oreneta

Els beneficis de l’oreneta cuablanca – Article de l’ham de l’agost –

L’oreneta cuablanca, és de color fosc a sobre i blanc del pit i gola, i li destaca una banda blanca al carpó, és a dir entre la cua i l’esquena, fet que li dona nom. Es pot confondre amb l’oreneta vulgar, que com a tret característic presenta la gola rogenca, o amb altres orenetes més escasses a casa nostra com l’oreneta cua-rogenca o el roquerol. No hem de confondre-la amb els falciots, ocells negres amb la silueta d’ales llargues i punxegudes en forma de falç que també viuen en pobles i ciutats. Un tret que també ens ajudarà molt a distingir-les és el niu. Mentre que el falciot fa el niu en forats dels edificis o sota les teules, la cuablanca el construeix amb fang, esfèric i completament tapat amb un forat d’entrada d’uns 3 cm. de diàmetre. Els nius de roquerols i d’oreneta vulgar son completament oberts de dalt i el d’oreneta cua-rogenca fa un canal d’entrada. L’oreneta cuablanca fa el niu en penya-segats i en edificis de ciutats i pobles. Al pobles pot criar a qualsevol carrer, mentre que a les grans ciutats prefereix zones perifèriques més properes a llocs on trobar fang per fer el niu. La majoria d’espècies d’orenetes i falciots són migradores, això vol dir que marxen a l’hivern cap a l’Àfrica i tornen a partir de la primavera. L’oreneta cuablanca és monògama, viu en parella, i forma colònies de varis nius concentrats. En una setmana fan el niu de fang i herbes o aprofiten els nius fets d’anteriors temporades. Posen de 3 a 5 ous que coven durant 15 dies i d’on surten els pollets que alimenten 30 dies més. Poden fer fins a tres postes una mateixa temporada. Una curiositat és que són un exemple social, doncs els joves nascuts de la primera cria ajuden a alimentar a les cries de la segona posta. S’alimenta exclusivament d’insectes que captura al vol, a bastant alçada, pel que es considera una espècie molt beneficiosa.

A nivell cultural, hi havia la tradició que un niu d’oreneta en una casa era símbol de bona sort i fortuna. Malauradament encara hi ha molta gent que trenca els seus nius per les molèsties que poden comportar, bàsicament els excrements, i que desconeixen que està prohibit. Una simple lleixa de futa sota el niu pot ajudar a recollir els excrements i evitar problemes. Altres coses que es poden fer per afavorir l’espècie és col·locar nius artificials o fer basses de fang per fer el niu en terrats de zones urbanes. Les poblacions d’oreneta cuablanca podrien ser considerades com un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones dels pobles i ciutats on construeix els nius. També són bons indicadors de la qualitat de l’aire ja que la contaminació atmosfèrica afecta al tipus i quantitat d’insectes que viuen en aquest medi.

banner_logo_ca0

El projecte oreneta (oreneta.cat) de l’Institut Català d’Ornitologia és una iniciativa per a l’estudi dels ocells basada en participació ciutadana que proposa fer un seguiment dels nius d’oreneta cuablanca de Catalunya. Es pretén sensibilitzar de la important funció que fan els ocells insectívors ajudant a tenir menys mosquits a casa nostra. Hi participen persones particulars, centre educatius o associacions que fan un cens d’oreneta al seu carrer, barri o poble seguint una metodologia molt senzilla, i que ha permès recollir una gran informació. A Banyoles i Mata hi ha dades des del 2007, amb uns màxims de 500 nius a Banyoles, 400 a Porqueres, i hi ha censos puntuals de 87 nius a Fontcoberta, 200 a Serinyà, 100 a Crespià, 50 a Esponellà o 5 a Camós. Una de les colònies més seguides està al Barri de Canaleta i a Can Puig amb més de 300 nius, tot i que només uns 100 estan ocupats i molts trencats. Considerant que cada oreneta menja de 5 i 6 grams de mosquits al dia i per cada niu teniu dos adults i 3 pollets, podem calcular un mínim de 400 kg de mosquits per temporada. Podeu anar fent números. Surt a compte tenir nius d’oreneta i protegir-los, i ens indicaran que el lloc on vivim és prou saludable.

ico-robaneta

Consum responsable de roba – Article de l’ham del juliol-

Queden lluny ja els anys en els quals els “draps banyolesos” eren famosos i s’exportaven arreu del món. Una rica indústria medieval, que utilitzava recursos locals per a produir els draps: la llana de les ovelles, materials vegetals per tenyir i l’aigua dels recs per fer anar els molins drapers. El tèxtil va seguir essent important al llarg dels segles amb teixits de cànem i lli, i empreses de tota mena fins a ben entrat el segle XX. Amb tot va arribar la deslocalització i el sorgiment de les empreses multinacionals que per obtenir alts beneficis van rebaixar preus produint en països en desenvolupament amb baix cost laboral, i van enfonsar el tramat productiu de tèxtil del país, canviant les normes del joc. Actualment per produir una peça de roba de cotó hi ha tantes etapes que la traçabilitat del producte es perd, i malgrat això, hi ha preus sorprenentment baixos basats en l’explotació laboral i la destrucció del medi ambient. La creació de grans explotacions agrícoles de cotó necessiten molta aigua per a regar fet que provoca la sobreexplotació i assecat de rius, llacs i estanys. El cotó es transporta a altres països que manufacturen els productes i produeixen els teixits, sovint a kilòmetres de distància del lloc d’on prové la matèria primera. Els teixits cal tenyir-los, i després convertir-los en roba a través de la confecció fins a obtenir un producte final que es distribueix als punts de venda. Kilòmetres en transport, costos ambientals, i producció en països amb explotació laboral, amb  vulneració dels drets dels treballadors, salaris baixos, males condicions laborals, treball infantil, i sense normatives de protecció ambiental … Cal alertar que el que és barat, ens acaba costant molt car.

El consumisme occidental, i en aquest cas el consum de tèxtil, que inclou roba, sabates, bosses i altres complements, multiplica la necessitat d’uns recursos que cada cop són més escassos: sòl fèrtil, aigua i la material vegetal o derivada del petroli per a produir fibra. Es diu que per produir uns texans calen 3000 litres d’aigua. Quan comprem una peça de roba barata, no només ens arrisquem a que duri poc o que sigui de mala qualitat, sinó que comporta el risc que com que és barata, la utilitzem poc i la llencem abans, que no valorem el que comprem, i que acabem generant moltes tones de residus tèxtils a l’any, dels quals només una petita part va als mercats de segona mà. Existeix una campanya important dedicada a informar-nos sobre el món del tèxtil que es diu Roba Neta ( https://robaneta.wordpress.com/ i http://robaneta.org/) de l’associació SETEM que fa una radiografia del sector, recollint informació crítica sobre les grans marques: Zara, Mango, H&M, Desigual, etc. A la vegada podeu consultar una guia de consum conscient i sostenible de roba que al final ens pot ajudar a seguir algun criteri.

Com a consumidors i consumidores tenim el poder de decidir què volem comprar i on volem comprar-ho. Les grans empreses posen al mercat la roba que s’ha de dur i les opcions es concentren en unes poques marques a les que arribem per cada cop menys distribuïdors. Aquesta concentració i control del sector dificulten que puguem triar, amb total llibertat, la roba que volem comprar i les botigues on fer la compra. Abans de comprar una peça de roba pots preguntar-te si realment la necessites, si és un només un desig, quin ús en faràs, si algú te’n pot deixar algun de semblant, si et durarà molt, i quines són les millors opcions (tipus de teixits, comoditat, neteja o reparació). Un cop decidits a comprar cal pensar en comprar peces de qualitat, escollint peces útils i resistents, i posteriorment cal esforçar-se en una bona conservació i cura (neteja, assecat al sol o assecadora…) per tal d’allargar-ne la vida.

El consum de proximitat és un model de comerç i consum coherent que ens ofereix una oferta especialitzada enfront de l’oferta diversificada de les grans marques o cadenes. Tenim a l’abast botigues per a cada tipus de roba, que ens poden aconsellar de manera professional i faciliten els canvis, reparacions o consultes postvenda. Alhora és més sostenible i socialment més integrat. Cal doncs, localitzar aquestes botigues a prou del lloc on vius i buscar les opcions per contribuir a un consum més responsable, també depèn de tu.

platans_bny

La necessitat dels arbres urbans- l’article de l’ham de juny-

L’arbre està esdevenint cada cop un element més a tenir en compte a l’hora de planificar i pensar el paisatge i els usos dels espais urbans, siguin carrers, places o àrees verdes. Està considerat un recurs de futur, no només per les seves funcions, sinó també perquè es un element necessari per millorar l’habitabilitat de la ciutadania. La concepció que la jardineria és un privilegi o una activitat prescindible a les ciutats, ha estat exposada en aquests moments de crisi, però és un error greu considerar que els arbres no són una necessitat bàsica dels habitants. A primer cop d’ull, podem apreciar que els arbres ens ofereixen ombra  a carrers i edificis, generant frescor, i reduint l’efecte illa de calor que es produeix per l’escalfor de l’asfalt. A més, poden millorar el rendiment ambiental dels edificis abaixant despeses de calefacció o refrigeració. La millora de la qualitat de l’aire n’és una altra virtut, produeixen oxigen i actuen com a embornal de diòxid de carboni. També redueix la presència de pols i altres partícules en suspensió, especialment interessant per l’absorció o fixació de contaminants gasosos derivats de la indústria i el trànsit, com l’ozó, el diòxid de sobre i el de nitrogen. Només aquest punt representa una gran aportació a la salut de les persones.

L’arbre es pot convertir una eina tècnica més per a la millora del disseny de l’urbanisme i l’arquitectura urbana, i és que els arbres fan més amable la ciutat i vesteixen places i carrers que generen espais públics de qualitat on trobar-se i realitzar activitats socials. L’arbrat pot esdevenir un element que organitza les ciutats. Ben col·locats els arbres poden absorbir reverberacions de sorolls, reduir l’efecte del vent afavorint al confort dels habitants, o facilitant la mobilitat. L’arbre pot actuar com a element clau contra el canvi climàtic, suavitzant el clima, absorbint l’aigua de pluja i harmonitzant l’entorn. També ofereix hàbitat a tot un conjunt d’animalons que viuen en espais urbans, i es habitual veure-hi ocells com el tudó, la cardina o el rei-tit. Amb els arbres no només es pot aconseguir un paisatge més agradable i un entorn habitable. La remodelació d’espais verds també afavoreix a canviar costums socials, com per exemple augmentar l’activitat física a aquells que viuen a prop d’un parc. S’hi han associat millores de la salut mental o poden augmentar la participació social en un barri. Diversos treballs han conclòs que els beneficis dels espais verds són majors en persones d’ingressos més baixos. Altres experts asseguren que l’espai verd possibilita l’augment de l’activitat social, la millora de la cohesió comunitària, el desenvolupament local i la reducció dels nivells de delinqüència, especialment en comunitats desfavorides. Pot augmentar el valor econòmic d’un immoble, i les noves tendències parlen d’espais urbans útils, més naturals, amb arbres fruiters que aportin recursos extres a la població.

Cal però anar alerta amb els arbres urbans. Una mala planificació pot provocar que generin més problemes que beneficis. Escocells massa petits, arbres en carrers petits amb poc espai, terra compactada, selecció d’espècies que provoquen al·lèrgies,… Hi ha encara arquitectes que consideren els arbres com un simple equipament urbà, com una banc o una paperera, que en pocs anys s’han de canviar. Cal pensar amb deteniment i planificació quines espècies usem a cada lloc. Buscar arbres de fulla caduca que a l’estiu faran ombra i a l’hivern deixaran passar la llum en un tipus de carrer, però en altres emprar arbres grans de capçades amples. La qualitat es defineix per arbres més grans, més madurs, amb millor estat vegetatiu i amb millors condicions de sòl, que a la vegada són més resistents als reptes del canvi climàtic. Alguns arbres poden tenir un cert valor per la seva personalitat, per la mida, per la història, que pot fer necessari dedicar esforços a la seva conservació. Arbres catalogats com el pollancre del rec de Guèmol, el til·ler de Cal General, o els plàtans de l’Estany haurien de tenir protecció, però potser els plàtans en altres zones s’haurien de treure per evitar les al·lèrgies que provoquen. Caldria elaborar un pla director específic per als arbres a llarg termini, i és que la vida dels arbres és llarga i cal pensar que tot allò el que avui sembrem, en el futur ho recollirem.

gasoducte

L’impacte del MIDCAT un nou gasoducte creuant el Pla de l’Estany- l’article de l’ham del maig-

A Catalunya s’ha creat la Plataforma de resposta al MidcAT del qual un adjuntem un extracte del manifest fundacional.

El projecte MidcAT és una megainfraestructura gasística promocionada per l’estat espanyol i declarada d’interès comunitari per la Unió Europea. L’objectiu d’aquest projecte de l’empresa Enagas i del ministeri de indústria és gairebé duplicar la capacitat exportadora de metà (gas “natural”) de la península ibèrica i connectar via gasoducte el centre d’Europa amb els camps d’extracció. El gas pot venir d’Algèria passant per Algesires o directament a Almeria pel Medgaz o dels ports de BCN, Sagunt, Cartagena i per tant, provenir de Qatar, Trinitat i Tobago o Nigèria. És un gasoducte de 311km i 1m de diàmetre entre Catalunya (Martorell) i Occitània (Barbairan), on el primer tram (Martorell – Hostalric) es va construir el 2011 sense cap tipus de consciència ambiental ni procés de participació o consulta amb les poblacions afectades. Es preveu que el gasoducte continuï creuant i malmetent més espais naturals, rius, boscos i terres de conreu, aquest cop cap a les comarques de La Selva, Gironès, Pla de l’Estany i Empordà. A aquesta infraestructura s’hi destinarà una quantitat enorme de diners públics, concretament 480 M€ dels 3.000 M€ de cost total.
El MidcAT continua el model extractivista en els països del sud, perpetuant la divisió entre centre i perifèries del sistema econòmic global. I així també externalititza els impactes ambientals als països del sud. Els recursos gasístics del Magreb són majoritàriament de propietat d’empreses europees, que aprofiten per utilitzar tecnologies prohibides (com el fracking) en els seus països d’origen: una clara mostra de neocolonialisme. Si s’estén l’extracció per fractura hidràulica a Algèria (legal des del 2013), l’aqüífer que sosté la vida en aquesta zona àrida es podria veure seriosament amenaçat. El gas natural és un gas d’efecte hivernacle. El metà és un hidrocarbur extret del subsòl, de quantitat finita i que allibera CO2 quan es combustiona. No és una font d’energia neta, ni cap solució a la necessària transició energètica que hem d’adoptar de forma imminent. Així doncs, el gasoducte és una violació de l’acord de París del COP21, que es compromet a abandonar de forma immediata l’ús dels combustibles fòssils.

El MidcAT respon a un model energètic obsolet, basat en la centralització de la producció energètica i les megainfraestructures, prioritza els interessos de l’oligopoli energètic davant dels interessos dels ciutadans, privatitza els beneficis i col·lectivitza els impactes. No servirà per a la millora del subministrament a la població local, és només una peça en un panorama geopolític que no té en compte a les persones, ni els drets humans i es basa tan sols en l’explotació de recursos dins un sistema extractivista i capitalista.
Volem que Catalunya sigui productora i consumidora d’energies renovables enlloc de ser només l’autopista energètica cap el neoliberalisme i el neocolonialisme. Per això demanem que no s’inverteixi en el MidcAT sinó en la recerca i el desenvolupament de les energies renovables. Volem una desinversió total en combustibles fòssils i nuclears. El MidcAT suposa una greu amenaça a la democràcia i a la participació ciutadana popular. Per tot això diem NO al MidcAT, diem NO a l’oligopoli, diem NO a la Unió Energètica i als tractats de lliure comerç. I diem SÍ. SÍ a la governança dels pobles. SÍ a les energies renovables i la generació distribuïda. SÍ a la reducció del consum i SÍ a la lluita contra el canvi climàtic.

arton32732-b8355 (1)

La importància del sòl – l’article de l’ham de l’abril-

Avui en dia, gairebé tothom té clar que per a la conservació del medi ambient, és important tenir en compte els ecosistemes aquàtics i, també, controlar les nostres emissions cap a la capa d’ozó. Però, i el sòl? Que hi pensem en això? El sòl és un ecosistema viu, essencial per a la vida a la Terra, sense la protecció d’aquest és pràcticament impossible garantir una seguretat alimentària, aturar la pèrdua de biodiversitat, la transició a una agricultura lliure de tòxics, mitigar l’escalfament global i adaptar-nos al canvi climàtic. Realment, no sobta que no ens adonem en un primer moment de la importància del sòl, al cap i a la fi és una capa prima que es troba per sota els nostres peus, pel que totes les seves funcions no són evidents a primera vista. Això ens ha portat a que en els últims anys, l’explotació, empobriment, erosió i contaminació del sòl han assolit uns nivells bastant elevats degut a la pressió humana. El sòl, juntament amb el cicle de nutrients que s’hi dóna, la producció primària i la mateixa formació de sòl, és capaç de regular el clima i l’erosió, de subministrar aliment, aigua i combustible, d’assegurar una estabilitat, refugi per a diferents espècies i, a més, ens proporciona serveis culturals, tant a nivell paisatgístic com de patrimoni. Tot i així, encara no som del tot conscients del que estem deixant perdre, de que el sòl és aliment, és natura, és salut i és futur.

És evident que el sòl és el que ens proporciona la producció d’aliments, però això és possible amb un sòl sa i fèrtil. El creixement de la població, fet que provoca l’expansió de ciutats, carreteres i zones industrials, està ocupant molta part de sòl que podria ser útil per a produir aliments. A més, això provoca una gran degradació del sòl, el que augmenta l’erosió d’aquest, sumat a tota la contaminació que se’n deriva dels diferents processos agrícoles i ramaders, la quantitat de sòl en bones condicions que queda a la superfície del planeta es veu molt reduïda. D’aquí se’n deriva també la mala situació de moltes espècies animals. Actualment, el 70% de les espècies associades a ecosistemes de terres de cultiu es troben en mal estat de conservació; i només el 21% dels hàbitats i el 28% d’espècies protegides per la legislació de la UE es troben en un estat apropiat. D’altra banda, també es troben tots els efectes de la part de biodiversitat del sòl, la que no veiem pròpiament, els insectes, àcars, cucs i bacteris, que són els que realment formen un sòl sa. Si el sòl es va degradant, aquesta biodiversitat es va empobrint, i arriba un punt que ja no serem capaços de recuperar-la i poder assegurar un bon ecosistema.

El sòl és un element clau del sistema climàtic. Després dels oceans, és el segon magatzem de carboni, a part de tots els altres nutrients que conté. Per tal de mantenir els nutrients al sòl, una opció és implicar-nos en una agricultura sostenible, llaurar menys, cultivar amb rotacions, i aprofitar els residus de la collita. En general, si adoptéssim unes pràctiques agrícoles i forestals adequades el potencial per a la restauració del sòl i l’eliminació de diòxid de carboni de l’atmosfera seria enorme.

Actualment, a nivell d’Europa, es donen situacions que no són massa favorables per a la bona salut dels sòls: disminució de la població agrícola, dificultats pels joves agricultors per accedir a la terra, desconnexió entre el valor dels sòls agrícoles i el seu preu al mercat, i la competència entre aliments, fibres i combustibles. Tot i això, al mateix temps s’estan promovent una sèrie d’iniciatives per a dur a terme noves formes de gestió de la terra i la protecció del sòl.

Un clar exemple és “People 4 Soil”, la iniciativa ciutadana europea per a una legislació específica en matèria de protecció i conservació de sòls. A Europa, a dia d’avui, no existeix cap legislació que es centri exclusivament en la conservació i protecció del sòl. Tot i això, si que existeix una necessitat urgent d’aturar (o si més no reduir molt) les principals amenaces del sòl que estan presents a la UE: l’erosió, el segellament, la pèrdua de matèria orgànica, la pèrdua de biodiversitat i la contaminació. És responsabilitat nostra preservar aquest recurs, tant per ara, com pels que vindran, i això només serà possible si s’adopten instruments jurídicament vinculants.
Aquesta iniciativa requereix el suport de tantes persones com sigui possible, per això s’està fent una recollida de signatures a: www.ecologistasenaccion.org/people4soil

Triops a Espolla 2-5-06 CFQ (5)

El triops de l’estanyol d’Espolla -l’article de l’ham del març-

Quan les pluges són intenses i els aqüífers estan plens d’aigua, al Pla de l’estany hi veiem un dels espectacles naturals més sorprenents de Catalunya, el naixement d’un estanyol nodrit d’aigües surgents provinents de sota terra. L’estanyol d’Espolla és una massa d’aigua temporània, que té aigua només quan els aqüífers van plens. El nom oficial és platja d’Espolla, però també és conegut com a Clot d’Espolla. Les seves aigües travessen el Pla de Martís a través d’un rec cabalós fins a abocar-se al riu Fluvià després de caure pels salts de Martís. Un estanyol d’aigua abundant, neta i sense depredadors és el paradís de molts animalons aquàtics, amfibis, nedadors d’esquenes, escarabats d’aigua, libèl·lules, mosquits, però també d’uns animalons que generen una gran curiositat: els triops.

És un crustaci, una mena de gambeta amb tres ulls, amb unes antenes i una cua bifurcada llarga, que fàcilment es pot confondre amb els capgrossos o greixandos. D’ells se n’expliquen històries sorprenents; que és un animal prehistòric, que reneix del fang, que si els seus ous aguanten anys de sequera… La veritat és que és un animal adaptat als ambients que s’inunden temporàniament i que és tan curiós que val la pena acostar-se per veure’l. El nom fa referència al seu nom científic, Triops cancriformis, tot i que antigament el seu nom científic era Apus cancriformis, per la qual cosa encara ara molta gent gran els anomena “apus”. Se l’ha etiquetat com a fòssil vivent, però de fet es tracta d’una espècie ben adaptada al seu entorn que ja existia durant el període Triàsic, i es considerada una de les especies animals vives més antigues del planeta. Son molt voraços i s’alimenten de detritus, plàncton, vegetació, larves d’insectes, cucs i poden depredar sobre larves d’amfibis o altres triops en cas de falta de menjar.

Quan l’estanyol se seca, les femelles deixen els seus ous al fang. Els ous son resistents a la dessecació durant anys mantenint la seva vitalitat. De fet per néixer han de passar abans un període de dessecació. L’eclosió dels ous té lloc al mateix temps, pocs dies després de la inundació. La població assoleix la seva major densitat d’individus a les tres setmanes, depenent de la temperatura de l’aigua. Quan una bassa s’asseca, els triops morts poden arribar a cobrir el fons de la llacuna. No val la pena intentar salvar-los doncs per ells la vida ja és de per si efímera, només viuen 90 dies en captivitat. Malgrat que pugui resultar una imatge impactant, tot forma part del cicle vital. La seva persistència a l’estanyol d’Espolla s’explica per la inexistència de depredadors, especialment peixos, degut a la intermitència de les aigües i a la impossible colonització a partir del Fluvià, barrada pels saltants de Martís. El podem trobar per mig món, pel que cal negar el mite que explicava que només es troben a l’estany d’Espolla, a la Xina i a Rússia. A Catalunya també s’ha localitzat a la zona propera de Les Llacunes (Serinyà) al Pla de Martís, en arrossars del Delta de l’Ebre, a Pals al Baix Empordà, i en algunes basses interiors de Lleida, tot i que els pesticides han acabat amb ells a moltes localitats.

Actualment és una espècie protegida a Catalunya pel perill de desaparició del seu hàbitat. Des de fa ja alguns anys s’estan comercialitzant uns jocs per criar una espècie americana de triops en uns aquaris petits de plàstic. La facilitat de reproducció de l’espècie fa que sembli una bona activitat educativa, però inconscientment podria provocar un impacte irreparable al medi ambient si s’escapen. No en compreu, i gaudiu de l’espectacle de la natura en viu sobre el terreny. I sobretot, no els agafeu, és delicte ambiental!!!

Espolla
Fontcoberta

Limnos proposa controlar l’accés i vigilar i informar als visitants a l’estanyol d’Espolla

  • Centenars de persones visiten cada cap de setmana la platja d’Espolla a Fontcoberta des de que va sortir per TV3, a la recerca dels misteriosos triops, una espècie protegida molt sensible.
  • S’han observat comportament no respectuosos amb la natura, com capturar els triops i emportar-se’ls o posar-los sobre la mà, jugar amb ells amb els salabres. A la vegada també preocupa la manca de gestió e l’espai, el trepitg, l’ accés indiscriminat a tot l’espai i l’aparcament.

Desenes i centenars de famílies equipats amb salabres, galledes, mainada i gossos, han visitat l’estanyol, trepitjant i malmetent tota la vegetació, enduent-se’n triops i capgrossos, espècies protegides, i espantant la resta de fauna de la zona. Els problema d’aparcament també s’han fet evidents als Saltants de Martís, on s’hi ha comptat més de 80 cotxes en un lloc sense espai, i on també l’erosió del terreny ha afectat a algun dels arbres des d’on la gent fa les fotografies.

Les imatges del clot d’Espolla des d’un dron, les rondalles i misteris que envolten els triops, i l’espectacularitat i originalitat del fenomen hidrològic de l’Estany són un reclam fantàstic per als amants de la natura i pels consumidors de natura. Limnos d’una banda es felicita del ressò del valor natural de la platja d’Espolla, però lamenta que a la crida per visitar-lo i gaudir-lo, no sigui corresposta amb una gestió activa, ni en l’ordenament de visitants. El resultat, una invasió de gent que no sempre actuen de forma respectuosa amb la natura i que tampoc son conscients de la pressió col·lectiva que pateix el delicat espai natural d’Espolla. Per una persona assenyada que observa els triops i en gaudeix amb respecte, n’hi ha una quants més que no ho fan.

  • Per tot això Limnos recorda i proposa:
  • Els triops son espècies protegides i que no es poden treure de la natura, ni es poden emportar a casa sense autorització. cal observar-los amb cura i de fet per fer-ne fotos cal autorització. La millor opció observar-los directament a la natura i sense salabres. Limnos reconeix la feina dels Agents rurals que han estat visitant la zona informant a alguns visitants de l’espai.
  • No hi ha informació i senyalització a l’espai natural i el Museu del triops de Can Jan de la Farrés està tancat i no visitable. A la vegada no es sap com està el procés d’incorporació de Fontcoberta al Consorci de l’Estany, perquè Limnos encara no ha estat convocat a cap Consell assessor del Consorci, una figura que mai s’ha convocat des de la creació del Consorci el 2006, tot i que els seus Estatuts ho preveuen.
  • Cal elaborar un pla d’actuació per a quan hi hagi períodes d’inundació que incorpori l’aplicació de mesures de control dels visitants, controlant els accessos i dirigint-os a zones delimitades, millorant la senyalització dels aparcaments, i oferint informació als visitants. Ajuntaments i Consorci de l’Estany en són els responsables.
  • Limnos ofereix el seu voluntariat per fer actuacions de sensibilització tant al Consorci de l’Estany com als tres ajuntaments de la zona, Porqueres, Fontcoberta i Esponellà.
  • Limnos també manifesta que ha fet arribar una carta a TV3 per demanar-los que col·laborin també en informar com s’han de comportar als visitants en els espais naturals, donant algunes pautes als professionals ambientals de l’ens, evitant el foment d’un ús indiscriminat de la natura, i perquè siguin conscients tant de l’impacte positiu com el negatiu que poden provocar sobre la conservació dels espais naturals del nostre país. No es pot dir a la gent que vinguin amb botes, ni que es poden agafar amb la mà, com va passar en el programa.
  • Actualment existeix el risc de contagi de malalties infeccioses als amfibis, pel que el material que entra a l’estanyol d’Espolla hauria de ser desinfectat per evitar propagar malalties.
  • També, el foment d’agafarr l’espècie i endur-se la a casa pot provocar introduccions furtives en altres localitats on de forma natural no està present l’espècie. Recordem que no es pot tenir ni transportar espècies protegides sense autorització. A la vegada cal recordar el risc que algú llenci a Espolla alguns dels triops que venen com a mascota, que són d’una altra espècie americana i que podrien provocar un dany ecològic irreparable.
  • Finalment Limnos recorda la desprotecció en la qual es troba el Saltants de Martís i el rec d’Espolla que estan fora de l’espai d’interès natural i fora de la Xarxa Natura 2000 de protecció, pel que segueix reclamant la creació del parc Natural de la zona lacustre de Banyoles que pugui garantir una millor gestió i resposta d’aquest ric patrimoni natural.

Fontcoberta, 21 març 2017

Centrals

L’Antropocè. Som en una nova era geològica? -l’article de l’ham del febrer de 2017-

El nom d’Antropocè s’ha utilitzat per descriure un nou període geològic, que substituiria l’actual, fins ara, denominat Holocè, i que estaria definit per l’impacte de les activitats humanes sobre els ecosistemes i el planeta. El terme va rebre l’impuls cap al gran públic l’any 2000 de la mà d’un Nobel de química, en Paul Crutzen, i no està exempt de discussió. Amb els anys ha anat guanyant adeptes entre la comunitat científica, malgrat no tractar-se pròpiament d’un període geològic i no estar encara oficialment reconegut per la Comissió Internacional de Estratigrafia. L’inici del període està per concretar, però estaria entre la revolució industrial del segle XVII i la primera bomba atòmica de 1945 a Nou Mèxic. Alguns autors s’atreveixen a fer-lo recular fins a l’inici de l’agricultura. Evidentment estem parlant d’un període geològic molt curt temporalment, els registres geològics del qual són encara reduïts, pel que hi ha qui ho considera més una etiqueta política que no una proposta científica. No només biòlegs o geòlegs participen del debat, hi ha altres científics, i també filòsofs i humanistes, amb revistes especialitzades en el tema.

Estem parlant doncs d’un període en el qual es produirien uns efectes massius sobre els ecosistemes del planeta sense precedents i que deixarien registre al sòl. Això inclou l’extinció d’animals, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat, un fet que ja s’està produint a una velocitat alarmant. Malgrat els primers caçadors recol·lectors han estat descrits com un element profundament alterador dels ecosistemes i les cadenes tròfiques, caçant i eliminant grans herbívors, provocant incendis, desforestant, promovent l’agricultura i grans canvis en el paisatge i la dinàmica de sediments dels rius; és a partir de la revolució industrial que es produeix un increment demogràfic exponencial que va associat a l’ús dels combustibles fòssils per a obtenir energia, primer amb el carbó i després amb els derivats del petroli i gas. Aquesta sobrepoblació, 6 bilions d’habitants, i el consum d’energies fòssils ha generat les condicions per a un canvi climàtic a gran escala d’efectes imprevistos, marcat per l’augment de la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera, per canvis en la dinàmica del clima, l’increment dels fenòmens extrems, la pujada del nivell del mar, un augment important de l’acidificació dels oceans o l’aparició de conglomerats plàstics als mars i en alguns sediments. A nivell científic ja s’han definit indicadors com la quantitat de CO2, la temperatura, les variacions dels isòtops de carboni, els isòtops radioactius deguts a les explosions i accidents nuclears o els sulfats acumulats en capes de gel.

La creació d’aquest nou concepte no serveix només a títol descriptiu. Al darrera hi ha també una preocupació per la resiliència que pugui tenir el planeta per a recuperar-se, suavitzar o tolerar aquests sotracs causats per l’home a nivell ecològic, bioquímic, hidrològic, climàtic, ecosistèmic i ,fins i tot, social o cultural. Tot pegat podria comportar canvis grans en la dinàmica del planeta, portant-lo a un nou estadi on potser la vida humana patiria de grans migracions (climàtiques, econòmiques, bèl·liques,…) o problemes d’abastament d’aliments i recursos naturals bàsics com l’aigua, evidentment aigua dolça i apte per al consum humà. És en la recerca d’aquesta resiliència que hi ha també nombroses iniciatives i projectes que busquen millorar la capacitat del planeta per absorbir aquestes alteracions i reorganitzar-se mantenint la base dels funcionament actual tal com el coneixem. Molt recomanable és el web www.anthropocene.info. Cal conservar els espais naturals i la diversitat dels ecosistemes que permeten reduir l’impacte dels desastres ambientals, cal buscar aliances globals per a una governança a nivell planetari i evidentment aprendre i ampliar el coneixement, utilitzant la tecnologia i la cooperació per un objectiu que s’ho val.

297589_4964752006732_1970976097_n

A favor d’un fons per a la conservació del patrimoni natural de Catalunya

Us trametem un comunicat a les entitats i persones adherides a la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya – 28 de gener de 2017. Limnos forma part de la federació Ecologistes de Catalunya que dona suport a la Plataforma PatNatCat.

Des de la PatNatCat conjuntament amb el col·lectiu conservacio.CAT, s’ha reclamat al Govern la creació d’un fons per a la conservació del patrimoni natural de Catalunya (https://defensapatrimoninatural.wordpress.com).

Atentament,

(*) Centre de Sostenibilitat Territorial, Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya, Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Depana, Ecologistes en Acció, Ecologistes de Catalunya, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), Institut d’Estudis Catalans, Institut del Medi Ambient – UdG, Naturalistes de Girona, Obrador del 3r Sector Ambiental, Societat Catalana d’Educació Ambiental, Societat Catalana de Geografia, Sociedad Geológica de España, Xarxa de Custòdia del Territori.

Els col·lectius i organitzacions que signem aquest comunicat reclamem la incorporació del Fons per a la defensa del patrimoni natural en els Pressupostos de 2017. Aquest fons, de naturalesa transversal, ha de permetre disposar d’uns recursos econòmics indispensables, vinculats a la implantació d’un nou model de fiscalitat ambiental coherent amb els desitjos i les necessitats de la societat catalana.

Considerem aquest instrument com una necessitat per redreçar la malmesa política de conservació del patrimoni natural de Catalunya i en demanem la seva implantació pels següents motius:

El patrimoni natural de Catalunya és el suport físic del nostre sistema econòmic i social, perquè ens aporta serveis ambientals clau, insubstituïbles, i dels quals en depenem absolutament. Conservar-lo en bon estat ha de ser una prioritat per al país des de totes les perspectives, però especialment des de la salut, social i econòmica.
La infradotació pressupostària i les greus retallades que ha patit aquest àmbit els darrers anys està conduint a Catalunya a una greu pèrdua de biodiversitat, a la degradació i l’abandonament dels espais naturals protegits i, en conseqüència, a una pèrdua d’oportunitats econòmiques, socials i ambientals per a tot el país.
Considerem que les dotacions que es preveuen assignar al Departament de Territori i Sostenibilitat en l’actual proposta de Pressupostos per a les polítiques ambientals, sobretot les que es destinarien al patrimoni natural són del tot insuficients per frenar aquestes tendències negatives.
Per tot això, demanem a tots els grups polítics, i especialment als partits que formen part del Govern, que demostrin la seva sensibilitat i compromís i incorporin el Fons per a la defensa del patrimoni natural de Catalunya en els Pressupostos de la Generalitat per al 2017. Tal com proposa el grup parlamentari CUP-Crida Constituent en la seva proposta d’esmenes als Pressupostos feta pública aquesta setmana.

Nueva imagen 2

EdC demana una regulació dels privilegis dels caçadors

NOTA DE PREMSA DE LA FEDERACIÓ “ECOLOGISTES DE CATALUNYA- EdC”

LA MORT DELS DOS AGENTS RURALS AQUEST DISSABTE HA DE PROVOCAR UNA ANÀLISI PROFUNDA SOBRE LS NORMES QUE REGULEN LA CAÇA A CATALUNYA I INTRODUIR CANVIS RADICALS.

Reus, 25 gener 2017.

Primer, i abans de tot, des de la federació d’ Ecologistes de Catalunya, de la que el Limnos n’és membre, volem, novament, donar el nostre més gran i sentit condol per la mort, aquest passat dissabte, dels dos agents rurals, condol que volem donar tant a les famílies i amics com a tot el cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. També volem aprofitar per fer un reconeixement públic i meritori a la inestimable feina que el cos d’agents rurals fa en la defensa del nostre patrimoni natural i del medi ambient. Des d’Ecologistes de Catalunya no podem més que encoratjar a aquests servidors públics a seguir treballant, amb la mateixa dedicació i compromís, com fins ara.

Dit això considerem que els greus fets ocorreguts aquest dissabte no poden quedar tan sols en un simple fet delictiu i un expedient judicial més que faci el seu curs, sense més transcendència. Aquests gravíssims fets han de provocar l’anàlisi d’una situació que fa massa anys que estem denunciant, des de les entitats d’Ecologistes de Catalunya. Ens referim als privilegis que han gaudit fins ara els caçadors, enfront la resta de la societat, i a la necessitat de prendre mesures per a canviar aquesta situació.

Per molt que ens sàpiga greu cal admetre que les amenaces dels caçadors cap als agents rurals, els excursionistes, la resta d’usuaris del medi natural, la gent que ens dediquem a l’estudi i defensa de la natura o fins i tot els propietaris de les finques rústiques, han estat una constant. El mateixos agents rurals fa temps que reclamen el reglament d’armes, aturat per la Generalitat des de fa anys, per tal de realitzar les actuacions amb major seguretat i evitar riscos per a la seva integritat física. Com que fins ara tots aquests fets no havien derivat en ferits greus ni morts, ni l’administració ni la Justícia havien fet res per aturar aquestes situacions, ni els mitjans de comunicació se n’havien fet ressò.

La normativa anti-propietaris a les àrees privades de caça

La llei està plantejada per afavorir sempre als caçadors i als seus interessos, fins i tot per sobre dels interessos dels propis propietaris de les finques i de la resta d’usuaris del medi natural.

Aquests fets no són res més que conseqüència dels privilegis que, fins a data d’avui, han gaudit els caçadors, els quals han imposat el seu criteri i els seus drets per sobre dels drets de la resta de ciutadans, amb un total consentiment de les diferents administracions. Així, per exemple, els drets de la caça estan per sobre dels de la no caça, que no estan recollits ni reconeguts enlloc. Per molt que costi de creure, actualment un caçador pot entrar a caçar dins una propietat privada tot i que el propietari s’hi oposi, així ho contempla la legislació. Les Àrees Privades de Caça (APC), que limiten l’àrea on pot caçar una societat de caçadors concreta, estan formades per finques privades. El “normal” és que ningú hagi demanat ni el consentiment ni l’autorització al seus propietaris, tot i que la llei estableix que els propietaris n’han de donar l’autorització. Això fa que els caçadors puguin accedir a finques tot i l’oposició dels indefensos propietaris. Aquesta indefensió és acceptada i promoguda per l’administració que no ha desenvolupat cap normativa per canviar la situació.

Si un propietari vol excloure la seva finca d’una APC, amb l’objectiu que no s’hi pugui caçar, ha de fer una sol·licitud explícita a la Generalitat, aquesta normalment remet la sol·licitud al Consell de Caça corresponent (òrgan assessor de la Generalitat en temes de caça) on els vots favorables a la caça són majoria. Així doncs, seran els mateixos caçadors els qui decidiran si aquella propietat privada es segrega de l‘APC o si segueix formant-hi part i per tant els caçadors hi poden seguir caçant. Els caçadors, doncs, actuen com a jutge i part en la presa de decisions que afecten a l’interès públic i als interessos dels ciutadans no caçadors.

L’ocupació de camins públics

Sovint, i de forma regular, els caçadors impedeixen l’accés i l’ús de camins i senders públics quan desenvolupen la seva activitat cinegètica, per exemple, en el cas de les batudes del senglar o les tirades a les llacunes del delta de l’Ebre. Aquestes actuacions afecten sovint espais molt concorreguts i visitats, els quals, de forma unilateral, són privatitzats durant el transcurs de les jornades de cacera. Sovint els mateixos caçadors amenacen als visitants i usuaris de rebre un tret si fan ús lúdic d’aquests espais, creant-se, novament, episodis de tensió i conflicte. Amb aquesta justificació s’arriben a tallar camins d’accés a finques o vivendes rurals impedint l’accés segur dels seus propietaris i habitants.

L’incompliment de la normativa de les zones de seguretat

La vulneració de la normativa de zones de seguretat és permanent. Es caça, de forma il·legal, al costat de camins, carreteres, vies de tren, zones habitades, granges, ….creant permanentment situacions de perill per la integritat de les persones.

La caça per davant la conservació en espais naturals

A Catalunya els fets ens han demostrat que les polítiques de conservació de la natura i biodiversitat sovint han estat supeditades als interessos dels caçadors. Tenim casos en què espais naturals comprats amb diners públics, o sigui diners de tots, per tal de destinar-los a la conservació de la flora i la fauna, protegits sota la figura de Reserves Naturals, on la caça és prohibida, i davant les pressions dels caçadors, són descatalogats i cedits als mateixos caçadors per tal de convertir-los en les seves zones de caça particulars. És el cas, per exemple, de l’Illa de Buda, al Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Mort d’espècies protegides en àrees de caça

També és una constant la mort d’espècies protegides dins les APC i així ho constaten els munts d’actes que aixequen els agents rurals per aquest fets. Tot i això, l’administració mai ha demanat responsabilitats ni ha actuat contra cap de les APC on es cometen aquestes greus il·legalitats.

Tot aquest cúmul de situacions, de les quals us n’hem mostrar sols uns exemples, ha fet que el col·lectiu dels caçadors cada vegada s’hagi sentit més fort, amb el dret d’imposar les normes i les regles del joc afavorint els conflictes permanents de caçadors amb propietaris, usuaris del medi natural, agents rurals, gestors d’espais naturals protegits, professionals dedicats a l’estudi i protecció del medi natural, etc.

El permís de caça regalat

Un altre aspecte a denunciar són les facilitats que l’administració dóna per aconseguir el permís d’armes de caça i la llicencia de caça. El permís d’armes requereix un simple document d’aptitud que s’expedeix als centre de reconeixements mèdics autoritzats, on pagant, tothom obté el corresponent certificat d’idoneïtat. Pel que fa a la llicència de caça és un simple tràmit administratiu. Pagant la taxa corresponent s’obté la llicència. Totes aquelles promeses de l’examen del caçador, que havia de ser requisit per obtenir la llicència de caça, on s’havien de valorar els coneixement de la normativa, de les espècies protegides i les cinegètiques, les matèries sobre armes i seguretat, etc, han quedat simplement en paper mullat. Actualment bona part de la població major de tan sols 14 anys (som dels països on es permet a una edat més baixa) pot accedir a un permís d’arma de caça i la llicencia corresponent. En definitiva es fomenta l’ús d’un arma de foc i l’exercici de la caça a persones sense cap tipus de coneixement ni legislatiu ni tècnic.

Davallada del nombre de llicències i model futur de país

Sense entrar a valorar si la caça és necessària o no i si té cabuda en una societat catalana del segle XXI, que no és el tema d’aquesta nota de premsa, la població catalana, de facto, ens està demostrant que no està per la caça. En 10 anys hem passat de 100.000 llicències de caça a les actuals vora 50.000. No pot ser que aquestes 50.000 personen condicionin i imposin les seves normes en un país de vora 7.500.000 d’habitants. Cal adequar la legislació a aquesta realitat i cal que els interessos dels no caçadors i de la resta d’usuaris del medi natural, així com els interessos globals de conservació de la biodiversitat, tinguin el pes que es mereixen i condicionin les normes i requisits que cal imposar als practicants de la caça.

La nova llei de caça

Tot i aquesta realitat social, està a punt d’entrar a debat parlamentari la nova Llei de Caça Catalana, una llei que ha estat redactada per la Generalitat, previ debat i consens amb la Federació Catalana de Caça. La resta de sectors socials, amb interessos en la matèria, hem quedat al marge d’aquest debat. Tant de bo que fets luctuosos com els que s’acaben de produir serveixin per convèncer els nostres parlamentaris que els drets dels caçadors no poden estar per sobre dels drets de la resta de catalans i catalanes, ni amenaçar la seguretat dels servidors públics. Seria el millor homenatge que podrien fer a les malaurades víctimes, a les seves famílies i al cos d’Agents Rurals als quals reiterem el nostre suport, el nostre condol i el nostre agraïment.

Per més informació podeu contactar amb el GEPEC de les terres de Tarragona, que us atendrà en representació d’Ecologistes de Catalunya

GEPEC 977 331 142
secretaria(arrova)gepec.cat