2018_03_02-estany-i-martis_46_web_q

Arbres Catedrals – L’article de l’ham de l’abril 2018-

La majoria dels que vivim en ciutats hem trencat les connexions mil·lenàries que ens unien amb els arbres. Antigament un arbre era, moltes vegades, el centre de la vida dels pobles, protagonista de les seves tradicions i llegendes. Acostumava a ser un arbre gran i molt vell. Els vilatans anaven envellint però pràcticament no podien apreciar canvis en l’arbre, mentre que l’arbre anava veient passar les diferents generacions d’habitants del poble, veient-los néixer, viure i morir. Era l’arbre genealògic… de tot el poble!

Els arbres són les grans obres d’art de la natura. De vegades el museu on s’exposen pot ser la pròpia natura, formant densos boscos però també els podem veure en els carrers, els passejos i les places dels nostres pobles i ciutats.

Sabem que els arbres més vells de la Terra són uns pins que es troben a Califòrnia i que tenen prop de 5.000 anys d’edat, és a dir que existien abans que els egipcis construïssin les seves piràmides. No gaudim d’arbres tan vells en les nostres contrades però sí que tenim grans arbres monumentals, centenaris, que potser han viscut 300, 400, 500 anys o més… potser ja havien nascut quan Colom va descobrir Amèrica; probablement ja eren vells quan va esclatar la Revolució Francesa; segur que van ser contemporanis de Verdaguer o Maragall. Són enormes, estan carregats d’història i de cultura; han anat acumulant valor al llarg del temps… són els nostres arbres-catedrals. Hi ha d’altres no tan grans, no tan vells, però que són magnífiques escultures vivents. També hi ha d’altres, molt més modests, més petits, més joves, potser només tenen 15 o 20 anys, són arbres infants que poden ser com aquells quadres menuts que trobes a les parets dels museus, però que, com les pintures impressionistes, són ja tresors per ells mateixos, petites meravelles en miniatura. Tots mereixen el nostre respecte, els més grans i els més petits, els més vells i fins i tot els més joves, ja que si els deixem créixer, probablement arribaran a convertir-se en magnífics exemplars.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats per la manera com els seus habitants tracten als seus animals. Igualment hi ha qui opina que la cultura d’un poble es pot mesurar pel respecte i el coneixement dels arbres que té la seva gent, així com la seva capacitat d’experimentar-los en totes les seves múltiples dimensions.

Moltes persones encara tenim pendent acabar de restablir els vincles ancestrals amb els arbres. Potser podem començar per mirar-los amb ulls nous, fixar-nos-hi més, descobrir-hi coses noves, contemplar la seva bellesa, admirar els seus canvis estacionals, estimar-los, sensibilitzar-nos més amb els seus problemes, protegir-los i exigir la seva protecció…. Ens hi posem?

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *