SotaMonestir (1024x768)

El patrimoni etnològic relacionat amb els horts, els recs i el travertí – l’article de l’ham del novembre 2018-

A la ciutat de Banyoles la configuració de les hortes i de la xarxa de recs que desguassen l’aigua de l’estany s’ha configurat en els pas dels anys en un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur. La xarxa hidràulica començada a l’alta edat mitjana es va construir amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. D’exemples d’hortes de bona qualitat en tenim a moltes ciutats i pobles de Catalunya, en canvi, que estiguin associades a singularitats constructives o paisatgístiques ja son més escasses: el bosc de tosca, les parets de pedra seca,… En els salts dels recs es van anar edificant molins i indústries que aprofitaven la força motriu de l’aigua de l’estany, i que avui constitueixen un valuós patrimoni industrial.

El travertí ha estat fonamental en la tasca de domesticar les aigües de l’estany i en la formació urbanística del nucli medieval de Banyoles. És una roca fàcil de treballar, perquè forma blocs regulars amb facilitat i és força resistent. Amb aquesta roca calcària també es van anar construint les llindes divisòries de les hortes, les parets laterals dels recs, les petites palanques de pas, els fons dels canals, els rentadors més antics i els encaixos de les cadiretes o bagants. La construcció dels recs a l’època medieval va suposar un laboriós treball d’enginyeria hidràulica. De mica en mica es va dissenyar una xarxa de recs principals amb ramals secundaris que permet regar prop de 300 hectàrees d’hortes, amb un conjunt de 33 km de canalitzacions, basses i cadiretes. Amb el pas del segles, s’ha constituït una xarxa de dotzenes de quilòmetres de sèquies amb la tècnica constructiva tradicional i singular de Banyoles: la llosa de travertí. Al final d’aquest complex recorregut hídric hi ha la riera Canaleta, que és, en realitat, el nom del curs alt del riu Terri i afluent del riu Ter. Els elements estructurals formats de travertí que delimiten les parcel·les de les hortes i la canalització dels recs configuren un paisatge únic a Catalunya, i esdevenen un element etnològic i paisatgístic singular que caldria preservar.

També els usos relacionats amb la fauna dels recs, formen part d’aquest patrimoni intangible. En els recs de Banyoles hi havia peixos, sobretot, barbs, bagres, sorellons i anguiles. Aquesta abundància de peix donava lloc a una pesca intensa que es regulava en l’època medieval establint temporades de veda. Diversos llocs dels recs (els “canats”, d’aquí el nom d’un carrer de Banyoles) s’habilitaven per instal·lar-hi els ormeigs de pesca, inicialment construïts amb canyes que formaven embuts en què les anguiles quedaven atrapades i les barboleres permetien pescar barbs. Peixos, musclos de riu, tòtils, llúdrigues, el blauet, totes elles espècies amenaçades i protegides a Catalunya que aporten un valor singular a la biodiversitat de la ciutat, conviuen amb el valor històric, social i etnològic dels recs i hortes de Banyoles, que tenim l’obligació de conservar i utilitzar d’una forma sostenible.

vinyeta ós

Hi ha d’haver ossos al Pirineu? – l’article de l’ham del setembre de 2018-

L’ós bru actualment és un mamífer restablert als Pirineus considerat en perill d’extinció i amb mesures de conservació insuficients. Des de que va ser reintroduït l’any 1996 al sud de França amb grans ajuts de la Unió Europea, any rere any la població va creixent per mèrits propis al trobar uns espais naturals en bon estat. Hi va ajudar la voluntat ferma del govern Francès, fermesa que no va tenir Catalunya en aquell moment.

L’ós Goiat va arribar des d’Eslovènia fa dos anys dins d’un nou programa LIFE per a la reintroducció de l’ós bru al nostre territori. Va arribar també per resoldre un problema de consanguinitat entre els exemplars actuals que viuen al Pirineu: la majoria d’aquests animals són descendents d’un sol mascle anomenat Piros i això provoca que la supervivència d’aquesta espècie estigui en perill. L’atac de l’ós Goiat a diversos ramats ha provocat una polèmica, que pot posar en entredit la recuperació de l’espècie al Pirineu. El projecte PirosLife que té una dotació de més de 2,4 milions d’euros ha de permetre aplicar les mesures dissuasives sense que Goiat pateixi, ajudant que aquest s’adapti al medi i que els ramaders i els seus ramats puguin conviure sense cap tipus de problema.

La funció de l’ós. L’ós bru és un gran depredador. Malgrat que és sobretot omnívor, al seu territori exerceix una funció de control de certes espècies que en excés poden causar danys, com ara el porc senglar o els cèrvids, que l’ós caça si són cries o estan ferits o malalts.
Les èpoques en què l’ós té més necessitat d’aportació extra d’aliments són abans i després de la hibernació, i pot ser que ataqui algun cap de bestiar, ja que és la manera més fàcil que té d’aconseguir una presa. Aquest fet és poc probable si es protegeixen els ramats mitjançant barreres, tancant-los en pletes durant la nit o guardant-los amb l’acompanyament de pastors i gossos d’atura i mastins. Actualment hi ha ajudes als ramaders per implementar aquestes mesures.

La presència de l’ós en un indret determinat indica la seva extrema qualitat ambiental, així doncs, les zones on viuen els óssos són espais naturals molt ben conservats. En territoris tan diferents i distants com Astúries i el Canadà s’ha aconseguit any rere any incrementar els ingressos provinents del turisme atret per conèixer zones osseres.

Què fer si ens trobem amb un ós?
És força improbable que ens trobem amb un ós al medi natural, tot i que no és impossible si per la direcció del vent o el canvi de vessant no ens ha detectat. En cas de veure o sentir un ós cal allunyar-se’n en sentit contrari d’on es trobi, sense córrer i sense cridar. L’ós tem la presència humana i no hi ha constància històrica que un ós bru hagi atacat i ferit greument una persona.
Més informació a https://sos-ossos-pirineu.jimdo.com/

Tortuga-marina-750x422

Eliminem els plàstics d’un sol ús! -l’article de l’ham de l’agost-

Més de 8 milions de tones de plàstic són llençades al mar cada any i més de 100.000 animals marins moren cada any pels plàstics. La situació actual és tan urgent que l’ofensiva contra el plàstic, i especialment contra aquells d’un sòl ús, s’està fent global. No només les entitats ecologistes estan reforçant els seus esforços, sinó que la Unió Europea està a punt d’aprovar una legislació específica que si bé, no soluciona tots els problemes, posa el tema sobre la taula.

Entitats tan potents com Geenpeace han iniciat la campanya “Salva el Mediterráneo de la invasión de plásticos” amb recollida de firmes i molta informació al seu web. També WWF, amb el lema “Atrapats en el plàstic”, han elaborat un informe presentat el juliol de 2018 per avaluar els impactes del plàstic al Mar Mediterrani. Segons l’informe, Espanya és el segon país que més plàstic aboca al mar Mediterrani, per darrera de Turquia, i el quart que més en consumeix de tota la Unió Europea.

El plàstic ha inundat la nostra vida diària: el podem trobar als envasos, objectes de decoració, ingredients de cosmètics, als teixits de la roba, en materials de construcció,… Cada any s’aboca al mar 1200 vegades el pes de la Torre Eiffel, només un 30% dels plàstics són reciclats als contenidors d’envasos grocs, i sovint oblidem que una ampolla de plàstic pot trigar entre 400 i 500 anys en descompondre’s. Si no hi ha un canvi, el 2050 al mar hi haurà més plàstic que peixos. Especialment preocupants son els microplàstics, fragments de menys de 5mm, provinents de la fragmentació o ja fets d’aquesta mida, que es solen trobar com a microesferes en productes de neteja, pastes de dents, exfoliants o detergents. Molts animals marins els ingereixen provocant bloquejos gastrointestinals i alteracions dels patrons alimentaris i de reproducció. Un catxalot mort a Murcia tenia al seu estómac 30 Kg de bosses de plàstic, un tros de xarxa, cordes i un bidó. Un dels grans problemes per les balenes i tortugues marines és que confonen els plàstics amb meduses de les quals s’alimenten. Alguns estudis parlen que el 90% dels ocells marins tenen plàstic al seu estómac. No oblidem que també aquests microplàstics poden passar a la cadena alimentaria i afectar a la salut humana a través del consum de  peixos i mol·luscs marins.

0bd7dcd5a1969a00c5f8b2843e277029-200x188

A la xarxa trobareu moltes propostes per a reduir a nivell personal el nostre consum de plàstic, especialment evitant els envasos i productes d’un sol us. Però la solució no passa per un canvi d’hàbits individual. Calen canvis legislatius i de mercat. El pagament de les bosses de plàstic en els comerços ha estat una tímida mesura de reducció del seu consum. Les bosses han estat prohibides en alguns països més conscienciats. La Comissió europea ha anunciat una sèrie de mesures. Es vol obligar a la utilització de materials biodegradables, sense plàstics, en la producció de materials d’un sol ús com les palletes per veure, els gots, plats i altres envasos per l’alimentació, i els bastonets per les orelles. També es vol obligar als productors a cobrir part de les despeses de gestió de la neteja dels residus, així com etiquetar els productes amb el seu impacte ambiental (compreses, tovalloletes humides, globus…). També es fa especial incidència en la indústria pesquera gran responsable de l’abocament de restes de materials de pescar al mar. WWF demana al govern espanyol que prohibeixi el consum de plàstics d’un sol ús, i que es comprometi a eliminar els abocaments al mar, així com l’impuls d’un acord internacional al respecte. També molts grups experts estan demanat la implementació del retorn d’envasos com a sistema elemental per a la reducció del seu abocament. Cal fomentar les mesures basades en l’economia circular, prioritzant la reducció i la reutilització dels materials plàstics. També cal prohibir l’ús de microesferes de plàstic i fomentar la innovació i implantació d’iniciatives que redueixin l’ús de plàstics.

 

 

 

2018_03_02-estany-i-martis_46_web_q

Arbres Catedrals – L’article de l’ham de l’abril 2018-

La majoria dels que vivim en ciutats hem trencat les connexions mil·lenàries que ens unien amb els arbres. Antigament un arbre era, moltes vegades, el centre de la vida dels pobles, protagonista de les seves tradicions i llegendes. Acostumava a ser un arbre gran i molt vell. Els vilatans anaven envellint però pràcticament no podien apreciar canvis en l’arbre, mentre que l’arbre anava veient passar les diferents generacions d’habitants del poble, veient-los néixer, viure i morir. Era l’arbre genealògic… de tot el poble!

Els arbres són les grans obres d’art de la natura. De vegades el museu on s’exposen pot ser la pròpia natura, formant densos boscos però també els podem veure en els carrers, els passejos i les places dels nostres pobles i ciutats.

Sabem que els arbres més vells de la Terra són uns pins que es troben a Califòrnia i que tenen prop de 5.000 anys d’edat, és a dir que existien abans que els egipcis construïssin les seves piràmides. No gaudim d’arbres tan vells en les nostres contrades però sí que tenim grans arbres monumentals, centenaris, que potser han viscut 300, 400, 500 anys o més… potser ja havien nascut quan Colom va descobrir Amèrica; probablement ja eren vells quan va esclatar la Revolució Francesa; segur que van ser contemporanis de Verdaguer o Maragall. Són enormes, estan carregats d’història i de cultura; han anat acumulant valor al llarg del temps… són els nostres arbres-catedrals. Hi ha d’altres no tan grans, no tan vells, però que són magnífiques escultures vivents. També hi ha d’altres, molt més modests, més petits, més joves, potser només tenen 15 o 20 anys, són arbres infants que poden ser com aquells quadres menuts que trobes a les parets dels museus, però que, com les pintures impressionistes, són ja tresors per ells mateixos, petites meravelles en miniatura. Tots mereixen el nostre respecte, els més grans i els més petits, els més vells i fins i tot els més joves, ja que si els deixem créixer, probablement arribaran a convertir-se en magnífics exemplars.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com els seus habitants tracten als seus animals. Igualment hi ha qui opina que la cultura d’un poble es pot mesurar pel respecte i el coneixement dels arbres que té la seva gent, així com la seva capacitat d’experimentar-los en totes les seves múltiples dimensions.

Moltes persones encara tenim pendent acabar de restablir els vincles ancestrals amb els arbres. Potser podem començar per mirar-los amb ulls nous, fixar-nos-hi més, descobrir-hi coses noves, contemplar la seva bellesa, admirar els seus canvis estacionals, estimar-los, sensibilitzar-nos més amb els seus problemes, protegir-los i exigir la seva protecció…. Ens hi posem?

SuperRius

La importància dels jocs naturalistes didàctics-l’article de l’ham de l’abril 2018-

LA IMPOTÀNCIA DELS JOCS NATURALISTES DIDÀCTICS

Des dels inicis dels moviments del naturalisme i l’ecologisme s’ha hagut de treballar moltíssim per despertar la consciència ambiental de la gent, treballant contra un sistema totalment mancat d’aquests valors. En aquest context, el principal focus de l’educació ambiental són els més joves. Amb unes ments més obertes i receptives, els infants empatizen més ràpid amb el medi i tenen més facilitat per adoptar valors naturalistes. Una de les maneres més eficaces de fer educació ambiental, a part de les sortides a la natura, són els jocs. A tots els infants els agrada jugar, i els jocs poden arribar a ser molt didàctics, també per l’aprenentatge de valors.

Un cas molt destacat és el del joc d’ordinador Super Rius, que va sortir l’any 1998 com a col·laboració entre el Departament de Medi Ambient de la Generalitat i el Club Super 3 de la Televisió de Catalunya (TV3). En aquest joc, l’objectiu principal era nejetar un riu sencer perquè la Lluenta, la llúdriga protagonista del joc i el personatge encarregat de donar consells mediambientals del Club Super 3, pugués tornar a viure-hi.

Per netejar el riu, els jugadors havien de complir diferents tasques. La primera, retirar totes les deixalles del medi, fins i tot les de sota l’aigua. Totes les escombraries recollides s’havien de reciclar deixant-les al contenidor corresponent. A més a més, també s’havien de posar depuradores a tots els abocaments d’aigua del riu, i tancar totes les aixetes mig obertes que malgastaven aigua. Un cop cada tram del riu estava net, la Lluenta apareixia a la pantalla per agraïr la tasca de l’usuari. Per si això no fos prou, el Super Rius presentava un quadern de flora i fauna actòctona dels nostres rius, que s’havia d’anar desbloquejant fent fotos de totes les espècies de l’entorn per tenir-les al quadern. Així doncs permetia explorar la gran diversitat d’organismes vius que habiten en diferents trams dels rius i en quines condicions necessiten viure.

Tots els que hem jugat a aquest joc estaríem d’acord en que no només vam aprendre un munt sobre la biodiversitat fluvial de casa nostra, sinó que clarament vam adoptar la idea que tots, fins i tot els més petits, podem contribuir activament en la conservació del medi ambient.
És una llàstima que aquest joc no estigui a l’abast dels nens i nenes d’avui. És per això que, en un context on la creixent tecnologia ofereix un munt de jocs i aplicacions, però també en l’àmbit de jocs de taula o familiars, s’hauria de procurar que hi seguís havent oferta de jocs didàctics naturalistes, com a eina molt important per seguir despertant la consciència ambiental dels joves mentre es diverteixen.

salze talat a prop de l'aigua 2 (1024x791)

Limnos demana que es reposin els arbres talats a la vora de l’estany

Durant els últims mesos s’estan duent a terme diferents actuacions sobre arbres i altra vegetació al voltant de l’estany de Banyoles. Al parc de la Draga, per exemple, s’estan talant pollancres híbrids, que es fan servir en jardineria, que han acabat la seva vida útil i seran substituïts per altres arbres nous més adequats. També s’està actuant sobre arbres que formen part dels boscos que voregen l’estany i que estan morts, malalts o que s’han inclinat fins el punt que poden representar un perill per als vianants. Igualment s’estan fent altres actuacions sobre la vegetació tècnicament justificades.

Hem observat, però, que en les darreres setmanes s’han talat alguns verns i salzes individuals de la zona del front d’estany de Banyoles. Eren arbres autòctons que havien crescut de forma natural a la vora o a prop de l’estany, amb prou anys de vida, i que tenien un evident valor paisatgístic i medi ambiental. Els motius de la tala serien, segons els serveis tècnics consultats, la mala salut d’aquests arbres, o bé que perjudicaven el muret o mota de l’estany. El problema rau en què no està prevista la reposició d’aquests arbres.

L’associació Limnos lamenta la manca d’informació pública prèvia a la tala dels arbres, en una actuació de fets consumats que es repeteix freqüentment, obviant el dret de la ciutadania a conèixer els motius d’aquestes actuacions; alhora expressa la necessita que totes les entitats implicades en aquests temes, ajuntaments, consell comarcal, consorci … mostrin màxima sensibilitat ambiental i que això es tradueixi en fets.

 

salze talat a prop de l'aigua 2 (768x1024)Lamentem també que, com a norma general en qualsevol tipus de tala, no es consideri la reposició immediata de l’arbrat desaparegut, En el cas concret dels arbres del front d’estany esmentats el que demanem és la seva reposició, el més aviat possible, en el mateix lloc o en un de molt proper (assegurant que no perjudiquin la mota si és el cas) per tal de recuperar el valor ecològic i paisatgístic de la zona.

Instem als ajuntaments implicats a elaborar una ordenança de protecció de l’arbrat i altra vegetació d’interès local, com ja tenen algunes localitats catalanes. En aquesta ordenança s’haurien de tenir en compte arbres, arbustos i altra vegetació d’especial interès, bé perquè són arbres monumentals o amb valors històrics i culturals, bé per les seves característiques biomètriques (alçària, amplada) o perquè tenen valor paisatgístic i medi ambientals o es tracta de vegetació autòctona.

Així mateix és important que, a curt termini, es facin accions d’informació i sensibilització dirigides a la ciutadania sobre el valor i la importància de la vegetació autòctona (arbres, arbustos i vegetació aquàtica) que puguin ajudar a fer evolucionar algunes idees tòpiques i antigues encara fortament arrelades entre una part de la població de la comarca. Cal, definitivament, deslligar l’abundància de vegetació aquàtica del concepte de brutícia o de falta de manteniment; cal que tothom tingui clar que si la vegetació no deixa veure l’estany no implica que s’hagi de tallar, només vol dir que has de caminar unes passes més enllà per poder veure’l; cal que el passejant reconegui que uns quants arbres no impedeixen la vista d’un paisatge o un monument, sinó que l’emmarquen i el sublimen; cal que els organitzadors d’esdeveniments esportius implementin ja la idea de que respectar al màxim els nostres arbres, la nostra vegetació i la nostra fauna no només no és incompatible amb la pràctica esportiva, sinó que la complementa i la fa més sostenible. Hi ha molta feina a fer i des de Limnos ens comprometem a participar en qualsevol tasca d’aquest tipus.

monestir LIMNOSCFQ (10)

Integrar el medi ambient i la salut en la planificació urbanística – l’article de l’ham del març-

Els pobles i ciutats es desenvolupen, creixen, s’urbanitzen, tenen necessitats de mobilitat, calen serveis, nous equipaments, el que obliga a les administracions públiques a fer inversions. Durant molts anys aquest creixement s’ha fet de forma desordenada i desenfrenada generant tant problemes ambientals, com provocant conflictes veïnals. Actualment les normatives obliguen a realitzar plans d’ordenació urbanística municipal que és l’instrument per ordenar urbanísticament el territori a llarg termini. Correspon als plans d’ordenació urbanística municipal classificar el sòl en diferent tipologies: zones verdes, sòl urbà, sòl urbanitzable, equipaments, nous carrers,…Han de definir el model d’implantació urbana i de desenvolupament en funció de les necessitats: zones residencials, pisos, noves escoles o centres sanitaris, pavellons, zones comercials, etc.

Malauradament aquests plans urbanístics encara apliquen criteris poc adequats al medi ambient i a la salut de les persones. Hi ha municipis on encara hi ha una aposta pel cotxe promovent més vials i carreteres. Altres segueixen construint en zones inundables o declarant escasses zones verdes. Es donen casos de declarar urbanitzables zones d’hortes o d’interès patrimonial. O simplement es fan unes previsions inflades de creixement a 20 anys que incrementen la població en un gran nombre justificant la necessitat de creixement. Es paradoxal que just en el moment de planificar, quan ens hauríem de preguntar amb el cap fred si es vol créixer, si tenim lloc per fer-ho, quina ciutat volem ser al futur…, només sentim una resposta oficial: ocupar el màxim de sòl i generar ingressos econòmics. Cap previsió de canvis socials, de futures crisis o de noves necessitats. Per sort, hi ha municipis i entitats que treballen per incidir en una millora ambiental i sobre la salut de les persones de l’urbanisme.

L’ambient on vivim afecta a la nostra salut: contaminació, activitat física, sedentarisme, alimentació… i , per tant, la planificació municipal ha d’integrar aspectes de salut, medi ambient i mobilitat. La contaminació dels cotxes a les ciutats afecta a la mortalitat, especialment en persones amb problemes respiratoris. Una proposta per evitar aquests riscos per a la salut és preveure una xarxa d’espais públics (biblioteques, centres cívics, pavellons,…) connectats entre ells, per afavorir que les persones puguin ser físicament i socialment actives. Cal afavorir la seguretat, com seria fomentar els camins escolars, i garantir la disponibilitat d’espais verds. També es recomana treure les vies ràpides dels centres urbans a favor de la pacificació dels carrers, així com dissuadir de l’ús del vehicle privat en moltes zones, afavorint altres sistemes de mobilitat no motoritzats, i buscant crear proximitat per reduir les necessitats de desplaçament. Combinar diferents usos en un mateix territori barrejant zones residencials amb diferents tipus d’edificis, pisos, cases unifamiliars, comerços i serveis públics i d’oci també és una alternativa. Cal pensar en l’accés amb transport públic a les zones que es pretenguin desenvolupar o fer-hi equipaments, i pensar en que s’hi pugui accedir sense vehicle motoritzat. No es pot frenar l’ús del cotxe sense aparcaments d’enllaç situats estratègicament, que facilitin l’accés a espais comuns d’interès. La xarxa de vianants ha de ser segura, confortable i fiable amb gran capacitat de connexió. L’aposta per la bicicleta no s’ha de fer en detriment dels vianants o del transport col·lectiu, sinó dels cotxes. També ha de generar seguretat i confort. Es clar que si hem de caminar caldran voreres amples, zones peatonals o de circulació 20/30 i recorreguts segurs.

Els plans urbanístics han de millorar la qualitat de l’aigua, potenciar l’activitat física i la reducció del soroll. També han de permetre reduir l’impacte ecològic i l’efecte sobre el canvi climàtic a través de mesures d’eficiència energètica, conservació d’espais verds, hortes, recs i rius, la reducció del nombre d’habitatges previstos o l’adequació de les expectatives de construcció a la mida i tipus de municipi existent. S’han d’afrontar les problemàtiques de salut i medi ambient des d’una visió transversal i posar les persones al centre de la presa de decisions i no els cotxes o els negocis d’alguns. Tenim un bon diagnòstic del problema i podem millorar la situació, tot prenent mesures per millorar l’entorn urbà i, per tant, la nostra salut, planificant ciutats i pobles actius i resilients.

Logo_LIMNOS_EdC

Medi Ambient, un departament imprescindible del nou govern de la Generalitat per garantir el futur de Catalunya

Antecedents.
1.- A l’inici de l’anterior legislatura (que ha finalitzat per causa de la intervenció de les institucions catalanes per part de l’estat, amb l’aplicació de l’article 155), una majoria aclaparadora de les entitats ecologistes catalanes, ens vam adreçar als diferents grups polítics representats al Parlament de Catalunya per alertar-los sobre la ineficàcia de donar continuïtat a les funcions i estructura actual del Departament de Territori i Sostenibilitat. Vam presentar la demanda que es recuperés la conselleria de Medi Ambient amb unes funcions i estructura que permetessin
abordar els reptes bàsics per a la construcció amb criteris de sostenibilitat del futur país que volem.

Considerem que els fets confirmen abastament els arguments exposats ara fa dos anys: el DTS ha estat prioritàriament el de la promoció i foment de les infraestructures, al qual ha subordinat les polítiques ambientals i de preservació del medi, mancades totalment d’una visió forta i transversal de sostenibilitat per al conjunt de l’acció de govern.

La paràlisi de les institucions de govern arrel de l’aplicació de l’article 155 ha dificultat encara més la recuperació ambiental del nostre país.

2.- L’any 1992 el president de la Generalitat va nomenar, no per casualitat, per primera vegada un conseller de Medi Ambient, Albert Vilalta. Aquesta conselleria de nova creació va ser una de les més transformadores de l’acció del govern. Catalunya s’avançà a la resta de comunitats autònomes i a l’estat espanyol en disposar d’un Departament de Medi Ambient en un moment en el que calia abordar molts reptes: ens havíem incorporat a la UE i la situació ambiental a Catalunya era la d’un un país castigat per una dictadura, amb dèficits severs en infraestructures i serveis socials si ens comparàvem amb la mitjana europea i , especialment, amb un retard molt greu en el compliment dels estàndards de qualitat de vida europeus i de protecció del medi i la biodiversitat.

El nou Departament de Medi Ambient va dissenyar i realitzar canvis necessaris pel país, com ho van ser: el Pla de Sanejament i la construcció de depuradores; la Llei de Residus que, per primera vegada, va fer prioritaris els criteris de prevenció, reducció, reciclatge i millora de la gestió, i va posar en marxa la recollida selectiva; o el Pla d’Espais d‘Interès Natural (PEIN) que va incloure el 21% del territori dins dels espais protegits del país. Aquests canvis i altres van frenar el procés de degradació ambiental molt greu i van dinamitzar el país en la direcció d’una economia amb més respecte pel medi i, per tant, amb més futur.

3.- Però, lamentablement, els successius governs no van mantenir una políticaamb criteris ambientals forts. Catalunya ha patit un llarg període de retrocés ambiental en un moment on s’ha posat de manifest la necessitat d’un canvi ambiental radical que pugui fer front als desafiaments globals del canvi climàtic, la construcció de nous models socials, econòmics i ecològics. Retrocés també en relació als països europeus capdavanters que reforcen i no redueixen els seus ens ambientals de govern. La Unió Europea atorga, dins de la Comissió Europea, un paper rellevant al Comissari de Medi Ambient i manté i impulsa l’Agència Europea de Medi Ambient com òrgans de primer nivell de la seva acció de govern comunitària.

A Catalunya, paral·lelament a la blasmada llei Òmnibus, el govern català va nomenar un conseller de Territori i de Sostenibilitat a qui es va atorgar dues competències. D’aquesta manera, la preservació del medi i la sostenibilitat restavem subordinades al desenvolupament de les infraestructures de transport, energètiques, …. situació que ens va fer tornar 23 anys enrere quan el Dept. d’Obres Públiques tenia dintre seu una DG de Medi Ambient subordinada (amb Jacint Mateu com a director).

En plena època de retallades socials, es van tornar a barrejar dues competències que, en el marc dels models socioeconòmics vigents, la realitat ha demostrat que tenen tendència a esdevenir pols oposats. ”Territori”, amb àmbits tant forts com Obres Públiques, Infraestructures i Urbanisme, subordina l’altra competència cabdal i tranversal, com ho és la “preservació del medi i la biodiversitat”, que esdevé
inoperativa.

Què proposem?.

4.- Demanem un canvi de la situació actual, amb un Departament de Territori i Sostenibilitat i un Conseller al capdavant que desenvolupa competències urbanístiques i de foment d’infraestructures, mentre es delega en un secretari general les accions que s’han mostrat insuficients per frenar la pèrdua de biodiversitat, les agressions al medi i al territori, o el desplegament d’una orientació transversal de sostenibilitat
que amari tota l’acció de govern de la Generalitat.

La creació de l’Agència Catalana de la Natura (compromís positiu que va assumir el govern cessat per l’art. 155), redueix notablement l’acció de govern ambiental si no es disposa alhora d’un Departament fort de Medi Ambient, perquè l’acció ambiental resta esquarterada en diversos Departament, Agències i Secretaries amb insuficient coordinació i visió sistèmica, mentre les decisions i el pressupost el de cideixen consellers o conselleres externs del departament de Medi Ambient, un desencert que cal corregir.
5.- Considerem que el repartiment de competències ambientals entre dos conselleries no s’hauria de donar en un govern perquè comporta una clara manca d’eficiència i eficàcia: com exemple paradigmàtic esmentem el dels Parcs Naturals catalans. Aquests espais, on la preservació de la natura i el paisatge han de ser les prioritats de la seva gestió, funcionen a la inversa del que caldria esperar.

Si bé els parcs naturals depenen del Dpt. de Territori i Sostenibilitat, la gestió dels boscos (siguin públics o privats, protegits o no) recau en el Dpt. d’Agricultura, així com la gestió i manteniment de les pastures, pistes forestals, o la gestió de la caça i la pesca. D’aquesta manera, tot i que Territori i Sostenibilitat tingui les competències en espais naturals protegits, qui en fa la gestió i decideix què s’hi talla, caça o pesca, o quines pistes forestals s’hi construeixen, sigui el Dpt. d’Agricultura, i ho fa, en la major part de les actuacions, fent prevaldre el criteri d’explotació per sobre de la gestió sostenible.

Així doncs ens trobem amb la paradoxa que els òrgans de gestió dels espais naturals protegits, que han de garantir-ne la protecció, no poden portar a terme les seves tasques per intromissió d’un altre departament. Cal tenir un sol departament amb les competències ambientals plenes, com la resta tenen les seves pròpies; el contrari ocasiona la impossibilitat de gestionar i ordenar. Aquesta reflexió propi Consell de Protecció de la Natura de Catalunya, òrgan assessor del govern.

6.- La República Federal Alemanya, paradigma ambiental de molts governs europeus, no qüestiona el manteniment del Ministeri de Medi Ambient, el qual ha afavorit l’increment de la R+D i el desenvolupament tecnològic vinculat als diferents sectors ambientals (energia, atmosfera, aigua, residus, etc.), tot fent més competitives les indústries alemanyes en exportar productes amb innovacions i aplicacions ambientals.

El medi ambient s’ha convertit en un dels principals reptes d’interès i preocupació internacional, com ho demostren les cimeres sobre el canvi climàtic, vist l’efecte que l’actual model sociopolític de consum de recursos està tenint en les economies mundials, la salut humana i dels ecosistemes planetaris, la pèrdua de biodiversitat o l’esgotament de recursos. La societat catalana reclama sens dubte la necessitat de cercar nous models que puguin garantir la sostenibilitat a escala planetària i deixar enrere la crisi ocasionada per la insostenibilitat dels models actuals.

7.- La conservació de la Biodiversitat, està amenaçada pels nostres impactes sobre el territori i per la insuficient atenció i prioritat dedicada en aquests últims anys a Catalunya pels diferents governs i colors politics. La pèrdua de biodiversitat no és un problema que només afecti a animals, plantes o ecosistemes: l’espècie humana és totalment dependent d’aquesta diversitat biològica. El compromís de la Unió Europea
de la Meta 2020 de biodiversitat, així com els acords de la Convenció sobreDiversitat Biològica de Nagoya, obliguen les societats i tots els governs a prendre mesures dràstiques per aturar la degradació ambiental que està al darrera de la pèrdua de biodiversitat.
La tasca iniciada pel Govern amb l’elaboració, procés participatiu i document final, (juliol de 2017) de l’”Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat” i la presentació de la proposició de Llei al Parlament de creació de l’”Agència de Protecció de la Natura i la Biodiversitat” (setembre 2017) han restat interrompudes per causa de la suspensió de les institucions de govern de la Generalitat.

Considerem imprescindible tanmateix el compromís de realitzar i aprovar la Llei de la Biodiversitat de Catalunya, que actualitzi el nostre ordenament jurídic a les directives i compromisos per frenar la pèrdua de la nostra biodiversitat tant en espècies com en ecosistemes: no tenim la Llei de Biodiversitat ni tenim Directrius de connectivitat ecològica, ni el Catàleg d’espècies de la fauna en perill d’extinció i ni
tant sols tenim realitzats els plans de recuperació de les espècies de la fauna i la flora que a hores d’ara es troben en el límit de la seva supervivència bàsica.

Cal avançar per superar la situació dramàtica en què ens trobem com a país a l’hora de conservar l’entorn, un dels trets més importants també de la nostra identitat nacional. Cal avançar en el procés cap un país que sigui capaç d’orientar el nostre futur amb la fermesa de preservar el nostre patrimoni ambiental del qual depèn ineludiblement el nostre benestar i qualitat de vida: i aquest ha de ser també un component indefugible del procés del definir el nostre futur com a nova república dins del concert de nacions que avancen cap a una nova cultura ambiental planetària.

7.- Cal integrar els criteris de la Sostenibilitat dins de la resta de departaments, considerant sempre les repercussions que tenen les polítiques sectorials sobre el medi ambient. Dit d’altra manera, cal una “ambientalització” de tota la Generalitat i per fer-ho és del tot imprescindible recuperar un Departament de Medi Ambient amb unes competències fortes en la gestió del medi natural, la biodiversitat, les polítiques de gestió dels sectors amb més incidència ambiental (aigua, energia, residus, mobilitat), l’educació ambiental, i amb capacitat per enfortir I fer efectiva l’avaluació ambiental estratègica que s’hauria d’afegir a les polítiques per transformar les actuacions en Urbanisme, Obres Públiques, Indústria, … cap a la sostenibilitat  i la preservació del medi ambient.

8.- Per tot l’argumentari exposat, demanem, per tant, recuperar el Departament de Medi Ambient, com a eina imprescindible dins de l’acció d’aquest nou govern per poder avançar cap a una transformació del model de país que volem, on la preservació del patrimoni natural i les polítiques ambientals i de sostenibilitat esdevinguin una peça clau i transversal del nostre futur com a poble així com de l’acció de totes les nostres institucions de govern. Alhora que ens comprometem a donar suport al procés participatiu per contribuir a assolir aquests objectius indefugibles i esperançadors.

S’adhereixen al Manifest:
FEDERACIÓ ECOLOGISTES DE CATALUNYA (EdC), Ramon Minoves, president
CENTRE D’ECOLOGIA I PROJECTES ALTERNATIUS (CEPA-EdC), Pilar Magdalena Malo, presidenta
GRUP D’ESTUDI I PROTECCIÓ DELS ECOSISTEMES NATURALS (GEPECEdC), Andreu Escolà Llevat, president
INSTITUCIÓ DE PONENT PER A L’ESTUDI I CONSERVACIÓ DE L’ENTORN NATURAL (IPCENA-EdC), Joan Vàzquez Mendieta, secretari
INSTITUCIÓ ALT EMPODANESA PER A L’ESTUDI I DEFENSA DE LA NATURA (IAEDEN-EdC), Llorenç Pacua, president
ASSOCIACIÓ PER A LA DEFENSA DE LA NATURA DE CATALUNYA (ADENC-EdC), Joan Carles Sallas
COL·LECTIU ECOLOGISTA BOSC VERD (BOSC VERD-EdC), Jordi Asensi
ASSOCIACIÓ DE DEFENSA DEL PATRIMONI NATURAL DEL PLA DE L’ESTANY (LIMNOS-EdC), Juanjo Butron Melero, president
ASSOCIACIÓ MEDIAMBIENTAL VALL DEL GES- EdC. Moises Company i Caballeria, president
INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL (ICHN), Joan Pino, president
LLIGA PER A LA DEFENSA DEL PATRIMONI NATURAL (DEPANA), Marta Gumà i Bondia, presidenta
PLATAFORMA EN DEFENSA DE L’EBRE (PDE), Manolo Tomàs, portaveu
SEO BIRD LIFE – CATALUNYA, Cristina Sánchez Alonso, delegada de Catalunya
GRUP DE DEFENSA DEL TER, Ginesta Mary Rodríguez, presidenta
ASSOCIACIÓ NATURALISTES DE GIRONA (ANG), Emma Soy Massoni, presidenta
AMIGOS DE LA TIERRA, Víctor Barro, president
FEDERACIÓ ECOLOGISTES EN ACCIÓ DE CATALUNYA, Eloi Nolla, president

CENTRE D’ANÀLISI I PROGRAMES SANITARIS (CAPS), Josep Martí Valls, vicepresident
ECOSERVEIS, Marta García París, presidenta
OBRADOR DEL TERCER SECTOR AMBIENTAL DE CATALUNYA (O3sac.org), Marta Grau, coordinadora tècnica
APMA del Garraf, Andreu Bosc, vicepresident
APQUIRA, Santiago Cutura Albalate, president
PLATAFORMA ALTERNATIVA A L’ABOCADOR DE CRUÏLLES (PAAC), Daniel Gonzalez, president
MOViMENT ECOLOGISTA SANTFELIUENC (MES), Joel Carreras
PLATAFORMA RUBÍ SENSE ABOCADORS, Montse Rousse, portaveu de la plataforma
ASSOCIACIÓ NATURALISTA TORRELLENCA LA FORMIGA (ANT), Rosa Simon Julià, presidenta
ASSOCIACIÓ RUBÍ D’ARREL, Rafel Bosch, president
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE CAN SANT JOAN DE MONTCADA, José Luís Conejero, representant
CENTRE D’ESTUDIS SEGARRENCS, Max Turull Rubinat, president
SOS EMPORDANET, Catherine Perelló Scherdel, presidenta
LA PLATAFORMA DEL PRIORAT (XARXA SUD) Mike Holt, representant
DEFENTERRA (XARXA SUD), Mathew Daniel Barton, president
MARTORELL VIU, Rafa Diez, representant
CENTRE EXCURSIONISTA BORGES- GARRIGUES, Jordi Giné Giné, president
TRENCA, Núria Esteve Latorre, presidenta
LA BANQUETA DE JUNEDA, Pere Olivart Salla, president
PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA SALUT I EL MEDI AMBIENT I EL MOVIMENT CONTRA LA INCINERACIÓ A UNILAND, Mercè Mestres Bertran, vocal de Medi Ambient.

PLATAFORMA CEL NET, Josep Maria Torres, president
SALVEM SOLIUS, Miquel Pros, president
ASSOCIACIÓ HABITAT, Xavier Martí Ausejo, president)
Altres adhesions:
DECIDIM RIPOLLET, Antoni Pijuan Badia
ALTERNATIVA D’UNITAT POPULAR DE RUBÍ (AUP), Mireia Gascon Merlos, regidora
Associació de Municipis Eòlics de Catalunya (AMEC), Carlos Gibert Bernaus, president
Catalunya, 8 de febrer de 2018.

cacera

Neix una coalició d’entitats per destapar la veritat de la cacera- L’ham del gener 2018-

La campanya «La Veritat de la Cacera» és una federació que engloba una xarxa de persones i grups ecologistes, ecopacifistes, conservacionistes i de defensa dels animals, que neix amb ganes de manifestar els riscos que representa l’activitat cinegètica i plantejar alternatives ètiques de gestió del medi natural. Aquesta coalició considera que és necessària una regulació molt estricta de la cacera, amb criteris ambientals i amb la tendència a l’objectiu que els ecosistemes es regulin per sí mateixos amb la mínima intervenció humana possible.

Només cal veure algunes dades per entendre les seves reivindicacions: a Catalunya al 2015 hi havia 46.525 llicències de caça amb arma de foc (representen el 0,62% de la població, sense tenir en compte els caçadors furtius), però en canvi aquests poden caçar en el 90,6% del nostre territori. És sorprenent que el mapa cinegètic de Catalunya sigui un trencadís on la pràctica totalitat de la composició són petites àrees de caça privada, i potser encara ho és més saber que la regulació de la caça actualment encara es regeix amb una llei franquista de l’any 70. Per això, sense entrar a parlar de l’evident i gran perjudici (cruel i quasi sempre innecessari) de la caça a la nostra fauna no humana, cal remarcar que el model de cacera és incompatible i insostenible en una societat cada cop més conscient ambientalment. És innegable que la legislació al respecte requereix una revisió per conciliar millor aquest activitat amb l’ús que fa la majoria de la població de l’entorn natural.

Els usuaris de la natura no caçadors es compten per milions: esportistes i excursionistes, caçadors de bolets, observadors d’ocells, etc., tots afectats per les interferències i riscos generats per la caça. Tenim motius per patir per la nostra integritat física quan compartim l’espai amb caçadors: hi ha entre 2585 i 5282 ferits i una mitjana de 55 morts anualment en el conjunt de l’Estat per la caça (font: FAADA). Per si no fos prou, la caça restringeix l’accés a finques i talla camins públics, a vegades sense permís de l’administració. A més, els caçadors embruten i contaminen aigües i sòls amb municions, cartutxos i altres deixalles que deixen al medi (irresponsabilitat compartida amb molts altres usuaris de la natura). A nivell ecològic, a més, l’alliberament d’espècies criades en captivitat pot ser perjudicial per la hibridació o la competència amb la fauna autòctona.

La campanya denuncia així que els col·lectius de caçadors, tot i ser un sector extremadament minoritari i cada cop més afeblit, han exercit fins ara com a lobby una pressió inacceptable cap a l’Administració pública per a protegir els seus privilegis. Per això reclamen que l’Administració, i el conjunt de la societat, escolti els arguments de les entitats que treballem per la conservació de la natura i la convivència respectuosa amb els animals no humans.

Limnos dóna suport a la iniciativa i comparteix els seus manifestos. És cert que la caça pot ser una eina de gestió eficaç, sempre i quan estigui ben gestionada des de l’administració i ben assessorada amb criteris conservacionistes (cosa que s’incompleix contínuament veient la legislació sobre d’espècies cinegètiques). Tot i així, el sistema de la cacera a Catalunya continua funcionant amb un esperit ben poc respectuós amb la natura, de lleure, esportiu o fins i tot competitiu en el cas de la caça major, i per tant és perjudicial i degradant, trobant-se molt lluny de ser l’eina de gestió que hauria de ser.

Pàgina de facebook de la campanya: La veritat de la cacera

20180114_cens estany (6) (1024x767)

Lleugera baixada del nombre d’ocells aquàtics en el XXIVè cens d’ocells aquàtics de l’Estany de Banyoles

• Les 5 espècies més abundants del cens baixen el seu nombre respecte anys anteriors: el gavià, la gavina, la fotja, l’ànec collverd i l’esplugabous.

• Destacar la presència de 27 cigonyes blanques hivernants i la recuperació del morell de cap roig, i lamentar la sequera a les llacunes de Can Morgat.

• Al Fluvià destaca la presència de 19 ànecs mandarins, una espècie exòtica, que mai havia assolit aquestes xifres a l’espai.

Banyoles, 24 de gener de 2018

Un any més, durant el gener s’ha realitzat el cens d’ocells aquàtics hivernants a totes les zones humides de Catalunya. Aquests censos permeten tenir una estimació aproximada del total dels ocells d’una regió o d’un país, i està coordinat per diferents entitats a nivell internacional. Limnos ha estat coordinant el cens d’ocells a l’Estany de Banyoles des de 1995, essent aquesta la 24ena edició, i a l’Illa de Fares i al Fluvià des del 2001. Aquest any el cens es va realitzar dissabte 13 de gener al Fluvià i el diumenge 14 a l’Estany, tot i que, s’incorporen totes les dades entre el 10 i el 20 de gener, incloent espais com el Pla de Martís. Han participat al cens 12 persones.

Aquest any el cens de l’Estany de Banyoles va estar marcat per amenaça de pluja, molt necessària per la sequera que ha viscut la comarca aquest any. La tendència general del cens ha estat una disminució de la majoria d’espècies, almenys les més abundants. Només 160 ànecs collverd, tot i que aquest any estan molt dispersos i poden estar subestimats, la dada més baixa des de 2011. També menys fotges, des de 2006 que no n’hi havia tan poques, o els 187 esplugabous, després de dos anys augmentant el números d’exemplars a l’espectacular dormidor del Parc de la Draga.

La sequera afecta al nivell de l’estany, a la qualitat de l’aigua i a l’hàbitat, de manera que aquest any les llacunes de Can Morgat estaven seques. Això ha afectat per exemple al cabusset que només ha estat localitzat a l’estany amb 1 exemplar. A les llacunes el més destacable tot i la sequera ha estat un grupet de 15 ànecs xarxets. Es probable que la sequera també hagi pogut afectar a la resta d’espècies.

Com a dades positives cal destacar la presència d’un grup de 27 cigonyes hivernants, fet ja noticiat a Banyoles aquest hivern. Gràcies a la nova bassa creada a la zona de la llacuna de Casa Nostra al sud de l’Estany s’hi ha establert un grup de cigonyes hivernants que han acompanyat a la parella reproductora de la zona, i que cada nit han dormit a la ciutat de Banyoles i durant el dia s’han alimentat a l’Abocador. Una altra espècie remarcable ha estat la recuperació del morell cap roig com a espècie d’ànec capbussador hivernant, un ocell comú fins el 2013 i que no s’havia localitzat els últims 4 anys. Altres espècies rellevants han estat la daurada grossa vista entre les fredelugues al Pla de Martís, o els 4 martinets blancs vistos al dormidor d’esplugabous al Parc de la Draga. La resta d’espècies comuns o testimonials han estat la polla d’aigua, el blauet, el bernat pescaire, els corbs marins, els ànecs domèstics, els rasclons, becadells, etc.

Com sempre, menció especial pels gavians i gavines. Ha baixat el nombre de gavines fins a 60, el menor número detectat des de 1996, i els gavians argentats amb un total de 679 individus. Cal dir, que la població hivernant de gavians és molt variable i que sovint van a dormir a sobre les naus industrials de la zona de Banyoles i Porqueres, pel que aquesta disminució cal analitzar-la prudentment, i dins la variabilitat normal de l’espècie els últims anys. Destacable tal com va passar l’any passat la presència de gavià fosc i gavià caspi, dues espècies escasses interessants.

Total estany 2018
Resultat del cens d’ocells aquàtics hivernants de l’Estany de Banyoles, per sectors i el total. Font: LIMNOS.

També s’ha fet un cens al riu Fluvià al pas per la comarca on destaca la presència del dormidor de 111 corb marí gros, 16 cabussets, 1 blauet, 2 agró blanc, i una gran veritat d’ànecs com els 136 collverd, un xiulador, un griset, 6 xarxets i una xifra brutal de 18 ànecs mandarins. El grup d’ànecs mandarins, ha estat una reclam de molts naturalistes que han visitat el Fluvià, a la resclosa de Serinyà per veure aquest grups d’ocells exòtics de coloració tan espectacular, i que provenen de grups assilvestrats del centre d’Europa.

Aquests censos estan organitzats per Limnos però no serien possible sense la col·laboració de tots els participants, ja que és una activitat basada totalment amb el voluntariat ambiental.

Total estany fins 2018

Resultat del cens d’ocells aquàtics hivernants de l’Estany de Banyoles, des de 2008 a 2018. Font: LIMNOS.

Total Fluvià 2018

Resultat del cens a l’Illa de Fares

Imatges del cens

20180113_censFluvià (2)

Esparver al Pla de Martís

 

 

20180113_censFluvià (6) (1024x768)

Cens d’ocells a la Resclosa de Serinyà

20180113_censFluvià (12)

Corb marí gros al Fluvià

20180113_censFluvià (18)

Grup d’ànecs mandarins a la resclosa de Serinyà

 

20180114_cens estany (7) (1024x575)

Censant ocells a l’Estany, torre de rem.

 

 

20180114_cens estany (9) (1024x575)

Cens d’ocells a la caseta de fusta.

 

 

20180114_cens estany (11) (1024x765)

Cens d’ocells al dormidor d’esplugabous a la Draga.

 

20180114_cens estany (18) (1024x765)

Cens d’ocells.
Pla de l’Estany, 24 de gener de 2018
LIMNOS-Ecologistes de Catalunya (A. de Defensa del Patrimoni Natural del Pla de l’Estany)
www.limnos.org limnos@limnos.org