Hurricane-Irma (Ap Images)

L’Huracà Irma, causes i conseqüències ambientals- Article de l’ham Octubre 2017-

L’Irma va ser un cicló tropical que anomenem huracà pel fet de desenvolupar-se a l’oceà Atlàntic. Els ciclons tropicals es formen degut a la condensació del vapor d’aigua present a l’aire en forma de núvols de manera massiva i acumulativa. És per aquest motiu que es formen sempre a les zones tropicals dels oceans, és a dir, a àrees del planeta amb temperatures elevades i amb grans masses d’aigua. Concretament, l’Irma va desenvolupar-se com un huracà típic de Cap Verd a causa d’una onada d’aire calent que va arribar des de les costes d’Àfrica, fins a convertir-se en un huracà de intensitat 5, la categoria màxima de la seva escala, a Amèrica central. A la primera dècada del segle XXI es van registrar vuit huracans de intensitat 5 i amb el que portem de segona dècada se n’han registrat dos però baten rècords d’intensitat. Al segle XX, en canvi, se’n van registrar quatre per dècada de mitjana, i en cap cas es van superar els 6 huracans de intensitat 5 per dècada. Tot i que tots els fenòmens naturals tenen un període de retorn, es pot veure clarament com augmenta la recurrència i la intensitat dels huracans al llarg del temps. Aquest canvi s’explicaria per una pujada de la temperatura, la qual augmentaria la condensació del vapor d’aigua a l’aire facilitant la formació de ciclons. No és gens agosarat dir, doncs, que el canvi climàtic n’és el culpable o almenys hi contribueix.
Pel que fa les conseqüències humanes d’aquest fenomen natural val a dir que són notables, les persones afectades es conten per milers i fins hi tot s’ha cobrat víctimes mortals. Ha arribat a afectar a: Illa de Sant Martí, Cuba, Antigua i Barbuda, Puerto Rico, i Florida (EEUU). Per altre banda les conseqüències ambientals no són menys desastroses. Primerament i més evident, és el dany físic, l’Irma ha deixat un rastre devastador de destrucció d’hàbitat per allà on ha passat, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat associada. Malgrat tot, és una destrucció lentament regenerable per la mateixa natura si les activitats humanes ho permeten. Una altre conseqüència ambiental que ha afectat de manera més indirecte, ha sigut el desplaçament de grans quantitats d’ocells en plena ruta migratòria. En previsió de l’arribada del fred, alguns ocells que han estiuejat a latituds altes i mitjanes fan un viatge migratori de tornada durant la tardor, cap a latituds més baixes en busca de calor per passar l’hivern. Aquest desplaçament inusual provocat per l’huracà, ha afectat sobretot a espècies americanes d’ocells marins, amb rutes migratòries costaneres: xatracs, limícoles, etc. Conseqüentment aquestes poblacions d’ocells arribaran més tard o arribaran menys individus a les seves destinacions, cosa que afectarà negativament al funcionament dels ecosistemes. Per una altre banda, molts ocellaires i ornitòlegs estaran contents de trobar exemplars d’espècies poc comunes a les seves regions. L’entitat SEO/Birdlife, sense anar més lluny, ha emès un comunicat on promou l’observació d’ocells a zones costaneres per trobar aquestes rareses.

Podem concloure que tot i que els huracans i els ciclons tropicals són un mal major fruit de la natura i aparentment inevitables, podem sumar una conseqüència més al canvi climàtic. Es demostra doncs que la natura funciona com una cadena, si la maltractem més aviat o més d’hora se’ns retorna el mal. Aquesta conseqüència no és la més evident però si una de les que ens toca de més a prop i que ens pot arribar a fer molt de mal més endavant. Esperem que no n’hagin de venir gaires més com aquest per adonar-nos compte que hem de canviar de manera de fer.

Cydalima_perspectalis_MHNT_Imago

Què els està passant al boixos de les nostres contrades?- Article de l’ham del setembre-

El boix (Buxus semprevirens) és un arbust molt comú d’un a cinc metres d’alçada de fulles ovalades i verdes tot l’any. Creix a gran part del territori català submediterrani, preferentment en terrenys calcaris, formant part del sotabosc de fagedes, rouredes i altres boscos mixtes humits entre els 100 i 1900 metres d’alçada. A la comarca del pla de l’Estany el boix és present a la part occidental, com a la vall de Sant Miquel, en boscos sota la influència de Rocacorba i en zones humides o vessants ombrívoles. És una espècie típica dels boscos de l’Alta Garrotxa. A la vegada es considera un bon colonitzador ja que s’adapta molt bé a zones degradades. Per la seva resistència a la poda i el creixement lent, així com pel fullatge espès, el poc manteniment que requereix i el seu port i manera de formar-se, es considerada una planta excel·lent per a la jardineria. Ha estat àmpliament utilitzada per fer tanques, laberints o per crear formes geomètriques amb arbustos. La seva fusta també és molt valorada per la seva qualitat i duresa, utilitzant-se sobretot per fer estris de cuina o mànecs d’eines.
Actualment les boixedes estan en risc, i n’hi ha una gran quantitat que s’han assecat. Des del 2008 una combinació d’una plaga i una malura ha provocat que una gran quantitat s’hagin vist afectades, causant-la mort a gran quantitat de peus. La principal causa ha estat una papallona nocturna d’origen asiàtic, l’eruga de la qual s’alimenta estrictament de fulles de boix causant la defoliació total. Se l’ha anomenat eruga defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) originaria de l’est d’Àsia i que es va localitzar a Europa el primer cop el 2006 a Alemanya, i a Catalunya el 2014. Des de llavors la seva expansió ha estat fulminant. Les erugues presenten el cap negre d’un color groc verd de fons que es va enfosquint amb el temps amb unes línies blanques clares fines al dors. També té una franja de tubercles negres rodejats de blanc en tots els seus segments, i arriba a fer 4 cm. de llarg. Les erugues fan la crisàlide al mateix arbre, envoltades de fils de seda, i en surt una papallona molt bonica de color blanc amb una banda negra al marge de les ales. Fan tres generacions d’erugues, la primera causa poc dany, i és la segona generació la que causa el dessecament massiu de les plantes. Es mengen les fulles amb gran voracitat, deixant intacte la tija de manera que la planta pot tornar a rebrotar. La pèrdua de fulles però evita la fotosíntesi a la planta, fet que la va debilitant. En el cas de defoliacions continues o de que l’eruga ataqui l’escorça, finalment pot provocar la mort. La principal afectació es produeix de març a abril, i implica tant als boixos dels boscos, com els que es troben en jardins, generant un doble impacte ecològic i paisatgístic. Però com ja hem dit, no només actua l’eruga. S’ha vist que hi ha una mena de malura que també afecta als boixos, un patogen que podria ser un fong pendent de determinar que obstrueix els conductes de saba, i que especialment en zones humides provoca la mort immediata dels boix després de la defoliació o a l’any següent si es repeteix la plaga. Aquesta combinació de plaga i malura està canviant el sotabosc de boscos humits, generant un impacte visual negatiu i efectes també sobre els ecosistemes fluvials.

Si sabeu de llocs que han estat afectats ho podeu comunicar directament
al Parc (pnzvg@gencat.cat) o a través de Limnos (limnos@limnos.org)

Des del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa estan recollint dades de la distribució d’aquesta plaga. Si sabeu de llocs que han estat afectats ho podeu comunicar directament al Parc o a través de Limnos. S’ha detectat a Sant Miquel de Campmajor i a Pujarnol, però segurament està ja molt més estesa a la comarca. Com a tractament per eliminar-la hi ha tractaments biològics a través de l’aplicació d’un nematode entomopatògen, a base de Bacillus turingencis o amb trampes de feromones. Intenteu no fer servir pesticides tòxics, i es recomanable que us assessoreu per un expert en plagues per assegurar l’eficiència del que feu, i per evitar efectes secundaris perjudicials per les plantes o la fauna associada a boscos i jardins.

Setembre 2017

200px-Raupe_des_Buchsbaumzünsler,_Cydalima_perspectalis_24

Imatges wikipedia

oreneta

Els beneficis de l’oreneta cuablanca – Article de l’ham de l’agost –

L’oreneta cuablanca, és de color fosc a sobre i blanc del pit i gola, i li destaca una banda blanca al carpó, és a dir entre la cua i l’esquena, fet que li dona nom. Es pot confondre amb l’oreneta vulgar, que com a tret característic presenta la gola rogenca, o amb altres orenetes més escasses a casa nostra com l’oreneta cua-rogenca o el roquerol. No hem de confondre-la amb els falciots, ocells negres amb la silueta d’ales llargues i punxegudes en forma de falç que també viuen en pobles i ciutats. Un tret que també ens ajudarà molt a distingir-les és el niu. Mentre que el falciot fa el niu en forats dels edificis o sota les teules, la cuablanca el construeix amb fang, esfèric i completament tapat amb un forat d’entrada d’uns 3 cm. de diàmetre. Els nius de roquerols i d’oreneta vulgar son completament oberts de dalt i el d’oreneta cua-rogenca fa un canal d’entrada. L’oreneta cuablanca fa el niu en penya-segats i en edificis de ciutats i pobles. Al pobles pot criar a qualsevol carrer, mentre que a les grans ciutats prefereix zones perifèriques més properes a llocs on trobar fang per fer el niu. La majoria d’espècies d’orenetes i falciots són migradores, això vol dir que marxen a l’hivern cap a l’Àfrica i tornen a partir de la primavera. L’oreneta cuablanca és monògama, viu en parella, i forma colònies de varis nius concentrats. En una setmana fan el niu de fang i herbes o aprofiten els nius fets d’anteriors temporades. Posen de 3 a 5 ous que coven durant 15 dies i d’on surten els pollets que alimenten 30 dies més. Poden fer fins a tres postes una mateixa temporada. Una curiositat és que són un exemple social, doncs els joves nascuts de la primera cria ajuden a alimentar a les cries de la segona posta. S’alimenta exclusivament d’insectes que captura al vol, a bastant alçada, pel que es considera una espècie molt beneficiosa.

A nivell cultural, hi havia la tradició que un niu d’oreneta en una casa era símbol de bona sort i fortuna. Malauradament encara hi ha molta gent que trenca els seus nius per les molèsties que poden comportar, bàsicament els excrements, i que desconeixen que està prohibit. Una simple lleixa de futa sota el niu pot ajudar a recollir els excrements i evitar problemes. Altres coses que es poden fer per afavorir l’espècie és col·locar nius artificials o fer basses de fang per fer el niu en terrats de zones urbanes. Les poblacions d’oreneta cuablanca podrien ser considerades com un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones dels pobles i ciutats on construeix els nius. També són bons indicadors de la qualitat de l’aire ja que la contaminació atmosfèrica afecta al tipus i quantitat d’insectes que viuen en aquest medi.

banner_logo_ca0

El projecte oreneta (oreneta.cat) de l’Institut Català d’Ornitologia és una iniciativa per a l’estudi dels ocells basada en participació ciutadana que proposa fer un seguiment dels nius d’oreneta cuablanca de Catalunya. Es pretén sensibilitzar de la important funció que fan els ocells insectívors ajudant a tenir menys mosquits a casa nostra. Hi participen persones particulars, centre educatius o associacions que fan un cens d’oreneta al seu carrer, barri o poble seguint una metodologia molt senzilla, i que ha permès recollir una gran informació. A Banyoles i Mata hi ha dades des del 2007, amb uns màxims de 500 nius a Banyoles, 400 a Porqueres, i hi ha censos puntuals de 87 nius a Fontcoberta, 200 a Serinyà, 100 a Crespià, 50 a Esponellà o 5 a Camós. Una de les colònies més seguides està al Barri de Canaleta i a Can Puig amb més de 300 nius, tot i que només uns 100 estan ocupats i molts trencats. Considerant que cada oreneta menja de 5 i 6 grams de mosquits al dia i per cada niu teniu dos adults i 3 pollets, podem calcular un mínim de 400 kg de mosquits per temporada. Podeu anar fent números. Surt a compte tenir nius d’oreneta i protegir-los, i ens indicaran que el lloc on vivim és prou saludable.

ico-robaneta

Consum responsable de roba – Article de l’ham del juliol-

Queden lluny ja els anys en els quals els “draps banyolesos” eren famosos i s’exportaven arreu del món. Una rica indústria medieval, que utilitzava recursos locals per a produir els draps: la llana de les ovelles, materials vegetals per tenyir i l’aigua dels recs per fer anar els molins drapers. El tèxtil va seguir essent important al llarg dels segles amb teixits de cànem i lli, i empreses de tota mena fins a ben entrat el segle XX. Amb tot va arribar la deslocalització i el sorgiment de les empreses multinacionals que per obtenir alts beneficis van rebaixar preus produint en països en desenvolupament amb baix cost laboral, i van enfonsar el tramat productiu de tèxtil del país, canviant les normes del joc. Actualment per produir una peça de roba de cotó hi ha tantes etapes que la traçabilitat del producte es perd, i malgrat això, hi ha preus sorprenentment baixos basats en l’explotació laboral i la destrucció del medi ambient. La creació de grans explotacions agrícoles de cotó necessiten molta aigua per a regar fet que provoca la sobreexplotació i assecat de rius, llacs i estanys. El cotó es transporta a altres països que manufacturen els productes i produeixen els teixits, sovint a kilòmetres de distància del lloc d’on prové la matèria primera. Els teixits cal tenyir-los, i després convertir-los en roba a través de la confecció fins a obtenir un producte final que es distribueix als punts de venda. Kilòmetres en transport, costos ambientals, i producció en països amb explotació laboral, amb  vulneració dels drets dels treballadors, salaris baixos, males condicions laborals, treball infantil, i sense normatives de protecció ambiental … Cal alertar que el que és barat, ens acaba costant molt car.

El consumisme occidental, i en aquest cas el consum de tèxtil, que inclou roba, sabates, bosses i altres complements, multiplica la necessitat d’uns recursos que cada cop són més escassos: sòl fèrtil, aigua i la material vegetal o derivada del petroli per a produir fibra. Es diu que per produir uns texans calen 3000 litres d’aigua. Quan comprem una peça de roba barata, no només ens arrisquem a que duri poc o que sigui de mala qualitat, sinó que comporta el risc que com que és barata, la utilitzem poc i la llencem abans, que no valorem el que comprem, i que acabem generant moltes tones de residus tèxtils a l’any, dels quals només una petita part va als mercats de segona mà. Existeix una campanya important dedicada a informar-nos sobre el món del tèxtil que es diu Roba Neta ( https://robaneta.wordpress.com/ i http://robaneta.org/) de l’associació SETEM que fa una radiografia del sector, recollint informació crítica sobre les grans marques: Zara, Mango, H&M, Desigual, etc. A la vegada podeu consultar una guia de consum conscient i sostenible de roba que al final ens pot ajudar a seguir algun criteri.

Com a consumidors i consumidores tenim el poder de decidir què volem comprar i on volem comprar-ho. Les grans empreses posen al mercat la roba que s’ha de dur i les opcions es concentren en unes poques marques a les que arribem per cada cop menys distribuïdors. Aquesta concentració i control del sector dificulten que puguem triar, amb total llibertat, la roba que volem comprar i les botigues on fer la compra. Abans de comprar una peça de roba pots preguntar-te si realment la necessites, si és un només un desig, quin ús en faràs, si algú te’n pot deixar algun de semblant, si et durarà molt, i quines són les millors opcions (tipus de teixits, comoditat, neteja o reparació). Un cop decidits a comprar cal pensar en comprar peces de qualitat, escollint peces útils i resistents, i posteriorment cal esforçar-se en una bona conservació i cura (neteja, assecat al sol o assecadora…) per tal d’allargar-ne la vida.

El consum de proximitat és un model de comerç i consum coherent que ens ofereix una oferta especialitzada enfront de l’oferta diversificada de les grans marques o cadenes. Tenim a l’abast botigues per a cada tipus de roba, que ens poden aconsellar de manera professional i faciliten els canvis, reparacions o consultes postvenda. Alhora és més sostenible i socialment més integrat. Cal doncs, localitzar aquestes botigues a prou del lloc on vius i buscar les opcions per contribuir a un consum més responsable, també depèn de tu.

platans_bny

La necessitat dels arbres urbans- l’article de l’ham de juny-

L’arbre està esdevenint cada cop un element més a tenir en compte a l’hora de planificar i pensar el paisatge i els usos dels espais urbans, siguin carrers, places o àrees verdes. Està considerat un recurs de futur, no només per les seves funcions, sinó també perquè es un element necessari per millorar l’habitabilitat de la ciutadania. La concepció que la jardineria és un privilegi o una activitat prescindible a les ciutats, ha estat exposada en aquests moments de crisi, però és un error greu considerar que els arbres no són una necessitat bàsica dels habitants. A primer cop d’ull, podem apreciar que els arbres ens ofereixen ombra  a carrers i edificis, generant frescor, i reduint l’efecte illa de calor que es produeix per l’escalfor de l’asfalt. A més, poden millorar el rendiment ambiental dels edificis abaixant despeses de calefacció o refrigeració. La millora de la qualitat de l’aire n’és una altra virtut, produeixen oxigen i actuen com a embornal de diòxid de carboni. També redueix la presència de pols i altres partícules en suspensió, especialment interessant per l’absorció o fixació de contaminants gasosos derivats de la indústria i el trànsit, com l’ozó, el diòxid de sobre i el de nitrogen. Només aquest punt representa una gran aportació a la salut de les persones.

L’arbre es pot convertir una eina tècnica més per a la millora del disseny de l’urbanisme i l’arquitectura urbana, i és que els arbres fan més amable la ciutat i vesteixen places i carrers que generen espais públics de qualitat on trobar-se i realitzar activitats socials. L’arbrat pot esdevenir un element que organitza les ciutats. Ben col·locats els arbres poden absorbir reverberacions de sorolls, reduir l’efecte del vent afavorint al confort dels habitants, o facilitant la mobilitat. L’arbre pot actuar com a element clau contra el canvi climàtic, suavitzant el clima, absorbint l’aigua de pluja i harmonitzant l’entorn. També ofereix hàbitat a tot un conjunt d’animalons que viuen en espais urbans, i es habitual veure-hi ocells com el tudó, la cardina o el rei-tit. Amb els arbres no només es pot aconseguir un paisatge més agradable i un entorn habitable. La remodelació d’espais verds també afavoreix a canviar costums socials, com per exemple augmentar l’activitat física a aquells que viuen a prop d’un parc. S’hi han associat millores de la salut mental o poden augmentar la participació social en un barri. Diversos treballs han conclòs que els beneficis dels espais verds són majors en persones d’ingressos més baixos. Altres experts asseguren que l’espai verd possibilita l’augment de l’activitat social, la millora de la cohesió comunitària, el desenvolupament local i la reducció dels nivells de delinqüència, especialment en comunitats desfavorides. Pot augmentar el valor econòmic d’un immoble, i les noves tendències parlen d’espais urbans útils, més naturals, amb arbres fruiters que aportin recursos extres a la població.

Cal però anar alerta amb els arbres urbans. Una mala planificació pot provocar que generin més problemes que beneficis. Escocells massa petits, arbres en carrers petits amb poc espai, terra compactada, selecció d’espècies que provoquen al·lèrgies,… Hi ha encara arquitectes que consideren els arbres com un simple equipament urbà, com una banc o una paperera, que en pocs anys s’han de canviar. Cal pensar amb deteniment i planificació quines espècies usem a cada lloc. Buscar arbres de fulla caduca que a l’estiu faran ombra i a l’hivern deixaran passar la llum en un tipus de carrer, però en altres emprar arbres grans de capçades amples. La qualitat es defineix per arbres més grans, més madurs, amb millor estat vegetatiu i amb millors condicions de sòl, que a la vegada són més resistents als reptes del canvi climàtic. Alguns arbres poden tenir un cert valor per la seva personalitat, per la mida, per la història, que pot fer necessari dedicar esforços a la seva conservació. Arbres catalogats com el pollancre del rec de Guèmol, el til·ler de Cal General, o els plàtans de l’Estany haurien de tenir protecció, però potser els plàtans en altres zones s’haurien de treure per evitar les al·lèrgies que provoquen. Caldria elaborar un pla director específic per als arbres a llarg termini, i és que la vida dels arbres és llarga i cal pensar que tot allò el que avui sembrem, en el futur ho recollirem.

gasoducte

L’impacte del MIDCAT un nou gasoducte creuant el Pla de l’Estany- l’article de l’ham del maig-

A Catalunya s’ha creat la Plataforma de resposta al MidcAT del qual un adjuntem un extracte del manifest fundacional.

El projecte MidcAT és una megainfraestructura gasística promocionada per l’estat espanyol i declarada d’interès comunitari per la Unió Europea. L’objectiu d’aquest projecte de l’empresa Enagas i del ministeri de indústria és gairebé duplicar la capacitat exportadora de metà (gas “natural”) de la península ibèrica i connectar via gasoducte el centre d’Europa amb els camps d’extracció. El gas pot venir d’Algèria passant per Algesires o directament a Almeria pel Medgaz o dels ports de BCN, Sagunt, Cartagena i per tant, provenir de Qatar, Trinitat i Tobago o Nigèria. És un gasoducte de 311km i 1m de diàmetre entre Catalunya (Martorell) i Occitània (Barbairan), on el primer tram (Martorell – Hostalric) es va construir el 2011 sense cap tipus de consciència ambiental ni procés de participació o consulta amb les poblacions afectades. Es preveu que el gasoducte continuï creuant i malmetent més espais naturals, rius, boscos i terres de conreu, aquest cop cap a les comarques de La Selva, Gironès, Pla de l’Estany i Empordà. A aquesta infraestructura s’hi destinarà una quantitat enorme de diners públics, concretament 480 M€ dels 3.000 M€ de cost total.
El MidcAT continua el model extractivista en els països del sud, perpetuant la divisió entre centre i perifèries del sistema econòmic global. I així també externalititza els impactes ambientals als països del sud. Els recursos gasístics del Magreb són majoritàriament de propietat d’empreses europees, que aprofiten per utilitzar tecnologies prohibides (com el fracking) en els seus països d’origen: una clara mostra de neocolonialisme. Si s’estén l’extracció per fractura hidràulica a Algèria (legal des del 2013), l’aqüífer que sosté la vida en aquesta zona àrida es podria veure seriosament amenaçat. El gas natural és un gas d’efecte hivernacle. El metà és un hidrocarbur extret del subsòl, de quantitat finita i que allibera CO2 quan es combustiona. No és una font d’energia neta, ni cap solució a la necessària transició energètica que hem d’adoptar de forma imminent. Així doncs, el gasoducte és una violació de l’acord de París del COP21, que es compromet a abandonar de forma immediata l’ús dels combustibles fòssils.

El MidcAT respon a un model energètic obsolet, basat en la centralització de la producció energètica i les megainfraestructures, prioritza els interessos de l’oligopoli energètic davant dels interessos dels ciutadans, privatitza els beneficis i col·lectivitza els impactes. No servirà per a la millora del subministrament a la població local, és només una peça en un panorama geopolític que no té en compte a les persones, ni els drets humans i es basa tan sols en l’explotació de recursos dins un sistema extractivista i capitalista.
Volem que Catalunya sigui productora i consumidora d’energies renovables enlloc de ser només l’autopista energètica cap el neoliberalisme i el neocolonialisme. Per això demanem que no s’inverteixi en el MidcAT sinó en la recerca i el desenvolupament de les energies renovables. Volem una desinversió total en combustibles fòssils i nuclears. El MidcAT suposa una greu amenaça a la democràcia i a la participació ciutadana popular. Per tot això diem NO al MidcAT, diem NO a l’oligopoli, diem NO a la Unió Energètica i als tractats de lliure comerç. I diem SÍ. SÍ a la governança dels pobles. SÍ a les energies renovables i la generació distribuïda. SÍ a la reducció del consum i SÍ a la lluita contra el canvi climàtic.

arton32732-b8355 (1)

La importància del sòl – l’article de l’ham de l’abril-

Avui en dia, gairebé tothom té clar que per a la conservació del medi ambient, és important tenir en compte els ecosistemes aquàtics i, també, controlar les nostres emissions cap a la capa d’ozó. Però, i el sòl? Que hi pensem en això? El sòl és un ecosistema viu, essencial per a la vida a la Terra, sense la protecció d’aquest és pràcticament impossible garantir una seguretat alimentària, aturar la pèrdua de biodiversitat, la transició a una agricultura lliure de tòxics, mitigar l’escalfament global i adaptar-nos al canvi climàtic. Realment, no sobta que no ens adonem en un primer moment de la importància del sòl, al cap i a la fi és una capa prima que es troba per sota els nostres peus, pel que totes les seves funcions no són evidents a primera vista. Això ens ha portat a que en els últims anys, l’explotació, empobriment, erosió i contaminació del sòl han assolit uns nivells bastant elevats degut a la pressió humana. El sòl, juntament amb el cicle de nutrients que s’hi dóna, la producció primària i la mateixa formació de sòl, és capaç de regular el clima i l’erosió, de subministrar aliment, aigua i combustible, d’assegurar una estabilitat, refugi per a diferents espècies i, a més, ens proporciona serveis culturals, tant a nivell paisatgístic com de patrimoni. Tot i així, encara no som del tot conscients del que estem deixant perdre, de que el sòl és aliment, és natura, és salut i és futur.

És evident que el sòl és el que ens proporciona la producció d’aliments, però això és possible amb un sòl sa i fèrtil. El creixement de la població, fet que provoca l’expansió de ciutats, carreteres i zones industrials, està ocupant molta part de sòl que podria ser útil per a produir aliments. A més, això provoca una gran degradació del sòl, el que augmenta l’erosió d’aquest, sumat a tota la contaminació que se’n deriva dels diferents processos agrícoles i ramaders, la quantitat de sòl en bones condicions que queda a la superfície del planeta es veu molt reduïda. D’aquí se’n deriva també la mala situació de moltes espècies animals. Actualment, el 70% de les espècies associades a ecosistemes de terres de cultiu es troben en mal estat de conservació; i només el 21% dels hàbitats i el 28% d’espècies protegides per la legislació de la UE es troben en un estat apropiat. D’altra banda, també es troben tots els efectes de la part de biodiversitat del sòl, la que no veiem pròpiament, els insectes, àcars, cucs i bacteris, que són els que realment formen un sòl sa. Si el sòl es va degradant, aquesta biodiversitat es va empobrint, i arriba un punt que ja no serem capaços de recuperar-la i poder assegurar un bon ecosistema.

El sòl és un element clau del sistema climàtic. Després dels oceans, és el segon magatzem de carboni, a part de tots els altres nutrients que conté. Per tal de mantenir els nutrients al sòl, una opció és implicar-nos en una agricultura sostenible, llaurar menys, cultivar amb rotacions, i aprofitar els residus de la collita. En general, si adoptéssim unes pràctiques agrícoles i forestals adequades el potencial per a la restauració del sòl i l’eliminació de diòxid de carboni de l’atmosfera seria enorme.

Actualment, a nivell d’Europa, es donen situacions que no són massa favorables per a la bona salut dels sòls: disminució de la població agrícola, dificultats pels joves agricultors per accedir a la terra, desconnexió entre el valor dels sòls agrícoles i el seu preu al mercat, i la competència entre aliments, fibres i combustibles. Tot i això, al mateix temps s’estan promovent una sèrie d’iniciatives per a dur a terme noves formes de gestió de la terra i la protecció del sòl.

Un clar exemple és “People 4 Soil”, la iniciativa ciutadana europea per a una legislació específica en matèria de protecció i conservació de sòls. A Europa, a dia d’avui, no existeix cap legislació que es centri exclusivament en la conservació i protecció del sòl. Tot i això, si que existeix una necessitat urgent d’aturar (o si més no reduir molt) les principals amenaces del sòl que estan presents a la UE: l’erosió, el segellament, la pèrdua de matèria orgànica, la pèrdua de biodiversitat i la contaminació. És responsabilitat nostra preservar aquest recurs, tant per ara, com pels que vindran, i això només serà possible si s’adopten instruments jurídicament vinculants.
Aquesta iniciativa requereix el suport de tantes persones com sigui possible, per això s’està fent una recollida de signatures a: www.ecologistasenaccion.org/people4soil

Triops a Espolla 2-5-06 CFQ (5)

El triops de l’estanyol d’Espolla -l’article de l’ham del març-

Quan les pluges són intenses i els aqüífers estan plens d’aigua, al Pla de l’estany hi veiem un dels espectacles naturals més sorprenents de Catalunya, el naixement d’un estanyol nodrit d’aigües surgents provinents de sota terra. L’estanyol d’Espolla és una massa d’aigua temporània, que té aigua només quan els aqüífers van plens. El nom oficial és platja d’Espolla, però també és conegut com a Clot d’Espolla. Les seves aigües travessen el Pla de Martís a través d’un rec cabalós fins a abocar-se al riu Fluvià després de caure pels salts de Martís. Un estanyol d’aigua abundant, neta i sense depredadors és el paradís de molts animalons aquàtics, amfibis, nedadors d’esquenes, escarabats d’aigua, libèl·lules, mosquits, però també d’uns animalons que generen una gran curiositat: els triops.

És un crustaci, una mena de gambeta amb tres ulls, amb unes antenes i una cua bifurcada llarga, que fàcilment es pot confondre amb els capgrossos o greixandos. D’ells se n’expliquen històries sorprenents; que és un animal prehistòric, que reneix del fang, que si els seus ous aguanten anys de sequera… La veritat és que és un animal adaptat als ambients que s’inunden temporàniament i que és tan curiós que val la pena acostar-se per veure’l. El nom fa referència al seu nom científic, Triops cancriformis, tot i que antigament el seu nom científic era Apus cancriformis, per la qual cosa encara ara molta gent gran els anomena “apus”. Se l’ha etiquetat com a fòssil vivent, però de fet es tracta d’una espècie ben adaptada al seu entorn que ja existia durant el període Triàsic, i es considerada una de les especies animals vives més antigues del planeta. Son molt voraços i s’alimenten de detritus, plàncton, vegetació, larves d’insectes, cucs i poden depredar sobre larves d’amfibis o altres triops en cas de falta de menjar.

Quan l’estanyol se seca, les femelles deixen els seus ous al fang. Els ous son resistents a la dessecació durant anys mantenint la seva vitalitat. De fet per néixer han de passar abans un període de dessecació. L’eclosió dels ous té lloc al mateix temps, pocs dies després de la inundació. La població assoleix la seva major densitat d’individus a les tres setmanes, depenent de la temperatura de l’aigua. Quan una bassa s’asseca, els triops morts poden arribar a cobrir el fons de la llacuna. No val la pena intentar salvar-los doncs per ells la vida ja és de per si efímera, només viuen 90 dies en captivitat. Malgrat que pugui resultar una imatge impactant, tot forma part del cicle vital. La seva persistència a l’estanyol d’Espolla s’explica per la inexistència de depredadors, especialment peixos, degut a la intermitència de les aigües i a la impossible colonització a partir del Fluvià, barrada pels saltants de Martís. El podem trobar per mig món, pel que cal negar el mite que explicava que només es troben a l’estany d’Espolla, a la Xina i a Rússia. A Catalunya també s’ha localitzat a la zona propera de Les Llacunes (Serinyà) al Pla de Martís, en arrossars del Delta de l’Ebre, a Pals al Baix Empordà, i en algunes basses interiors de Lleida, tot i que els pesticides han acabat amb ells a moltes localitats.

Actualment és una espècie protegida a Catalunya pel perill de desaparició del seu hàbitat. Des de fa ja alguns anys s’estan comercialitzant uns jocs per criar una espècie americana de triops en uns aquaris petits de plàstic. La facilitat de reproducció de l’espècie fa que sembli una bona activitat educativa, però inconscientment podria provocar un impacte irreparable al medi ambient si s’escapen. No en compreu, i gaudiu de l’espectacle de la natura en viu sobre el terreny. I sobretot, no els agafeu, és delicte ambiental!!!

Centrals

L’Antropocè. Som en una nova era geològica? -l’article de l’ham del febrer de 2017-

El nom d’Antropocè s’ha utilitzat per descriure un nou període geològic, que substituiria l’actual, fins ara, denominat Holocè, i que estaria definit per l’impacte de les activitats humanes sobre els ecosistemes i el planeta. El terme va rebre l’impuls cap al gran públic l’any 2000 de la mà d’un Nobel de química, en Paul Crutzen, i no està exempt de discussió. Amb els anys ha anat guanyant adeptes entre la comunitat científica, malgrat no tractar-se pròpiament d’un període geològic i no estar encara oficialment reconegut per la Comissió Internacional de Estratigrafia. L’inici del període està per concretar, però estaria entre la revolució industrial del segle XVII i la primera bomba atòmica de 1945 a Nou Mèxic. Alguns autors s’atreveixen a fer-lo recular fins a l’inici de l’agricultura. Evidentment estem parlant d’un període geològic molt curt temporalment, els registres geològics del qual són encara reduïts, pel que hi ha qui ho considera més una etiqueta política que no una proposta científica. No només biòlegs o geòlegs participen del debat, hi ha altres científics, i també filòsofs i humanistes, amb revistes especialitzades en el tema.

Estem parlant doncs d’un període en el qual es produirien uns efectes massius sobre els ecosistemes del planeta sense precedents i que deixarien registre al sòl. Això inclou l’extinció d’animals, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat, un fet que ja s’està produint a una velocitat alarmant. Malgrat els primers caçadors recol·lectors han estat descrits com un element profundament alterador dels ecosistemes i les cadenes tròfiques, caçant i eliminant grans herbívors, provocant incendis, desforestant, promovent l’agricultura i grans canvis en el paisatge i la dinàmica de sediments dels rius; és a partir de la revolució industrial que es produeix un increment demogràfic exponencial que va associat a l’ús dels combustibles fòssils per a obtenir energia, primer amb el carbó i després amb els derivats del petroli i gas. Aquesta sobrepoblació, 6 bilions d’habitants, i el consum d’energies fòssils ha generat les condicions per a un canvi climàtic a gran escala d’efectes imprevistos, marcat per l’augment de la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera, per canvis en la dinàmica del clima, l’increment dels fenòmens extrems, la pujada del nivell del mar, un augment important de l’acidificació dels oceans o l’aparició de conglomerats plàstics als mars i en alguns sediments. A nivell científic ja s’han definit indicadors com la quantitat de CO2, la temperatura, les variacions dels isòtops de carboni, els isòtops radioactius deguts a les explosions i accidents nuclears o els sulfats acumulats en capes de gel.

La creació d’aquest nou concepte no serveix només a títol descriptiu. Al darrera hi ha també una preocupació per la resiliència que pugui tenir el planeta per a recuperar-se, suavitzar o tolerar aquests sotracs causats per l’home a nivell ecològic, bioquímic, hidrològic, climàtic, ecosistèmic i ,fins i tot, social o cultural. Tot pegat podria comportar canvis grans en la dinàmica del planeta, portant-lo a un nou estadi on potser la vida humana patiria de grans migracions (climàtiques, econòmiques, bèl·liques,…) o problemes d’abastament d’aliments i recursos naturals bàsics com l’aigua, evidentment aigua dolça i apte per al consum humà. És en la recerca d’aquesta resiliència que hi ha també nombroses iniciatives i projectes que busquen millorar la capacitat del planeta per absorbir aquestes alteracions i reorganitzar-se mantenint la base dels funcionament actual tal com el coneixem. Molt recomanable és el web www.anthropocene.info. Cal conservar els espais naturals i la diversitat dels ecosistemes que permeten reduir l’impacte dels desastres ambientals, cal buscar aliances globals per a una governança a nivell planetari i evidentment aprendre i ampliar el coneixement, utilitzant la tecnologia i la cooperació per un objectiu que s’ho val.

aceite-de-palma-peligro-medioambiente-salud3

Perquè és polèmic l’oli de palma? -l’article de l’ham del gener de 2017-

L’oli de palma és un producte d’origen vegetal que s’extreu del fruit d’un tipus de palmeres, la qual li dóna nom, concretament de la palmera Elaeis guineensis. Aquest oli està molt difós a tot el món, i es consumeix, fins i tot, més que l’oli de soja. Les seves propietats són que l’oli cru del fruit (sense refinar) és ric en vitamina A i E. Tot i que és originàri d’Àfrica, els principals productors són Colòmbia, Equador i el sud-est Asiàtic.

L’oli de palma s’utilitza des de fa 5.000 anys per a diversos usos, ja que al ser un àcid gras saturat, és líquid a temperatura ambient Això el fa molt fàcil i barat de manipular i treballar. Tot i això, l’auge de l’oli de palma que estem vivint des de fa ja molts anys rau en que el fet que és un àcid gras saturat. Això li confereix la característica de potenciar el gust i la textura de molts aliments. Si ens fixem en els productes que portem al carro de la compra, de segur que més de la meitat contenen oli de palma.

Ara bé, cal tenir en compte que els àcids grassos saturats tenen mala fama a nivell alimentari. Això és perquè aquests tipus d’àcids grassos ocupen, a proporció, un volum molt gran en el nostre organisme i correm el risc de patir malalties cardiovasculars, ja que poden arribar a taponar venes i artèries. Per contra l’omega 9, 6 i 3 són àcids grassos insaturats, més ben considerats, i ocupen un espai molt petit en el nostre cos. Aquests són molt bons pel bon funcionament del cor i el sistema circulatori i es troben sobretot en fruits secs i en el peix blau.

Malgrat tot, l’oli de palma és un àcid gras saturat com n’hi ha molts i això, no el converteix necessàriament en un compost perniciós pel medi ambient. La problemàtica real és que es destrueixen milers d’hectàrees de selva per a fer plantacions de palmeres per a produir l’oli de palma. Només a Indonèsia hi ha almenys 20 milions d’hectàrees ermes com a resultat d’aquesta sobreexplotació. Les empreses prefereixen desforestar la selva enlloc de cultivar de nou els terrenys ja utilitzats, ja que d’aquesta manera obtenen un plus de benefici venent la fusta. Això implica a la vegada un augment de CO2 atmosfèric al planeta, ja que les espècies vegetals actuen com a segrestadors de carboni. Humanitàriament també se’n veuen perjudicades poblacions indígenes locals, ja que les empreses i els governs no tenen contemplacions a l’hora d’intimidar o assassinar per tal de que emigrin a la ciutat i així puguin seguir desforestant. A nivell ambiental, a la destrucció de l’hàbitat tropical cal afegir una gran pèrdua de diversitat. Especialment, els més perjudicats són els orangutans. S’ha estimat que cada setmana moren uns 50 exemplars degut a la destrucció del seu hàbitat, fet que està portant l’espècie prop del perill d’extinció.

L’oli de palma és un dels problemes ecològics més greus que vivim actualment al planeta, i només per això, caldria evitar-ne el seu consum. Si voleu continuar gaudint de productes amb aquest oli, busqueu productors sostenibles o amb responsabilitat social. Hi ha empreses que han invertit per fer cultius d’oli de palma sostenible en terrenys erms ja explotats com és el cas de Nutella, tal com reconeixen des de l’entitat WWF. A més a més, si voleu deixar d’ingerir aquest oli, decisió recomanable, cal estar molt atents a la informació que ens proporcionen. Moltes empreses l’emmascaren a les etiquetes en forma d’“oli vegetal”. Si el contingut en àcids grassos és superior al 40% gairebé segur que conté oli de palma.

Foto de Foto de Mattias Klum National Geographic