitat – Article de l’ham del desembre 2017-

Recentment s’ha publicat a la revista Bioscience un article ( Advertencia de la Comunidad Científica Mundial a la Humanidad: Segundo Aviso) on més de 15.000 científics de 184 països avisen que la humanitat no està fent tot el necessari per a conservar la vida al planeta Terra i urgeixen a prendre mesures. Es tracta d’un segon avís que dona continuïtat a un primer de fa 25 anys quan la Unió de Científics Preocupats i més de 1.500 científics independents, entre ells Premis Nobel de ciències, van signar un manifest anomenat “World Scientists ‘Warning to Humanity”, preocupats pel dramàtic descens de la biodiversitat i un notable augment de l’impacte de les activitats humanes al planeta.

S’han avaluat els indicadors d’aquest últims 25 anys posant de manifest que no s’ha solucionat gairebé cap dels reptes ambientals. Hi ha exemples d’actuacions positives com les mesures exitoses per reduir el forat de la capa d‘ozó. També s’ha reduït la pobresa extrema i la fam mundial, ha baixat la taxa de natalitat en alguns països, s’ha reforestat algunes regions i hem viscut l’expansió de les energies renovables. Però no n’hi ha prou. Especialment inquietant son els efectes d’un catastròfic canvi climàtic antropogènic causat per l’augment dels gasos d’efecte hivernacle a partir de la crema de combustibles fòssils, la desforestació i la producció agrícola. A més, hem desencadenat un esdeveniment d’extinció d’espècies en massa. Cal revaluar el paper d’una economia basada en un creixement constant que porta a la catàstrofe, així com implementar canvis en els comportaments individuals.

L’article recull 12 consells per posar rumb cap a la sostenibilitat ambiental i el benestar humà, sense que cap sigui més important o urgent. La transició de la societat actual cap a una de més sostenible requereix de pressió de la societat civil, arguments sòlids basats en evidències científiques, lideratge polític, polítiques valentes i conscienciació pública. S’aposta per declarar reserves naturals, ben finançades i gestionades per a conservar els hàbitats terrestres, d’aigua dolça i marins de tot el món. Cal conservar els serveis ecosistèmics que ens ofereix la natura aturant la destrucció de boscos, pastures i selves. Promoure la repoblació amb plantes i espècies de fauna autòctones, especialment depredadors, per recompondre els ecosistemes. Desenvolupar polítiques adequades per a aturar l’extinció d’espècies animals, la cacera furtiva i l’explotació i comerç amb espècies amenaçades. Reduir el malbaratament d’aliments i promoure canvis de dieta, consumint més vegetals. Reduir la taxa de natalitat, assegurant l’accés de les dones a l’educació i als serves de planificació familiar, especialment en països on aquests drets no s’apliquen. Augmentar l’educació a l’aire lliure i relacionada amb la natura, així com la participació de la societat en la conservació de la mateixa. A nivell econòmic cal aprovar incentius fiscals progressius per a reduir el consumisme, així com reduir la taxa de consum de matèries primeres i prohibir l’obsolescència programada dels béns. Idear i promoure noves tecnologies no contaminants i l’adopció massiva de fonts d’energia renovables mentre s’eliminen els subsidis a la producció d’energia a través de combustibles fòssils. Estimar una mida de població humana sostenible i científicament defensable a llarg termini.

Per a prevenir les pèrdues catastròfiques de biodiversitat i l’empitjorament de la vida humana cal posar en pràctica un estil de vida més sostenible ambientalment i que trenqui amb el concepte del “business as usual “ o negocis com sempre. O canviem la nostra forma de vida o anem cap a l’augment de la misèria en la població humana i la destrucció de gran part de la vida de la terra tal com ara la coneixem.

 

sos-wc-tovalloletes

Boles de greix i Tovalloletes humides al clavegueram – l’article de l’ham del novembre 2017-

La societat actual produeix i consumeix a gran velocitat generant multitud de residus, siguin deixalles o aigües residuals. Conscientment o no, s’ha instaurat en l’ideari del ciutadà mig que pagant i d’una forma senzilla es pot desfer dels residus, només tirant de la cadena, prement un botó o dipositant les deixalles en un contenidor, lliurant-se així de qualsevol altre tipus de responsabilitat. Ha estat un greu error. Ni ens preocupa ni sabem que passa, com si no hi tinguéssim res a veure. Fa temps es feien campanyes perquè la gent no llencés palets de les orelles o compreses pel vàter, ja que això acaba dificultant el procés de depuració de les aigües i generant un cost ecològic i econòmic, però l’impacte màxim ha arribat amb el boom de les tovalloletes humides d’un sol ús.

És veritat que les tovalloletes humides són molt pràctiques, i han constituït una gran revolució en el món dels bebès, facilitant la neteja de les criatures. L’ús és tan extens que ja s’utilitzen de forma comú per netejar-se les mans, per treure maquillatge, al menjar, per assecar-nos el suor o per quan anem al bany. Ja les tenim a la bossa, a la maleta, al cotxe o al menjador de casa. Però, tal com ja passa amb les compreses, les tovalloletes no es degraden de forma ràpida, poden tardar diverses setmanes en disgregar-se en filaments de teixit. Ens oblidem que quan hi ha riuades o quan la depuradora té problemes de funcionament les aigües residuals arriben als rius i platges deixant milers de residus en forma de fibres i agregats de tovalloleta. L’impacte ecològic al mar i rius és també catastròfic. També s’han donat casos espectaculars de taponaments de la canonades per boles immenses de tovalloletes i greixos formant una massa vomitiva rocosa solidificada que obtura el sistema de clavegueram. Son múltiples els casos de rebentades d’aigua que obliguen a la retirada d’immenses boles de greix (fatbergs en anglès) a Nova York, Londes, San Sebastià, Bilbao, Sevilla, València… un problema global que causa pèrdues milionàries de 500 i 1000 milions l’any segons la EurEau. Ja s’està plantejant normatives reguladores per prohibir llençar tovalloletes als lavabos, i fins i tot la seva venta. A Girona el 2016 es recollien 7.4 tones de tovalloletes al mes i es va fer una campanya amb el lema “El vàter no és una paperera”. S’han descrit problemes de salut associats als compostos com el metilcloroisotiazolinona un conservant molt utilitzat en tovalloletes o als perfums que provoquen dermatitis al·lèrgica en nens (Chang i Nakrani a la revista Pediatrics 2014). Algunes tovalloletes antibacterianes no treuen bé el maquillatge i treuen els olis i compostos naturals que protegeixen la nostra pell. Les instal·lacions de les depuradores també requereixen costosos canvis en els tractaments de desbast dels materials de l’aigua residual que acaba repercutint en la factura de l’aigua.

Si voleu utilitzar tovalloletes, llenceu-les a la brossa i acabarà a l’abocador o a incineradora. Mai a la tassa del vàter. Ara, el que recomanem és no utilitzar-ne. Recuperar l’esponja, la palangana i el sabó, o fer-ne un ús extremadament mesurat. Altres alternatives són tovalloletes biodegradables i de compostos naturals. Hi ha qui es decideix per fer-se tovalloletes casolanes, més naturals i lliures de químics. Per la xarxa podem trobar diverses opcions basades en paper de cuina o tela de cotó barrejat amb aigua bullent amb sabó neutre, olis essencials i vinagre de poma pel ph. No deixeu que la comoditat us faci còmplices de l’impacte ambiental. Consumiu conscientment.

Hurricane-Irma (Ap Images)

L’Huracà Irma, causes i conseqüències ambientals- Article de l’ham Octubre 2017-

L’Irma va ser un cicló tropical que anomenem huracà pel fet de desenvolupar-se a l’oceà Atlàntic. Els ciclons tropicals es formen degut a la condensació del vapor d’aigua present a l’aire en forma de núvols de manera massiva i acumulativa. És per aquest motiu que es formen sempre a les zones tropicals dels oceans, és a dir, a àrees del planeta amb temperatures elevades i amb grans masses d’aigua. Concretament, l’Irma va desenvolupar-se com un huracà típic de Cap Verd a causa d’una onada d’aire calent que va arribar des de les costes d’Àfrica, fins a convertir-se en un huracà de intensitat 5, la categoria màxima de la seva escala, a Amèrica central. A la primera dècada del segle XXI es van registrar vuit huracans de intensitat 5 i amb el que portem de segona dècada se n’han registrat dos però baten rècords d’intensitat. Al segle XX, en canvi, se’n van registrar quatre per dècada de mitjana, i en cap cas es van superar els 6 huracans de intensitat 5 per dècada. Tot i que tots els fenòmens naturals tenen un període de retorn, es pot veure clarament com augmenta la recurrència i la intensitat dels huracans al llarg del temps. Aquest canvi s’explicaria per una pujada de la temperatura, la qual augmentaria la condensació del vapor d’aigua a l’aire facilitant la formació de ciclons. No és gens agosarat dir, doncs, que el canvi climàtic n’és el culpable o almenys hi contribueix.
Pel que fa les conseqüències humanes d’aquest fenomen natural val a dir que són notables, les persones afectades es conten per milers i fins hi tot s’ha cobrat víctimes mortals. Ha arribat a afectar a: Illa de Sant Martí, Cuba, Antigua i Barbuda, Puerto Rico, i Florida (EEUU). Per altre banda les conseqüències ambientals no són menys desastroses. Primerament i més evident, és el dany físic, l’Irma ha deixat un rastre devastador de destrucció d’hàbitat per allà on ha passat, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat associada. Malgrat tot, és una destrucció lentament regenerable per la mateixa natura si les activitats humanes ho permeten. Una altre conseqüència ambiental que ha afectat de manera més indirecte, ha sigut el desplaçament de grans quantitats d’ocells en plena ruta migratòria. En previsió de l’arribada del fred, alguns ocells que han estiuejat a latituds altes i mitjanes fan un viatge migratori de tornada durant la tardor, cap a latituds més baixes en busca de calor per passar l’hivern. Aquest desplaçament inusual provocat per l’huracà, ha afectat sobretot a espècies americanes d’ocells marins, amb rutes migratòries costaneres: xatracs, limícoles, etc. Conseqüentment aquestes poblacions d’ocells arribaran més tard o arribaran menys individus a les seves destinacions, cosa que afectarà negativament al funcionament dels ecosistemes. Per una altre banda, molts ocellaires i ornitòlegs estaran contents de trobar exemplars d’espècies poc comunes a les seves regions. L’entitat SEO/Birdlife, sense anar més lluny, ha emès un comunicat on promou l’observació d’ocells a zones costaneres per trobar aquestes rareses.

Podem concloure que tot i que els huracans i els ciclons tropicals són un mal major fruit de la natura i aparentment inevitables, podem sumar una conseqüència més al canvi climàtic. Es demostra doncs que la natura funciona com una cadena, si la maltractem més aviat o més d’hora se’ns retorna el mal. Aquesta conseqüència no és la més evident però si una de les que ens toca de més a prop i que ens pot arribar a fer molt de mal més endavant. Esperem que no n’hagin de venir gaires més com aquest per adonar-nos compte que hem de canviar de manera de fer.

Cydalima_perspectalis_MHNT_Imago

Què els està passant al boixos de les nostres contrades?- Article de l’ham del setembre-

El boix (Buxus semprevirens) és un arbust molt comú d’un a cinc metres d’alçada de fulles ovalades i verdes tot l’any. Creix a gran part del territori català submediterrani, preferentment en terrenys calcaris, formant part del sotabosc de fagedes, rouredes i altres boscos mixtes humits entre els 100 i 1900 metres d’alçada. A la comarca del pla de l’Estany el boix és present a la part occidental, com a la vall de Sant Miquel, en boscos sota la influència de Rocacorba i en zones humides o vessants ombrívoles. És una espècie típica dels boscos de l’Alta Garrotxa. A la vegada es considera un bon colonitzador ja que s’adapta molt bé a zones degradades. Per la seva resistència a la poda i el creixement lent, així com pel fullatge espès, el poc manteniment que requereix i el seu port i manera de formar-se, es considerada una planta excel·lent per a la jardineria. Ha estat àmpliament utilitzada per fer tanques, laberints o per crear formes geomètriques amb arbustos. La seva fusta també és molt valorada per la seva qualitat i duresa, utilitzant-se sobretot per fer estris de cuina o mànecs d’eines.
Actualment les boixedes estan en risc, i n’hi ha una gran quantitat que s’han assecat. Des del 2008 una combinació d’una plaga i una malura ha provocat que una gran quantitat s’hagin vist afectades, causant-la mort a gran quantitat de peus. La principal causa ha estat una papallona nocturna d’origen asiàtic, l’eruga de la qual s’alimenta estrictament de fulles de boix causant la defoliació total. Se l’ha anomenat eruga defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) originaria de l’est d’Àsia i que es va localitzar a Europa el primer cop el 2006 a Alemanya, i a Catalunya el 2014. Des de llavors la seva expansió ha estat fulminant. Les erugues presenten el cap negre d’un color groc verd de fons que es va enfosquint amb el temps amb unes línies blanques clares fines al dors. També té una franja de tubercles negres rodejats de blanc en tots els seus segments, i arriba a fer 4 cm. de llarg. Les erugues fan la crisàlide al mateix arbre, envoltades de fils de seda, i en surt una papallona molt bonica de color blanc amb una banda negra al marge de les ales. Fan tres generacions d’erugues, la primera causa poc dany, i és la segona generació la que causa el dessecament massiu de les plantes. Es mengen les fulles amb gran voracitat, deixant intacte la tija de manera que la planta pot tornar a rebrotar. La pèrdua de fulles però evita la fotosíntesi a la planta, fet que la va debilitant. En el cas de defoliacions continues o de que l’eruga ataqui l’escorça, finalment pot provocar la mort. La principal afectació es produeix de març a abril, i implica tant als boixos dels boscos, com els que es troben en jardins, generant un doble impacte ecològic i paisatgístic. Però com ja hem dit, no només actua l’eruga. S’ha vist que hi ha una mena de malura que també afecta als boixos, un patogen que podria ser un fong pendent de determinar que obstrueix els conductes de saba, i que especialment en zones humides provoca la mort immediata dels boix després de la defoliació o a l’any següent si es repeteix la plaga. Aquesta combinació de plaga i malura està canviant el sotabosc de boscos humits, generant un impacte visual negatiu i efectes també sobre els ecosistemes fluvials.

Si sabeu de llocs que han estat afectats ho podeu comunicar directament
al Parc (pnzvg@gencat.cat) o a través de Limnos (limnos@limnos.org)

Des del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa estan recollint dades de la distribució d’aquesta plaga. Si sabeu de llocs que han estat afectats ho podeu comunicar directament al Parc o a través de Limnos. S’ha detectat a Sant Miquel de Campmajor i a Pujarnol, però segurament està ja molt més estesa a la comarca. Com a tractament per eliminar-la hi ha tractaments biològics a través de l’aplicació d’un nematode entomopatògen, a base de Bacillus turingencis o amb trampes de feromones. Intenteu no fer servir pesticides tòxics, i es recomanable que us assessoreu per un expert en plagues per assegurar l’eficiència del que feu, i per evitar efectes secundaris perjudicials per les plantes o la fauna associada a boscos i jardins.

Setembre 2017

200px-Raupe_des_Buchsbaumzünsler,_Cydalima_perspectalis_24

Imatges wikipedia