salut_i_natura

Natura i salut -l’article de l’ham del març de 2019-

El cicle de jornades Natura i Salut. Reptes de futur per a Catalunya es va celebrar al Palau Macaya de Barcelona entre l’octubre 2018 al gener 2019, orientada a l’elaboració d’una estratègia comuna entre administració, entitats, sector privat i recerca, per afavorir la interrelació entre la salut integral de la societat i la de la natura a Catalunya.
Les jornades han posat en valor la contribució de la natura en la salut de les persones, destacant la importància de disposar d’un entorn ben conservat, amb una rica biodiversitat, per garantir un desenvolupament humà més sostenible a nivell social, econòmic i ambiental.

S’ha evidenciat la contribució de la natura a la salut de les persones per garantir un desenvolupament humà més sostenible social, econòmic i ambientalment. Existeixen ja nombrosos estudis recents i experiències d’èxit sobre com el contacte amb la natura afavoreix el benestar i la salut, en les tres dimensions constitutives de l’ésser humà: física, psicològica i espiritual. Alhora, es van promoure debats sobre com generem territoris sans i sostenibles, com garantim l’accés equitatiu a la natura, i com construïm ciutats saludables.

Com a tancament del cicle s’ha presentat la declaració de la Interdependència entre salut i natura a Catalunya que parteix dels següents reconeixements:

– Cada cop hi ha més evidències científiques que demostren que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la salut i el benestar integrals, en les tres dimensions constitutives de l’ésser humà: física, psicològica i espiritual.
– El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença.
– Necessitem una natura sana (en bon estat de conservació) per poder tenir una vida saludable i un desenvolupament humà integral. La nostra salut depèn de la salut dels ecosistemes de la Terra, i més particularment, de la salut dels ecosistemes dels llocs on vivim, dels territoris on es purifica l’aire que respirem, els que recullen l’aigua que bevem, o aquells on creixen els aliments que ens nodreixen.
– Cada cop vivim més en ciutats i entorns artificials, i ens estem allunyant més de la natura. Per primera vegada a la història, més del 50% de la població mundial viu en entorns urbans, i es preveu que l’any 2030 s’arribi al 60%.
– El contacte amb la natura té una important funció preventiva, i pot tenir també, en certs casos, notables funcions terapèutiques o guaridores.
– El foment d’estils de vida sans, en contacte regular amb espais naturals, o espais verds a la ciutat, augmenta el benestar i la salut, tant personal com social, i ajuda a sintonitzar en profunditat amb els ritmes i elements naturals.
– Davant de la concentració urbana i del repte del canvi climàtic, la natura urbana ajuda a fer ciutats més resilients i sostenibles (ODS núm. 11), reduint la contaminació de l’aire, el soroll i la calor.
– La naturalització de les ciutats és necessària perquè aquestes siguin més saludables, però cal que es garanteixi l’accés equitatiu a la natura i evitar efectes indesitjats, com el fenomen de la gentrificació verda.

Podeu consultar la Declaració sobre la interdependència entre Salut i Natura a Catalunya, oberta a adhesions al web de la XCT http://www.custodiaterritori.org

heura

La necessitat de mantenir les Heures – l’article de l’ham del febrer 2019-

Tothom, qui més qui menys, coneix l’heura (Hedera helix L.). La podem trobar adornant baranes o façanes com a planta ornamental, però sobretot en mig del bosc i en zones ombrívoles, és per tant una espècies vegetal molt comuna que no ha vingut ni ha sigut portada d’enlloc, sinó que és autòctona a casa nostra i a pràcticament tot Europa i Turquia. A més, no només és coneguda per la seva abundància en el medi natural, sinó que de la seva part vegetativa se n’extreu un principi actiu amb el que es fan diferents remeis i fàrmacs, molt relacionats en el tractament de les vies respiratòries. Però la seva fama no acaba aquí, a rel de les seves propietats medicinals, en l’antiguitat va ser vista com a planta màgica, usada per foragitar els mal esperits de la borratxera, i amb el temps alguns establiments penjaven el símbol d’una fulla d’heura a la porta per donar a entendre que allà s’hi servia un bon vi.

La biologia d’aquesta espècie, és clara només de fer-hi un cop d’ull. Com a tal, no és capaç d’alçar-se, sinó que l’evolució, al llarg del temps, li va donar una estratègia diferent. Des del terra, aprofita la rigidesa dels arbres per pujar en alçada en forma d’espiral al llarg del tronc, en l’objectiu de buscar la llum, que en el cas de la cobertura dels arbres del bosc, estarà a les seves façanes. Malgrat tot, aquest comportament epífit (organisme que creix sobre d’un altre) li ha atorgat a l’heura una mala i errònia fama de planta paràsita. Hom creu que el fet de créixer al voltant dels troncs rígids “ofega” l’arbre fins a provocar-li la mort. Bé és cert, que s’han vist alguns casos en què degut al pes de l’heura, un arbre malalt o mort cedeix i finalment acabava caient, però la malaltia o la mort, no és mai causada per l’heura, ja que aquesta no ocupa cap part fotosintètica de l’arbre. Així doncs, l’heura com a espècie, no té un comportament de paràsit dins de l’ecosistema sinó de comensal entre l’arbre i ella mateixa. El comensalisme és una relació ecològica entre dues o varies espècies, en la que una obté un benefici mentre que a l’altre no li resulta beneficiós, però tampoc perjudicial. En aquest cas concret, l’heura obtindria llum mentre que l’arbre no se’n veuria afectat.

Així doncs, per quina raó cal conservar l’heura, més enllà dels seus usos antropocèntrics medicinals? Doncs bé, tal i com hem dit, l’heura és una planta autòctona que al llarg de l’evolució va saber trobar el seu lloc a l’ecosistema, donant-li serveis, igual que tota la resta d’espècies que hi interactuen. Aquests serveis, no són tant evidents com el seu desenvolupament, per tant cal que ens parem a observar-la un parell de segons més del que solem. Si ho fem, observarem que la massa vegetal de la mateixa heura és refugi de grans quantitats d’ocells, sobretot pardals (Passer domesticus), actualment en regressió, i tallarols de casquet (Sylvia atricapilla). A més, al final de l’hivern, fructifica de manera exuberant donant aliment a molts ocells frugívors i fins i tot a micromamífers.

A partir d’ara doncs, quan veiem un àlber alt i gros com els que hi ha al voltant de l’estany, o un roure majestuós al mig del bosc, envoltats d’heures denses, no ens hem de lamentar, ans al contrari. I per suposat mai ens podem prendre la llibertat de tallar el peu principal de l’heura pensant que així fem un favor a l’arbre, possiblement estarem afectant greument a una comunitat d’ocells sencera.

20150810w_milesdte04

El pic del dièsel – l’article de l’ham de gener 2019-

El pic petrolier seria el moment en el qual s’assoleix l’índex màxim d’extracció de petroli, després del qual la producció inicia un decreixement terminal. La teoria del pic petrolier proclama l’inevitable declivi i el consegüent acabament de la producció de petroli en qualsevol àrea geogràfica en qüestió. Hi ha bastants experts que consideren que actualment estem o ja hem superat aquest moment, i les dades de producció de l’Agència Internacional de l’Energia també indiquen un pic de màxima producció del petroli el 2006. Cal considerar que a nivell mundial també hi ha una clara davallada de la producció de petroli pesat convencional que s’ha vist compensada per la producció de petrolis lleugers derivats del fracking, especialment a Estats Units. Això, fa que a nivell mundial la producció de petroli es mantingui, però el petroli lleuger no serveix per refinar i produir dièsel.

Des de l’any 2015 les dades indiquen una davallada de la producció de dièsel, sense que aquest cop es pugui explicar per cap recessió econòmica mundial com la dels anys 2008-2009. Quan es refina el petroli, se’l sotmet a un procés de calor per trencar les cadenes moleculars i generar derivats més lleugers com el gasoil o el querosè pels avions. La davallada del petroli convencional, que suposa el 70% del total, implica una davallada de la producció del dièsel, perquè només es pot produir a partir d’aquests. Això, no significa que a partir de demà ja no quedi petroli, sinó que vol dir que el petroli fàcil de produir i refinar s’acaba, i cada cop costarà més de trobar i de treure. Moltes companyies ja han deixat d’invertir en localitzar nous pous i d’extreure en aquetes condicions.

La prova que tot això va de debò, és veure com Repsol ja s’està retirant-se del negoci del petroli per invertir en electricitat. Una altra prova és la campanya contra el dièsel iniciada recentment, per motius ambientals degut a la contaminació atmosfèrica que produeixen. El dièsel contamina, però contaminava més fa uns anys, així doncs, com és que de cop ara el dièsel és el dolent de la pel·lícula? Difícilment ens diran que el dièsel s’acaba, és millor fer una campanya per retirar els cotxes dièsel amb l’excusa de la contaminació.

Tanmateix, no perdem perspectiva. La realitat és que els vehicles dièsel són altament contaminants, especialment els que no porten filtres de partícules FAP. El dièsel actuals han aplicat unes tecnologies que han permès reduir moltíssim les emissions, un 30% menys en diòxid de carboni i un 85% menys en òxids de nitrogen. Alguns experts els equiparen ja amb els cotxes de gasolina. Malauradament el parc de vehicles dièsel és molt antic i són encara responsables d’una gran quantitat de contaminació, i en grans ciutats ja s’ha demostrat que aquesta contaminació provoca greus problemes de salut als ciutadans. Un altre problema associat és que tenim una indústria de l’automòbil molt potent, que equival al 10% del PIB espanyol, i un sector dels transports i el pesquer que usen majoritàriament el dièsel. El panorama per l’economia en un escenari de pic de dièsel no és gens positiu, i els sectors econòmics haurien d’estar alerta i anar plantejant solucions per al canvi de model. Malgrat tot, no veiem moviments en aquest sentit, i la dinàmica és esgotar el model actual fins que aguanti amb l’impacte que això suposa per al medi ambient i la salut de les persones.

viral

Inconsciència viral – l’article del’ham del desembre 2018-

A principis d’aquest mes es va fer viral un vídeo d’una mare i una cria d’ós bru (Ursos actos) pujant una carena d’una muntanya nevada. El vídeo ensenyava des d’una prespectiva aèria com el petit relliscava en la neu una vegada rere l’altra i seguidament intentava arribar a dalt, on l’esperava ansiosa la seva mare. La perseverança i vulnerabilitat de l’osset feia impossible no empatizar amb la cria, i el vídeo es va viralitzar, esdevenint per molts usuaris un exemple “cuqui” d’autosuperació. Si molts d’aquests mateixos testimonis reflexionessin una mica sobre el vídeo que havien vist i compartit, veurien que aquesta gravació és la causa directa del sufriment d’aquell animalet per qui tant pateixen. Tal com han indicat molts usuaris a la xarxa, la gravació està feta per un dron que segueix irresponsablement a la família, espantant a la mare i fent que prengui la mala decisió de fugir carena amunt per escapar-se més ràpid de l’aparell volador que veu com una amenaça. En diversos moments, especialment quan el dron s’hi acosta exageradament, veiem l’ossa mirar amb por i estrès directament a càmera i fins i tot intentar atacar-lo, acció que fa tornar a caure a la cria pendent avall. Aquesta gravació en sí és una vulneració a la integritat de la família i la vida del petit, però la major part de la societat només hi veu una escena emotiva amb un animal bufó. A més, i de manera preocupant, alguna gent amb malícia pot veure en aquest tipus de vídeos amb fauna exòtica una estratègia per tenir visualitzacions, en un context social on els m’agrades i l’exposició estan estúpidament sobrevalorats. No és difícil d’entendre, doncs, que visualitzar i compartir aquest tipus de material implica una amenaça a la fauna salvatge.

Creieu que exagerem? Doncs parlem de la campanya “Tickling is torture”, les pessigolles són tortura. Aquest moviment condemna els vídeos popularitzats a internet fa un temps de loris (un tipus de primats tropicals d’hàbits nocturns) segrestats en captivitat, que aixequen els bracets quan s’hi acosten unes mans per tocar-los la panxa. La gent veia un animaló bufó amb ulls enormes demanant pessigolles, però la veritat, que la campanya s’encarrega de revelar i escampar, és una altra de terrible. Els loris, totalment aterrats en veure que els volen tocar, aixequen els braços per exposar unes glàndules dels colzes que excreten unes gotetes de líquid pudent, en un intent inútil de defensar-se de l’amenaça. Per si aquesta tortura fos insuficient, la popularització dels vídeos i una quanitat enorme de comentaris desitjant adoptar loris com a mascotes van fer explotar la seva extracció del medi natural i comercialització il·legal. Un altre vídeo aparentment simpàtic però problemàtic en el fons és el de dos nens tocant un exemplar domesticat de lèmur de cua anellada, espècie amenaçada principalment per la seva pèrdua d’hàbitat. En esdevenir viral, la demanda i el comerç il·legal d’aquesta espècie per part d’hotels i propietaris va crèixer amenaçadorament. I podríem seguir amb casos similars, com el del tití pigmeu o el gos viverrí, entre molts.

La globalització i les noves tecnologies han obert les portes a acostar-nos i a intervenir perillosament sobre la fauna salvatge. No podem permetre veure com es viralitzen vídeos que la perjudiquen, i no cal recordar que els animals salvatges no són ni han de ser mai animals domèstics. No podem deixar passar per sobre l’entreteniment a l’ètica o la responsabilitat, i això inclou la consicència ambiental. Per això, Limnos anima als usuaris d’internet a ser atents i crítics a les gravacions amb animals que circulen.

SotaMonestir (1024x768)

El patrimoni etnològic relacionat amb els horts, els recs i el travertí – l’article de l’ham del novembre 2018-

A la ciutat de Banyoles la configuració de les hortes i de la xarxa de recs que desguassen l’aigua de l’estany s’ha configurat en els pas dels anys en un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur. La xarxa hidràulica començada a l’alta edat mitjana es va construir amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. D’exemples d’hortes de bona qualitat en tenim a moltes ciutats i pobles de Catalunya, en canvi, que estiguin associades a singularitats constructives o paisatgístiques ja son més escasses: el bosc de tosca, les parets de pedra seca,… En els salts dels recs es van anar edificant molins i indústries que aprofitaven la força motriu de l’aigua de l’estany, i que avui constitueixen un valuós patrimoni industrial.

El travertí ha estat fonamental en la tasca de domesticar les aigües de l’estany i en la formació urbanística del nucli medieval de Banyoles. És una roca fàcil de treballar, perquè forma blocs regulars amb facilitat i és força resistent. Amb aquesta roca calcària també es van anar construint les llindes divisòries de les hortes, les parets laterals dels recs, les petites palanques de pas, els fons dels canals, els rentadors més antics i els encaixos de les cadiretes o bagants. La construcció dels recs a l’època medieval va suposar un laboriós treball d’enginyeria hidràulica. De mica en mica es va dissenyar una xarxa de recs principals amb ramals secundaris que permet regar prop de 300 hectàrees d’hortes, amb un conjunt de 33 km de canalitzacions, basses i cadiretes. Amb el pas del segles, s’ha constituït una xarxa de dotzenes de quilòmetres de sèquies amb la tècnica constructiva tradicional i singular de Banyoles: la llosa de travertí. Al final d’aquest complex recorregut hídric hi ha la riera Canaleta, que és, en realitat, el nom del curs alt del riu Terri i afluent del riu Ter. Els elements estructurals formats de travertí que delimiten les parcel·les de les hortes i la canalització dels recs configuren un paisatge únic a Catalunya, i esdevenen un element etnològic i paisatgístic singular que caldria preservar.

També els usos relacionats amb la fauna dels recs, formen part d’aquest patrimoni intangible. En els recs de Banyoles hi havia peixos, sobretot, barbs, bagres, sorellons i anguiles. Aquesta abundància de peix donava lloc a una pesca intensa que es regulava en l’època medieval establint temporades de veda. Diversos llocs dels recs (els “canats”, d’aquí el nom d’un carrer de Banyoles) s’habilitaven per instal·lar-hi els ormeigs de pesca, inicialment construïts amb canyes que formaven embuts en què les anguiles quedaven atrapades i les barboleres permetien pescar barbs. Peixos, musclos de riu, tòtils, llúdrigues, el blauet, totes elles espècies amenaçades i protegides a Catalunya que aporten un valor singular a la biodiversitat de la ciutat, conviuen amb el valor històric, social i etnològic dels recs i hortes de Banyoles, que tenim l’obligació de conservar i utilitzar d’una forma sostenible.

images

L’Educació ambiental – l’article del’ham del octubre 2018-

L’educació ambiental va experimentar un auge quan la degradació del medi ambient va convertir-se en un problema social, és a dir, quan va començar a afectar a la societat de manera directe. Tot i això, quan hom parla d’educació ambiental, pensem en activitats a l’exterior, sobre natura, més aviat lúdiques i dedicades a infants. Això, efectivament, no deixa de ser educació ambiental, però aquesta part que podríem titular, descoberta de l’entorn, és només un rang molt petit de tot el que l’educació ambiental ofereix.

L’objectiu principal i final de l’educació ambiental és la plena sostenibilitat de la societat humana. En altres paraules, poder gaudir de tots els serveis que ens ofereix el medi ambient (espai físic, recursos orgànics i minerals, serveis, etc) sense comprometre les generacions futures. El mitjà per aconseguir-ho doncs, és el canvi de les activitats quotidianes, tant individuals com col·lectives.
És per això que l’educació ambiental ha de ser una eina molt transversal que enquibeixi a tota la societat des de tots els àmbits. És a dir, s’ha d’utilitzar en governs, empreses, associacions, el sistema educatiu …. per a que s’impulsi un moviment participatiu.
El “Libro Blanco de la educación ambiental” explica com s’hauria de dur a terme, i proposa el següent ordre jeràrquic d’activitats: comunicar, formar, fer participar, i finalment investigar i avaluar. Cada una d’elles està pensada per un col·lectiu diferent de la societat, la primera, per exemple, s’adreça a la societat en general, mentre que la segona està pensada per empreses i associacions. Tot i això, totes dues volen aconseguir la tercera, fer participar, ja sigui als seus conciutadans o els seus treballadors. Per últim, investigar i avaluar serien tasques reservades a governs.

Individualment, en el nostre dia a dia també podem fer educació ambiental, impulsant petits canvis individuals a casa nostre, o fins i tot col·lectius, que ajudin a fer una societat més sostenible. De tota manera, cal tenir en compte que la millora porta implícit un canvi, que no sempre és vist amb bons ulls. Un exemple recent i molt evident, és el canvi de gestió de residus urbans a Porqueres, l’anomenat porta a porta que va tenir molts retractors en els seus inicis, però que ara comença a fer canviar opinions. Aquesta pràctica, és un cas molt clar d’educació ambiental a nivell col·lectiu que ha estat investigat i avaluat pel govern municipal, ja que porta el municipi a prop del cent per cent de residus reciclats.

Un altre exemple a nivell de país, és l’Agenda 21 un projecte que té com a objectiu modificar i millorar l’entorn i els hàbits dels ciutadans, des d’un punt de vista ambiental. En el sistema educatiu, les escoles impulsen projectes relacionats en problemàtiques ambientals per despertar consciències.

vinyeta ós

Hi ha d’haver ossos al Pirineu? – l’article de l’ham del setembre de 2018-

L’ós bru actualment és un mamífer restablert als Pirineus considerat en perill d’extinció i amb mesures de conservació insuficients. Des de que va ser reintroduït l’any 1996 al sud de França amb grans ajuts de la Unió Europea, any rere any la població va creixent per mèrits propis al trobar uns espais naturals en bon estat. Hi va ajudar la voluntat ferma del govern Francès, fermesa que no va tenir Catalunya en aquell moment.

L’ós Goiat va arribar des d’Eslovènia fa dos anys dins d’un nou programa LIFE per a la reintroducció de l’ós bru al nostre territori. Va arribar també per resoldre un problema de consanguinitat entre els exemplars actuals que viuen al Pirineu: la majoria d’aquests animals són descendents d’un sol mascle anomenat Piros i això provoca que la supervivència d’aquesta espècie estigui en perill. L’atac de l’ós Goiat a diversos ramats ha provocat una polèmica, que pot posar en entredit la recuperació de l’espècie al Pirineu. El projecte PirosLife que té una dotació de més de 2,4 milions d’euros ha de permetre aplicar les mesures dissuasives sense que Goiat pateixi, ajudant que aquest s’adapti al medi i que els ramaders i els seus ramats puguin conviure sense cap tipus de problema.

La funció de l’ós. L’ós bru és un gran depredador. Malgrat que és sobretot omnívor, al seu territori exerceix una funció de control de certes espècies que en excés poden causar danys, com ara el porc senglar o els cèrvids, que l’ós caça si són cries o estan ferits o malalts.
Les èpoques en què l’ós té més necessitat d’aportació extra d’aliments són abans i després de la hibernació, i pot ser que ataqui algun cap de bestiar, ja que és la manera més fàcil que té d’aconseguir una presa. Aquest fet és poc probable si es protegeixen els ramats mitjançant barreres, tancant-los en pletes durant la nit o guardant-los amb l’acompanyament de pastors i gossos d’atura i mastins. Actualment hi ha ajudes als ramaders per implementar aquestes mesures.

La presència de l’ós en un indret determinat indica la seva extrema qualitat ambiental, així doncs, les zones on viuen els óssos són espais naturals molt ben conservats. En territoris tan diferents i distants com Astúries i el Canadà s’ha aconseguit any rere any incrementar els ingressos provinents del turisme atret per conèixer zones osseres.

Què fer si ens trobem amb un ós?
És força improbable que ens trobem amb un ós al medi natural, tot i que no és impossible si per la direcció del vent o el canvi de vessant no ens ha detectat. En cas de veure o sentir un ós cal allunyar-se’n en sentit contrari d’on es trobi, sense córrer i sense cridar. L’ós tem la presència humana i no hi ha constància històrica que un ós bru hagi atacat i ferit greument una persona.
Més informació a https://sos-ossos-pirineu.jimdo.com/

Tortuga-marina-750x422

Eliminem els plàstics d’un sol ús! -l’article de l’ham de l’agost-

Més de 8 milions de tones de plàstic són llençades al mar cada any i més de 100.000 animals marins moren cada any pels plàstics. La situació actual és tan urgent que l’ofensiva contra el plàstic, i especialment contra aquells d’un sòl ús, s’està fent global. No només les entitats ecologistes estan reforçant els seus esforços, sinó que la Unió Europea està a punt d’aprovar una legislació específica que si bé, no soluciona tots els problemes, posa el tema sobre la taula.

Entitats tan potents com Geenpeace han iniciat la campanya “Salva el Mediterráneo de la invasión de plásticos” amb recollida de firmes i molta informació al seu web. També WWF, amb el lema “Atrapats en el plàstic”, han elaborat un informe presentat el juliol de 2018 per avaluar els impactes del plàstic al Mar Mediterrani. Segons l’informe, Espanya és el segon país que més plàstic aboca al mar Mediterrani, per darrera de Turquia, i el quart que més en consumeix de tota la Unió Europea.

El plàstic ha inundat la nostra vida diària: el podem trobar als envasos, objectes de decoració, ingredients de cosmètics, als teixits de la roba, en materials de construcció,… Cada any s’aboca al mar 1200 vegades el pes de la Torre Eiffel, només un 30% dels plàstics són reciclats als contenidors d’envasos grocs, i sovint oblidem que una ampolla de plàstic pot trigar entre 400 i 500 anys en descompondre’s. Si no hi ha un canvi, el 2050 al mar hi haurà més plàstic que peixos. Especialment preocupants son els microplàstics, fragments de menys de 5mm, provinents de la fragmentació o ja fets d’aquesta mida, que es solen trobar com a microesferes en productes de neteja, pastes de dents, exfoliants o detergents. Molts animals marins els ingereixen provocant bloquejos gastrointestinals i alteracions dels patrons alimentaris i de reproducció. Un catxalot mort a Murcia tenia al seu estómac 30 Kg de bosses de plàstic, un tros de xarxa, cordes i un bidó. Un dels grans problemes per les balenes i tortugues marines és que confonen els plàstics amb meduses de les quals s’alimenten. Alguns estudis parlen que el 90% dels ocells marins tenen plàstic al seu estómac. No oblidem que també aquests microplàstics poden passar a la cadena alimentaria i afectar a la salut humana a través del consum de  peixos i mol·luscs marins.

0bd7dcd5a1969a00c5f8b2843e277029-200x188

A la xarxa trobareu moltes propostes per a reduir a nivell personal el nostre consum de plàstic, especialment evitant els envasos i productes d’un sol us. Però la solució no passa per un canvi d’hàbits individual. Calen canvis legislatius i de mercat. El pagament de les bosses de plàstic en els comerços ha estat una tímida mesura de reducció del seu consum. Les bosses han estat prohibides en alguns països més conscienciats. La Comissió europea ha anunciat una sèrie de mesures. Es vol obligar a la utilització de materials biodegradables, sense plàstics, en la producció de materials d’un sol ús com les palletes per veure, els gots, plats i altres envasos per l’alimentació, i els bastonets per les orelles. També es vol obligar als productors a cobrir part de les despeses de gestió de la neteja dels residus, així com etiquetar els productes amb el seu impacte ambiental (compreses, tovalloletes humides, globus…). També es fa especial incidència en la indústria pesquera gran responsable de l’abocament de restes de materials de pescar al mar. WWF demana al govern espanyol que prohibeixi el consum de plàstics d’un sol ús, i que es comprometi a eliminar els abocaments al mar, així com l’impuls d’un acord internacional al respecte. També molts grups experts estan demanat la implementació del retorn d’envasos com a sistema elemental per a la reducció del seu abocament. Cal fomentar les mesures basades en l’economia circular, prioritzant la reducció i la reutilització dels materials plàstics. També cal prohibir l’ús de microesferes de plàstic i fomentar la innovació i implantació d’iniciatives que redueixin l’ús de plàstics.

 

 

 

1024px-Chytridiomycosis

Malalties infeccioses dels amfibis. Què hi podem fer? -l’article de l’ham del juny 2018-

Hi havia un temps on la majoria de nens i nenes jugaven a la natura i tenien contacte amb els animals de forma habitual. Qui no va jugar de petit a pescar greixandos o calabutins en basses, recs, canals i fonts? Els amfibis, un grup que inclou granotes, gripaus, salamandres i tritons, són animals majoritàriament terrestres però que fan les postes de les larves, els capgrossos, a l’aigua. Abans, no hi havia manies en remenar els capgrossos, ni els gripaus i les granotes, i des de la vessant de l’educació ambiental fora bo de retornar a activitats com aquelles. Veure com un capgros es transforma en una granota en un aquari hauria de ser una experiència educativa bàsica, igual que perseguir greixandos amb un salabre. Però els temps canvien, la pressió humana sobre l’entorn natural s’incrementa, i noves amenaces afecten a la supervivència de les espècies. En aquests moments els amfibis estan sota l’amenaça d’unes malalties infeccioses, i això, canvia les regles del joc.
S’ha detectat un fort declivi de les poblacions d’amfibis a Catalunya i a tot el món. Una de les causes és la transmissió d’una sèrie de malalties infeccioses que s’han estès amb la dispersió d’espècies exòtiques arreu del món. Els fongs, bacteris, virus i tot tipus de patògens que provoquen malalties evolucionen al llarg del temps en relació als seus hostes, és a dir, s’adapten als canvis dels organismes als quals infecten. Quan traslladem un animal o una planta d’un lloc a un altre hem de tenir present que podem estar transportant amb ell patògens propis del seu hàbitat que no sabem com reaccionaran en el nou medi. La flora i fauna autòctona no sempre estarà preparada per combatre aquests patògens i podem observar mortalitats massives o inclús la desaparició d’espècies en algunes localitats.
Als amfibis els afecta la quitridiomicosi, el ranavirus o el red leg, que provoquen símptomes com rugositat i acumulació de pell morta, vermellor en la part ventral, lesions o hemorràgies, letargia, manca del reflexos motors i posicions poc habituals com ara seure amb les cames separades del cos. Diagnosticar aquestes malalties sobre el terreny és difícil, calen proves clíniques i la participació d’experts, però entre tots i totes podem evitar que les malalties s’estenguin i alertar si detectem amfibis malalts.

Per això és molt important que evitem manipular animals, no els agafem, especialment els capgrossos, sense autorització o coneixements. Si utilitzem salabrets o anem a pescar a diferents zones cal que el material estigui net i preferentment desinfectat amb lleixiu (botes, salabres, xarxes,…). Per això, en zones tant sensibles, i amb un valor tant important per als amfibis com a l’estanyol d’Espolla, cal prendre les màximes precaucions, i no es poden fer rescats ni moviments d’amfibis sense coneixements, ni les anàlisi i autoritzacions pertinents.
Si detectem possibles símptomes de malaltia hem de comunicar-ho a les autoritats competents: el Cos d’Agents Rurals (93 561 70 00) i el Servei de Fauna i Flora (93 567 42 00). El Servei de Fauna i Flora de la Generalitat ha elaborat un protocol per tal de que entre tots evitem la propagació de malalties que amenacen la fauna local. Més informació: Projecte Life Tritó http://lifetritomontseny.eu/ca

 

Les fulles noves de les acàcies_10x15 (680x1024)

Són les plantes intel·ligents? – l’article de l’ham del juny 2018-

Quan diem que una persona ha quedat com un vegetal, volem dir que ha perdut tota sensibilitat o consciència, que ja no podem comunicar-nos amb ella, que no pot relacionar-se amb l’exterior, que té unes condicions de vida ínfimes… Tendim a pensar que les plantes són així, uns éssers pràcticament insensibles. Els estudis científics que s’estan duent a terme actualment en biologia vegetal tendeixen a desmuntar aquestes idees i a demostrar tot el contrari. Stefano Mancuso és director del laboratori internacional de neurobiologia vegetal a Florència i en el seus llibres, com per exemple “Sensibiidad e inteligencia en el mundo vegetal” o el més recent “El futuro es vegetal”, ens detalla com s’han anat desenvolupant les investigacions en aquest camp i els seus sorprenents resultats que revolucionen el món de la botànica.

L’autor es queixa de que jutgem les plantes de manera antropocèntrica, amb conceptes basats en la nostra pròpia estructura animal, amb òrgans i funcions ben definides, amb un control nerviós centrat al cervell que envia senyals a totes les parts del cos; fins i tot en un concepte de l’activitat basat en el moviment bíped o quadrúped. En realitat, comprovem que moltes de les solucions adoptades per les plantes són el revers exacte de les que han desenvolupat els animals, però no per això són pitjors: els animals es desplacen, les plantes resten fixes a terra; els animals són ràpids, les plantes són lentes; els animals consumeixen, les plantes produeixen; els animals generen diòxid de carboni, les plantes el fixen, els animals depenem de les plantes, les plantes són autònomes… i una diferència fonamental: els animals tenen funcions concentrades en òrgans especialitzats mentre que les plantes tenen funcions difoses, repartides per tot el seu cos.

Aquest fet representa un gran avantatge pels vegetals, doncs si les plantes tinguessin òrgans la seva vida correria molt més perill, ja que les mossegades dels animals que s’alimenten d’elles podrien matar-les. Les plantes no tenen un òrgan semblant a un cervell, ni un sistema nerviós pròpiament dit, malgrat això, perceben l’entorn amb una sensibilitat superior a la dels animals, S’ha demostrat, per exemple, que els àpex de les arrels d’una planta són capaços de detectar fins a 40 paràmetres diferents que influiran en el seu desenvolupament: llum, humitat, pressió, so, gran varietat de senyals químiques… A més, per mitjà de les arrels, poden intercanviar informació i fins i tot intercanviar nutrients amb altres plantes del seu voltant. S’ha comprovat que en boscos madurs els exemplars més sans i vigorosos ajuden als més dèbils o envellits transportant nutrients cap a ells, fent prevaler de manera altruista, la estabilitat de la comunitat del bosc per sobre del benefici individual. Les plantes no només poden intercanviar informació entre elles sinó també entre elles i els animals. Així mateix sabem que els vegetals sospesen i analitzen amb precisió les circumstàncies ambientals i, en conseqüència, realitzen les accions més adequades en cada moment. Com negar que són intel·ligents? No tenen un sistema nerviós central, però totes les cèl·lules del seu cos participen en la presa de decisions de la planta, es tracta d’un sistema d’intel·ligència descentralitzada, en xarxa, que porta funcionant 600 milions d’anys . La espècie humana, tot just ara, està descobrint aquest sistema per exemple amb internet, amb la wikipedia, els bitcoins…

Potser prendre consciencia de que les plantes senten, es comuniquen, recorden, resolen problemes, aprenen… ens pot ajudar a considerar-les com a éssers més propers a nosaltres, a commoure’ns davant dels seus problemes i a pensar que són mereixedores de molta més atenció i protecció de les que moltes vegades reben.