Llúdriga_95

Publicació de la revista La Llúdriga Núm 95. Des 2018

Amb una mica de retard presentem la revista del desembre del 2018 de Limnos, on teniu informació sobre:

Dossier especial sobre El planejament urbanístic de Banyoles i la conservació de les hortes i els recs de Sota Monestir

Articles sobre: els plàstics d’un sol ús, malalties infeccioses dels amfibis, són les plantes intel·ligents i inconsciència viral.

També trobareu el noticiari faunístic de l’any 2018.

Podeu descarregar la revista aquíLlúdriga_95

Read more

heura

La necessitat de mantenir les Heures – l’article de l’ham del febrer 2019-

Tothom, qui més qui menys, coneix l’heura (Hedera helix L.). La podem trobar adornant baranes o façanes com a planta ornamental, però sobretot en mig del bosc i en zones ombrívoles, és per tant una espècies vegetal molt comuna que no ha vingut ni ha sigut portada d’enlloc, sinó que és autòctona a casa nostra i a pràcticament tot Europa i Turquia. A més, no només és coneguda per la seva abundància en el medi natural, sinó que de la seva part vegetativa se n’extreu un principi actiu amb el que es fan diferents remeis i fàrmacs, molt relacionats en el tractament de les vies respiratòries. Però la seva fama no acaba aquí, a rel de les seves propietats medicinals, en l’antiguitat va ser vista com a planta màgica, usada per foragitar els mal esperits de la borratxera, i amb el temps alguns establiments penjaven el símbol d’una fulla d’heura a la porta per donar a entendre que allà s’hi servia un bon vi.

La biologia d’aquesta espècie, és clara només de fer-hi un cop d’ull. Com a tal, no és capaç d’alçar-se, sinó que l’evolució, al llarg del temps, li va donar una estratègia diferent. Des del terra, aprofita la rigidesa dels arbres per pujar en alçada en forma d’espiral al llarg del tronc, en l’objectiu de buscar la llum, que en el cas de la cobertura dels arbres del bosc, estarà a les seves façanes. Malgrat tot, aquest comportament epífit (organisme que creix sobre d’un altre) li ha atorgat a l’heura una mala i errònia fama de planta paràsita. Hom creu que el fet de créixer al voltant dels troncs rígids “ofega” l’arbre fins a provocar-li la mort. Bé és cert, que s’han vist alguns casos en què degut al pes de l’heura, un arbre malalt o mort cedeix i finalment acabava caient, però la malaltia o la mort, no és mai causada per l’heura, ja que aquesta no ocupa cap part fotosintètica de l’arbre. Així doncs, l’heura com a espècie, no té un comportament de paràsit dins de l’ecosistema sinó de comensal entre l’arbre i ella mateixa. El comensalisme és una relació ecològica entre dues o varies espècies, en la que una obté un benefici mentre que a l’altre no li resulta beneficiós, però tampoc perjudicial. En aquest cas concret, l’heura obtindria llum mentre que l’arbre no se’n veuria afectat.

Així doncs, per quina raó cal conservar l’heura, més enllà dels seus usos antropocèntrics medicinals? Doncs bé, tal i com hem dit, l’heura és una planta autòctona que al llarg de l’evolució va saber trobar el seu lloc a l’ecosistema, donant-li serveis, igual que tota la resta d’espècies que hi interactuen. Aquests serveis, no són tant evidents com el seu desenvolupament, per tant cal que ens parem a observar-la un parell de segons més del que solem. Si ho fem, observarem que la massa vegetal de la mateixa heura és refugi de grans quantitats d’ocells, sobretot pardals (Passer domesticus), actualment en regressió, i tallarols de casquet (Sylvia atricapilla). A més, al final de l’hivern, fructifica de manera exuberant donant aliment a molts ocells frugívors i fins i tot a micromamífers.

A partir d’ara doncs, quan veiem un àlber alt i gros com els que hi ha al voltant de l’estany, o un roure majestuós al mig del bosc, envoltats d’heures denses, no ens hem de lamentar, ans al contrari. I per suposat mai ens podem prendre la llibertat de tallar el peu principal de l’heura pensant que així fem un favor a l’arbre, possiblement estarem afectant greument a una comunitat d’ocells sencera.

Baner Paisatges salvats

L’ANG, Limnos i Iaeden-Salvem l’Empordà reivindiquen el valor dels Paisatges Salvats

● Paisatges Salvats és un procés de participació ciutadana que vol posar en valor els paisatges preservats gràcies a la mobilització social i els beneficis que se’n deriven.
● El procés, que tindrà una durada de sis mesos, s’estructura en sis trobades, s’inicia amb la creació d’un registre de Paisatges Salvats i de Paisatges Amenaçats, per posteriorment fer una anàlisi dels serveis ecosistèmics que ofereixen i un diagnòstic de l’estat administratiu i ambiental d’aquests paisatges.

Banyoles, 11 de febrer de 2019

L’Associació de Naturalistes de Girona (ANG), l’Associació de Defensa del Patrimoni Natural del Pla de l’Estany (Limnos) i Iaeden-Salvem l’Empordà, començaran el proper dimecres 20 de febrer el procés participatiu Paisatges Salvats. El procés que durarà fins el juliol, és una oportunitat per posar en valor la tasca de defensa del territori de les entitats ecologistes de comarques gironines i donar visibilitat als beneficis dels paisatges preservats gràcies a la mobilització social.

L’objectiu del procés participatiu és debatre i definir conjuntament amb la ciutadania quin és el valor dels Paisatges Salvats, tenint en compte el seu grau de protecció actual, els usos i
activitats que s’hi realitzen i les principals amenaces que tenen. Durant el procés es realitzaran sis trobades, dues a la comarca de l’Alt Empordà, dues al Gironès i dues al Pla de l’Estany, per arribar així a una gran diversitat de persones i recollir la pluralitat d’opinions.

Com a resultat, s’elaboraran diferents fitxes descriptives dels Paisatges Salvats, que recolliran informació quantitativa (municipi, superfície, any, etc.) i qualitativa (situació administrativa-legal, imatges representatives, valors ambientals i serveis ecosistèmics, etc.).

Aquestes trobades volen incloure diferents col·lectius que sovint no s’acosten a les entitats ecologistes, com els petits agricultors o els guies turístics.
També s’organitzarà un “tour” de descoberta d’un paisatge salvat a cada comarca (amb itinerari i data encara per determinar). Aquesta activitat tindrà un caire lúdic i servirà per conèixer in situ els valors dels espais visitats, la història de la seva defensa i els serveis ecosistèmics que subministren.

Durant tot el temps que duri el procés la pàgina web paisatgessalvats.cat oferirà informació sobre els Paisatges Salvats, els resultats de les trobades i recollirà les aportacions de la
ciutadania, incloent la publicació de cartografia digital online.

Paisatges Salvats és un projecte de l’ANG, Limnos i Iaeden-Salvem l’Empordà, amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Press-kit-Paisatges Salvats

viral

Inconsciència viral – l’article del’ham del desembre 2018-

A principis d’aquest mes es va fer viral un vídeo d’una mare i una cria d’ós bru (Ursos actos) pujant una carena d’una muntanya nevada. El vídeo ensenyava des d’una prespectiva aèria com el petit relliscava en la neu una vegada rere l’altra i seguidament intentava arribar a dalt, on l’esperava ansiosa la seva mare. La perseverança i vulnerabilitat de l’osset feia impossible no empatizar amb la cria, i el vídeo es va viralitzar, esdevenint per molts usuaris un exemple “cuqui” d’autosuperació. Si molts d’aquests mateixos testimonis reflexionessin una mica sobre el vídeo que havien vist i compartit, veurien que aquesta gravació és la causa directa del sufriment d’aquell animalet per qui tant pateixen. Tal com han indicat molts usuaris a la xarxa, la gravació està feta per un dron que segueix irresponsablement a la família, espantant a la mare i fent que prengui la mala decisió de fugir carena amunt per escapar-se més ràpid de l’aparell volador que veu com una amenaça. En diversos moments, especialment quan el dron s’hi acosta exageradament, veiem l’ossa mirar amb por i estrès directament a càmera i fins i tot intentar atacar-lo, acció que fa tornar a caure a la cria pendent avall. Aquesta gravació en sí és una vulneració a la integritat de la família i la vida del petit, però la major part de la societat només hi veu una escena emotiva amb un animal bufó. A més, i de manera preocupant, alguna gent amb malícia pot veure en aquest tipus de vídeos amb fauna exòtica una estratègia per tenir visualitzacions, en un context social on els m’agrades i l’exposició estan estúpidament sobrevalorats. No és difícil d’entendre, doncs, que visualitzar i compartir aquest tipus de material implica una amenaça a la fauna salvatge.

Creieu que exagerem? Doncs parlem de la campanya “Tickling is torture”, les pessigolles són tortura. Aquest moviment condemna els vídeos popularitzats a internet fa un temps de loris (un tipus de primats tropicals d’hàbits nocturns) segrestats en captivitat, que aixequen els bracets quan s’hi acosten unes mans per tocar-los la panxa. La gent veia un animaló bufó amb ulls enormes demanant pessigolles, però la veritat, que la campanya s’encarrega de revelar i escampar, és una altra de terrible. Els loris, totalment aterrats en veure que els volen tocar, aixequen els braços per exposar unes glàndules dels colzes que excreten unes gotetes de líquid pudent, en un intent inútil de defensar-se de l’amenaça. Per si aquesta tortura fos insuficient, la popularització dels vídeos i una quanitat enorme de comentaris desitjant adoptar loris com a mascotes van fer explotar la seva extracció del medi natural i comercialització il·legal. Un altre vídeo aparentment simpàtic però problemàtic en el fons és el de dos nens tocant un exemplar domesticat de lèmur de cua anellada, espècie amenaçada principalment per la seva pèrdua d’hàbitat. En esdevenir viral, la demanda i el comerç il·legal d’aquesta espècie per part d’hotels i propietaris va crèixer amenaçadorament. I podríem seguir amb casos similars, com el del tití pigmeu o el gos viverrí, entre molts.

La globalització i les noves tecnologies han obert les portes a acostar-nos i a intervenir perillosament sobre la fauna salvatge. No podem permetre veure com es viralitzen vídeos que la perjudiquen, i no cal recordar que els animals salvatges no són ni han de ser mai animals domèstics. No podem deixar passar per sobre l’entreteniment a l’ètica o la responsabilitat, i això inclou la consicència ambiental. Per això, Limnos anima als usuaris d’internet a ser atents i crítics a les gravacions amb animals que circulen.

SotaMonestir (1024x768)

El patrimoni etnològic relacionat amb els horts, els recs i el travertí – l’article de l’ham del novembre 2018-

A la ciutat de Banyoles la configuració de les hortes i de la xarxa de recs que desguassen l’aigua de l’estany s’ha configurat en els pas dels anys en un element etnològic, cultural, històric i natural d’una gran rellevància que cal preservar de cara al futur. La xarxa hidràulica començada a l’alta edat mitjana es va construir amb una tècnica constructiva tradicional i única a Catalunya: la pedra de travertí. D’exemples d’hortes de bona qualitat en tenim a moltes ciutats i pobles de Catalunya, en canvi, que estiguin associades a singularitats constructives o paisatgístiques ja son més escasses: el bosc de tosca, les parets de pedra seca,… En els salts dels recs es van anar edificant molins i indústries que aprofitaven la força motriu de l’aigua de l’estany, i que avui constitueixen un valuós patrimoni industrial.

El travertí ha estat fonamental en la tasca de domesticar les aigües de l’estany i en la formació urbanística del nucli medieval de Banyoles. És una roca fàcil de treballar, perquè forma blocs regulars amb facilitat i és força resistent. Amb aquesta roca calcària també es van anar construint les llindes divisòries de les hortes, les parets laterals dels recs, les petites palanques de pas, els fons dels canals, els rentadors més antics i els encaixos de les cadiretes o bagants. La construcció dels recs a l’època medieval va suposar un laboriós treball d’enginyeria hidràulica. De mica en mica es va dissenyar una xarxa de recs principals amb ramals secundaris que permet regar prop de 300 hectàrees d’hortes, amb un conjunt de 33 km de canalitzacions, basses i cadiretes. Amb el pas del segles, s’ha constituït una xarxa de dotzenes de quilòmetres de sèquies amb la tècnica constructiva tradicional i singular de Banyoles: la llosa de travertí. Al final d’aquest complex recorregut hídric hi ha la riera Canaleta, que és, en realitat, el nom del curs alt del riu Terri i afluent del riu Ter. Els elements estructurals formats de travertí que delimiten les parcel·les de les hortes i la canalització dels recs configuren un paisatge únic a Catalunya, i esdevenen un element etnològic i paisatgístic singular que caldria preservar.

També els usos relacionats amb la fauna dels recs, formen part d’aquest patrimoni intangible. En els recs de Banyoles hi havia peixos, sobretot, barbs, bagres, sorellons i anguiles. Aquesta abundància de peix donava lloc a una pesca intensa que es regulava en l’època medieval establint temporades de veda. Diversos llocs dels recs (els “canats”, d’aquí el nom d’un carrer de Banyoles) s’habilitaven per instal·lar-hi els ormeigs de pesca, inicialment construïts amb canyes que formaven embuts en què les anguiles quedaven atrapades i les barboleres permetien pescar barbs. Peixos, musclos de riu, tòtils, llúdrigues, el blauet, totes elles espècies amenaçades i protegides a Catalunya que aporten un valor singular a la biodiversitat de la ciutat, conviuen amb el valor històric, social i etnològic dels recs i hortes de Banyoles, que tenim l’obligació de conservar i utilitzar d’una forma sostenible.

vinyeta ós

Hi ha d’haver ossos al Pirineu? – l’article de l’ham del setembre de 2018-

L’ós bru actualment és un mamífer restablert als Pirineus considerat en perill d’extinció i amb mesures de conservació insuficients. Des de que va ser reintroduït l’any 1996 al sud de França amb grans ajuts de la Unió Europea, any rere any la població va creixent per mèrits propis al trobar uns espais naturals en bon estat. Hi va ajudar la voluntat ferma del govern Francès, fermesa que no va tenir Catalunya en aquell moment.

L’ós Goiat va arribar des d’Eslovènia fa dos anys dins d’un nou programa LIFE per a la reintroducció de l’ós bru al nostre territori. Va arribar també per resoldre un problema de consanguinitat entre els exemplars actuals que viuen al Pirineu: la majoria d’aquests animals són descendents d’un sol mascle anomenat Piros i això provoca que la supervivència d’aquesta espècie estigui en perill. L’atac de l’ós Goiat a diversos ramats ha provocat una polèmica, que pot posar en entredit la recuperació de l’espècie al Pirineu. El projecte PirosLife que té una dotació de més de 2,4 milions d’euros ha de permetre aplicar les mesures dissuasives sense que Goiat pateixi, ajudant que aquest s’adapti al medi i que els ramaders i els seus ramats puguin conviure sense cap tipus de problema.

La funció de l’ós. L’ós bru és un gran depredador. Malgrat que és sobretot omnívor, al seu territori exerceix una funció de control de certes espècies que en excés poden causar danys, com ara el porc senglar o els cèrvids, que l’ós caça si són cries o estan ferits o malalts.
Les èpoques en què l’ós té més necessitat d’aportació extra d’aliments són abans i després de la hibernació, i pot ser que ataqui algun cap de bestiar, ja que és la manera més fàcil que té d’aconseguir una presa. Aquest fet és poc probable si es protegeixen els ramats mitjançant barreres, tancant-los en pletes durant la nit o guardant-los amb l’acompanyament de pastors i gossos d’atura i mastins. Actualment hi ha ajudes als ramaders per implementar aquestes mesures.

La presència de l’ós en un indret determinat indica la seva extrema qualitat ambiental, així doncs, les zones on viuen els óssos són espais naturals molt ben conservats. En territoris tan diferents i distants com Astúries i el Canadà s’ha aconseguit any rere any incrementar els ingressos provinents del turisme atret per conèixer zones osseres.

Què fer si ens trobem amb un ós?
És força improbable que ens trobem amb un ós al medi natural, tot i que no és impossible si per la direcció del vent o el canvi de vessant no ens ha detectat. En cas de veure o sentir un ós cal allunyar-se’n en sentit contrari d’on es trobi, sense córrer i sense cridar. L’ós tem la presència humana i no hi ha constància històrica que un ós bru hagi atacat i ferit greument una persona.
Més informació a https://sos-ossos-pirineu.jimdo.com/

Tortuga-marina-750x422

Eliminem els plàstics d’un sol ús! -l’article de l’ham de l’agost-

Més de 8 milions de tones de plàstic són llençades al mar cada any i més de 100.000 animals marins moren cada any pels plàstics. La situació actual és tan urgent que l’ofensiva contra el plàstic, i especialment contra aquells d’un sòl ús, s’està fent global. No només les entitats ecologistes estan reforçant els seus esforços, sinó que la Unió Europea està a punt d’aprovar una legislació específica que si bé, no soluciona tots els problemes, posa el tema sobre la taula.

Entitats tan potents com Geenpeace han iniciat la campanya “Salva el Mediterráneo de la invasión de plásticos” amb recollida de firmes i molta informació al seu web. També WWF, amb el lema “Atrapats en el plàstic”, han elaborat un informe presentat el juliol de 2018 per avaluar els impactes del plàstic al Mar Mediterrani. Segons l’informe, Espanya és el segon país que més plàstic aboca al mar Mediterrani, per darrera de Turquia, i el quart que més en consumeix de tota la Unió Europea.

El plàstic ha inundat la nostra vida diària: el podem trobar als envasos, objectes de decoració, ingredients de cosmètics, als teixits de la roba, en materials de construcció,… Cada any s’aboca al mar 1200 vegades el pes de la Torre Eiffel, només un 30% dels plàstics són reciclats als contenidors d’envasos grocs, i sovint oblidem que una ampolla de plàstic pot trigar entre 400 i 500 anys en descompondre’s. Si no hi ha un canvi, el 2050 al mar hi haurà més plàstic que peixos. Especialment preocupants son els microplàstics, fragments de menys de 5mm, provinents de la fragmentació o ja fets d’aquesta mida, que es solen trobar com a microesferes en productes de neteja, pastes de dents, exfoliants o detergents. Molts animals marins els ingereixen provocant bloquejos gastrointestinals i alteracions dels patrons alimentaris i de reproducció. Un catxalot mort a Murcia tenia al seu estómac 30 Kg de bosses de plàstic, un tros de xarxa, cordes i un bidó. Un dels grans problemes per les balenes i tortugues marines és que confonen els plàstics amb meduses de les quals s’alimenten. Alguns estudis parlen que el 90% dels ocells marins tenen plàstic al seu estómac. No oblidem que també aquests microplàstics poden passar a la cadena alimentaria i afectar a la salut humana a través del consum de  peixos i mol·luscs marins.

0bd7dcd5a1969a00c5f8b2843e277029-200x188

A la xarxa trobareu moltes propostes per a reduir a nivell personal el nostre consum de plàstic, especialment evitant els envasos i productes d’un sol us. Però la solució no passa per un canvi d’hàbits individual. Calen canvis legislatius i de mercat. El pagament de les bosses de plàstic en els comerços ha estat una tímida mesura de reducció del seu consum. Les bosses han estat prohibides en alguns països més conscienciats. La Comissió europea ha anunciat una sèrie de mesures. Es vol obligar a la utilització de materials biodegradables, sense plàstics, en la producció de materials d’un sol ús com les palletes per veure, els gots, plats i altres envasos per l’alimentació, i els bastonets per les orelles. També es vol obligar als productors a cobrir part de les despeses de gestió de la neteja dels residus, així com etiquetar els productes amb el seu impacte ambiental (compreses, tovalloletes humides, globus…). També es fa especial incidència en la indústria pesquera gran responsable de l’abocament de restes de materials de pescar al mar. WWF demana al govern espanyol que prohibeixi el consum de plàstics d’un sol ús, i que es comprometi a eliminar els abocaments al mar, així com l’impuls d’un acord internacional al respecte. També molts grups experts estan demanat la implementació del retorn d’envasos com a sistema elemental per a la reducció del seu abocament. Cal fomentar les mesures basades en l’economia circular, prioritzant la reducció i la reutilització dels materials plàstics. També cal prohibir l’ús de microesferes de plàstic i fomentar la innovació i implantació d’iniciatives que redueixin l’ús de plàstics.

 

 

 

2018_03_02-estany-i-martis_46_web_q

Arbres Catedrals – L’article de l’ham de l’abril 2018-

La majoria dels que vivim en ciutats hem trencat les connexions mil·lenàries que ens unien amb els arbres. Antigament un arbre era, moltes vegades, el centre de la vida dels pobles, protagonista de les seves tradicions i llegendes. Acostumava a ser un arbre gran i molt vell. Els vilatans anaven envellint però pràcticament no podien apreciar canvis en l’arbre, mentre que l’arbre anava veient passar les diferents generacions d’habitants del poble, veient-los néixer, viure i morir. Era l’arbre genealògic… de tot el poble!

Els arbres són les grans obres d’art de la natura. De vegades el museu on s’exposen pot ser la pròpia natura, formant densos boscos però també els podem veure en els carrers, els passejos i les places dels nostres pobles i ciutats.

Sabem que els arbres més vells de la Terra són uns pins que es troben a Califòrnia i que tenen prop de 5.000 anys d’edat, és a dir que existien abans que els egipcis construïssin les seves piràmides. No gaudim d’arbres tan vells en les nostres contrades però sí que tenim grans arbres monumentals, centenaris, que potser han viscut 300, 400, 500 anys o més… potser ja havien nascut quan Colom va descobrir Amèrica; probablement ja eren vells quan va esclatar la Revolució Francesa; segur que van ser contemporanis de Verdaguer o Maragall. Són enormes, estan carregats d’història i de cultura; han anat acumulant valor al llarg del temps… són els nostres arbres-catedrals. Hi ha d’altres no tan grans, no tan vells, però que són magnífiques escultures vivents. També hi ha d’altres, molt més modests, més petits, més joves, potser només tenen 15 o 20 anys, són arbres infants que poden ser com aquells quadres menuts que trobes a les parets dels museus, però que, com les pintures impressionistes, són ja tresors per ells mateixos, petites meravelles en miniatura. Tots mereixen el nostre respecte, els més grans i els més petits, els més vells i fins i tot els més joves, ja que si els deixem créixer, probablement arribaran a convertir-se en magnífics exemplars.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com els seus habitants tracten als seus animals. Igualment hi ha qui opina que la cultura d’un poble es pot mesurar pel respecte i el coneixement dels arbres que té la seva gent, així com la seva capacitat d’experimentar-los en totes les seves múltiples dimensions.

Moltes persones encara tenim pendent acabar de restablir els vincles ancestrals amb els arbres. Potser podem començar per mirar-los amb ulls nous, fixar-nos-hi més, descobrir-hi coses noves, contemplar la seva bellesa, admirar els seus canvis estacionals, estimar-los, sensibilitzar-nos més amb els seus problemes, protegir-los i exigir la seva protecció…. Ens hi posem?

SuperRius

La importància dels jocs naturalistes didàctics-l’article de l’ham de l’abril 2018-

LA IMPOTÀNCIA DELS JOCS NATURALISTES DIDÀCTICS

Des dels inicis dels moviments del naturalisme i l’ecologisme s’ha hagut de treballar moltíssim per despertar la consciència ambiental de la gent, treballant contra un sistema totalment mancat d’aquests valors. En aquest context, el principal focus de l’educació ambiental són els més joves. Amb unes ments més obertes i receptives, els infants empatizen més ràpid amb el medi i tenen més facilitat per adoptar valors naturalistes. Una de les maneres més eficaces de fer educació ambiental, a part de les sortides a la natura, són els jocs. A tots els infants els agrada jugar, i els jocs poden arribar a ser molt didàctics, també per l’aprenentatge de valors.

Un cas molt destacat és el del joc d’ordinador Super Rius, que va sortir l’any 1998 com a col·laboració entre el Departament de Medi Ambient de la Generalitat i el Club Super 3 de la Televisió de Catalunya (TV3). En aquest joc, l’objectiu principal era nejetar un riu sencer perquè la Lluenta, la llúdriga protagonista del joc i el personatge encarregat de donar consells mediambientals del Club Super 3, pugués tornar a viure-hi.

Per netejar el riu, els jugadors havien de complir diferents tasques. La primera, retirar totes les deixalles del medi, fins i tot les de sota l’aigua. Totes les escombraries recollides s’havien de reciclar deixant-les al contenidor corresponent. A més a més, també s’havien de posar depuradores a tots els abocaments d’aigua del riu, i tancar totes les aixetes mig obertes que malgastaven aigua. Un cop cada tram del riu estava net, la Lluenta apareixia a la pantalla per agraïr la tasca de l’usuari. Per si això no fos prou, el Super Rius presentava un quadern de flora i fauna actòctona dels nostres rius, que s’havia d’anar desbloquejant fent fotos de totes les espècies de l’entorn per tenir-les al quadern. Així doncs permetia explorar la gran diversitat d’organismes vius que habiten en diferents trams dels rius i en quines condicions necessiten viure.

Tots els que hem jugat a aquest joc estaríem d’acord en que no només vam aprendre un munt sobre la biodiversitat fluvial de casa nostra, sinó que clarament vam adoptar la idea que tots, fins i tot els més petits, podem contribuir activament en la conservació del medi ambient.
És una llàstima que aquest joc no estigui a l’abast dels nens i nenes d’avui. És per això que, en un context on la creixent tecnologia ofereix un munt de jocs i aplicacions, però també en l’àmbit de jocs de taula o familiars, s’hauria de procurar que hi seguís havent oferta de jocs didàctics naturalistes, com a eina molt important per seguir despertant la consciència ambiental dels joves mentre es diverteixen.

salze talat a prop de l'aigua 2 (1024x791)

Limnos demana que es reposin els arbres talats a la vora de l’estany

Durant els últims mesos s’estan duent a terme diferents actuacions sobre arbres i altra vegetació al voltant de l’estany de Banyoles. Al parc de la Draga, per exemple, s’estan talant pollancres híbrids, que es fan servir en jardineria, que han acabat la seva vida útil i seran substituïts per altres arbres nous més adequats. També s’està actuant sobre arbres que formen part dels boscos que voregen l’estany i que estan morts, malalts o que s’han inclinat fins el punt que poden representar un perill per als vianants. Igualment s’estan fent altres actuacions sobre la vegetació tècnicament justificades.

Hem observat, però, que en les darreres setmanes s’han talat alguns verns i salzes individuals de la zona del front d’estany de Banyoles. Eren arbres autòctons que havien crescut de forma natural a la vora o a prop de l’estany, amb prou anys de vida, i que tenien un evident valor paisatgístic i medi ambiental. Els motius de la tala serien, segons els serveis tècnics consultats, la mala salut d’aquests arbres, o bé que perjudicaven el muret o mota de l’estany. El problema rau en què no està prevista la reposició d’aquests arbres.

L’associació Limnos lamenta la manca d’informació pública prèvia a la tala dels arbres, en una actuació de fets consumats que es repeteix freqüentment, obviant el dret de la ciutadania a conèixer els motius d’aquestes actuacions; alhora expressa la necessita que totes les entitats implicades en aquests temes, ajuntaments, consell comarcal, consorci … mostrin màxima sensibilitat ambiental i que això es tradueixi en fets.

 

salze talat a prop de l'aigua 2 (768x1024)Lamentem també que, com a norma general en qualsevol tipus de tala, no es consideri la reposició immediata de l’arbrat desaparegut, En el cas concret dels arbres del front d’estany esmentats el que demanem és la seva reposició, el més aviat possible, en el mateix lloc o en un de molt proper (assegurant que no perjudiquin la mota si és el cas) per tal de recuperar el valor ecològic i paisatgístic de la zona.

Instem als ajuntaments implicats a elaborar una ordenança de protecció de l’arbrat i altra vegetació d’interès local, com ja tenen algunes localitats catalanes. En aquesta ordenança s’haurien de tenir en compte arbres, arbustos i altra vegetació d’especial interès, bé perquè són arbres monumentals o amb valors històrics i culturals, bé per les seves característiques biomètriques (alçària, amplada) o perquè tenen valor paisatgístic i medi ambientals o es tracta de vegetació autòctona.

Així mateix és important que, a curt termini, es facin accions d’informació i sensibilització dirigides a la ciutadania sobre el valor i la importància de la vegetació autòctona (arbres, arbustos i vegetació aquàtica) que puguin ajudar a fer evolucionar algunes idees tòpiques i antigues encara fortament arrelades entre una part de la població de la comarca. Cal, definitivament, deslligar l’abundància de vegetació aquàtica del concepte de brutícia o de falta de manteniment; cal que tothom tingui clar que si la vegetació no deixa veure l’estany no implica que s’hagi de tallar, només vol dir que has de caminar unes passes més enllà per poder veure’l; cal que el passejant reconegui que uns quants arbres no impedeixen la vista d’un paisatge o un monument, sinó que l’emmarquen i el sublimen; cal que els organitzadors d’esdeveniments esportius implementin ja la idea de que respectar al màxim els nostres arbres, la nostra vegetació i la nostra fauna no només no és incompatible amb la pràctica esportiva, sinó que la complementa i la fa més sostenible. Hi ha molta feina a fer i des de Limnos ens comprometem a participar en qualsevol tasca d’aquest tipus.